DISTRICTE VIII
El sabadellenc Oriol Canalias té 33 anys. Va estudiar a l’institut Sant Nicolau. Després va optar per la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitat? Enginyeria Informàtica. Va poder començar a treballar després d’acabar els seus estudis.
Abans trigava una hora per arribar a la feina; ara, 20 minuts. I va en bici. El seu dia a dia va canviar el gener del 2012. De Sabadell, a José do Rio Preto, Brasil.
Per què vas marxar al Brasil?
Va ser per motius laborals. Estava treballant a una empresa de Barcelona que feia servir mà d’obra al Brasil. Hi havia un parell de coses que allà no aconseguien i necessitaven algú altre durant dos mesos. Veia que la situació a Espanya estava complicada i que la meva feina podia arribar a estar en perill; no sé fins a quin punt ho hagués pogut estar, però l’experiència semblava molt interessant i vaig acceptar l’oferta.
Jo vaig marxar per a dos mesos per veure què passava. Podia allargar-se fins a quatre, però tenia la idea de tornar a casa. Aleshores va sortir l’oportunitat de treballar al Brasil i els projectes eren molt més interessants que els de Barcelona. Ara ja porto dos anys.
Les condicions laborals i de vida són les mateixes?
No. Jo guanyava molt més a Barcelona. São Paolo i Rio de Janeiro són més cars que Barcelona. Al Brasil les condicions també són diferents només pel fet de canviar de ciutat. Pel que fa la informàtica, per exemple, si marxés a viure a Sao Paolo, a 500 quilòmetres d’aquí, podria estar guanyar el doble o el triple del que guanyo ara.
Com t’ho vas fer amb l’idioma?
Quan va marxar no sabia res de portuguès. Em van avisar amb poc temps d’antelació.
El que vaig fer, de mica en mica, va ser canviar paraules del castellà al portuguès. Així vaig adaptar un idioma a l’altre. L’he après per força i per voluntat; em semblaria una falta de respecte no conèixer l’idioma a aquestes alçades del campionat. A Catalunya volem que s’aprengui el català; si jo marxo a fora, he de fer el que reclamo a casa. A més, és un enriquiment personal.
Recordes el teu primer dia al Brasil? I el primer dia a la feina?
Va ser el mateix dia, de fet. Vam sortir un diumenge al vespre i vam arribar a les vuit del matí per anar a treballar. Ho recordo tot com molt ennuvolat. Segurament pel viatge, perquè et trobes amb coses molt diferents de les que coneixes. Jo havia viatjat poc i per Europa. Tot i això, em vaig sentir ben acollit.
Per la gent?
Sí. Aquí la gent és molt acollidora. T’intenten ajudar molt, estan molt pendents de tu, t’obren les portes de casa molt ràpid. Els brasilers són molt més afectuosos que els catalans, en aquest sentit. La gent del Brasil és més propera que nosaltres. Tenen menys preocupacions. A Catalunya ens preocupem molt pels diners i coses materials; aquí estan contents per poder beure una cervesa i menjar una mica de carn.
Explica’m més. Com és la societat del Brasil?
És molt oberta, però hi ha moltes desigualtats. Hi ha molta gent amb molts diners i molta gent amb molts pocs diners. En aquest sentit, es veuen desigualtats pel que fa els sous i els estils de vida. Així com a Catalunya hi ha molta classe mitjana, poca classe pobra i poca classe rica, aquí és més extremat: hi ha moltíssima classe pobra, gent que passa amb 500 euros al mes i manté a tota la família. I això és molt xocant perquè no tenen res i t’ho donen tot.
El poder adquisitiu català és més alt que el del Brasil, explica l’Oriol. Però el Brasil té quelcom especial: un caràcter festiu i acollidor que fa que la qualitat de vida individual sigui més alta. “La gent es preocupa més per ser feliç”, confessa el sabadellenc.
Quina diferència hi ha entre São José do Rio Preto i Rio o São Paulo?
San José do Rio Preto, on jo visc, és una ciutat molt interior; un lloc molt cowboy, a l’estil Texas. No tothom va amb els mateixos barrets, però te’ls pots trobar a cavall de tant en tant. São Paulo, per exemple, és una ciutat molt estressant. És un centre de negocis, no té res a veure amb això. Rio de Janerio és una ciutat molt brasilera, però és més semblant a Barcelona, més turística.
Què és el que més t’agrada d’aquesta nova vida?
M’agrada molt la gent. Són molt receptius. També m’agraden les perspectives que hi ha a nivell professional; són molt bones perquè el Brasil és un país que està creixent. Les oportunitats, sobretot en l’àmbit de la informàtica, ara per ara, són moltes. És com l’Espanya de fa uns anys, amb un boom de sortides.
Creus que no es parla de crisi, doncs?
Aquí no es preocupen per aquestes coses. La crisi és europea. La situació no és ni molt menys com a Espanya. A vegades a Catalunya tenia la impressió que la gent discutia sobre la crisi i els quatre que estaven discutint tenien feina i uns sous dels quals no es podien queixar. Al Brasil no es crea aquest cercle viciós, l’ambient és molt més despreocupat.
Com és un dia de la teva vida al Brasil?
Jo crec que és com a tot arreu. Et lleves, et prepares el dinar si aquell dia has de portar una carmanyola, te’n vas a treballar i a les sis tornes. Si tornes cap a casa o te’n vas a prendre alguna cosa, això ja depèn del dia. La rutina és la mateixa més o menys. Potser comencem més d’hora: arribo a la feina a tres quarts de vuit.
La rutina no és molt diferent, però sí que hi ha coses que no feia abans que ara faig més. La calor ajuda, potser. I també l’actitud. Jo vaig marxar amb una actitud d’Erasmus. ‘Vaig a passar-m’ho bé!’, em deia. M’apuntava a tot el que em deien. Aquí no pares, sempre hi ha coses a fer.
Fa vuit mesos que l’Oriol viu en parella. Ella és del Brasil, un país que s’ha convertit en casa seva. Una nova llar a gairebé 9.000 quilòmetres de la família i dels amics de sempre. El futur roman imprecís. El present, ben clar.
Trobes a faltar Sabadell?
Sí. És el lloc on he viscut tota la vida. Allà hi tinc els amics i la família. Potser no trobo a faltar el fet de viure a Sabadell, però sí passar una setmana de tant en tant, anar-hi més sovint. Casa meva ara és aquí, però tinc ganes de veure la meva gent.
Has canviat, Oriol?
I tant! No sabria dir en quin sentit, però tinc més experiències a sobre que em permeten afrontar les coses d’una altra manera; ni millor, ni pitjor, diferent. Recordo la primera vegada que vaig tornar. Anava per Barcelona, per les rondes, i sentia que ja no era a casa. Ja no era el mateix, va ser molt estrany. És casa teva, però ja no hi vius…
Aquesta aventura té data de caducitat?
Vaig marxar per dos mesos i encara sóc aquí. Va per llarg. No m’havia plantejat mai sortir dels meus cercles d’aquesta manera. De fet, si m’haguessis dit que ara seria aquí, t’hauria dit que ets boja. He decidit quedar-me i sóc feliç. No sé què passarà. De moment, estic content i prefereixo viure el dia a dia. A nivell personal estic molt bé; a nivell professional, també. Fins que cap dels nivells no trontolli una mica, no em plantejaré marxar. No vull fer plans de futur, vull estar còmode.
