Nascuda a Sallent el 1975 és diplomada en Educació Social i llicenciada en Dret. Va treballar de tècnica de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat i dels ajuntaments de Manresa i Gironella. També va ser professora de Dret a la UAB. Militant d’Endavant, va ser regidora de l’ajuntament de Sallent entre els anys 2003 i 2011.
A les eleccions del Parlament Europeu del 2004 es va presentar com a número tres de la CUP. A la legislatura 2012-2015 va treballar com a coordinadora del grup parlamentari i va ser escollida diputada de la CUP-Crida Constituent a les eleccions del 2015 després de ser triada en primàries. L’entrevisto al kebab del carrer de Lacy, després del debat amb Gabriel Rufian organitzat dilluns passat per l’ANC a l’Auditori del Casal Pere Quart.
D’on prové la seva vocació política i quina ha estat la seva trajectòria militant?
Ho he tingut molt senzill perquè he nascut en una família en la que sempre s’ha parlat de política. Mentre hi havia moltes cases en que s’instaurava la por o no es gosava parlar de política o fins i tot es recomanava que ningú entrés en política perquè això podia portar problemes, a casa meva ha estat al revés, amb una militància política molt de base en l’àmbit sindical. Gent molt senzilla, molt humil, però que tenia molt clar que prenia partit. He tingut l’exemple militant a casa meva. Començo a militar des del molt jove, als setze anys, a la Plataforma Antifeixista de Sallent. Després en diferents espais en defensa de la llengua, a l’àmbit universitari i al 2002 vaig entrar a la CUP. Vull dir que ha estat com una forma de viure que no m’ha suposat cap esforç, ni res excepcional, sinó com una forma natural d’estar.
Vostè pertany a l’organització Endavant, integrada a l’esquerra independentista. Quins són els seus plantejaments estratègics i què els diferencia del grup Poble Lliure?
Endavant és una organització que neix a l’any 2000 i on, de fet, bona part de la seva militància està fora de la CUP. La seva acció estratègica és en clau de construcció nacional dels Països Catalans i molt de recuperar espais de transformació social molt de base. No sabria llistar diferències respecte a Poble Lliure, però potser aquesta és una organització recent que és l’actualització o refundació del MDT; una organització històrica que potser sí que aposta d’una forma més clara per la CUP com a organització estratègica que aglutini tota la dinàmica i l’esforç de l’esquerra independentista. De totes maneres, m’és molt difícil posar veu a Endavant, la meva posició és com a diputada de la CUP. Sóc molt curosa, intento donar veu i representar el que la CUP decideix de forma sobirana, però no exerceixo de portaveu de cap d’elles en concret.
La nit del 27S vostès van afirmar que s’havia perdut el plebiscit. No resulta contradictori això amb la seva voluntat d’accelerar el procés independentista? No hagués estat més coherent posposar-ho fins assolir una majoria social?
A la nit del 27S es van dir moltes coses i, com haviem anunciat als nostres actes polítics, si s’aconseguia una majoria d’escons i una majoria percentual exigiríem una declaració unilateral d’independència. En aquell moment vam dir: ‘això no ho poden exigir perquè hem aconseguit una majoria d’escons, però no de vots’. Això anava acompanyat d’una lectura del percentatge, que no arribava al 50 per cent dels vots, i apuntaven al vot exterior que no s’havia pogut expressar per tot d’impediments per part d’alguns consolats i ambaixades. També, perquè estaven comptant a molta gent en la borsa del no quan no eren vots que ens permetessin comptar-los així. Però també és veritat que no ens atreviem a sortir a dir: ‘hem volgut convertir unes eleccions en plebiscitàries i hem aconseguit que més del 50 per cent dels votants s’expressi en clau plebiscitària a favor del sí’. Tampoc ho podíem anunciar amb aquells percentatges.
Això no treu que, mentre no hi hagi la possibilitat d’organitzar un referèndum legal i sota el paraigües de la legalitat espanyola mai serà possible, proposem la via unilateral. Sinó és quedar-nos permanentment en el status quo. Creiem que els resultats expressats el 27S donen aval i legitimitat suficient per assentar les bases de la desconnexió.
Què replicaria a qui, des de l’àmbit de l’esquerra, critiquen a la CUP d’haver-se decantat a favor del Front Nacional amb JxSí en detriment de la Unitat Popular amb altres forces de l’esquerra catalana?
Un acord amb Catalunya Sí Que Es Pot no té la possibilitat d’articular un govern. La realitat parlamentaria i política d’aquest país de moment és la que és. Des de la nostra iniciativa política intentem condicionar determinades coses perquè sigui allò que s’acosti més als nostres postulats. Però el que tenim en aquests moments a l’arc parlamentari són unes forces polítiques absolutament negacionistes de drets democràtics bàsics com PP, C’s i en bona part PSC, a més a més amb polítiques econòmics que tampoc compartim. D’altra banda, tenim JxSí que està format per forces polítiques amb les que tenim moltíssimes diferències, però que estan disposades – o com a mínim això és el que van plantejar- a iniciar la ruptura amb l’Estat espanyol. Com que nosaltres estem convençuts que la ruptura amb l’Estat espanyol és força de transformació social, davant la possibilitat d’aprofitar aquesta força per la ruptura o davant la possibilitat de res, perquè per l’altra banda no hi ha cap pacte possible, ens apuntem a la transformació social.
Que CSQP digui que hem fet un front nacional podria ser respost de dues maneres: dient és la seva opinió i no comparteixo aquest anàlisi o anant més enllà i dient: ells quin front estan construint? Nosaltres no diem que estan construint un front nacional espanyolista. No diem que estan a les files de l’unionisme. Nosaltres intentem ser molt curosos i pensem que les seves bases en bona part creuen que és oportú un canvi de règim i una transformació social més profunda. En la bancada del PP, C’s i PSC això no es produirà. En la bancada de JxSí i la CUP potser tampoc no es produeixi, però com a mínim hi ha la possibilitat.
Què opina de l’afirmació d’Artur Mas que, amb la participació de dos diputats de la CUP en el grup parlamentari de JxSí, es corregia en la negociació el que no s’havia aconseguit a les urnes?
Molt greu. Nosaltres no som els artífexs d’aquesta democràcia representativa. Ho són en bona part formacions com les del senyor Mas que van avalar els pactes de la Transició, la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia. Per tant, en la seva democràcia representativa, la que situa amb tanta importància l’expressió electoral ordinària, és molt greu que es digui que s’ha de corregir el resultat obtingut a les urnes. En el seu moment ho vam dir, nosaltres entenem que hem vingut a desplegar argumentari polític, a posar elements sobre la taula, sobre els quals es pot discutir. També sobre la presidència de la Generalitat, sobretot si es necessiten els nostres vots. No creiem que aquesta voluntat d’abordar qüestions de país, de calat, que tenen a veure amb l’educació, amb la salut, amb el territori, amb les infraestructures… hagi d’estar contestat d’aquesta manera, encara que difereixi del que pensin altres persones.
A la pràctica, el que està succeint és que dos diputades de la CUP es reuneixen un cop per setmana amb JxSí. És una reunió que dura una hora. Per tant, el que s’ha volgut vendre com a una integració orgànica tampoc està essent així.
L’acord entre JxSí i la CUP incloïa el compromís de la seva formació amb l’estabilitat de l’executiu català. Com hem d’entendre això? No compromet la seva autonomia política?
En una situació política com l’actual, l’estabilitat parlamentaria i de quin contingut polític omplim el que hem anomenat acord d’estabilitat parlamentaria, donaria per molts anàlisis, per moltes consideracions, per molts matisos i per molts posicionaments. Hi ha un evident interès en tancar el debat i restringir-ho a que la CUP sempre votarà a favor de JxSí. És un tipus de lectura, al nostre entendre bastant pobre, que no s’adequa amb l’excepcionalitat del moment. Nosaltres el que diem és que intentarem contribuir a facilitar tot allò que tingui a veure en desplegar els compromisos que compartim en aquesta legislatura. Evidentment no hem vingut a fer un joc cínic a determinades formacions polítiques que estan a l’oposició i que sembla que l’únic que volen aportar al país és si JxSí i la CUP voten diferent. Tampoc vam començar a fer política ahir i ens adonem perfectament de quan hi ha maniobres d’aquests tipus, utilitzant la pobresa o el que calgui.
En moltes qüestions tenim posicions diferents i votem diferent, com és públic i notori. En altres qüestions en les que tenim coincidències votem a favor. L’estabilitat parlamentaria existeix i existirà en la mesura que compartim aquests grans objectius de la legislatura.
Aquest acord inclou el suport als pressupostos de la Generalitat?
No. S’ha de veure quins pressupostos es plantegen. S’ha de veure si segueixen tenint una lògica autonomista i per tant són un mer instrument de l’executiu de torn per implementar polítiques com les dels últims 40 anys. Nosaltres no hem vingut a fer res del que s’ha fet en els últims 40 anys. Volem veure uns pressupostos que responguin a un lògica de pressupostos socials i sobirans. Si és en aquest terreny segurament ens hi trobarem, sinó el que no farem és aprovar uns pressupostos que tornin a insistir en determinades polítiques que hem combatut i que estem combatem. S’ha de veure, encara no hem tingut el debat que tindrà el conjunt de la militància i no només el grup parlamentari, però ens estem movent en aquests paràmetres.
Ha apreciat alguna diferència entre el lideratge de Mas i Puigdemont?
Més que nosaltres qui ho ha pogut apreciar és el país. Mas portava molts anys en llocs de responsabilitat a Convergència, havia estat l’home de Jordi Pujol durant molts anys. Fins i tot, en els últims dies i setmanes previs a l’última investidura, va tenir aquestes posades en escena, aquestes aparicions públiques on semblava que la seva voluntat era poder humiliar a la CUP. Puigdemont és una persona que ve del municipalisme, coneix a la CUP perquè a compartit plenaris a l’Ajuntament amb la CUP. Té un altre estil, una altre concepció del seu càrrec, potser no tan patrimonialista. De fet, ha anunciat de forma reiterada que ha vingut a complir una legislatura excepcional. Crec que molta gent pot apreciar diferències en el tipus de lideratge, però és normal que hi siguin.
Com valora el posicionament de JxSí en la moció que vostès van presentar recentment per ratificar la declaració de desconnexió del 9 de novembre?
Hi va haver un debat una mica innecessari i estèril perquè se’ns va acusar de presentar aquesta moció per tensar les coses innecessariament i l’únic que estaven fent era ratificar-nos en un compromís en un moment en que aquesta declaració del 9 de novembre està suspesa i comencen a arribar embats de l’estament judicial espanyol. Comencen a arribar respostes a aquests plenaris que s’han posicionat favorablement a aquesta declaració. Nosaltres enteníem que havíem de respondre. També, perquè hem iniciat una campanya de suport als nostres electes que no col·laboraran amb l’Audiencia Nacional. Enteníem que era molt oportú que el Parlament donés suport a aquests càrrecs.
A més, plantejaven qüestions que tenen a veure amb el procés constituent, arteria principal d’aquesta legislatura, i a qüestions que tenen a veure amb tot l’annex de la declaració. És a dir, la moció que presentaven al Parlament, com s’ha volgut dibuixar, no era un intent de dir: ‘torna a votar el que ja has votat’, sinó d’actualitzar allò que vam votar, perquè des de que ho vam votar han passat moltes coses. Creiem que és oportú i això és el que hem vingut a fer, a accelerar una mica els passos.
Comparteix les declaracions de Josep Manuel Busqueta que va considerar a Vallecas “inadmissible” el suport a la CUP a Carles Puigdemont que posa en perill el seu projecte polític?
Busqueta va fer una conferència llarguíssima amb uns companys de Madrid amb qui hem anat en més d’una ocasió. Les seves declaracions s’han d’entendre en el context i en el decurs de tota la conferència i quan s’estava en el moment de les preguntes als entrevinents. Descontextualitzades i restringides només a aquesta frase, no fan justícia a la capacitat d’anàlisi de complexitat que té Josep Manel, una persona formadíssima i a més amb una moral revolucionària absolutament impecable i que va respondre, insisteixo, a una pregunta després d’una intervenció llarga. És veritat que ens preocupa que es vulgui liquidar l’espai polític de la CUP. Sabem que hi ha actors polítics i determinada gent que els hi interessaria molt que la CUP no existís o estigués afeblida, dividida i fins i tot que desaparegués. Nosaltres, evidentment, estem atents a aquests moviments. El nostre objectiu no és una defensa tancada de l’organització en clau de partit, sinó situar en l’agenda política elements ideològics i programàtics que són molt oportuns de defensar en aquest moment.
Al seu parer, per què la CUP obté millors resultats als districtes de les classes mitjanes i els pitjors a l’Àrea Metropolitana de Barcelona? No resulta l’independentisme un obstacle per implantar-se entre la classe treballadora?
Això és degut a moltes coses i ens portaria a analitzar què ha passat en aquest país en els últims anys i com s’expressa la gent en clau de comportament electoral. Però la pregunta podria ser contestada amb una altre pregunta: Com és que en els barris de gent humil, de classe treballadora, treu tants pocs vots l’extrema esquerra? Com és que treu tants vots la dreta? Com és que la gent de la classe treballadora segueix votant formacions polítiques que es diuen d’esquerra però que no han parat de trair a les esquerres? I no per això ens mirem a aquests barris amb ulls de traïció, ens mirem aquests barris amb molta preocupació. Quin paper han jugat els partits polítics? Com funciona el sistema capitalista com apisonadora d’esperit crític? I com, d’alguna manera, hem de fer tot el possible perquè la gent humil que té necessitats bàsiques per satisfer, moltes vegades s’està creient que la solució o la resposta a la seva situació ha de venir de mans de formacions polítiques que no qüestionen ni la Unió Europea, ni l’euro, ni el status quo a l’Estat espanyol, ni cap tipus de plantejament en relació al sistema. Com pot ser? Perquè el sistema funciona amb molta desmemòria, amb molta amnèsia, amb molta mentida, amb molt cinisme, amb molta doble moral…Moltes vegades el comportament electoral no és suficientment el reflex del que hi trobaríem després al darrera de la realitat d’aquesta persona. Per tant, això és exactament el mateix.
Aleshores com valora la victòria a les generals espanyoles d’En comú Podem als barris populars?
El comportament electoral mai és el mateix en funció del tipus d’elecció i dona radiografies diferents a les municipals, a les autonòmiques, a les europees. És veritat que En Comú Podem té uns bons resultats i guanya les eleccions en la mesura que és la força més votada, no és que tingui la majoria de vots. Això era molt previsible que passés, perquè en unes eleccions estatals una força política que planteja que refundarà o contribuirà a reformar el règim, a obrir processos constituents a l’Estat espanyol, a donar resposta a l’emergència social, etc… té bona acollida. D’alguna manera és el que poden tenir com a discurs altres formacions polítiques que jo critico perquè diuen que són d’esquerres i no ho són. En aquest cas han generat més credibilitat, amb lideratges nous, amb gent que ve de la base, amb gent que es veu que no són professionals de la política i potser això ha generat més credibilitat.
Aquest país té base suficient per poder constatar que hi ha una força molt majoritària a favor de canviar el règim. I quan dic règim no vull dir només el règim del 78 en clau estatal, sinó també en plantejar-se les bases d’una nova República. Es tracta que, en aquests espais polítics, s’acabi de veure que, inserits en el sí de l’Estat espanyol, això no serà possible. En la lògica de la defensa d’una via unilateral, com deia abans, no sabem si serà possible, però com a mínim hi ha la possibilitat. Sobretot si tot aquest espai polític aposta per aquesta via.
Com pensem eixamplar la base social de l’independentisme?
Com ho hem fet sempre. Nosaltres som independentistes des de fa molts anys, no des de l’últim setembre o de l’últim cicle polític. Sempre ens ho hem plantejat de la mateixa manera, militant en els nostres barris, en els nostres casals, en els nostres ateneus, en un municipalisme alternatiu, transformador. Tampoc abocant totes els nostres energies en la institució, sinó practicant una militància que té molt a veure amb el teixit social organitzat i de carrer. Així hem anat acumulant força. Potser a pas de formigueta, però potser és la forma oportuna. Mantenint coherència, mantenint nivells alts de dignitat, no enganyant a ningú, no jugant tampoc amb ningú. En aquest moment no hi ha cap altre recepta que no sigui aquesta.
Quina és la seva opinió sobre el Manifest del Grup Koiné? En una Catalunya independent el català hauria de ser l’única llengua oficial?
Creiem que, com a mínim, hi haurà dues llengües oficials. Segur el català i l’aranès que també es parla al territori occità. Hem d’atendre la diversitat lingüística que hi ha en aquest país i que supera de molt la pretesa dicotomia català/castellà. Aquí es parlen centenars de llengües, en determinats barris d’extracció popular es parlen desenes de llengües. Hi ha patis d’escola que aglutinen moltes; per tant, hem d’atendre això. Volem ser un país que no humiliï cap llengua, com s’ha humiliat de vegades el català. Hem de trobar fórmules en que les persones vegin que aquesta República catalana és sensible, està atenta a tota la diversitat lingüística. Evidentment amb una especial atenció a la llengua castellana que, per motius obvis, és la llengua primera i materna de moltíssima gent. És veritat que sovint per la lògica de la imposició, però que evidentment mereix un tractament diferenciat.
En el debat del procés constituent pot ser molt oportú fer un debat seriós, rigorós i desprès d’apriorismes i preteses rivalitats sobre un model lingüístic d’aquestes característiques que li doni al català rang de llengua oficial, però que després tingui la capacitat de situar cadascuna de les llengües, amb sensibilitat, en el lloc de prestigi que també li correspondria.
Què opina del manifest Fer política Independentista i d’Esquerres, construir la República Catalana, subscrit per Antonio Baños, on s’adverteix de “certa desorientació estratègica, un excés de partidisme i una manca de consciència i capacitat analítica per part d’alguns representants polítics del conjunt de l’independentisme”?
Manifesta la inquietud de molta gent, no només dels que han signat el manifest. És molt habitual que, en xerrades o en actes diversos, la gent manifesti aquesta inquietud: ‘de veritat estem caminant cap a la ruptura? Això acabarà bé?’ Crec que és una inquietud compartida. Nosaltres no estem per alimentar lògiques partidistes. Creiem que el carrer hauria d’estar més activat. No només en relació amb la ruptura amb l’Estat espanyol, sinó davant de totes les necessitats que hi ha a nivell social i democràtic.
Què pensa del paper que ha jugat a l’ANC en el moviment independentista?
Ha tingut un paper clau en els mobilitzacions massives dels darrers onzes de setembre. És una entitat amb moltíssims socis on és normal que hi hagin discrepàncies internes. Sí que és veritat que en determinants moments, i així els hi hem fet arribar, pensaven que estaven massa pendents de la dinàmica que s’establia entre partits i miraven massa poc a altres realitats. Recordo quan instaven a que hi hagués govern i convocaven manifestacions perquè hi hagués govern. No sé si l’objectiu d’una entitat com l’ANC ha de ser demanar que hi hagi govern o ha de ser intentar que aquest carrer no es desactivi i dotar a aquest procés d’una força crítica, analítica, rigorosa, que vegi la situació en la seva complexitat i de transmetre missatges quan convingui que denotin que estem en una situació complicada.
Segons el full de ruta acordat entre JxSí i la CUP, acabada aquesta legislatura s’hauria de convocar eleccions a un parlament constituent. Quins serien els eixos de la CUP en aquesta Constitució catalana?
Coherents i hereus del que són les nostres bases programàtiques, defensen que el subjecte polític és el conjunt dels Països Catalans. Serien conscients que ens estarien dotant d’una Carta Magna que només aglutinaria una part de la nostra nació. És conegut que tenim una posició molt crítica amb la Unió Europea, amb l’euro, amb les polítiques econòmiques que s’expliquen només des de la lògica del capitalisme. Crec que aniríem amb força a defensar aquests eixos programàtics. Una lectura del sistema capitalista només es pot fer des d’una perspectiva antipatriarcal i feminista. Estem a favor de redefinir, redibuixar, el blindatge i el paper que té la propietat privada. Estem per nacionalitzar sectors estratègics. Estem per una sanitat i una educació netament públics. No ens fa por, a diferència d’altres forces d’esquerra, dir titularitat i provisió públiques, no només titularitat. Podrien recórrer a qualsevol corpus programàtic de la CUP per imaginar el que intentarien portar en aquest debat constituent.
La CUP és partidària de la sortida de la Unió Europea i de l’euro?
Nosaltres tenim gairebé tot a debat i en revisió permanent. Però sí que tenim un anàlisi fet sobre les institucions europees, en quins interessos es fonamenten, a quines lògiques responen, quines necessitats cobreixen i quines altres no. Ens sembla que és impossible poder parlar de polítiques de benestar per a tothom sense plantejar la pertinença a la Unió Europea i a l’euro. També diem, a continuació, que això són debats de magnitud absolutament transcendental, que no són qualsevol cosa, que és macroeconomia de la de veritat que es replica a la microeconomia.
No amaguem que és un debat complex, que una eventual sortida d’aquestes institucions i d’una moneda com l’euro podria suposar un cert desajustament de la realitat econòmica del país. No amaguem que hi haurien molts poders i molts sector que encoratjarien, i ho estem veiem a molts països, com determinats interessos econòmics actuen quan els governs volen implementar polítiques que no responen als seus privilegis. La desestabilització seria possible, campanyes de por, d’intoxicació, de desinformació, som conscients d’això. No ho amaguem tampoc. Som conscients que atrevir-se a sortir de la UE amb un discurs anticapitalista ens passaria factura, perquè hi hauria qui s’encarregaria de fer-ho. Però sabem que no obrir aquest debat no es correspon amb el que hauria de ser l’esperit de les esquerres, que és obrir els debats sense por. No és oportú dir a la gent que no hi ha alternativa, que això és per sempre i per sempre més i no es pot qüestionar. També estem per combatre les pors i, amb una mirada si es vol també més internacionalista, el què està significant la Unió Europea i determinades institucions i les seves polítiques per a molts racons del planeta que no hauria de ser tolerable.
Dona la impressió que el govern de la Generalitat està a l’espera de com s’acaba de configurar el mapa polític espanyol. Tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras es prodiguen en declaracions apel·lant a la prudència. No creu que hi una certa desacceleració del procés independentista?
Nosaltres no estem al govern de la Generalitat. La nostra activitat parlamentaria ens permet un control, una fiscalització i una capacitat d’iniciativa parlamentaria que és la que és. No estem a cap conselleria i no tenim tota la informació. L’únic que esperem és que si això fos així, si hagués una desacceleració o voluntat de fer una altre cosa diferent a assentar les bases de la nova República, hauríem de retre comptes no davant de la CUP, sinó davant de tota la gent que els hi va donar suport. Esperem que la gent que els hi va donar suport i que els país els hi recordi quin són els seus compromisos.
Què opina de la proposta d’Ada Colau de construir un gran partit amb totes les forces a l’esquerra del PSC i en que fins i tot ha convidat explícitament a la CUP?
Veurem sobre quines bases ho formula. Creiem que, en aquest moment, en un espai polític en que la qüestió de la ruptura amb l’Estat espanyol no està clara, pretendria tornar-nos a lògiques de refundar l’Estat, a obrir processos constituents. Això no seria un projecte polític on nosaltres hi poguessin cabre. Si ens trobéssim en aquesta lògica de poder donar resposta a la crisi del règim del 78, també és per a donar resposta del que significa el règim del 78 en clau nacional. Si ens trobem aquí, evidentment per algú que és d’esquerres, les esquerres quan més fortes millor. Hem de veure si ens trobaríem en aquest aspecte que per a nosaltres és clau per poder abordar d’altres en politiques socials, en polítiques de concepció del territori, d’atenció a les persones. És difícil pensar que sense sortir de l’Estat espanyol podem desplegar un programa anticapitalista o socialista, fins i tot socialdemòcrata. Però estem disposat i oberts a parlar amb tothom.
Com valora les propostes de Podemos de fer un referèndum d’autodeterminació vinculant a Catalunya?
Nosaltres, mai, mai, mai hem dit que no acceptaríem un referèndum. Nosaltres el que reclamem és justament això: un referèndum, perquè la gent pugui decidir. Justament, perquè no era possible un referèndum, van incorporar el rang plebiscitari a unes eleccions que eren autonòmiques i prou. Per això no parem de reivindicar un referèndum. Si arriba un referèndum de part de l’Estat espanyol, serem els primers encantats a celebrar-ho. A nosaltres on ens fa gens de por que la gent s’expressi, no ens fa gens de por la democràcia. Si no arriba un referèndum de la mà de l’Estat espanyol, volem veure què diuen aquests sobre el que hem de fer. Seguir esperant no és una resposta, després de reclamar durant tants d’anys una cosa tan bàsica com un referèndum i sembla que sigui tan impossible.
One Comment