Gabriel José Martín (San Fernando, Cadis, 1971) és un psicòleg especialitzat en la teràpia a homes homosexuals. Precisament l’especialització en aquest camp l’ha portat a introduir a Espanya el concepte de psicologia afirmativa gai.
Aquest any ha publicat el llibre Quiérete mucho, maricón (Roca Editorial) que és un manual que vol donar respostes a totes les qüestions que puguin tenir els homosexuals. Aquest dimarts, Dia internacional de l’orgull LGTBI, l’ha presentat a l’Espai Àgora en el marc de la campanya ‘Ventilem els armaris’ de l’ajuntament de Sabadell (més info: Sabadell celebra el Dia contra l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia). N’ha parlat abans amb iSabadell.
Què vol aconseguir amb aquest manual?
És un manual sobre psicologia afirmativa gai que es publica després d’anys escrivint sobre aquest tema en diferents mitjans de comunicació, i el que he fet és oferir eines molt concises sobre tot allò que la psicologia pot oferir als homes homosexuals. Des de viure la seva homosexualitat d’una manera absolutament naturalitzada; recuperar-se d’efectes traumàtics causats per l’homofòbia que molts han viscut en les seves famílies, i eines per a situacions de la vida quotidiana que són particulars en l’home homosexual com la sexualitat, les relacions de parella, sortir de l’armari o la visibilitat a la feina.
Aconseguir no volia aconseguir res, simplement de tot el que he anat treballant i publicant ho he recopilat, ampliat, li he donat una estructura i ho he publicat en un llibre.
Acceptar que un és gai és una qüestió d’edat?
Acceptar l’homosexualitat és molt més senzill ara, i si estàs en grans ciutats o en famílies més progressistes, sí; però pot ser més difícil en pobles o en famílies més conservadores. No té tant a veure amb l’edat sinó el sector social d’on provens. Hi ha gent jove que ho està passant malament en els seus pobles i gent més gran que mai ho ha passat malament perquè la seva família era progressista. Crec que té més a veure amb una qüestió social que d’edat, encara que cada època marca la tendència sense cap mena de dubte.
Quin paper juga el llenguatge en el camí cap a la igualtat en la diversitat sexual?
El llenguatge té un component simbòlic sobretot quan el dipositari de les connotacions té unes idees que una cultura sosté. El llenguatge pot ser un instrument molt important tant per la discriminació com per la superació del trauma o patiment.
Que al títol del llibre surti ‘maricón’ no deu ser casualitat.
El títol del llibre és la frase que jo porto escrivint en els meus articles sobre psicologia afirmativa gai des del 2012; tot i que des del 2010 he anat escrivint en diferents mitjans. Buscava una frase per tancar els articles i el 2012 vaig utilitzar per primera vegada “Quiérete mucho, maricón”, en un article que parlava de l’homofòbia i sobre la importància de l’equilibri emocional, la gestió de l’ansietat i l’autoestima. ‘Maricón’ és una paraula que entre els homosexuals ha perdut la connotació negativa, ja portem un procés en què hem deixat enrere moltes motxilles. Aquest és un fenomen no solament exclusiu nostre, sinó que s’ha donat en altres col·lectius discriminats històricament com els negres, que als Estats Units fan servir la paraula ‘nigga‘, que s’havia començat a utilitzar com un insult i ara ells la fan servir. Igual que els gais, que han començat a utilitzar la paraula ‘maricón’ o ‘queer‘.
Ha nascut una cosa que es diu marca lingüística de complicitat, una expressió que dintre dels seus parlants té una connotació especial diferent a la que té per la resta i que, en aquest cas, és una connotació de complicitat. Que jo utilitzi la paraula ‘maricón’ en el sentit en què jo l’utilitzo és per a remarcar la complicitat entre els meus lectors i jo perquè l’utilitzem com a marca lingüística de complicitat per reflectir que tenim un element que ens uneix. Fa referència a la importància conèixer-se i respectar-se a un mateix, per tant, estimar-se molt a un mateix i fer-se d’aquesta manera part dels altres.
L’homosexualitat encara és un tema tabú?
A nivell general no, però per un petit percentatge de la població sí. Les estadístiques parlen d’una acceptació del matrimoni homosexual superior al 80 per cent al nostre país. Imagino que per l’altre 20 per cent no serà un tema tabú sinó que simplement s’oposen al matrimoni homosexual. Tot i que aquesta pregunta concreta no s’ha realitzat i per tant no tinc les dades per a quantificar-ho.
Som una comunitat històricament discriminada que ha hagut de passar desapercebuda durant molts anys durant els quals fèiem servir un llenguatge, un argot, que només coneixíem nosaltres. De fet, existeix el verb ‘entendre’ que s’utilitza per a conèixer a algú que és homosexual. Si vols saber si una persona és homosexual l’hi preguntes si hi entén. Es fa servir aquest verb perquè només aquells que entenen el seu significat, és a dir, els que són gais, entenen el significat d’algunes paraules i expressions. Hem creat un llenguatge en què ‘entendre’ s’ha fet sinònim de ser homosexual.
Quin paper juguen les xarxes socials en les relacions homosexuals?
En aquest moment el mateix que pels heterosexuals, que utilitzen Tinder i aquest tipus d’aplicacions, on juguen el mateix paper. Serveixen per posar-se en contacte homes gais que a la vida quotidiana no serien visibles, no sortirien de l’armari, no parlarien amb naturalitat de la seva sexualitat, però en l’actualitat juguen el paper de conèixer-se, tenir una cita ràpida i sexe fàcil.
En què consisteix la psicologia afirmativa gai?
Apareix als anys 70, quan hi ha un debat entre el món de la psicologia i la psiquiatria que conclou que ser homosexual no és una malaltia. Quan l’homosexualitat surt del catàleg de trastorns mentals l’any 1973 i els psicòlegs i psiquiatres que han estat investigant els homosexuals presenten una sèrie d’estudis amb evidències científiques que demostren que l’homosexualitat no és una malaltia, i que, per tant, ningú ha de deixar de ser homosexual ni s’ha de curar per ser-ho i, per tant, la gent ha d’afirmar-se en què aquesta és la forma en què estimen, que està bé estimar d’aquesta manera i no han de canviar en absolut.
També troben que els homosexuals tenen una sèrie de problemàtiques: depressions, problemes d’ansietat, dificultats per a relacionar-se que tenen a veure no amb ser homosexuals sinó pels familiars, l’entorn del barri, l’escola, etc, i que aquest maltracte ha provocat les seqüeles que tenen aquests trastorns homosexuals.
Aquí la psicologia afirmativa ofereix unes eines perquè les persones homosexuals es puguin recuperar d’aquests traumes, d’aquestes seqüeles, que ha deixat l’assetjament homofòbic en altres ocasions.
Diu a la seva pàgina web que fa teràpia a “homes homosexuals”. Quins són els principals temes de conversa?
Per una banda treballo molt poc en el tema de l’acceptació de l’homosexualitat, a no ser que sigui gent que vingui de pobles o comarques, rarament m’arriba alguna persona que tingui problemes per assumir la seva homosexualitat, això està molt superat. El que sí que m’arriba molt és gent que en la seva infància, fa 30 o 40 anys, han patit contínuament agressions o vexacions per ser el maricón del col·legi, la família o del barri. Gent que encara avui pateix les problemàtiques que l’hi han causat un maltractament que van patir des de molt petits. Altres temes tenen a veure amb les relacions de parella, la sexualitat, la salut, etc.
I amb les dones no hi parla?
Quan vaig arribar a la Coordinadora Gai Lesbiana de Catalunya, a l’inici d’aquesta disciplina, sempre hi havia un psicòleg i una psicòloga, i sempre que trucava una persona per demanar hora se li oferia des del propi recepcionista ser visitat per un home o una dona. Totes les dones lesbianes preferien veure’s amb una dona, aleshores al final el que va passar és que com que per la meva consulta mai va passar una dona jo només parlo d’allò que conec bé i en tinc experiència, i com que això va ser així, en el que tinc experiència és en treballar amb homes homosexuals. No és que ho vagi escollir sinó que simplement va anar així.
A on creu que hi ha més homofòbia actualment?
La visibilitat és més difícil en pobles petits. No dic que hi hagi més homofòbia sinó que costa més parlar de qualsevol tema que tingui a veure amb la sexualitat que no sigui l’estàndard o normatiu. Sí que hi ha sectors a on és més difícil ser homosexual com són l’esport, que és terrible el que pateixen els esportistes, i sobretot en l’àmbit educatiu. Els nens i nenes homosexuals, sobretot aquells que tenen més ‘pluma’ són els que pitjor ho passen sense cap mena de dubte en escoles i instituts.
En línies generals s’ha avançat moltíssim, és molt més fàcil que abans ser homosexual, però els que pitjor ho estan passant són els més petits.
Què proposa per eradicar-la?
En l’esport el que faria falta és una cosa tan simple com que els clubs es posessin d’acord en normalitzar aquesta situació perquè els esportistes, i al final, el teu fill, entenguéssin que és una cosa normal. Avui en dia els mateixos clubs impedeixen que els jugadors o entrenadors homosexuals tinguin una vida pública natural, que visquin la seva homosexualitat de forma naturalitzada. És una cosa que ve de les pròpies juntes directives per por a què el públic no ho entengués, tot i que al final el públic ho entendria encara que passessin un parell d’anys de moviment.
A les escoles quan més exposats estan els nens a la diversitat sexual, com més es parla de la diversitat familiar, els tipus de parella, família, més ho entenen de forma natural i millor ho viuen en totes les edats. L’únic que s’ha de fer és parlar de diversitat des de molt petits.
