Hélène Vietti, directora de l’Alliance Française de Sabadell: “l’Ajuntament no sap què vol fer amb la cultura”

Nascuda a París fa 43 anys, és llicenciada en activisme cultural. El 1974 va desplaçar-se a Sabadell amb els seus pares que foren amb el recentment desaparegut Robert Ferrer els fundadors de l’entitat a la ciutat. El 1985 va tornar a França i va regressar a Sabadell al 2011 per encarregar-se de les activitats culturals de l’entitat.

Vietti és la directora de l’Alliance Française de Sabadell des del 2014. L’entrevisto al pati de la Casa Taulé, seu de l’entitat.

Quins motius li van portar a ingressar a Alliance Française de Sabadell?
Va ser Robert Ferrer que em va cridar quan va deixar la direcció de l’Alliance Française. La persona que era responsable d’activitats culturals s’havia de jubilar un any més tard i va proposar-me si volia ajudar-lo en aquesta tasca.

Quin és l’origen d’Alliance Française? Quina és la seva relació amb el govern francès? Funciona a la manera de l’Instituto Cervantes?
Alliance Française és una idea de Jules Verne i d’altres intel·lectuals cap el 1884 per difondre els valors de la República Francesa. Al món hi ha un miler d’Alliances Françaises, quasi totes independents, és a dir que són de dret local i s’autofinancen al 100 per cent sense cap ajuda de l’Estat francès. A Espanya tenim una xarxa de 26 Alliances, quatre a Catalunya, que treballem conjuntament pels cursos i les activitats culturals, tot i ser independents les unes de les altres. A més, existeix l’Institut Francès, que és com el Instituto Cervantes, que funciona amb el suport de l’Estat francès. Les Alliances Françaises poden estar a totes les ciutats menys allà on hi un Institut Francès, excepte a les capitals. Així a Madrid hi ha un Institut i una Alliance. El nostre objectiu és difondre no només la cultura francesa, sinó els valors de la República Francesa.

I quin és el seu estatus a Sabadell?
Som una associació sense ànim de lucre.

És cert que Alliance Française de Sabadell és una de les més importants d’Espanya i una de les que més activitats culturals desenvolupa a Europa?
A nivell d’alumnes, no. Madrid té més de 3.000 alumnes i nosaltres estem al voltant d’uns 1.100. A  nivell cultural som una de les úniques Alliances que, tal i com estableixen els nostres estatuts, invertim el 20 per cent dels ingressos dels cursos en activitats culturals. Som l’única AF d’Espanya i d’Europa que ho fem.

Quantes persones treballen a l’entitat a Sabadell?
Entre professors i personal administratiu 18 persones

Quants alumnes teniu als cursos?
De setembre a maig tenim, aquí a la Casa Taulé, 275 alumnes i a l’estiu un centenar. A l’exterior, a escoles i empreses, impartim classes a uns 800 alumnes. Es tracta d’unes 25 escoles i empreses que ens contracten per donar classes de francès a les seves seus.

Ens podria detallar les activitats culturals que desenvolupen, a banda de l’ensenyament de la llengua francesa?
Intentem fer dues coses diferents. Per una banda esdeveniments puntuals, que pot ser teatre o concerts i altres regulars. Per exemple, cada dilluns fem una pel·lícula francòfona, quasi sempre subtitulada i amb entrada gratuïta. Fem un cicle de concerts al setembre-octubre amb artistes de Catalunya o del sud de França. Organitzem, també, la setmana del teatre que consisteix en lectures a la sala d’exposicions. A més tenim els cursos a l’Ateneu de literatura o filosofia que fem durant tot el curs, amb quatre o cinc sessions, en forma de xerrades-conferències. El cine és gratis i les altres activitats són de pagament, però amb preus bastant baixos.

Nosaltres fem activitats culturals per fomentar les idees i valors de fraternitat i igualtat. Intentem, de veritat, que aquestes activitats, de pagament o no, siguin per a tota la ciutat. Amb preus accessibles per a tothom i que ens ajudin a reflexionar sobre el nostre present i futur. Per a nosaltres això és el més important.

Quanta gent participa anualment en aquestes activitats culturals?
Entre 2.500 o 3.000 persones

Quines seus ha tingut Alliance Française a la ciutat?
Primer ens van instal·lar a una casa petita del carrer les Paus, després van estar bastant de temps a la Via Massagué, del 1981 al 1994. El 1995 ens vam traslladar aquí. Si abans estaven en règim de lloguer, l’actual seu és propietat nostra. L’ajuntament volia enderrocar aquesta casa i li van proposar a Robert Ferrer adquirir-la. Robert Ferrer va impulsar una campanya de micromecentatge i un crèdit hipotecari i així va poder comprar-la.

Vostès van tenir un conflicte amb Sébastien Bauer, l’anterior director d’Alliance Française. Quines van ser les causes d’aquest conflicte i com s’ha solucionat?
Les causes eren múltiples, però crec que Sébastien Bauer no va entendre que era l’Alliance Française i, per ser clars, va fer una cosa molt grossa i va perdre els papers. Va deixar la gestió de l’Alliance de costat. Per diferents causes ens vam adonar que la seva gestió era deficient i com a treballadors ens vam començar a queixar. Vam intentar parlar amb ell, però no va haver  diàleg. Finalment, vam decidir canviar de Junta i substituir-lo del càrrec de director. Això, evidentment, no li va agradar gens. Hem tingut dos anys i mig de judicis que s’han solucionat ara fa quinze dies amb un acord econòmic. Actualment està completament desvinculat de l’entitat.

Des de la seva perspectiva, quina és la seva valoració de la vida cultural a Sabadell?
És molt important a nivell teatral; però, en termes generals, falta comunicació i lligams entre les diferents entitats culturals. Es treballa molt de manera individual i no hem aconseguit treballar tots junts.

Com valora la seva relació amb la regidoria de Cultura?
La veritat és que a dia d’avui tenim molt poca relació amb la regidoria de Cultura. No hem aconseguit saber el que volen fer. No tinc clar quins són els seus objectius i perspectives. És cert que continuem amb subvenció de l’ajuntament de Sabadell, que tenim des de fa molts anys. Però tinc la impressió que l’Ajuntament no sap que vol fer amb la cultura a Sabadell, la qual cosa no és un ajut molt gran per a nosaltres.

I això és igual que a l’era Bustos?
Nosaltres més aviat vam tractar amb Juan Carlos Sánchez quan era regidor de Cultura. Tinc la impressió que, almenys amb Juan Carlos Sánchez, sabien més cap a on volien anar i estaven més presents. Ara no vénen.

Des de França com es percep el procés sobiranista català?
Des de França no es veu bé perquè hi ha una qüestió de principis. A França el centralisme sempre ha estat sinònim de progrés i no s’entén que Catalunya vulgui ser independent sigui sinònim de progrés. La veritat és que el procés sobiranista està bastant mal vist. A més, a França hi ha por que si Catalunya s’independitza, la Catalunya nord també ho vulgui fer i després Còrsega o Bretanya. Pels francesos és molt complicat entendre que aquí el centralisme no sigui sinònim de progrés.

Els mitjans de comunicació francesos parlen molt d’aquest tema?
Parlen poc. Fa cinc anys no se’n parlava gens. Ara comencen a parlar, però poquet.

A l’abril estan convocades les eleccions presidencials a França. Quines són les causes de l’ascens de l’ultradreta en un país que per a molts espanyols és un model de democràcia?
Hi ha varies raons. Crec que als anys 80 es va deixar créixer l’extrema dreta perquè era útil a certs partits per raons polítiques i que ara, als polítics democràtics se’ls ha escapat de les mans. Penso que hem perdut la batalla de la democràcia. No tenim intel·lectuals que donin totes les claus per entendre-ho. A França hi ha el problema que la gent de l’esquerra sempre ha estat dividida, mentre que la dreta i ara l’extrema dreta estan unides. Això és un problema. Si agafes tots els candidats d’esquerres sumen entre el 45 i el 48 per cent, un percentatge molt semblant al que arriben la dreta i l’extrema dreta juntes. L’esquerra sempre s’ha presentat de manera fraccionada, menys al 1981 quan Mitterrand va guanyar perquè els socialistes i comunistes van decidir anar plegats.

Per altra banda, els candidats de la dreta dura, com Sarkozy o Fillon, per tenir més vots incorporen moltes idees de l’extrema dreta com ara ‘els immigrants ens treuen la feina, roben, fan atemptats…’ Ara la dreta democràtica ha agafat moltes d’aquestes idees i ja no és tan greu votar extrema dreta. Així si es vota a l’un a l’altre no hi ha tanta diferència.

Així doncs seria certa les tesis d’Alain Frinkielkraut sobre la “lepenització dels esperits”?
Penso que és certa, perquè va bé a tothom. Tinc la impressió que el món torna a viure com als anys 30 del segle passat. Sens dubte d’una altre manera, abans eren els jueus i ara són els musulmans. Hi ha una crisi econòmica, el sistema no funciona, però en comptes de buscar solucions, es culpa a algú i ara els hi ha tocat als musulmans.

Per què creu que a Espanya aquest malestar està capitalitzat per una força d’esquerres com Podemos i a França per l’extrema dreta?
L’extrema dreta existeix a França des de la dècada de 1980. Funcionava com a una mena de diable del sistema polític, però que tenim ben tancat i ja sabem com és. L’extrema dreta també ha pujat perquè Mitterrand, Chirac i altres polític l’han deixat créixer, perquè els hi anava bé i ara, com li deia abans, se’ls ha escapat de les mans.

No hi ha una esquerra com Podemos, perquè a França ja existeixen partits com MPA o Lutte Ouvrière. El Partit Comunista Francès ha perdut un 20 per cent dels seus vots i quasi tots aquests electors han anat a l’extrema dreta. El discurs de l’extrema dreta, quan s’escolta a Le Pen, amb lemes com ara ‘els immigrants fora, tots podreu treballar, tots tindreu dret a tenir una casa’… diu és el que abans deia el Partit Comunista. L’extrema esquerra sempre ha existit a França i no és fenomen nou com aquí pot ser Podemos.

Creu que Marine Le Pen té possibilitats de ser presidenta o la resta de partits a la segona volta s’uniran per impedir la seva victòria?
El  2002 es va donar una situació semblant, entre Jacques Chirac i Jean-Marie Le Pen, que era pitjor perquè la seva filla és molt més intel·ligent que el seu pare, que era un feixista clàssic. Marine Le Pen no és catòlica, està divorciada i connecta millor amb molta gent. Crec que és possible que acabi sent presidenta. Les eleccions del 2002, que van portar a la presidència a Chirac, es va gestionar dient: ‘Visca França que és un país de dretes!’

Crec que ara hi ha molta gent que, si a la segona volta, es planteja una elecció entre Marine Le Pen i un candidat de dreta sigui Fillon o Macron, no votaran. Jo no votaré a un candidat de la dreta, perquè després es digui que tota França és de dretes. El discurs del 2002 va ser tan dolent que ara molta gent a la segona volta no votarà per un candidat de la dreta. També hi ha gent que diu: ‘si hem de passar per l’extrema dreta, passem per l’extrema dreta’.

A França, a diferència d’altres països, si Le Pen arriba al poder, hi haurà una revolució. França és més aviat democràtica. No estem acostumats des de fa temps a les dictadures. Crec que pot ser el detonant perquè hi hagi una revolució i una redistribució de cartes de veritat. Els francesos tenim el costum de fer vagues, de protestar, com ara està passant als Estats Units amb Trump. A més, tenim un sistema social que ens ajuda a aguantar molt més. Estic segura que si Le Pen guanya no aguantaria molt de temps.

A mi la victòria de Le Pen em fa por a nivell europeu. Si Le Pen guanya pot fer caure la Unió Europea ja que França i Alemanya han estat els dos principals referents de l’Europa democràtica.  Marine Le Pen ha promès que si guanya farà immediatament un referèndum per sortir de la UE.

A Espanya es parla molt de la corrupció dels polítics, però a França sembla que aquesta xacra està molt estesa com revelen el casos de Chirac, Sarkozy o Fillon.
Efectivament, a França hi ha un problema de corrupció molt gran i que ve de lluny. De Mitterrand tothom sabia que utilitzava els serveis secrets per protegir la seva filla i la seva amant. Chirac, quan era alcalde de París, gastava milers de francs cada dia en concepte de dinars. Crec que la corrupció s’explica perquè estem arribant al final d’una era i els polítics que ho saben s’aprofiten del sistema. Això sí, a França, els judicis són una mica més ràpids que a Espanya, encara que les sentències no són ni pitjors ni millors que a Espanya. El ministre d’Agricultura socialista deia que no tenia un compte a Suïssa, quan es va comprovar que mentia, va haver de dimitir de seguida i ràpidament va tenir un judici. Ara està condemnat a quatre anys de presó.

Fotos: David B.