Roger Mateos, periodista: “Sabadell em mereix una admiració infinita com exemple de lluita antifranquista”

Roger Mateos Miret és periodista i cap de política de l’Agència EFE a Catalunya. Va néixer a Barcelona el 1977. Autor de diversos reportatges sobre la història del PCE (m-l) i el FRAP, ha publicat dos llibres sobre Corea del Nord. El país del presidente eterno. Crónica de un viaje a Corea del Norte i Soldados del gol. Fútbol, patria y líder en Corea del Norte i coautor amb la seva dona, Jelena Prokopljevic, del llibre Corea del Norte. Utopia de  hormigón. Arquitectura y urbanismo al servicio de una ideologia.

Roger Mateos també va publicar, al 2018, Caso Cripriano Martos. Vida y Muerte de un militante antifranquista. Justament la figura de Martos rebrà un homenatge institucional aquest dissabte, coincidint amb el cinquantè aniversari del seu assassinat.

Mateos està casat i és pare d’un fill de 13 anys. L’entrevisto dijous passat en una plaça al costat del local de l’Associació de Veïns de La Plana del Pintor on ha vingut a impartir una conferència sobre Cipriano Martos.

D’on prové la seva vocació pel periodisme?
És vocacional des de molt petitó. Encara guardem a casa revistes i diaris que jo dissenyava a llapis explicant competicions esportives o successos.

Vostè ha fet la major part de la seva trajectòria professional a l’Agència EFE. Com va anar la cosa? El van cridar? Es va oferir vostè?
Anar a l’Agència EFE va ser una cosa estratègicament planejada. Llavors tenia obsessió, que encara no he acomplert, el somni de ser corresponsal a Rússia. Un país que sempre m’ha atret molt. Volia ser corresponsal a Moscou. Vaig preguntar-me: ‘quin és el mitjà de l’Estat, amb seu a Barcelona, que té més representació a Moscou?’ Sens dubte, l’Agència EFE que tenia i té una delegació amb diverses persones. Faré la carrera de periodisme i, quan toqui fer les pràctiques, demanaré anar a l’Agència EFE. Així va ser. Vaig entrar i m’hi vaig quedar a la secció de política. Ara mateix, soc el cap de política de l’Agència EFE a Catalunya.

Al seu parer quines diferències hi ha entre el treball periodístic en una agència de notícies i un mitjà de comunicació?
Li parlaré del que jo conec: el periodisme polític. M’agrada la pregunta perquè em permet dir una cosa.

Crec qui exerceix el periodisme polític ha de tenir una ètica i una vocació d’objectivitat molt necessària. Jo m’ho crec. Segurament, l’objectivitat és impossible, però hem d’intentar tendir-hi. Si ets una persona que informa sobre fets polítics, tens una doble responsabilitat per tendir a ser objectiu. En el cas d’una agència, has de triplicar-ho. La naturalesa d’una agència és precisament l’objectivitat més pura i la notícia més despullada d’intencionalitat política, sense biaix. Per tant, l’agència encara té aquest plus que ens fa ser més exigents en aquest terreny.

Vostè ha publicat dos llibres sobre Corea del Nord. Com a ser aquesta experiència. Va anar allà a treballar per EFE?
Han estat dos viatges independents, no lligats entre sí i curts. A Corea del Nord pots anar a treballar si ha algun negoci i que a l’Estat li interessi contractar-te. O bé si ets diplomàtic i vas a representar el seu país. Però no t’hi pots quedar si no és en aquest context. Si vas de viatge només pots estar poquet temps. El primer viatge van ser 12 dies i el segon set o vuit. Tots dos com a periodista.

El primer viatge, al 2004, va ser una expedició oberta a periodistes estrangers per conèixer el país i les reivindicacions polítiques del règim. Jo anava amb la intenció de fer un llibre de viatges. El segon vaig anar amb la meva dona. Va ser un viatge amb una intencionalitat molt concreta: fer un estudi, un llibre, un assaig sobre l’arquitectura i l’urbanisme de Corea del Nord. La meva dona és arquitecta, especialitzada en arquitectura de l’antic espai socialista, i a mi m’interessa políticament aquest espai. Vam ajuntar forces per fer aquest llibre i vam buscar específicament el que ens interessava.

Quines eren les seves condicions de treball, la seva vida quotidiana?
Estàvem molt controlats. Absolutament controlats. A Corea del Nord no pots anar amb la motxilla a l’esquena i voltant al teu aire. Tot està molt pautat, programat i molt estrictament planificat. No hi marge perquè tu facis la teva. Tens un programa, uns guies, entre cometes, que t’acompanyen i que et tradueixen; però que també et vigilen. Allà no pots fer tonteries. No pots creuar certes línies vermelles.

Sobre Corea del Nord circulen escasses notícies i potser alguns tòpics. Vostè que ha estat sobre el terreny, què hi de cert de les informacions sobre el caràcter totalitari del règim? Va tenir l’oportunitat de parlar amb el poble coreà?
Amb el poble coreà és impossible contactar per dues raons. La primera idiomàtica. Depens del traductor que posa l’Estat per a què t’acompanyi i et vigili. La segona, perquè els mateixos nord-coreans es guardaran molt de parlar amb tu davant del traductor i dir certes coses.

Crec que Corea del Nord és l’experiment humà i polític més brutal que hi hagut a la història. El règim es va fundar al 1945, des de llavors només hi hagut una família, ja va per la tercera generació, que han governat aquest país amb mà de ferro. No només imposant la seva autoritat, sinó exigint que la població s’adhereixi incondicionalment als seus postulats. Incondicionalment vol dir que no tant sol no es poden expressar crítiques o rebuig cap als líders, sinó que han d’expressar la màxima adhesió. No poden ser indiferents, no poden ser apolítics. Han de ser soldats.

Això se’ls hi recorda des de que es lleven i veuen els retrats dels líders a les estances principals de casa seva, fins que surten de casa i veuen els eslògans pels carrers…

Dibuixa vostè una perspectiva orwelliana…
Sí, és un país orwellià.

És cert, com afirmen alguns analistes, que el règim nordcoreà es manté gràcies al suport de Xina i Rússia?
Corea del Nord, degut a les sancions internacionals, l’ofec econòmic, polític, social i estratègic i en tots els aspectes al que està sotmès, per ser el règim que és, és un país amb moltíssimes dificultats. Encara en tindria més, potser fins i tot seria inviable, si Xina i Rússia no li donessin cert oxigen. Sense aquests aliats, veïns estratègics, el règim ho tindria molt magre per sortint-se, no dic per repel·lir un atac. Militarment, ells sols han creat una fortalesa gairebé inexpugnable. És una potència nuclear, encara no reconeguda internacionalment, però nuclear, amb assajos nuclears exitosos. Per tant, qui gosi atacar Corea del Nord, potser donaria un pas fatídic perquè pot desencadenar una guerra nuclear. Militarment és un règim inexpugnable.

Canviant de tema, o potser no tant, atesa la militància de Cipriano Martos. Què li va impulsar a escriure la seva biografia, publicada al 2018?
Porto des del 2002, des de que vaig acabar les meves dues carreres Periodisme i Ciències Polítiques, investigant sobre el Partido Comunista de España (marxista-leninista) PCE (m-l) i el Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP) que era una de les seves derivacions. Conec el cas de Cipriano Martos en el marc d’aquest projecte, que mai arribo a culminar, perquè es gegantí. Des del 1964 que neix fins al 1992 que es va dissoldre. Enmig de tota aquesta recerca, entrevistes, cerca de documents, remenar arxius…Dos d’aquests testimonis, una persona que va militar al FRAP i Felipe Moreno, un activista de la memòria històrica i Maria José Vernet em van proposar -doncs sabien que estava treballant en aquest projecte i coneixia el cas de Cipriano Martos- de fer aquest llibre d’investigació a fons sobre el cas per aprofundir-hi. Això, coincidint al 2014, amb la presentació per part del seu germà, Antonio Martos, de la querella del cas a Argentina. A partir del 2014 em vaig posar mans a l’obra. Van ser tres anys i escaig d’investigació i d’escriure el llibre.

Al agraïments del seu llibre figuren moltes persones de Sabadell, l’Hospitalet i Reus que van conèixer o militar amb Cipriano Martos. Quina part de la seva biografia prové d’aquests testimonis orals i quina de la recerca arxivística o les hemeroteques?
Tot ha estat necessari. El cas de Cipriano Martos és molt complicat d’investigar, de militants clandestins. És necessari investigar no només la part de la clandestinitat política, sinó també els seus orígens. Perquè pot ajudar a explicar algunes coses que després passaran. Investigacions que són compartiments estancs.

La part d’arrels familiars de Cipriano Martos te la poden explicar els familiars i la gent que el va conèixer. Són unes fonts que només coneixeran una part de la seva vida. Perquè quan ell entra a militar en un partit clandestí, trenca, talla gairebé tota comunicació amb la seva família, per protegir-se ell i a ells. Comença una segona etapa de la seva vida, desvinculada i desconnectada de la primera, amb una altra família política que són els seus camarades, que tampoc coneixeran res del seu passat.

Les fonts que tinc per explicar la primera part, no em serviran de res per explicar la segona. És com començar de nou la investigació. A més dels testimonis orals de la seva trajectòria, això s’havia de complementar amb documents d’arxiu, sumari del cas… Això et permet tenir les peces del trencaclosques per començar a tenir clar la veritat del que va passar.

Arran d’aquest treball, vostè coneix molt bé el Sabadell dels anys 60 i 70, del final del franquisme en el que va viure Cipriano Martos. Què pensa vostè d’aquella generació de joves revolucionaris i de les seves il·lusions en el canvi polític que havia de venir després de la mort del dictador?
Dues coses. Primera, Sabadell em mereix un respecte i una admiració infinita com exemple de lluita i resistència antifranquista. Sabadell va ser una plaça, un os molt dur de rossegar pel franquisme. Va ser un bressol de moviments socials, sindicals i polítics que van fer front a la dictadura en un moment en què no tothom sortia de casa i es movia. Sabadell, sí. Per tant, aquesta ciutat em mereix tot el meu respecte i la meva admiració.

Segona, sobre els ideals d’aquesta gent. Podien estar equivocats en els seus anhels i en les seves perspectives revolucionàries, podien estar sobredimensionades o distorsionades o no tenir un diagnòstic clar de present i de futur. Tota aquella gent que es va mobilitzar i va militar en organitzacions antifranquistes em mereixen, un altre cop, tot el meu respecte i la meva admiració pel coratge, la valentia de posar-se al davant i lluitar contra un dictadura que no escatimava cap aparell de repressió de l’Estat per esclafar-la.

Quina valoració fa de l’estat de la qüestió de la memòria històrica a Espanya?
És complicat ser optimista pel que fa a la memòria històrica a Espanya. S’han fet passos endavant amb les lleis aprovades a Catalunya i a tot l’Estat. Són passos endavant que sempre seran positius. Tot pas endavant, petit o gran, és una victòria, però crec que serà molt difícil que s’arribi al nivell de reparació i justícia d’altres països. Aquí tenim un tap que es diu Llei d’Amnistia de 1977 que va permetre el perdó no només dels presos polítics del franquisme, sinó també dels seus botxins, dels seus torturadors i dels seus repressors. Veig difícil que aquest tap, instaurat al 1977, es pugui revertir i poder anar més enllà en quant a justícia i reparació.

Fotos: Jordi de Arriba.