Toni Padilla és un periodista i historiador sabadellenc que entén l’esport com una part intrínseca a la societat, en el seu sentit més ampli. Fa anys que col·labora en diferents mitjans de comunicació, com RAC 1 o Catalunya Ràdio, i ha estat el cap d’Esports del diari Ara durant gairebé 11 anys. El futbol és un dels principals eixos sobre els que gira la seva trajectòria professional, però fora de càmera sempre duu la samarreta arlequinada: el sabadellenc explica que a casa són molt del CE Sabadell i això l’ha convertit en l’home que és ara.
Historiador, periodista i autor de diferents obres que situen l’esport a l’epicentre sociopolític. El darrer llibre de Toni Padilla, El historiador en el estadio (2021), justament evidencia la interrelació entre el joc, la política, la cultura i la identitat d’una ciutat. En aquesta entrevista, que té lloc en un estadi on Padilla s’hi troba com a casa, la Nova Creu Alta, el sabadellenc reflexiona sobre l’evolució de la societat des d’una òptica transversal.
Vostè va començar a retransmetre partits de futbol l’any 1994, quan tenia 16 anys. Com va entrar en el món del periodisme esportiu sent tan jove? Per vocació?
Totalment per atzar. Jo volia ser historiador i, de fet, vaig estudiar Història a la universitat. Jo sóc periodista per casualitat: era soci de tota la vida al Centre d’Esports de Sabadell (els meus pares ja eren socis i sempre venien aquí) i en aquella època era impossible seguir els partits de futbol fora de casa.
No hi havia ràdio perquè Sabadell s’havia quedat sense ràdio i tampoc hi havia internet. Sabadell s’havia quedat sense ràdio perquè la històrica Ràdio Sabadell, que havia estat gestionada per la cadena COPE, havia tancat i era impossible seguir els partits fora de casa.
Un company d’institut, el Carles Fité, que era el fill de Joaquím Fité, l’històric cap d’Esports del Diari de Sabadell en l’època daurada del club a Primera Divisió, sí que tenia aquest cuc del periodisme. Va ser ell qui em va dir que podríem presentar aquest projecte, el de cobrir els partits del Sabadell, a Ràdio Matadepera, evidentment sense veure un duro.
Era una cosa molt marciana. No teníem cap ajuda econòmica i ens planificàvem com podíem. Vam començar a buscar patrocinadors, era l’època de la Zona Hermètica i anàvem a totes les discoteques per veure si algú ens volia posar una falca de publicitat i així ens pagaven uns calés… I així vam començar a fer viatges per tot el litoral. A partir d’aquí, vaig descobrir el periodisme.
Però sense cap mena de vocació a l’inici. Després, arran de seguir l’actualitat i de conèixer el sector, l’històric El 9 Nou, que tenia una edició al Vallès Occidental, em va agafar durant els caps de setmana per cobrir els partits del Sabadell també. A partir d’aquí se’m van anar obrint portes i ja no vaig parar.
Actualment, treballa al diari Ara i, fins l’any passat, n’era el cap d’Esports. Com canvien els criteris entre un mitjà local i una gran redacció?
Canvia molt l’escenari o el punt de vista, però l’essència és la mateixa. En baixar a Barcelona, el canvi és molt: et trobes sota el paraigua d’un autèntic monstre global, com és el Barça, i això et condiciona totalment la informació. I, després, òbviament, agafes una mirada més global. Abans feia una cosa molt sabadellenca i després feia una cosa de tota Catalunya. Com més puges, més canvia. Canvien les plataformes, les velocitats, l’òptica… però l’essència és la mateixa.
El que ha canviat, i molt, és la motxilla del periodista esportiu. Quan va començar, no hi havia ni la meitat de facilitats, especialment tecnològiques, per cobrir els partits de futbol. Com era fer ràdio aleshores?
Era molt divertit, però també era molt complicat. Clar, estem parlant d’una època sense internet o d’una època on comença a haver-hi internet d’una forma molt tímida.
Teníem un telèfon que era gran com una sabata i el punxàvem amb uns aparells i uns invents d’un tècnic de Matadepera per poder trucar a la centraleta de la ràdio i fer entrar el senyal. Més d’un cop queia, eh, o ens quedàvem sense cobertura.
Més d’una vegada havíem intentat aconseguir una línia fixa als camps de futbol (encara que fos una mica il·legal) per poder fer una trucada amb millor qualitat. I a vegades també ens oblidàvem de passar la factura. Era un autèntic repte. A més, era un futbol més salvatge que el d’ara. Els estadis eren més desagradables: et trobaves que et tiraven objectes, que havies de sortir cames ajudeu-me més d’una vegada… va ser una gran escola, però va ser dur perquè no trobaves cap mena de facilitat.
Estem parlant de finals dels anys 90. A segons quin camp del País Valencià o de Múrcia ho passaves malament, eh. A més cal tenir en compte que fèiem ràdio en català: fotre’t al mig de Múrcia, al 1998, per fer ràdio en català i que, a més, se’ns ocorri guanyar 1-5! Al final dèiem que ja no volíem fer més gols perquè si no sortiríem linxats d’allí [riu]. Ara hi ha molta menys violència que abans. Abans era molt habitual veure garrotades entre aficionats, agressions a col·legiats, a la premsa…
La gent viatjava molt també llavors, més que ara. Cada cap de setmana t’apareixien aquí [a La Nova Creu Alta] 500 aficionats rivals. Hi havia un punt de militància molt fort. Quan el Sabadell viatjava, movia 1.000-2.000 persones. Anaves a qualsevol camp i sabies que hi hauria batussa.
Què explica aquest canvi en l’afició?
Moltes coses. Primer, que ara hi ha molta menys gent als estadis (Primera Divisió, a banda). Han baixat les assistències. També entenc que ara hi ha altres coses amb què desfogar-se. Un altre factor podria ser l’impacte dels vídeos: ara saps que sempre hi pot haver algú gravant i això condiciona una mica. Abans era més difícil que el teu delicte quedés allà.
I, sobretot, crec que s’ha fet una gran feina pedagògica per condemnar la violència. Abans eren normals comportaments que ara són inadmissibles. En aquella època era normal fer bromes amb el racisme, l’homofòbia o la violència de gènere. Era normal que el teu pare li digués ‘maricona’ a l’àrbitre. O quan vam fitxar un porter camerunès, N’Kono, la gent li cantava cançons dient-li que era un negre pensant-se que li feien una gràcia.
Ningú deia res. En canvi, ara, a mi m’ha passat d’estar aquí i sentir algun crit racista i girar-nos els aficionats per dir-li que això no ho tornés a dir. Molta gent ni era conscient que deia algun comentari dolent i això ha canviat la manera com la gent ara entra al camp.
En el seu darrer assaig, El historiador en el estadio, justament relaciona les diferents societats i les diferents forces polítiques que les regeixen amb el futbol. Creu que, en general, som conscients del paper que juga l’esport dins la societat?
És difícil de respondre. Hi ha gent que ho és, i altres que no tant. En general crec que cada cop la gent és més conscient que l’esport és un escenari més del que passa a la societat.
No té sentit que el periodisme, o fins i tot la història, ignori el paper que té l’esport en la societat o com afecten els canvis històrics al món de l’esport. Si tu has d’explicar la realitat d’una ciutat, l’has d’explicar amb tota la seva complexitat i amb tota la seva totalitat.
Justament perquè és una cosa molt popular i se’n practica molt, qualsevol govern i moviment l’utilitzarà per intentar estendre les seves idees. Per tant, l’esport sempre ha estat un escenari de qualsevol lluita social o procés històric. Tu no pots explicar la realitat de la ciutat de Barcelona sense el Barça. Evidentment, parlaràs de l’independentisme, de l’Ada Colau, de la Rosa del Foc, de Gaudí… però si en algun moment no cites ‘futbol Barça’, és un relat incomplet. Igual que si algú ha d’explicar què és Sabadell al món i no cita l’esport.
Com s’explica Sabadell a través de l’esport?
Crec que l’esport explica molt bé com són els sabadellencs. Sabadell és una ciutat que es construeix a si mateixa: era una vila molt petita que amb la revolució industrial, amb la seva geolocalització i amb molta gent emprenedora es va construir a si mateixa. No és un bisbat d’herència medieval com Terrassa. No és una seu d’un comptat. No som hereus de res. Érem quatre pagesos que plantaven cebes. Sabadell creix en un moment de gran emprenedoria, com va ser el segle XIX, amb la revolució industrial, i a part va començar a rebre gent disposada a escriure el seu propi futur. Això parla de com és d’activa la gent d’aquesta ciutat. En aquell moment, l’esport començava a ser important i, com que Sabadell és una ciutat molt oberta a qualsevol nova tendència, s’hi suma. Sabadell és una de les ciutats on el futbol i l’esport en general han estat clau per explicar la ciutat, per donar-li una identitat, per explicar-se fora, per donar un punt de trobada a tota aquesta gent que tenia ganes de fer coses.
Després de la Guerra Civil, sobretot a partir dels anys 50, l’esport i sobretot el Centre d’Esports Sabadell van ser un dels pocs punts de trobada entre els sabadellencs de tota la vida i la gent que venia d’Andalusia, d’Extremadura o de Galícia. El fet que tant la Vella Creu Alta com la Nova Creu Alta estiguessin aquí era molt simbòlic perquè podia ser un punt de trobada entre els barris del centre i els nous barris que s’anaven construint. La meva mare, per exemple, era del centre, sabadellenca de tota la vida, i el meu pare es va criar aquí darrere. Arriben d’Andalusia i s’aixequen una casa amb les seves mans.
Vostè sempre ha estat molt fidel al CE Sabadell. Què és el que l’uneix tant a aquest club?
Jo sempre explico que sense el Sabadell jo no existira. Els meus pares es coneixen a un acte del Club Natació Sabadell i, pel que sembla, la primera reacció de la meva mare no va ser molt positiva quan va conèixer aquell pesat. (Riu). Però quan s’adona que aquell noi és molt del Sabadell diu ‘hòstia, que tenim alguna cosa en comú’. La meva mare era anti tot del que no era del Sabadell.
La meva mare era anti Barça, anti Madrid, anti Espanyol… els que som del Sabadell som així. No som del Barça, i jo m’he criat amb això: en que som tancats. El que facin al barri de Mart o a Madrid, no ens interessa. Nosaltres som del Sabadell.
Però també s’ha d’entendre aquesta gent. Aquesta gent havia vist el Sabadell a Primera. Si tens l’equip a Primera, per què t’has de fer de l’equip del costat per més important que sigui? Ma mare no suportava la gent que només era de Sabadell quan pujava a Primera; i quan baixava, tornava a ser del Barça o de Madrid. I el meu pare era igual. Es van conèixer, van començar a parlar de futbol i es van casar. Per això dic que sense el Sabadell jo no existiria.
De fet, un dia xerrant amb el meu pare vam arribar a la conclusió que jo sóc fruit d’un triomf del Sabadell contra el Sevilla. D’un 1-0. Ells no tenien previst tenir una segona criatura i, de sobte, van tenir un atac d’eufòria perquè aquell partit va anar bé i vaig sortir jo, perquè el triomf coincideix amb l’embaràs. Per tant, a mi m’explica el Sabadell.
Fins i tot en els moments en què la família no estava bé, que hi havia discussions, l’únic moment que recordo a la setmana on la família estava unida era quan veníem aquí a animar el Sabadell. Això era el que ens unia en moments complicats a nivell familiar. Nosaltres vam començar allà, sobre el ‘DE’ i quan pugem a Primera, al 86, vam passar aquí [a Tribuna]. De fet, encara hi vaig de tant en tant. Teníem un enemic en comú (el rival) i algú a qui animar (el nostre equip). Això ens unia. Jo sense el Sabadell no sóc res.
L’any 2002 va deixar el periodisme local per començar un nou projecte: L’Esportiu. Què el va motivar a engegar els motors de l’únic diari esportiu en català publicat a Catalunya?
No et mentiré: m’incorporo a L’Esportiu perquè m’ofereixen un contracte. Jo estava aquí, a l’equip inicial de Ràdio Sabadell, i el primer any va ser un desastre. Jo personalment en tinc molt mal record. A mi, allí, em van tractar malament; em van prometre un contracte que al final no em van donar i no vaig acabar la carrera per això: perquè em van dir que em farien un contracte. També hi havia moltes ingerències polítiques del govern Bustos. Després, per sort, va millorar i jo ara cito Ràdio Sabadell com una ràdio municipal de referència.
Per tant, jo no estava content i, alhora, col·laborava amb l’edició de Vallès Occidental de El 9 Nou. Aleshores el director de El 9 Nou d’aquí de Sabadell, en Jaume Espuny, em va venir un dia i em va dir que El 9 Nou seria un dels accionistes d’un projecte que naixia llavors, que es diria L’Esportiu, i on també hi hauria altres diaris com el Segre, El Punt, el 3 de vuit de Vilanova… inicialment era com tota la premsa comarcal unida per fer un diari d’esports en català. Per tant, el mèrit d’això és d’un noi que es deia David Colomer, que és qui ho va impulsar tot.
Aleshores, quan van preguntar als directors d’aquests diaris si tenien algú jove que pogués encaixar amb el projecte, en Jaume Espuny va dir el meu nom. Em van trucar i al Nadal del 2001 vaig pujar a Girona a signar el meu primer contracte fix. I jo m’incorporo per això. Va ser una escola molt bèstia. Gairebé nou anys d’aprendre molt de les coses bones i de les coses dolentes de periodisme.
I aleshores va impulsar la revista Panenka, un magazín esportiu que s’ha convertit en un referent per als seguidors de l’esport. Aquí sí que assumeix el mèrit de crear un projecte tan alternatiu?
Tampoc. Aquí el mèrit és d’Aitor Lagunas, un periodista de Saragossa que vivia a Berlín perquè la seva parella era catalana, però feia recerca allí. Allà va descobrir una revista de futbol alemanya, que es diu 11 Freunde, que vol dir onze amics, i es va preguntar per què això no existia al mercat espanyol.
Va veure que allò era boníssim realment: tenia periodisme, cultura, era en l’època que tothom parlava d’Internet [a partir dels 2000] però era una revista en paper que creixia, estava molt ben cuidada, tant pel disseny com per la fotografia… oferia cultura esportiva, parlava de política, es mullava en temes polítics com l’antifeixisme. I es va preguntar per què això no existia a Espanya.
Aleshores, tornen a Barcelona i ell comença a conèixer gent a la ciutat. Arran d’alguna col·laboració, l’Aitor ens va conèixer a uns quants i ens va proposar aquesta idea. La idea, per tant, és de l’Aitor, però sí que és cert que quan ens trobem per primera vegada en una terrassa al barri de Sants, no hi havia res. Vam aixecar la idea des de zero.
Estic molt orgullós de la feina que vaig fer, i continuo fent, a Panenka, però la idea inicial és de l’Aitor. La vam construir de zero i, de sobte, t’adones del complex que és tot: la distribució, parlar amb Correus, amb els quioscos, triar un paper amb qualitat, el disseny, les tapes, com tractar als subscriptors… es va obrir un nou món de zero. Els primers dos anys van ser molt complicats perquè, tot i que va tenir una rebuda molt bona, perdíem calés; i a partir del dia que va entrar la primera publicitat d’una marca de cotxes (Audi) vam dir ‘ara anem pel bon camí’. Ara, afortunadament, és un projecte consolidat que dona feina a cinc persones i que pot pagar totes les col·laboracions. Una cosa clau en el periodisme d’avui dia. Panenka és un miracle contracultural del qual n’estem molt orgullosos, és una feina molt d’equip.
Després de gairebé 30 anys exercint el periodisme dia a dia, com creu que ha evolucionat aquest ofici?
Ha canviat molt la velocitat per l’impacte de les noves tecnologies, d’internet i de les xarxes socials, però jo crec que l’essència és la mateixa. La mateixa, però accelerada.
Sí que és cert que hi ha una crisi forta perquè l’impacte d’Internet ha canviat molt els hàbits de consum de les persones i hi va haver un moment on la gent es pensava que tot podia ser gratis: ens pensàvem que ens podríem descarregar música, pel·lícules, de tot, gratis gràcies a internet. Però, de mica en mica, crec que la gent s’ha adonat que això no és així.
Cada cop hi ha més gent que accepta que has de pagar Netflix per veure sèries de qualitat, que has de pagar Spotify prèmium i que per tenir periodisme de qualitat has de pagar el contingut de les xarxes d’internet. Per tant, sí, hi ha una crisi endèmica (de consum, econòmica, del periodisme…) així com una evolució de la societat on sembla que els qui manen et volen fer creure que no tenir un contracte és una cosa divertida. A més, t’ho vénen amb eufemismes vomitius: “ets més lliure si ets autònom”. Així l’únic que fan és estalviar-se diners.
Però el periodisme en si crec que no ha canviat tant. Canvien les velocitats i les plataformes. Hi ha molta tendència a dir que el periodisme està molt malament i jo no crec que estigui tan malament. Sempre hi ha hagut periodisme bo i periodisme dolent.
Ara, en periodisme esportiu, la gent es queixa del Chiringuito. El Chiringuito és bo, és molt bo comparat amb el que feien en prime time a la televisió quan jo era nen. Quan jo era nen el programa de màxima audiència era un on sortia el cantant Manolo Escobar i dues noies mig despullades en biquini que cantaven la classificació fent rimes com ‘En la última posición está el Logroñés, no se cómo lo ves‘.
El Chiringuito és ètic comparat amb allò. Avui dia quan sento que ‘és la pitjor època del periodisme’ penso… no no, venim de 50 anys de dictadura. Sempre hi ha hagut bon periodisme i mal periodisme, sempre hi ha hagut periodisme que aspirava a explicar la veritat i a fiscalitzar el poder i un altre que només es dedicava a tergiversar la realitat.
Ja no és cap d’Esports al diari Ara, tot i que hi continua treballant-hi. Per què va decidir fer un canvi de rumb a nivell professional?
Ara estic amb un equip que es va crear expressament ara fa un any, quan justament vaig deixar de ser el cap d’Esports. Ens dediquem a fer un periodisme diferent, un periodisme més reposat o d’investigació. Volem treballar temes amb més profunditat. La directora del diari, l’Esther [Vera], va decidir que quatre periodistes érem mereixedors de la seva confiança i ens va donar aquesta responsabilitat. Agafo un tema, molt vinculat als esports, però no té per què ser sobre això necessàriament, i el treballo.
Quin tema té entre mans ara mateix?
La candidatura olímpica als Pirineus, de cara al 2030. És un tema molt interessant.
Foto portada: Toni Padilla, periodista i historiador sabadellenc, a La Nova Creu Alta. Autor: David B.