Jaume Sanllorente (Sonrisas de Bombay): “A una mare de Bombay que té un fill amb càncer no li parlis del karma”

Jaume Sanllorente i Trepat (Barcelona, 1976) es llicencià en Periodisme a la Universitat Ramon Llull, formació que completà amb altres estudis com Cooperació per al Desenvolupament a l’Institut d’Estudis de la ONU o de Gestió Estratègic a la prestigiosa Kennedy School de la Universitat de Harvard. Posteriorment, ha fet diversos cursos sobre recursos humans, lideratge i màrqueting en diverses institucions com Jain Institut of Technology and Research de Bombay.

Després d’acabar la carrera, s’instal·là a Londres on va residir un any, treballant en diversos mitjans de comunicació com Barcelona TV o COM Ràdio i fou delegat a Catalunya de la revista Comercio Exterior. Ara continua col·laborant amb diversos mitjans i és editor en cap de l’agència de notícies Mumbai Action. D’altra banda, és professor del màster de Lideratge i Desenvolupament Personal de la Universitat de Barcelona i membre del Tata Institute of Social Sciencies de Bombay.

Sanllorente va publicar el llibre de gran èxit, traduït a vuit idiomes, Sonrisas de Bombay, el viaje que cambió mi destino, on va explicar la seva experiència al viatge turístic a l’Índia el 2003. Un viatge que va canviar la seva vida i el va portar a fundar el 2005 l’ONG Sonrisas de Bombay. També ha publicat la novel·la La canción de la concubina, és coautor de l’assaig Bombay, más allá de las sonrisas i ara està treballant en un altre llibre. La seva tasca ha estat objecte de nombrosos premis i guardons i els seus mètodes de gestió són estudiats a diverses universitats.

L’entrevisto a la sala de Ámbito Cultural, a la sisena planta de El Corte Inglés de Sabadell, on ha participat en una roda premsa amb els sabadellencs Josep Buitrago de l’Associació Solidaria Anantapur i Núria Crusafont de l’ONG Indian Sunrises, que juntament amb la botiga Mumbai Store, organitzen el sopar solidari per finançar el projecte Hope per al tractament del càncer infantil. L’acte es celebrarà el divendres 25 d’octubre a l’Hotel Verdi de Sabadell on, a més de degustar el menú “secret”, es podrà gaudir de diverses actuacions musicals i Sanllorente explicarà la realitat de les comunitats més pobres de Bombay i les tasques de seva organització.

Sonrisas de Bombay, amb més de 5.000 socis, actua contra l’extrema pobresa i en favor els drets humans als barris de xaboles (slums), que constitueixen el 60 per cent de la  metròpoli i capital econòmica de l’Índia amb uns 20 milions d’habitants. La seva tasca es desenvolupa al voltant tres àmbits educatiu, sanitari i socioeconòmic que han beneficiat a més de 7.000 persones.

Jaume Sanllorente

Sanllorente respon al qüestionari amb entonació clara i reflexionant abans de contestar. La seva actitud reflexiva no impedeix que a mesura que avança la conversa s’apassioni en la defensa dels seus arguments.

Malgrat que al teu llibre has narrat l’experiència, com explicaries l’impuls que et va portar a trencar amb la vida de periodista ben pagat, deixar-ho tot i anar-te a Bombay?

Era l’últim dia d’un viatge turístic a l’Índia quan em vaig trobar a un orfenat amb 45 nens amb una situació financera molt difícil i vaig fer el que tenia que fer com a ésser humà. Vaig tornar a Barcelona, deixar la feina, vendre el pis i vaig plantar-me a Bombay. Ara bé, l’explicació d’aquest canvi de vida tan brusc va ser la decisió de salvar aquell orfenat. Amb els diners de la venta del pis vaig poder pagar els deutes de l’orfenat.

La creació de l’ONG fou un pas lògic, doncs per mantenir-lo havia de demanar el pagament d’alguna mena de quota als meus pares, als veïns, als amics…què lleig hagués estat demanar-los un ingrés al meu compte corrent! Em feia mal als ulls. Per poder obrir un compte havia de crear alguna cosa que tingués un CIF. Per això vaig crear l’organització. La qüestió d’anar a viure allà, neix de la intuïció, a la que hauríem de fer més cas, que si no estava allà dia a dia, al peu del canó, aquests diners es podrien perdre pel camí… i no anava equivocat. Ara visc a cavall entre Barcelona i Bombay.

La seva ONG és coneguda internacionalment pels seus mètodes innovadors, en què consisteixen?

Si tinc alguna cosa molt clara és que s’ha de fugir de l’assistencialisme. En els últims anys s’ha posat molt de moda parlar de autosostenibilitat i no solament al món de les ONG’s, sinó en general. Però el problema està en que es parla molt de sostenibilitat i el propi sector no és autosostenible. Moltes organitzacions fan els pressupostos anuals en funció dels diners que esperen recollir en donacions, sense tenir en compte altres fórmules.

Les ONG’s s’ha de plantejar dues coses, sinó moriran: primer, buscar fórmules empresarials per ser autosostenibles i segon fer un treball d’incidència política per recordar les seves responsabilitats socials al govern del país on s’està treballant”.

Respecte a la primera qüestió i per posar un exemple gràfic, crec que es un error que una organització es limiti a  pagar el sosteniment de persones amb discapacitat i que és millor gestionar un hotel que generi guanys i on tots els seus empleats siguin discapacitats. A Catalunya tenim referents fantàstic com La Fageda un exemple d’emprenedoria social d’èxit. En els darrers anys, les ONG’s han criminalitzat als empresaris, cosa poc coherent ja que quan s’havia de cobrar el taló eren meravellosos. Les ONG’s han de buscar fórmules empresarials i saber funcionar com una empresa.

Molta gent et dirà que potser el funcionament de Sonrisas de Bombay  és massa empresarial, però jo crec que amb ‘paz, luz y amor‘ no s’arriba enlloc. Jo no em fiaria d’un hospital en què l’anestesista és un voluntari que ha vingut a passar uns dies i l’altre fa el que pot i pinta el quiròfans. Prefereixo un hospital amb personal professional. Dit això, voldria matisar. Punt numero u: les empreses no són totes dolentes. Punt número dos: moltes vegades se les eximeix de la seva responsabilitat social que hauria de ser molt superior a l’actual.

No vull dir que s’hagi d’empresarialitzar totalment el món de les ONG’s. Es tracta que les ONG’s aprenguin del funcionament de les empreses, però també que  les empreses assumeixin les seves responsabilitats socials, sinó moriran. Això s’està veiem ara amb la crisi, que l’han provocat els bancs i empreses d’especulació pura i dura, i no les que tenien un impacte social.

L’altre tema fonamental és fer un treball d’incidència política per recordar al govern d’aquell país on s’està treballant que ells són els autèntics responsables d’arreglar els problemes. Per dir-ho a través d’una metàfora fàcil:

Les ONGS podem fer de calçadors, però el calçat ha de proveir-lo el govern. No es poden anar obrint hospitals i escoles quan això li correspon al país que fa més de 60 anys va ratificar la Declaració Universal de Drets Humans on es comprometia a cobrir a tots els seus ciutadans amb uns mínims.

Ara que esmentes la crisi, com està afectat a les ONG’s les retallades estatals als fons de cooperació internacional, com ara el 0,7 per cent del govern Zapatero que ha estat severament reduït?

Ha afectat molt. Però penso que convenia un sotrac al sector on havien moltes organitzacions que portaven 30 o 40 anys parant la mà cada any i això no era correcte. També està bé que ens hagin forçat a reinventar-nos. Dit això, penso que és molt greu la manera, la forma amb la qual s’han retirat les subvencions. S’han denegat d’un dia per l’altre ajudes que s’havien aprovat, afectant a projectes que s’havien començat a implementar i això és una manca de compromís brutal. També penso que és molt greu que sovint les ajudes en matèria de cooperació al desenvolupament hagin estat partidistes. Segons el partit que ha ocupat tal govern X o Y les ajudes han estat unes o altres.

Es pot quantificar l’abast de les retallades, quan heu deixat de percebre?

En el nostre cas molt poc, el dos per cent. No crec que arribi al tres per cent. Nosaltres mai hem estat dependents de les ajudes públiques, mai, mai, mai… Potser això ens ha salvat de la crisi. De fet, crec que l’únic ajut públic que hem rebut és de l’ajuntament de Sabadell i crec que del de Cerdanyola.

Jaume Sanllorente

De vegades, s’ha criticat la funció assistencialista de les ONG’s per pal·liar les tragèdies humanitàries del Tercer Món, quan la solució a aquests problemes passaria per canvis en les estructures econòmiques i socials. Què opines?

Crec que hi ha molta part de raó en això. Primer hi havien els colonialismes, després va venir el parlar del tercer món i del primer món, ara està de moda parlar de nord i sud. Cony, som al mateix món, deixem de segmentar el món. El cert és que moltes vegades les ONG’s del nord que viuen separades de la contrapart local amb la que es treballa sobre el terreny i que no representa els veritables interessos d’aquella comunitat. De manera que hi ha molt poca fusió i això provoca que l’ONG del nord sigui una instància burocràtica per a enviar i rebre diners i justificar l’existència d’una infraestructura que potser no estaria tan justificada. Moltes vegades es diu: nosaltres fem el que necessiten allà. No: feu el que us diu la contrapart local, que no són els beneficiaris directes de l’ajuda i això és molt important. Per tant, la fusió ha de ser real i per aquest motiu Sonrisas de Bombay està registrada aquí, però també com organització índia que treballa i rep donacions a l’India. En resum, crec que convenia una neteja en el sector.

Quina relació teniu amb els estaments governamentals de l’Índia?

Podria ser molt pitjor, encara que podria ser millor. L’Índia és un estat federal. Certes coses depenen dels estats i altres del govern central. Nosaltres tractem amb tots, inclòs l’ajuntament de Bombay.

Les burocràcies són tremendes i hi ha molta corrupció. Si no pagues per sota la taula en comptes de dos mesos per tenir un permís trigues dos anys. Nosaltres mai hem pagat per sota la taula. T’ho puc assegurar, mai, mai, mai… L’única vegada que a nivell personal he estat corrupte va ser quan li vaig donar 100 rúpies a un policia municipal que va parar el richshaw [vehicle lleuger de dues rodes que es desplaça a peu o a pedals] un dia que tenia molta presa.

Això ho vaig fer el segon anys d’estar a l’Índia –ho confesso- i mai més ho he tornat a fer.

Una de les coses que ha sobtat del teu currículum és la teva implicació en diverses organitzacions de lluita contra la lepra.

Sí, vaig fer un curs per a personal paramèdic a l’Institut de Fontilles d’Alacant, el més important d’Europa. Molta gent pensa que la lepra està eradicada. A Espanya pràcticament és així i potser hi han uns 20 casos, però des de Fontilles es fa una gran tasca de cooperació amb altres països on la malaltia no està eradicada i on es dóna una formació excel·lent al personal paramèdic que ha de treballar sobre el terreny. Fontilles és un lloc fantàstic que recomano visitar. És una mena de sanatori enmig de les muntanyes, però alhora un petit poble on qui porten el bar o les botiges són pacients i on escoltes unes coses tremendes dels tractaments que es feien en el passat…

A l’Índia estic molt content perquè l’any passat, el govern per fi ha reconegut l’augment de casos en els darrers anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut cada any hi ha 300.000 casos nous al món, dels quals el 70 per cent està a l’Índia. Com aquesta malaltia esta associada a països pobres, la ratio de lepra resta punts en l’informe anual que publica l’ONU sobre el nivell de desenvolupament. Per això, el govern maquilla el nombre de pacients de lepra, com també ho fa molt el Brasil; però, com que maquillen els números, les organitzacions internacionals destinen menys recursos a la detecció precoç, que és l’autèntic problema de la lepra a l’Índia, perquè la curació de la lepra, diagnosticada a temps, consisteix en un blíster de sis pastilles i un tractament molt senzill. El problema ve quan no s’ha fet la aquesta tasca de prevenció i de sensibilització social per treure l’estigma associat a aquesta malaltia.

Sonrisas de Bombay treballa tres nivells: educatiu, salut i socioeconòmic, quin corresponen a aquest tercer apartat?

Per exemple, cooperatives de dones on elles creen les seves pròpies empreses i donen contingut a l’autosostenibilitat, fan un estudi de mercat i un pla econòmic i tiren endavant.

Ara que esmentes la situació de la dóna, últimament arriben moltes notícies de la violència de gènere a l’Índia, com veus el tema tu que estàs sobre el terreny?

Això és el que ha passat tota la vida, la novetat està en que no s’havia fet públic fins ara. Per què no s’ha sabut fins ara? Perquè és la primera vegada que han hagut manifestacions populars massives.

Les violacions han estat el pa de cada dia, però ara la gent comença a rebel·lar-se i es demanen canvis legislatius per endurir les condemnes fins la pena de mort, cosa amb la que no estic d’acord ja que jo m’he posicionat moltes vegades en contra de la pena de mort. Crec que l’arrel del problema està en que hi molta repressió sexual, molta, molta, molta.. S’han quedat ancorats en el sistema de l’Anglaterra victoriana i no han avançat gens en aquest sentit.

Aquesta enorme repressió fa que tinguin un concepció fins i tot malaltissa del sexe, la qual cosa xoca a un cert tòpic sobre una cultura hedonista que va inventar el Kamasutra.

Per acabar, l’Índia és formalment un país democràtic, què queda del tradicional sistema de castes. És cert que ha deixat un pòsit difícil de desarrelar?

A la dècada dels 50 les castes foren abolides per la Constitució i la legislació índia. En entorns rurals segueix bastant latent, però a les grans ciutats, on hi ha hagut un gran moviment migratori des del camp, això està molt diluït. El tòpics de que el pobre s’ha  de conformar amb el seu destí perquè estan pagant els pecats d’una altra vida són mentida i poca gent s’ho creu. A una mare de Bombay que té un fill malalt de càncer no li expliquis que és un problema del karma.

Fotos: David B.

One Comment