Ramiro Fernández Saus (1961) és un dels pintors sabadellencs més reconeguts. Probablement ara mateix és el pintor sabadellenc més venut, a través de la galeria londinenca que el representa, Long & Ryle. Malgrat tenir una llarga trajectòria de quatre dècades, ara està d’actualitat ja que ha fet el logotip de la Capital de la Cultura Catalana 2024. En aquesta entrevista, amb granota de fer feina i des del seu estudi, repassa la seva trajectòria, explica la seva visió de l’art i també com veu el panorama cultural local.
Ramiro Fernández, ‘Ramiro’, passa la major part del dia, i part de les nits, al seu estudi, les finestres del qual donen al Vapor Turull, i on ha passat la major part de la seva vida. Acompanyat de dos gossos i alguns gats, un transistor de ràdio i desenes, centenars, de pinzells, llapissos, teles, esbossos i dibuixos, rep aquest digital una tarda de dimarts. Viu des de petit a la casa dels Badia, al carrer Sant Josep, que havia estat la residència familiar de la família Badia, els del gran vapor que ara dona nom a la biblioteca central de Sabadell. Una casa, com Ramiro veu també la ciutat, més que sobri de portes enfora però voluptuós de portes endins. Apassionat de l’art setcentista francès però fan, i valorat, pels anglesos, així és Ramiro.
D’on prové la seva vocació artística? En una entrevista en vídeo que circula per internet, vostè diu que pinta des de molt i molt petit.
No va ser una decisió de dir: ‘vull ser pintor’. M’hi he trobat. No sé d’on ve la meva vocació. Ni idea. Familiar no és. La meva família era de fabricants tèxtils i l’art no els interessava massa. Potser podria dir que la meva àvia materna, que són els Saus, tenien una casa i que el meu avi col·leccionava quadres. Tenia una col·lecció bastant maca. Ell va morir per la Guerra Civil i jo no el vaig conèixer però en canvi vaig conviure tota la vida amb els seus quadres… i potser alguna cosa va anar quallant en mi des de petit.
Com va ser la seva infància?
Molt feliç. Estudiava al Sant Nicolau. Els meus pares sempre em van deixar fer el que volia. Tot el dia anàvem en bicicleta, anàvem cap a la Taula Rodona de Sant Quirze. Els afores de Sabadell eren bosc i tot el dia voltàvem. Molta felicitat. Els estius els passàvem a la platja.
Diu que la seva família no tenia gran afició a l’art. Què li van dir quan va voler dedicar-se a la pintura?
Els tiets deien allò típic: ‘que estudiï Belles Arts de més a més però que faci una carrera de veritat tipus Dret o Arquitectura’. Però els meus pares em van deixar. Jo ja pintava cada dia i havia exposat a Belles Arts amb 17 o 18 anys. Pintava cada tarda a casa. Tenia un quartet a baix i els meus pares em deixaven fer-lo servir. Tenia les coses i podia deixar els pinzells bruts quan em cansava. Pintava, quan no m’anava bé sortia i quan m’anava bé hi tornava.
En la mateixa entrevista que citava abans vostè diu ‘sort que no vaig tenir necessitats econòmiques i em vaig poder dedicar a la pintura’.
Sí. Va ser una sort. Si m’hagués hagut de posar a treballar per ajudar la família no hagués estat pintor. M’hagués dedicat a una altra cosa: a portar un camió o jo que sé què.
Què hauria estat si no hagués estat pintor?
També hagués estat feliç. M’agrada tot. No hagués estat un desgraciat. A més els 10 o 15 primers anys pintes sense rebre res a canvi. I el camí no el trobes d’un dia per l’altre: et dones molt cops de cap, decepcions, frustracions… però poc a poc et vas enfocant i eliminant coses que dius ‘això ja no ho faré’. A mesura que passa el temps et vas centrant en el que et guia el teu propi temperament. Per mi la pintura, l’estil, és això. No és racional: és el propi temperament.
I quin ha estat el seu temperament, el seu estil, el seu camí?
Vaig començar als anys 70. Tothom era abstracte. Jo també. Però em vaig adonar que tot allò estava molt explotat perquè portàvem 100 anys d’explotació. Jo volia explicar vivències. Les meves vivències. I això em demanava un llenguatge més complex, més narratiu. La narració em va demanar composició i després la composició em va demanar armonia de colors.
La causa primera de la meva pintura era voler expressar les meves vivències. La vida és pròpia, personal i intransferible. Jo tinc per base que la meva pintura és reflex de la meva vida. No pretenc innovar res sinó explicar la meva vida.
Quines van ser o són les seves influències? A qui admira més?
Moltes perquè la pintura m’agrada molt. M’he enamorat de molts pintors. Em vaig enamorar de Matisse en una època, més tard de l’Enric Rousseau, que és molt bo. Picasso. I el segle XVIII francès. Watteau, Fragonard, Chardin. M’encanten. La meva necessitat expressiva em va fer fixar-me en ells i ells m’han donat moltes solucions que m’han servit per pintar.
Això ja ho diu en aquesta entrevista dels anys 90. El segle XVIII francès. Manté les influències 30 anys després? Què hi ha incorporat?
Sí, però n’han entrat de noves. Rousseau no m’agradava i ara m’agrada molt. I moltes coses de pintura popular, que abans no m’interessaven. Coses que no tenen nom. Imatges populars. Una verge de Guadalupe mexicana, per exemple. Aprenc molt d’aquests. Coses de tot el món. Qualsevol imatge si és poderosa et parla.
El cert és que molts dels seus quadres evoquen en certa manera al Mississipi, Nova Orleans, al Carib…
Vaig pintar molts negritus. Però mira perquè va ser. Estava pintant balenes i sempre les pintava sobre la sorra i mai nedant. Un cop vaig pintar-ne una sobre la sorra i em va semblar un negritu. Vaig pintar-ne un estirat. Em va agradar el cromatisme que em donava la pell negra del cos sobre la sorra i vaig començar a pintar negritus. Això em va portar a tota una estètica caribenya. Però tot allò va venir per un accident, no perquè hagués anat al Carib. I la figura del negritu m’ha agradat sempre molt perquè porten colors vius a la roba i així es potencien molt els colors. Pots posar-los uns vestits collonuts, uns ulls de gats com si fossin una escultura egípcia. Tot és molt expressiu en els negres.
També hi ha molta presència de gats, gossos i vaixells en la seva obra. Simbolitzen alguna cosa o els pinta i que cadascú imagini el que vulgui?
Els animals són molt expressius. Els utilitzo per treure serietat a la pintura. Posar animals en temes transcendents dona un altre aire a l’escena. A vegades els dono protagonisme. Intento que encara que hi hagi persones l’animal sigui el protagonista, el narrador, el principal punt d’interès. No m’agrada una pintura massa transcendent, pretensiosa. Els animals m’ajuden molt. I m’ajuden també en el cromatisme. Quan necessito un punt de negre poso un gat o un ocell. Quan em cal blanc poso un gos.
I els vaixells?
Jo vaig ser navegant. Navegava molt i competia a vela. Vaig ser campió d’Espanya amb el meu germà però en un moment vaig haver de triar: vela o pintura. El mar sempre ha estat molt important. Des dels estius de la meva infància, el mar sempre ha estat present en la meva vida. I a més si ets un pintor que vol posar una mica de misteri a l’obra, què millor que el mar? El mar és molt ric. És tot un món.
Des dels anys 90 està representant per la mateixa galeria de Londres, Long and Ryle. Com va néixer aquesta connexió?
Ha estat molt important per mi. Vaig demanar una beca a la Generalitat per passar un any a l’estranger. A finals dels anys 80. Tothom volia anar a Nova York però jo volia anar a Londres. Havia vist els paisatges anglesos i m’atreien molt. Aquests boscos tan frondosos… arran del segle XVIII francès m’apassionaven aquells paisatges anglesos. Em van concedir la beca i vaig estar en un barri de Londres que era tot el contrari al que jo buscava: un barri de paquistanesos sense paisatge. Però vaig estar encantat! Un any pintant allà.
Què va suposar aquella temporada a Londres per vostè?
Viure i pintar allà un any m’ha marcat. Em vaig emportar el cotxe, un Ford Fiesta que tenia. Passava una setmana a l’estudi de Londres i a l’altra agafava el cotxe i voltava. Vaig pintar molt pel camp anglès. Molts boscos i moltes coses que han estat molt importants. Vaig conèixer la cultura anglesa, que m’agrada molt i he conegut bé. Vaig conèixer molta gent, vaig estar a moltes cases de camp. M’ha marcat moltíssim.
Un cop estava voltant amb el cotxe pel país i al tornar a Londres em vaig trobar una targeta al meu estudi que posava Long&Ryle. Les galeristes m’havien visitat en els estudis compartits on érem 20 artistes. S’havien fixat en mi quan no hi era i s’havien mig interessat. Els vaig anar a veure. Van dir que ‘si vols de tot el que has pintat a Londres farem una exposició’. Vaig pintar del 89 al 90 i al gener de 1991 vam inaugurar l’exposició amb tots els quadres. I va anar prou bé. Així que vam seguir. Vaig anar a Londres sense padrins. Va sorgir així.
I 30 anys després, segueix.
Millor encara. El que més costa a un pintor és introduir-lo a la societat. Al principi podien dir que el meu estil era ingenu però elles han anat introduint el meu estil poc a poc. És una galeria molt ben relacionada i ven els quadres a moltes bones col·leccions.
Ens han dit que hi ha quadres seus a les parets de Tim Burton, de l’actriu Helena Bonham Carter, o de l’exfutbolista i entrenador italià Gianluca Viali que va ser futbolista de la Sampdoria.
Sí. Després va anar al Chelsea de Londres i va ser jugador i entrenador a la vegada. Té quadres meus. No l’he conegut però al Tim Burton sí. Vaig estar a casa seva.
Burton és un cineasta amb un estil molt marcat, molt personal. Què creu que li va cridar l’atenció de la seva pintura, que també és molt pròpia?
Vaig pintar uns quadres d’assassinats, que els galeristes deien: ‘a qui collons ho vendrem això?’. Doncs a ell li van interessar. I de sexe, eròtic explícit eh… I li van agradar.
La línia eròtica, bastant explícita, forma part de la seva obra. Encara en fa?
Sí. És una branca artística més. Igual fas un quadre a l’any o igual després en surten tres o quatre de seguits. Igual que tinc la branca dels barcos hi ha la del sexe explícit. El que miro sempre és de no repetir-me. Es nota molt si una pintura no té il·lusió.
Tornant a la galeria, he de dir que el meu estil ha caigut en gràcia a Anglaterra. Aquí a vegades poso una mona en un quadre i em diuen: ‘quin quadre més maco, llàstima de la mona’ [riu]. O em diuen: ‘què hi pinta aquest gat aquí?’. I en canvi allà tenen un sentiment amb els animals molt diferent. Són com part de la família i la prova és que als restaurants deixen entrar els gossos. Enterren els gossos als cementiris. Els tracten amb un respecte acollonant. És que no hi hauria d’haver cap diferència perquè nosaltres també som animals.
Què li ha permès estar amb la galeria londinenca: centrar-se només en crear i ells porten la part de negoci?
Totalment. També he estat 30 anys en una galeria de Madrid molt bona, Estampa. Fa tres anys ho vam deixar per incompatibilitats entre galeries. Però m’han acompanyat i ajudat durant molt temps, em van portar a ARCO cada any. És una galeria a la que li dec molt. Han estat molt importants per mi. Tant com els anglesos.
Com treballa: per inspiració o amb un horari marcat?
Sóc nocturn. Pinto fins la 1 o les 2 de la nit i llavors sopo. Si sopo abans, em paren les ganes de pintar i m’emmandreixo. Així que em llevo una mica saturat de pintar i a mesura que vas engegant la màquina ja arrenques. M’hi poso a les 11, a les 12… però tampoc ho deixo per després de dinar perquè si ho fas ja vas tard.
Un dels pocs elements que hi ha a l’estudi de Fernández fora de la pintura és una bona bicicleta de carretera i una quinzena de maillots en un penjador. Acostuma a sortir per les carreteres vallesanes a fer esport, sovint al migdia.
La seva feina, com moltes altres, és molt vocacional. Pinta tots els dies de la setmana?
Jo pinto sempre. El que mana són les idees. Si et van arribant idees fresques no pararies mai.
Guarda tot el que fa?
Ho arxivo tot en fotos. L’arxiu el vaig començar a mitjans dels 80. Tinc la gran sort que les galeries m’han respectat sempre la meva obra. El que més he de cuidar és de no repetir les idees massa: els agrada que porti idees fresques. Tinc blocs d’idees guardades per si un dia em fallen. Però no m’hi trobo massa que no sé que fer. Començo a mirar les llibretes i de seguida en trobo una que m’interessa esclatar-les.
I com les busca aquestes idees?
Sempre tinc l’antena posada. No et pots relaxar. Has de tenir els sentits enfocats a trobar coses i igual vas caminant pel carrer i t’arriba alguna cosa. O vas a prendre un cafè, llegeixes una notícia i penses: ‘és collonut això’. O escoltes una frase. Tot val. Però això sí: l’antena posada; estar pendent. Vaig amb unes llibretetes petites i m’ho apunto tot. A vegades ni ho dibuixo. Apunto: un senyor amb un ocell al cap posat a sobre d’una reixa. Amb això ja tinc la idea.
Parlem d’un encàrrec. El logotip de la Capital de la Cultura Catalana. És curiós però molta gent a la ciutat l’haurà conegut per aquest cartell. Cortines i ceba. Per què?
S’ha fet molt conegut sí.
És molt simple.
Anirà reproduït a un centímetre i no es podia fer massa més. És la màxima síntesi. Sabadell Capital de la Cultura Catalana. Símbol de Sabadell? La ceba. La cultura? Unes cortines de vellut. Podrien ser les cortines d’un teatre, de la Faràndula. La cortina ja l’he fet servir molt i emmarca molt. Posar la ceba com si fos un personatge té la seva conya. Enlloc d’haver-hi un personatge hi ha una ceba.Això va sortir de forma espontània?
Estàvem parlant amb en Lluis Matas i en Joan Reixach i em va venir la idea. La cultura podrien ser unes cortines i la ceba… allà mateix vam fer el dibuixet.En un tovalló, com el famós primer contracte del Messi pel Barça?
Sí. A Cal Pare esmorzant ous ferrats jaja. En una llibreta. La té el Matas. Li vaig demanar un boli i el vaig fer. Després el treballes: la ceba més amunt, la ceba més avall. Però la primera idea va ser la bona.
Diu que posa molt sovint cortines. Què simbolitzen per vostè?
Em va molt bé per descontextualitzar les coses. Tu fas un paisatge i el poses entre cortines i és com si sorgís la fantasia. Ja no és una cosa real sinó que entra el món de la fantasia. És com un element simbòlic, una icona, que et parla molt. La cortina té una gran càrrega icònica i la faig servir molt.
Li agrada que la gent deixi volar la imaginació davant la seva obra?
Els quadres són accidents. I a vegades es configuren sense grans idees. Es busca un diàleg, una xispa, que cadascú es pot imaginar i fer la seva història. La pintura és com la poesia: es posen dues paraules inconnexes i segons com les connectes, funciona o no funciona. A vegades sense lògica s’obre com una porta nova. Jo jugo amb símbols, icones, arquetips: el barco, el mariner. Hi ha molts que els ajuntes i no passa res. Però a vegades surt la màgia i funciona.
Malgrat que gairebé tothom defineix Sabadell com una ciutat grisa hi ha tradició artística de llarg recorregut. Creu que hi ha alguna relació entre aquests dos fets?
Jo sempre he pensat que sí. És una bona ciutat per l’art perquè no ens deixa distreure gaire jaja. No ho posis perquè no vull que s’entengui com una ofensa a la ciutat.
Ho posaré perquè no és cap ofensa. Borrell sempre deia que faltava color.
Tu vas pels carrers i tot és gris, sense pintar, amb aquest ciment, aquest arrebossat, a les façanes. I en canvi, quan passes la porta, hi ha cases collonudes a Sabadell.
La seva mateixa [al carrer Sant Josep, davant del Vapor Turull i les Escolàpies]. Hi hem passat milers de vegades per la porta i no sabíem que al segon pis hi ha un estudi artístic fantàstic. Per què passa tant això? Discreció burgesa? El caràcter català?
Sabadell és una ciutat de treball. Com una fàbrica. Es fabricava però no hi havia recepció per ensenyar les coses, o la recepció era mitjana. La repercussió d’una exposició aquí no seria la mateixa que si la faig a Barcelona o Madrid o Londres. Però l’esforç de fer-la és el mateix. Així que tothom dedica aquí els esforços a produir i els ensenya on es couen les faves.
Sabadell és ciutat de producció. I en això és collonuda. Tinc proveïdors boníssims, el tamany és còmode, té un bon nivell. No la canviaria per res. Sabadell és una ciutat estupenda per treballar. Però un pintor ha d’ensenyar-se. Picasso va anar a París perquè en aquell moment era el focus. Miró vivia a Montroig però va anar a Barcelona i després a París perquè no hi havia prou recepció. És llei de vida al cap i a la fi.
La seva primera exposició va ser a Belles Arts de Sabadell, al 1979. En fa més de 40 anys. Com valora l’evolució cultural de la ciutat en aquestes quatre dècades?
Sabadell és més forta com a producció. Passen coses importants però per desgràcia tot ho ensenyem fora. No estaria malament saber les coses que passen i es fan des de Sabadell. Seria maco. Es podria fer. Una bona línia és l’Estruch, que produeix cultura i l’exporta. Com en Benet Casablancas, que ha produït des de Sabadell però és conegut i ha exportat fora les seves composicions.
Vostè viu a pocs minuts a peu de la Casa Turull, seu del Museu d’Art. Com veu la salut d’aquest equipament?
Una mica desaprofitat.
El Museu d’Art és un museu collonut amb unes sales espectaculars però caldria fer-hi més coses. Ja hi ha ganes però caldria portar més art contemporani fet fora de Sabadell i exposar-lo. Això ens donaria veu i capitalitat. Si portes una exposició del Pazos, o del Llena, o d’artistes catalans que són els successors del Tàpies i els portes aquí, agafaria un eco a nivell català i la gent vindria. Deixaria de ser un museu massa local. Per mi el problema que té és que és un museu massa local.
Convidant artistes de fora de Sabadell, intercalant-los amb els de Sabadell de tant en tant, tindríem més visitants. Perquè al cap i a la fi si no hi ha repercussió, la gent no va als museus.
Hi ha obra seva al Reina Sofía, al Museu d’Art, a la Fundació La Caixa, a parets privades… on li fa més il·lusió estar present?
Em fa molta patxoca estar al costat de grans artistes. Ser present a col·leccions de gent amb bon paladar. Si estàs acompanyat de bona pintura, fa una il·lusió acollonant! Al costat d’un Miró per exemple. Fot molta il·lusió. I als museus, clar: al Reina Sofía. Allà sí que estàs en bona companyia!
Per acabar: en un món tan efímer com l’actual, on sembla que tot és històric però l’endemà ja ha passat de moda, quina creu que és la funció de l’art?
La de sempre. No ha canviat. L’art és una necessitat interior de l’ésser humà. Uns són contempladors i els altres són productors però tothom necessita l’art: la música, imatges… tothom ho necessita perquè és l’aliment de l’ànima. Tots formem part del món de l‘art perquè sense uns no hi hauríem els altres. És la funció de sempre: una necessitat de l’ànima, l’aliment espiritual. Mengem i gaudim però cal alimentar l’ànima. Podríem menjar cada dia arròs bullit? No. Necessites estímuls nous i els de l’ànima són els artístics.
Fotos: David B.