Nascut el 1972 a Montevideo (Uruguai), ajudant d’arquitecte i enginyer i amb postgrau de mediació per a la integració social per la UAB, va treballar de gerent de l’ONG Stop Sida a Barcelona. Resideix a Sabadell des del 2003, està casat i és pare de tres fills de 22, 16 i 15 anys. Des de les passades eleccions és tinent d’alcalde de l’àrea d’Acció Social i Drets Civils de les que depenen les regidories de Salut, Serveis Socials i Cooperació.
Des de quan i per quins motius va venir a Catalunya?
Muriel Casals treballava a la Universitat Autònoma de Barcelona, en la Fundació Autònoma Solidaria, al 2002 em va convidar a fer de cap de programes de voluntariat de la Universitat, un programa d’enviament de cooperants d’Amèrica Llatina. Llavors a l’Uruguai era director executiu del moviment escolta i per això viatjava molt a Europa. En un d’aquests viatges vaig conèixer al director de la Fundació que va pensar que seria bo que el director d’aquest programa fos un senyor llatinoamericà i que es formaria aquí a través del postgrau de mediació. Per aquestes dates va esclatar la crisi del corralito a l’Uruguai. A la primera invitació li vaig dir que no. Vaig deixar l’escoltisme, em van tornar a fer la proposta i vaig acceptar. Vaig arribar a Catalunya a l’octubre del 2003, la meva dona i els meus fills al desembre. Al venir com investigador no vaig tenir problemes amb la Llei d’Estrangeria.
Quina nacionalitat té?
Tinc doble nacionalitat, espanyola i uruguaiana.
D’on prové la seva vocació política? A l’Uruguai militava en algun partit?
Des dels 14 anys militava activament en sindicats estudiantils i vaig començar a la Federación Anarquista de Uruguay (FAU). Després vaig implicar-me al moviment escolta on vaig estar des del 18 anys als 30 on vaig dirigir l’organització de voluntaris més gran del país, amb 6.000 membres. Quan treballes en l’àmbit de l’educació fas molta política i tens contacte amb molta gent de partits polítics. Els meus referents estan el Frente Amplio i en crec de debò la idea que les esquerres han de sumar. Allí vaig treballar durant bastants anys. Sempre he fet política, però no política partidària.
Vaig conèixer a Burgos en Toni Comin, abans d’instal·lar-me a Catalunya. Quan portava cinc anys treballant a l’Autònoma, al 2009, em va venir a buscar per que l’ajudés en la campanya de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la llei electoral de Catalunya, doncs tenia poc mesos per reunir 50.000 signatures i només en tenia 150. Vaig ser el cap de la campanya que va funcionar molt bé. Posteriorment, en vaig implicar en Ciutadans pel Canvi (CpC), una iniciativa de Pasqual Maragall on vaig estar durant quatre anys com director de campanya de CpC, que feia moltes activitats al voltant de l’anomenada Via Federal. A partir d’aquí vaig conèixer a molta gent de tots els partits.
Quin ha estat el procés que l’ha portat a una formació independentista com Esquerra?
Primer de tot, sóc un demòcrata que crec que, al segle XXI, els pobles han de poder organitzar-se com vulguin, ni per la via de les armes, ni per la via de l’esperma, sinó que podem votar i la gent civilitzada ha de poder resoldre els seus problemes votant lliurement. Vinc d’arrels federalistes i, com li he dit, vaig treballar a CpC durant molts anys a la Via Federal. A començaments del 2010 vam presentar a Montilla, Iceta i Zaragoza el decàleg federal. Aquí va ser el punt d’inflexió, on vaig adonar-me que el PSC no creia de debò en l’autodeterminació de Catalunya. Quan vam oferir aquest paquet, van excloure un punt del decàleg, justament el que preveia en la nova Constitució espanyola la lliure federació de les comunitats autònomes que donava una solució democràtica tant per entrar com per sortir. Això va succeir abans de les grans mobilitzacions independentistes i quan era possible que federalistes i independentistes fessin un part del camí plegats. Llavor vaig adonar-me que el federalisme del PSC era mentida.
Com va ingressar a ERC? Va ser vostè qui es va apropar o va ser Esquerra que el va convidar?
Quan va desapareixer CpC, vaig contactar amb Juli Fernàndez, a qui coneixia de l’època que havia estat director general de Joventut de la Generalitat. A partir d’aquí vaig col·laborar en la creació de Catalunya Sí que era una plataforma de ciutadans que no militaven a ERC per donar suport a aquest partit. Jo no sóc home de partit, segurament per les meves arrels anarquistes. De fet, no milito a ERC, sinó que sóc independent. A nivell nacional em van oferir anar a llistes de les passades eleccions europees del 2014 per representar l’espai de Toni Comín. A partir d’aquí vaig fer una aproximació molt forta a Esquerra. Després de les europees, al mes de juny, en Juli em va oferir ser el seu cap de campanya i li vaig dir que sí.
És el primer regidor i ara alcalde accidental provinent de la immigració extracomunitària. Com valora aquest fet? Pot tenir un impacte social positiu o negatiu?
Sempre és positiu que el ple d’un Ajuntament o qualsevol càmara legislativa s’assembli molt al que hi ha als carrers. El fet que sigui el primer regidor nascut fora d’Europa és positiu i normalitza coses. Ara bé, no crec en les quotes i que per haver un 15 per cent de població immigrant al ple hagi d’haver-hi el mateix percentatge. La gent ha de ser-hi si ho val, però el que no pot ser és que per haver nascut fora se li tanquin les portes. Desitjaria que no fos necessari l’existència d’associacions d’immigrants per lluitar pels seus drets i que estiguin en les entitats social com qualsevol ciutadà d’aquí.
Vostè enraona molt bé la llengua catalana. Com la va aprendre?
En el contracte que vaig signar amb l’Autònoma deia que havia d’aprendre el català, la qual cosa em va semblar molt bé. Així que tenia les classes a l’Autònoma i em vaig apuntar al voluntariat lingüístic. També he fet una cosa que m’ha ajudat molt, a casa meva parlem l’uruguaià, però intento fer en català tota la meva vida social.
És possible que, després de les eleccions del 27S, l’actual govern municipal format per ERC i la Crida ampliï la seva base amb la incorporació de Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell?
És possible. Tots aquests escenaris estan oberts. Sobretot el que desitjo és que al govern de la ciutat, més allà de si són vuit, dotze o catorze regidors, hi hagi estabilitat; però no una estabilitat matemàtica, sinó a l’hora de gestionar, d’impulsar el programa. Amb Unitat pel Canvi, a nivell de programa, no hauria d’haver problemes i amb Guanyem tampoc ja que, com nosaltres, tenen un programa d’esquerres. A més, Unitat del Canvi va participar en l’actual programa de govern. Per a mi serien desitjables aquestes incorporacions per tal de garantir que certes polítiques siguin polítiques de ciutat, no per a quatre anys sinó pels propers deu anys.
El tema social requereix una gran canvi en el paradigma que teníem fins ara. Això vol dir que hi ha d’haver un acord en les polítiques de resposta a les situacions d’exclusió i emergència social, que s’han de separar. Hem de tenir polítiques clares per a la inclusió d’una part de la nostra població que s’està cronificant. Això s’ha de pactar no només amb els grups que formin part del govern, sinó amb més grups. D’aquesta manera, la ciutat tindrà quatre o cinc eixos que seran prioritaris pels propers deu anys i que treballarem en aquesta línia no només des de l’Ajuntament, sinó amb les entitats de la ciutat. Si això no ho assumim tindrem el risc altíssim de la cronificació de l’exclusió social.
One Comment