Equilibri és el títol del tercer disc de Blaumut, un recull de tretze cançons on la banda incorpora sons més electrònics i una orquestra de corda a les lletres simbòliques que els caracteritzen.
El grup actua aquest divendres a l’Espai Cultura de Sabadell i hem pogut parlar amb dos dels seus membres, Xavi de la Iglesia i Manuel Krapovickas.
Aquest tercer disc es titula Equilibri. A quin equilibri us referiu?
Xavi: l’equilibri és allò que tots busquem, vivim en un constant desequilibri buscant aquest equilibri i quan l’aconsegueixes automàticament ja t’estàs desequilibrant per tornar-lo a buscar. Al final és una mica la vida. Era el punt de fer una mica de balanç de tot el que portàvem viscut i mirar cap endavant, cap a on volem anar i on volem estar. Aquest potser era el nostre punt d’inflexió, d’equilibri ara mateix per caminar cap endavant.
Per primera vegada el disc l’ha produït una tercera persona, el Marc Parrot. Per què el vau triar a ell?
Manu: havíem treballat amb ell en un tema per La Marató, Coral·lí d’Adrià Puntí, i havíem tingut molt bona relació, molt bon rotllo. Ens agradava molt el tipus de so que havia tret del grup, el que havia aconseguit en aquell moment. Volíem tenir una persona que mirés de fora i sentís de fora la música, perquè a vegades et quedes molt a dins i falta una mica de perspectiva, un àrbitre, algú que posi una mica d’ordre, i el vam triar a ell. Va ser la primera opció que vam pensar i com que el coneixíem i ens agradava com treballava va ser una decisió molt encertada, estem molt contents.
Si us hagués dit que no teníeu una altra opció?
Xavi: haguéssim tornat a autoproduir-nos, segur.
A banda del fet que hi hagi una mica de perspectiva, és molt diferent autoproduir-se a que ho faci algú altre?
Xavi: en el cas del Marc volíem buscar aquesta figura, d’algú en qui confiéssim, perquè és complicat posar algú extern al grup a prendre decisions sobre la banda. Com que ell el coneixíem sabíem que anàvem sobre segur. Era més complicat el fet de pensar en un tercer o en alguna altra persona perquè ja no sabíem quin terreny trepitjaríem i si podia anar bé o malament. Al final el vam triar a ell per com entenia el grup, el concepte, i ha estat diferent perquè ens ha ajudat molt a racionalitzar el concepte, a entendre moltes coses de nosaltres mateixos i a sintetitzar moltes coses, a anar de cara a barraca. També ha fet que ens canséssim menys nosaltres, que tot fos més pausat.
Manu: és tot més ordenat, més pausat, més eficient i ha estat tot més estructurat.
Com creieu que ha evolucionat la vostra música des del primer disc fins a aquest?
Xavi: ha evolucionat amb nosaltres com a persones. Al final vam començar traient un disc molt acústic, més tranquil, que era el que hi havia al principi, una cosa sense massa pretensions a nivell de fer-ho molt acústic, fer el que surti. Poc a poc la necessitat del grup ha estat d’anar-se endurint a base de tocar en directe. Ens vam trobar en un punt que teníem un disc acústic i estàvem tocant a festivals amb molta gent, i a vegades ens faltava aquest punt d’endurir les cançons. La banda s’ha anat construint a base d’això, l’evolució ha estat cap aquí.
L’essència podríem dir que són les lletres amb escenaris abstractes i que expliquen una història?
Xavi: això hi és i hi serà sempre, igual que les melodies també hi seran sempre.
Manu: la corda també dóna un to molt distintiu. El primer Blaumut d’El Turista està en aquest disc també.
La corda és aquest altre punt distintiu de la banda. Què us permeten aquests sons?
Manu: donen aquest so acústic per excel·lència que no és el més habitual en un grup de pop, no és normal tenir aquest tipus de sons i harmonies que va marcant la corda. Normalment hi ha un teclat que marca aquesta funció i això ja et dóna un color molt característic. No és alguna cosa que pensem, ja està allà en els arranjaments de corda que fa l’Oriol.
Xavi: són molt particulars i a més no estan pensats com la típica secció de corda que té un grup, sinó que estan pensats com un instrument principal al mateix nivell que la veu i van fent veus i contraveus, és un punt barroc.
En aquest disc heu creat l’Orquestra Submarina. Què és concretament?
Xavi: més que crear al final són una colla d’amics de l’Oriol i del Vassil que són primeres espases del món de la clàssica. Vam tenir el gust de comptar amb ells per gravar unes seccions de corda més orquestrals que surten en algunes cançons del disc. Li vam posar Orquestra Submarina en referència a una cançó, a Chaplin, que diu això i em va fer gràcia que portessin el nom. No els portarem en directe, en alguna ocasió potser sí, però en principi el directe el defensarem nosaltres cinc.
Com és el procés de composició per un disc?
Xavi: en aquest disc el procés ha estat d’uns dos anys. Estàvem començant la gira de l’anterior disc i ja estava fent cançons per aquest. Això va com va, potser hi ha hagut unes vint cançons en tot el procés i al final n’han quedat tretze, que són les que estan al disc. El procés és anar fent, anar bevent d’aquí i d’allà, experiències viscudes, imatges. De qualsevol cosa, si ho fas amb delicadesa i bon gust, en pot sortir una cançó.
De vint cançons en queden tretze. Com es trien quines es descarten?
Xavi: jo faig un primer repàs, hi ha cançons que la resta del grup ni les ha escoltat, i les altres les traiem per altres qüestions. N’hi havia una que anava a disc però al final per temes de temps no va entrar.
Manu: aquella va ser una mica curiós perquè no era perquè no ens agradava sinó perquè no teníem temps i per això va quedar fora. A vegades estàs gravant i ja veus que una cançó serà un temasso i altres que no acaben de rutllar, però el filtre gran el fa ell.
Quan una cançó està escrita i amb la música, la resta del grup la modifiqueu o hi introduïu canvis?
Manu: la lletra no la canviem però a vegades suggerim coses, igual que amb els instruments. Anem opinant sobre paraules, frases que repetiríem i entre tots anem fent retocs.
En aquest tercer disc, al tenir un públic consolidat, pot ser que us hagueu deixat anar més?
Xavi: al final és el producte d’anar fent el que ens ve de gust a cada moment i cada disc representa una etapa del grup diferent. A cada moment hem necessitat fer allò i és el que hem fet, no hem volgut copiar el primer disc perquè va funcionar perquè al final seria trair-nos a nosaltres mateixos. Si en el segon disc no ens sentíem amb la necessitat de fer un disc tant acústic sinó més contundent doncs ho fèiem. En aquest tercer el mateix, hem sentit la necessitat de tirar d’aquí i és el que hem fet.
En aquesta gira anireu per primera vegada a Madrid a tocar. Com és que ho fareu, d’on sorgeix la idea?
Manu: suposo que és alguna cosa que tots volem obrir el camp de llocs per anar a tocar. Sempre hi ha el tema de la llengua que és una pena però la idea és portar la música a altres llocs, com a mínim d’Espanya. Al final tots els grups intenten fer-ho.
Xavi: és la necessitat de mostrar el que fas més enllà de les nostres fronteres i al final les barreres no cal que ens les posem nosaltres mateixos, com a mínim ho provem. La setmana que ve anem a València, al Palau de la Música, i aquest estiu anem també a Balears, intentarem anar fent per fora de Catalunya i a veure què tal.
Viure de la música en català és difícil?
Xavi: nosaltres ara podem fer-ho però hi ha molts grups i molta gent i ens costa que alguns poden fer-ho i altres no.
Manu: viure és fa més difícil però sí que hi ha una escena bastant establerta. De fet, jo toco en un grup en castellà i sempre es queixen que aquí, si no és en català, no hi ha tant interès. Això es pot veure des d’un costat i un altre.
