Amb 32 anys, Gisela Agulló va decidir aprofitar unes vacances per anar a fer de voluntària al camp de refugiats de Liti, a Grècia.
Uns mesos després ens explica com va ser la seva experiència allà.
En quin moment vas decidir que volies fer de voluntària?
Feia temps que em voltava pel cap. Quan em vaig adonar que tenia més vacances de les que pensava em vaig posar en contacte amb l’associació, m’ho van posar molt fàcil, i vaig tirar el procés endavant.
Si no haguessis tingut aquestes vacances creus que haguessis anat de voluntària?
Hagués esperat a un altre moment, a demanar una excedència de la feina o un altre any, enlloc de plantejar-me un viatge normal, fer aquest voluntariat, però segurament no l’hagués fet quan el vaig fer.
Per què tenies tan clar que volies anar-hi?
Tenia clar de sempre que volia fer un voluntariat a l’estranger, sempre he tingut aquesta idea. Pels dies que tenia i per la situació en concret, perquè ara sembla que no se’n parli tan als mitjans però em feia molta il·lusió sentir-me útil, vaig anar allí per fer una feina que serà útil i profitosa en el temps.
Ara com valores l’experiència allí?
És una experiència que a mi em va marcar molt perquè és molt diferent veure-ho a la televisió a que algú que tu coneguis et digui que ha hagut de marxar per culpa de la guerra o les bombes. És com posar cara a una situació que es veu a la televisió. Tenim la imatge dels camps de refugiats que hi ha a la televisió i realment allà és molt diferent perquè veus realment que del que jo m’imaginava al que vaig trobar és molt diferent.
Com és el dia a dia d’un refugiat a un camp?
Aquest és el problema, és molt avorrit perquè realment hi ha moltes activitats pels nens però pels adults poc. Xerren entre ells, donen molta importància a l’hora dels àpats, a reunir-se. En el camp també hi havia una biblioteca, aprofitaven per anar allà, i estaven molt en contacte entre ells. No tenen res més a fer.
Eren persones que es coneixien d’abans o la majoria eren desconeguts entre ells?
En general no es coneixien d’abans. A part, el camp on vaig estar jo està molt lluny de tot el que és la costa, pel que la gent normalment es queda als camps de la costa, on vaig anar estava més desplaçat.
La vostra feina, la tasca dels voluntaris, quina és?
Hi ha diferents organitzacions. Per poder entrar a un camp has de pertànyer a una associació, no pots dir ‘vaig a fer un voluntariat i anar allà’, et diran que no pots perquè no pertanys a cap entitat. Jo no podia entrar i vaig anar a una que es diu Refugees suport, que té contacte amb tot el que és el magatzem. Aleshores, ens en cuidàvem del que va ser el mercat, que és una habitació on hi ha uns punts i cada persona, un cop per setmana, pot anar a comprar segons el mòdul. Això ho porta l’entitat. A part, també porta tot el que és la donació de roba, cada setmana és una setmana temàtica i es reparteix la roba de les donacions. Hi ha la setmana temàtica de dones, d’homes i després dels nens.
L’ajuda humanitària com la roba o els aliments, arriba dels governs o tot és de persones i entitats voluntàries?
El govern grec, el que fa és que quan hi ha persones a l’atur, per cobrar l’atur han d’ajudar a un camp, és amb el que em vaig trobar. Molta gent d’allà eren treballadors grecs perquè el govern els obligava per cobrar la prestació. Tot el que és el material ve de donacions. Jo em vaig emportar quatre maletes de roba, una de gran, dues de mitjanes i una bossa petita, i com jo tots els altres voluntaris que hi van d’altres entitats i de tot arreu. També, si fa falta una cosa concreta, amb els diners que arriben de donacions i de la Unió Europea es pot comprar. Per exemple, feien falta botes i se’n van anar a comprar.
Un dels principals problemes és quan arriben nens que van sols, sense els pares. Què es fa amb ells?
No he conegut la situació dels nens sinó de joves, podríem dir d’uns 18 anys. El que fan és que els posen en el mateix mòdul, que és com una tenda on poden estar tres o quatre joves, més o menys, i se’ls tracta com a adults. Un nen com a nen, de sis, set o vuit anys no en vaig veure cap de sol.
Què creus que haurien de fer els governs? Què es podria fer des dels diferents països?
A mi em va fer una pregunta una nena de 16 anys d’Afganistan que em va dir ‘no entenc com el meu país, sent tan pobre, pot comprar armes’. El que poden fer és que un país ha de deixar de vendre armes, però si un país no ho fa el que hauria de fer, donat el drama, és obrir fronteres perquè aquestes persones estan allà, a un camp, saben quan arriben però no quan marxen ni què els espera després. No tenen una esperança de futur, aquest és el problema.
Els refugiats, quan arriben als camps, ho fan amb la mentalitat de que es quedaran allà?
N’hi ha que sí i n’hi ha que no. La mentalitat és d’estar com menys temps allà millor. Hi ha gent que vol anar cap a Alemanya, cap a Àustria o Espanya. Molta gent també diu que si s’ha de quedar a Grècia no hi ha cap problema.
Si parlem de l’acollida per part dels governs hem de parlar de la campanya Casa nostra, casa vostra. Creus que arribarà a bon port i aconseguirà els seus objectius?
No ho sé, seria la seva responsabilitat, és part de la responsabilitat que tenen tant el govern de Catalunya com el d’Espanya. Hi ha un drama que és brutal i sigui com sigui s’ha de donar resposta. Penso que aquest és el gran problema, hi ha molta gent que no veuen un futur més enllà. L’únic futur és fora dels seus països i lliures, no tancats en un camp.
Com pot ser que els governs vulnerin els drets humans d’aquesta manera i no tinguin cap mena de sanció?
Això és el que m’agradaria saber. Suposo que no són conscients del drama. Una cosa és veure el problema per la televisió i l’altra viure-ho en primera persona, això canvia molt. Després segur que hi ha moltes més coses que no ens expliquen, interessos econòmics i polítics, darrere de tot això hi ha molts interessos que no ens expliquen.
