Reprenem la secció on busquem testimonis de sabadellencs a l’exterior amb Marc Figuerola.
El periodista va ser cap de premsa de Consulta Sabadell i després va marxar a Austràlia.
Després de l’aturada estival, reprenem la secció Districte VIII, en la que busquem sabadellencs que viuen fora de les nostres fronteres, sigui per a estudiar, gaudir o perquè han decidit escapar de la crisi emigrant. Si coneixeu algun sabadellenc i voleu que ens expliqui la seva història, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres, a través dels comentaris, les xarxes socials o redaccio@isabadell.cat.
Em dic Marc Figuerola Delgado, tinc 26 anys i sóc de Sabadell de tota la vida, més concretament de l’Eixample, tot i que de petit vaig anar al Col·legi La Farga a Sant Cugat i després al CE Vidal i Barraquer. Vaig ser membre de La Joventut de la Faràndula durant bastant de temps i també me n’orgulleixo de poder dir que vaig ser voluntari de Consulta Sabadell de manera bastant activa. Ah, sí. També vaig ser tresorer de la AA.VV de L’Eixample.
Ara fa poc que he arribat a Sydney, Austràlia després de passar-me un any i mig a Brisbane fent un màster d’Estudis Internacionals, per continuar amb la meva aventura australiana. Va ser una decisió presa d’un dia per l’altre, d’aquestes que les fas amb el cor més que amb el cap i sense els dits creuats a l’esquena. Em vaig llençar a la piscina, d’acord, i ara que començo de nou en una nova ciutat la cosa està sent dura però em dona encara la sensació que la cosa sortirà bé.
Vaig decidir marxar ara fa dos anys. Aleshores jo ja havia acabat la carrera de periodisme feia un any i escaig, i entre que buscava feina per les redaccions i també en buscava del que fos, vaig anar fent feinetes “de lo meu”, amb la vista posada a veure si queia alguna cosa. Així que entre que em jugava la pell en aldarulls i campanyes electorals per vendre les fotos que feia a quatre rals, també vaig fer de cap de premsa de Consulta Sabadell.
Tot i el treball i l’èxit de la Consulta (per molt que certs mitjans la menyspreessin en el seu moment), la flauta professional no va sonar per enlloc. Va ser aleshores que vaig decidir fer un cop de cap i definitivament fer cas a mons pares, que ja feia temps que m’intentaven convèncer que me n’anés a estudiar un màster a Brisbane, on hi tinc la meva germana visquent des de fa temps.
Quan me’n vaig anar, la gent ja es pensava que em quedaría per aquí… i de moment no van mal encaminats, tot i que a Brisbane no hi vaig saber trobar el meu lloc més enllà de l’àmbit acadèmic. Brisbane és una ciutat que està prou bé, però no fa per a mí. Així que quan vaig acabar el màster i vaig tenir prou temps i diners, vaig decidir anar a Sydney i a Melbourne abans que se m’acabés el visat d’estudiant. De fet, ja tenia plans per anar a muntar una altra empresa a Londres, però amb el temps això també es va anar esvaïnt, ja que la que també havia de ser la meva sòcia també es va creuar amb altres projectes. I em vaig enamorar de Sydney… En fí, Com diuen aquí: “Life happens”.
“No tornis…per ara”
“Però aleshores… quan tornes?” Em sembla que aquesta ha sigut la primera vegada en molt de temps que em fan aquesta pregunta des de casa, ja que abans l’única cosa que sentia era “no tornis, per ara”. Cada vegada que sentía aquesta frase era com si un objecte contundent sortís de l’skype directe al meu estòmac. I és que, pel que he anat veient, la situació al país no està gaire per la joventut que puja, així que sóc conscient també que si hagués tornat o bé em quedava sense feina i sense res per fer, o me n’hauria entornat a anar un altre cop a una altra banda. I és que, malauradament quan explico als meus companys no només els detalls de la crisi, sinó també què passa amb les retallades, al·lucinen.
Corren temps desesperats i calen mesures desesperades, per això he emigrat i ara intentaré quedar-me més temps a Sydney, a veure si també puc trobar alguna feina de periodista o que estigui relacionada amb els mitjans”
El que sí que em sabrà greu serà perdre’m la independència del meu país. Jo la veig propera. Molt propera. Dos anys, o menys. Els últims esdeveniments que han anat passant durant aquests últims mesos (el canvi de govern tant a Catalunya com a Espanya, les mesures d’austeritat, l’empitjorament de la situació econòmica…) només són indicis que la fita ja és més pròxima que mai. En un futur, crec que els catalans donarem gràcies a la crisi perque ens farà ser independents. Perdoneu-me, però és una cosa que té la seva broma, però també té la seva part de raó. I amb això també ens assemblaríem als Sydneysiders en una cosa: gràcies a la Gran Depressió dels anys 30, el govern va construïr el Sydney Harbour Bridge, que va donar feina a milers de famílies i és un dels símbols més reconeixibles, no ja només de Sydney, sinó d’Austràlia. Si volem, podem fer grans coses a partir de la crisi, o com va dir algun romà de manera encertada: “La fortuna ajuda als audaços”.
Ara cal que Catalunya sigui audaç. Una part ben gran de la societat ja ho ha fet, i una mostra d’això n’és la manifestació de l’11 de setembre, que ha estat un èxit sense precedents i una de les concentracions massives més importants que ha viscut mai Catalunya. Només el fet que s’estigui fent bullir l’olla, abans i després de la manifestació, ja és tot un èxit. No només per la ANC, sinó per tot el país.
Però tot i que la independència sería un gran pas endavant per Catalunya, no sería el pas definitiu. Encara no. La independència tampoc és tan difícil d’aconseguir, ho estem veient. El que sí que serà costós serà el que vindrà després. És a dir, la formació del país com a tal, amb la seva constitució, les seves lleis, el seu sistema parlamentari i una manera de gestionar el país que pot ser més o menys semblant a la manera espanyola. Jo només demano al pròxim president de la República Catalana que tingui en compte que aquesta crisi s’ha empassat massa llocs de treball, i massa llocs de treball de joves que hem vist que no ens ha quedat cap altre remei que emigrar.
“Els joves no són el futur; haurien de ser el present”
I amb aixó també vull criticar la manía dels polítics, dels banquers, els publicitaris i aquells que, com dirien els lingüístes, identifiquen en el mateix camp semàntic “joves” i “futur”. Que els joves som el futur és una enganyifa tan gran com que si envies aquest article a tots els teus contactes la teva parella no s’assebentarà que li estàs fotent el salt i que si no ho fas moriràs fent un “Elvis” (és a dir, assegut a la tassa del vàter, en argot dels professionals mèdics).
Els joves sempre hem existit. Som el present. I això mai s’ha tingut en compte en una societat que durant tot el temps de bonança que hi ha hagut abans de la crisi ha preferit donar puntades de peu cap endavant als problemes socials que s’han agreujat durant la crisi en comptes d’intentar resoldre’ls”.
I ara diuen que l’Estat espanyol està en un pou pels pròxims 10 anys, almenys. Home, es clar. El problema vé de lluny i no s’arreglarà d’aquí dos dies!
Des de l’exili tot això es veu amb preocupació, per una banda, i amb un sentit d’alleujament, per l’altra. Amb la preocupació òbvia de saber de familiars i amics que no se’n poden sortir, de saber també companys de la facultat amb gran talent, i que en secret els has admirat i envejat, i que veus que només tenen feines de becari mal pagades (o ni tan sols això), amb la preocupació també de què pot arribar a passar amb la situació política, econòmica i social, emmetzinades totes elles però també amb l’alleujament de saber que, encara que sigui per un temps, te n’has pogut sortir i has pogut tirar endavant projectes per la teva banda que saps que a casa no haurien pogut passar.
Per això quan em diuen “què recomanaríes als joves?” la meva resposta, ara per ara és: emigreu, aquells que pogueu. No només perquè no podeu trobar feina, sinó també perque si torneu el país ho agrairà. Vosaltres haureu canviat mil vegades de punt de vista d’un mateix tema. Us haureu tornat més pragmàtics però sabreu en quin model de societat us agradaria viure millor perque n’haureu viscut d’altres. Podreu comparar. I no es pot dir que vius al millor país del món si abans no n’has sortit i n’has comparat d’altres”
Ara, Catalunya no ha ser el millor país del món. Un país no és com la parella sentimental, que sempre ha de ser la millor del món, sinó que ha d’intentar de ser la millor Catalunya pels catalans. Per a tots els catalans.
