Antoni Guiral: “el ‘TBO’ va ajudar els lectors a formar-se com a persones”

Al 1917 es publicava el primer número de la revista TBO. Per commemorar el centenari del seu naixement, Antoni Guiral ha recollit al llibre 100 años de TBO. La revista que dio nombre a los tebeos la història d’aquesta publicació i alguns dels seus secrets més ben amagats.

Per fer-ho ha comptat amb la col·laboració del sabadellenc Lluís Giralt, que col·lecciona exemplars de la revista. Guiral i Giralt van presentar el llibre a La Llar del Llibre fa uns dies. Parlem amb l’autor del volum.

Què va suposar el TBO per a les diverses generacions que van créixer amb ell?
El TBO, en efecte, ha acompanyat a moltes generacions. Estem parlant des de l’any 1917 fins pràcticament al 1998 i són moltes. Va suposar una formació com a persona, una formació cultural. Jo sempre he dit que el TBO forma la cultura sentimental de totes aquestes generacions perquè són lectors i lectores que llegeixen aquestes historietes i conformen una mica el seu món imaginari però també el real amb aquestes historietes. Pensem que hi havia historietes d’humor quotidianes amb personatges amb molta personalitat i molt reconeixibles. El que va suposar és omplir les seves estones d’oci però més que això, va suposar descobrir paraules, sentiments, dibuixants i, sobretot, els va ajudar a formar-se com a persones.

Per Espanya va tenir alguna repercussió?
Sí. TBO és la primera revista que crea aquest concepte de revista que després es desenvolupa. Les publicacions per a nens, perquè teòricament era una publicació per a nens, inicialment eren uns diaris més grans que anaven il·lustrats però tenien sobretot textos moralistes, pedagògics.

TBO arracona això i vol que la gent passi una bona estona. Crea un concepte de revista en el qual apareixen vàries historietes i les publica fins i tot a la coberta, es veuen, i ajuda a que aquest concepte d’historieta entri per la vista. Després, a partir dels anys 40 sobretot, degut a la seva popularitat, totes les publicacions d’historietes es deien tebeos.

Com era exactament aquest humor del TBO?
L’humor era variant. El TBO té la fama de ser una publicació d’humor blanc, d’humor innocent, però això no és exacte. Pensa que els lectors de l’any 17 o 18 no són els mateixos que posteriorment. En l’etapa de la postguerra, des de l’any 41, l’humor és una mica més crític, una mica més dur, hi ha escenes en les que veiem a famílies que estan passant gana i estem en una etapa on la vida és dura. Però a partir dels anys 60 l’humor s’endolça, es suavitza, entre altres raons perquè hi ha una legislació a Espanya que parla de què es pot i què no es pot publicar a les publicacions infantils i juvenils, entre elles els tebeos. Aleshores aposta per una línia d’humor més innocent.

Era una revista infantil i juvenil però també tenia molt èxit entre els més grans. Què va fer que tingués aquest èxit tan general?
Perquè tot i que es presentava com una revista per nens era una revista per tota la família i sempre ho va ser. És més, el TBO dels anys 40 i 50 era sobretot una revista per adults encara que teòricament no ho era. Tinc constància que moltíssims matrimonis es compraven els TBO, ho llegien els fills, ho llegien ells i després comentaven les historietes de la família Ulisses. Pensem que la família Ulisses és una de les més conegudes, se la llegia molta gent i això crea molta fidelització al producte.

Aquest element familiar és el que va fer que es convertís en la revista més llegida a Espanya?
Hi ha varis elements. Un és l’element familiar, està molt clar, era una lectura per tota la família. L’altre és la presència de sèries importants que fidelitzen els lectors com la família Ulisses sobretot, però n’hi havia moltes altres. L’altra és la qualitat dels seus autors. Pensem que la majoria de grans dibuixants i il·lustradors catalans i espanyols que vivien aquí van passar per TBO.

La màxima expressió d’aquest gran èxit va ser el fet que s’incorporés la paraula tebeo al diccionari?
Sobre el paper és aquesta, però la gran manifestació d’aquest gran èxit és que a l’any 2017 tu parlis de TBO i de sobte moltíssima gent t’expliqui els seus records.

Com es va reinventar el TBO per passar i sobreviure per etapes tan diferents de la història espanyola?
En efecte va passar per molts pensaments polítics. Es va reinventar una mica perquè eren conscients que havien de fer-ho i sobretot perquè mai van ser una revista que es posés en política. No eren ni descaradament monàrquics, ni republicans ni franquistes en el seu moment. Evitaven ficar-se en política i, tot i que durant la Guerra Civil van haver de publicar una secció d’orientació anarquista, no es van significar gaire. Ho van fer sobretot per la intel·ligència d’un senyor que es deia Joaquim Buïgas que va comprar la capçalera TBO a partir del número 10, fins a l’any 1963 la va dirigir i va saber reciclar-se i adaptar-se als temps.

El no ficar-se en política va fer que passés el filtre de la censura durant la dictadura?
El fil de la censura no el va passar del tot. Totes les publicacions havien de passar per la Direcció General de Premsa i un censor indicava què es podia publicar i el que no es ratllava en vermell. A TBO van haver coses que es van haver de canviar i no es van poder publicar, moltes, el que passa és que com teòricament era un humor per a tota la família era més difícil que l’enganxessin li diguessin coses. Donant un exemple, a l’any 1970 una historieta del Blanco, un dels principals col·laboradors, que parlava que per matricular el teu fill a l’escola necessitaves recomanacions, no es va poder publicar.

Va ser més o menys als 70 que va començar el declivi que va acabar amb el tancament de la revista. Per què en aquest punt ja no es va saber renovar?
Senzillament perquè els temps eren massa diferents. Ells no es van adonar que Espanya realment estava canviant molt a nivell social i polític, sobretot social, i els lectors necessitaven un altre tipus d’historietes, més modernes a tots els nivells. No ho van saber entendre, es nodrien encara d’èxits antics, d’una filosofia que ja estava segurament desfasada. Tot i que van intentar-ho, apareixien sèries d’autors joves amb un humor més absurd i abstracte, no va ser suficient, no van saber renovar-se.

Actualment tindria èxit una publicació com el TBO?
Descaradament no, perquè el TBO forma part de la cultura popular. Popular vol dir que interessa a molta gent i el còmic popular ha desaparegut. TBO va arribar a tirar 350.000 exemplars, no hi ha cap revista que tiri tant, no existeix el TBO popular. A lo millor de tant en tant surt un Ibáñez amb Mortadelo i Filemón i ven 100.000 exemplars, però això ja és increïble. Aquesta vena popular dels tebeos ja no existeix.

Es llegeixen pocs còmics?
Es llegeixen còmics però molt menys que abans. Als anys 40 i 50 hi havia col·leccions a banda del TBO que venien 200.000 o 300.000 exemplars i això són moltíssims lectors. Pensem que tampoc hi havia televisió ni videojocs. En canvi, ara es ven menys, la tirada mitjana d’un llibre de còmics és d’uns 1.500 exemplars. Tot i que hi ha molts títols i la indústria funciona no es ven tan com abans. L’edat d’or pot ser ara en el sentit que hi ha una llibertat que abans no tenies i pots desenvolupar amb les novel·les gràfiques tota una sèrie de temes. Artísticament parlant està molt bé, però comercialment parlant no.

Què queda del TBO avui en dia?
Molt poca cosa. L’editorial Bruguera va marcar un tipus d’humor més fort i queda en sèries de televisió o pel·lícules de cinema perquè molts d’aquells lectors ara són directors o guionistes. En canvi de TBO, com que era un humor més feble i més suau queda ben poc. Grans autors de TBO no han deixat escola, i queda per exemple que un senyor com Alfons López, un historietista bastant popular, fa anys va fer una historieta nova de la família Ulisses on va reprendre el seu esperit portant-lo a una Barcelona de l’any 1953 fent una història més crítica, més política. Però pràcticament no queda res, l’únic que pot quedar són les reedicions.

Guiral, durant l'entrevista. Autora: N.Bueno.
Guiral, durant l’entrevista. Autora: N.Bueno.

Personalment què t’ha sorprès més del que has descobert sobre el TBO fent el llibre?
He descobert moltes coses. M’ha sorprès molt descobrir que TBO tingués tants col·laboradors, sempre parlem dels autors més destacats però tenia centenars de col·laboradors. Van passar molts historietistes que publicaven habitualment a Burguera, que era la competència, i va intentar fer un anunci per televisió. Són moltes les coses que m’han sobtat a tots els nivells. Un té coneixements fins que aprofundint descobreix que no sabia res.

Com ha estat la documentació per fer un llibre d’una història de tants anys?
Ha estat important i bàsica i ha estat cosa del senyor Lluís Giralt, el gran col·laborador del llibre. Ell és un gran expert en tebeos, té pràcticament tota la col·lecció de TBO impresos però també té centenars d’originals dels autors de TBO. Aleshores ell va agafar tots els TBO, tots, i me’ls va buidar. Això vol dir que un a un em deia què hi havia a cada pàgina, el títol de la història i quan començava a publicar un autor o una sèrie. Aquesta és la base, però també em va passar molta informació que jo desconeixia i em va cedir tot aquest material per fer les reproduccions del llibre.

La seva ajuda ha estat bàsica?
Sense ell no s’hagués pogut fer aquest llibre. S’hagués fet un altre llibre de TBO però amb aquesta minuciositat de dades hagués estat impossible.

Com vas tenir la idea de fer el llibre i de col·laborar amb ell per fer-lo?
Ho tenia molt clar. Quan vaig proposar fa dos anys el llibre perquè s’apropava el centenari el primer que vaig tenir clar és que havia de fer-lo amb el Lluís Giralt i també li vaig comentar al Francesc Regàs, que és un altre gran col·leccionista i expert en tebeos que també ha col·laborat en el llibre. El del Lluís Giralt ho tenia clar perquè ja el coneixia de feia temps, sabia de tots els seus coneixements. Tenim un problema greu, i és que no hi ha cap hemeroteca ni biblioteca en el nostre país que tingui la col·lecció sencera de tebeos perquè malauradament no hi ha cap esforç real i seriós per mantenir aquesta part de la cultura.

Comments are closed.