Emma Vilarassau

Emma Vilarasau: “quan algú escriu una carta transforma la realitat”

L’actiu Emma Vilarasau debuta en el món de la literatura amb Camí d’anada i tornada, una novel·la epistolar escrita “a dues veus” amb l’escriptora sabadellenca Montse Barderi. En ella, les autores es basen en fets reals per inventar-se una correspondència entre Annemarie Schwarzenbach i Ella Maillart i fer un homenatge a les dones de l’època.

El llibre parla de la història de l’Ella Maillart i l’Annemarie Schwarzenbach. Per situar al lector i posar-lo en context, qui van ser aquestes dues dones?
Montse Barderi: L’Annemarie és poeta, filòsofa, escriptora i la representació del poeta maleït, de la dona turmentada. L’Ella Maillart, en canvi, és una figura una mica més desconeguda, una gran cronista de viatges que va viatjar per tot el món i va fer expedicions realment sorprenents. Va ser una esportista olímpica que va fundar el primer equip d’hoquei sobre herba de Suïssa i era una gran nedadora en vela. També era escriptora i etnògrafa.

Per què trieu aquestes dues dones per ser les protagonistes del vostre llibre?
Emma Vilarasau: Perquè volíem escriure una obra de teatre epistolar i de sobte vam llegir els llibres de les dues, perquè elles havien tingut una relació i havien fet un viatge juntes del qual se n’ha escrit i elles mateixes van fer un llibre cada una. Sobre el viatge se n’ha parlat, va anar fatal i quan van tornar es van separar. L’Ella se’n va anar a la Índia i l’Annemarie a Nova York, i en el llibre de l’Ella hi ha una dedicatòria preciosa a l’Annemarie. Quan vam llegir els llibres i la dedicatòria estàvem buscant els personatges per la nostra obra de teatre epistolar per inventar-ho tot el no-res, però de cop vam pensar que aquestes dues dones eren brutals com a personatges i, a més, ens podíem inventar la història a partir del viatge, el que no ha fet ningú. Per això se’ns va ocórrer, i després les hem aprofitat per parlar de les coses que nosaltres teníem ganes de parlar perquè ja ens anaven bé.

És a dir, la història la vau descobrir per casualitat llegint el llibre?
Montse: vam veure una ressenya i ho vam compartir per correu i l’Emma va dir “aquestes dues dones m’interessen especialment dins del recull que havíem fet”. A partir d’aquí vam comprar el llibre de El viaje cruel, ens el vam llegir juntes i vam dir “ostres, t’imagines..”. I aquí va començar la història.

Montse Barderi, Emma Vilarassau
Montse Barderi i Emma Vilarassau. Autora: N. Bueno.

Amb quina us identifiqueu més cada una?
Emma: tenim coses de les dues, és difícil dir “jo sóc com aquesta o com aquella”. No sé si m’hi identifico però m’agradaria ser com l’Ella, o almenys assemblar-m’hi bastant. De l’Annemarie admiro moltes coses però preferiria no assemblar-m’hi, perquè és una dona a qui la vida li feia mal i no cal.

Montse: dels personatges “de veritat” m’agradaria més ser com l’Ella però tinc unes tendències bastant d’Annemarie. Segur que m’assemblo més a l’Ella perquè no tinc el punt depressiu de l’altra. En canvi, en la relació de l’Annemarie amb l’escriptura m’hi sento més identificada, la literatura és una constant per ella.

Ara ja sabem com va sorgir el tema del llibre, però la idea de fer-lo, d’escriure un llibre, d’on va sortir?
Montse: jo li vaig insistir desesperadament fins que l’Emma va dir que sí per pur esgotament.

Emma: per esgotament no, quan et vas treure del cap la primera idea que tenies ja et vaig dir que sí. Llavors faltava perfilar el tema, però quan vas deixar la idea inicial ja vaig acceptar.

Quina era aquesta primera idea?
Montse: volia fer una cosa molt minoritària sobre el teatre. Ella estava fent classes de grau d’interpretació. Jo sabia que estava en un moment que en què reflexionava sobre la feina i pensava “farà les classes, ho deixarà i aquest patrimoni desapareixerà”. Vaig pensar de fer un manual, una cosa molt petita, amb una editorial molt petita, però ella va dir que no, que no era prou important el seu consell sobre això. No era mala idea. Espero fer-ho un dia o altre.

Emma: als 80 anys ho faré (riuen). Ara encara no n’he après prou com per deixar-ho en un llibre, perquè si ho escrius queda allà, no és només una conversa. Crec que he de madurar la meva feina per poder traspassar-la.

En alguna ocasió heu dit que “no és un llibre escrit a quatre mans, és un llibre escrit a dues veus”. Quina és la diferència? A què us referiu amb aquesta frase?
Emma: se li va ocórrer a la Montse perquè no sabíem com definir com havíem escrit el llibre, no teníem cap referent ni sabíem com escriure juntes. Mai se’ns va ocórrer el fet de “tu escrius unes cartes i jo unes altres”, no ens va passar mai pel cap, vam fer el llibre juntes. Vam fer una estructura, la Montse hi insistia molt i jo no entenia per què, pensava que “ja arribaria, anem fent i ja arribarem”. Un cop vam tenir-la no va ser fàcil perquè jo pensava que ho teníem molt fàcil pel que ens donaven els personatges reals però ella em deia que era més difícil perquè “si t’ho pots inventar de zero no has de seguir aquest viatge que fan”.

El procés d’escriptura quin ha estat?
Montse: l’Emma té un do perquè tu li dones el personatge i ella es posa en situació i parla com ell. Només li has de donar el personatge i ja està. És interessant posar una gravadora a prop perquè ho fa perfecte. L’hem fet juntes perquè seguint l’estructura havíem de dir què passava, anàvem dient coses.

Emma: anotàvem què podrien fer en aquell moment i anàvem llegint les cartes. Jo ho pensava com una obra teatral, pensava que s’ha de dir en veu alta, sonar bé i arribar bé. Per això les llegia en veu alta, per veure si eren teatrals i si podien funcionar. Dites pensàvem si alguna cosa no quedava bé, alguna frase.

Montse: el que és bonic és que funciona bé oralment i literàriament. És un text molt especial perquè té aquests dos nivells constants. Ho hem fusionat i els nivells són molt bons. Hi ha pensaments, idees i reflexions que pensava que eren molt profunds, però al donar-los-hi oralitat amb l’Emma no hem hagut de sacrificar profunditat.

Emma: el que preteníem era no perdre tota la filosofia que hi ha darrere les cartes però dites d’una manera que l’espectador no hagi de llegir tres vegades la frase. Havíem d’anar reduint, va ser una feina de simplificar i sintetitzar les idees sense perdre poesia, per això funciona en els dos registres.

El fet que fos en format carta ha ajudat a això?
Emma: per mi la carta ha estat una salvació perquè ha estat més fàcil.

Montse: tot és difícil i tot és fàcil, depèn de si tens la idea clara.

I llavors per què en format carta?
Emma: va néixer tot perquè quan jo li vaig dir que no al llibre sobre els meus aprenentatges teatrals, li vaig dir que podíem fer una obra de teatre perquè sinó “jo no sé què hi pinto aquí”. Com a actriu, sé que una obra de teatre amb molts personatges, és molt complicat fer-la, fer una bona estructura dramàtica, uns bons diàlegs, enginyosos, divertits i intel·ligents… i veia més simple fer una obra de teatre epistolar. Per això, quan ens van caure aquestes dones vam dir que ja ho teníem amb elles. Una carta la veia més assequible per mi, que no havia escrit mai res. Després té la complexitat que en una novel·la pots explicar amb quatre pàgines el mateix que aquí amb una carta, havíem de condensar. Un cop vam decidir això també era bonic fer un homenatge a la carta, perquè avui en dia ningú n’escriu però sí que és cert que algú, quan escriu, a part de reflexionar sobre el que t’ha passat, transforma la realitat que ha viscut perquè al posar-la en format literari li dóna una profunditat que potser no tenia. A sobre, hi ha el fet de saber que aquella persona rebria la carta 15 dies més tard, el temps d’espera de pensar si l’està llegint, quan arribarà la resposta… tot això va sedimentant les emocions i sentiments de manera que pot ser més reflexiu. També era fer un homenatge a totes aquestes dones que van viure entre guerres, que van ser dones increïbles, perquè no tenien una professió. L’Annemarie era antropòloga, escriptora, fotògrafa, viatgera. Eren el que volien, s’inventaven les seves vides, no estaven en una casella de fer una cosa i ser-ne experta. També era fer un homenatge a aquestes dones que es van construir i inventar la vida que els hi va donar la gana viure. Finalment també volíem parlar també d’Europa, de com està, de les relacions.

Comparativa de com estava Europa abans i com està ara?
Emma: sí, perquè a l’Annemarie la fan fora de Suïssa i Estats Units, una mica de tot arreu. A Europa comença la segona guerra mundial i Suïssa, que en teoria era neutral, comença a delatar nazis i és una mica el que està passant amb els refugiats. Hi ha una frase de l’Annemarie que diu “quina Europa sorgirà després de tanta vergonya?” que la podríem escriure ara.

Al 2018-2019 el llibre arribarà al teatre. Emma, tu interpretaràs el personatge de l’Ella Maillart. Per què has triat l’Ella i no l’Annemarie?
Emma: perquè ja n’he fet dones torturades i són meravelloses perquè ho passen fatal, però volia fer un homenatge a les dones més normals, a les dones que trepitgen de peus a terra, que es lleven i donen gràcies perquè les llums del dia són meravelloses, tenen ganes de viure, la vida els sorprèn, tenen curiositat per la vida i que tenen unes ganes infinites de descobrir el món.

Costarà trobar a la companya de l’obra després d’haver creat el personatge de l’Annemarie?
Emma: és difícil. Parlar de l’Annemarie és difícil perquè era una dona fràgil, només veient la foto ja ens podem preguntar a veure qui trobem avui en dia que sigui tan ambigu. Era una dona molt fràgil però molt forta, i crec que és difícil trobar aquesta fortalesa amb aquest rerefons en la mirada de fragilitat total. És complicat trobar aquesta actriu però espero fer-ho.

Hi haurà un segon projecte juntes, una segona part?
Emma: no ho sabem. Hi ha ganes i algunes idees però ens falta temps, almenys a mi.

Montse: jo en tinc moltes ganes perquè ja m’he malacostumat a escriure amb ella.

És molt diferent haver-te d’entendre amb algú al procés d’escriure sol?
Montse: aquest algú ha de ser especial, no és una X d’una fórmula i la vas substituint per persones, és una aposta que fas i no saps com sortirà fins que t’hi trobes. Tens més possibilitats que a la segona trobada el llibre no funcioni, no interessi la història, però això és com les vegades que parles amb algú i t’hi entens. Si faig alguna cosa escrita a quatre mans o dues veus serà amb l’Emma o no serà.

Foto portada: Emma Vilarassau en un moment de l’entrevista. Autora: N. Bueno.

Comments are closed.