Nascut a Sabadell el 1954. És llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona. Ingressà a Unió Democràtica de Catalunya el 1983 i ha estat regidor dels ajuntaments de Matadepera (1983-1987) i Sabadell (1995-1999). Al mateix temps fou diputat al Congrés dels Diputats de 1989 a 1993. Posteriorment, fou diputat al Parlament de Catalunya el 1995, 1999 i 2003.
L’any 2003 fou designat senador pel Parlament de Catalunya que va mantenir fins a 2011. Aquest mateix any va ser nomenat delegat del govern de la Generalitat a Madrid, del que va dimitir a l’estiu del 2013. L’entrevisto dimarts passat a la redacció d’iSabadell.
Vostè ha estat durant molts anys diputat al Congrés dels Diputats i també senador. Què ha après de la política espanyola arran d’aquesta dilatada experiència?
Així és. Pràcticament he estat quasi 25 anys a la política espanyola. Aprens una cosa molt important que és donar-te compte de la diversitat de l’Estat espanyol. És un país d’una diversitat, de tot ordre, no només política sinó també cultural, gastronòmica, de paisatge, arquitectònica… És molt vital. A Madrid aprens a conviure amb aquesta diversitat. Això és important per fer política al nivell que vulguis. Entendre la complexitat i conviure amb ella és la manera de fer política en serio. Sempre he pensat que la política és un exercici de diàleg, pacte i transacció. Per fer això has de generar una empatia amb la gent que pensa de diferent manera i, a partir d’aquí, construir.
A Madrid he aprés que, més important que recrear-te en la discrepància, has de buscar la complicitat. Un diputat té una feina molt important, que la gent no acaba d’entendre, que és fer lleis que condicionen la vida de les persones. Quan es fa un projecte de llei es tracta que sigui amb la major entesa possible i el conjunt de la societat ho faci seu. Això requereix, en el primer moment del debat, fer un discurs defensant els teus punts de vista amb fermesa. És el moment d’explicitar la teva posició. A partir d’aquest moment, quan es comencen a fer esmenes, tens l’obligació, si pots, d’arribar a un punt comú. Un bon exemple és una frase de Salvador Espriu que diu: ‘la veritat és un mirall trencat, tothom tenim un tros d’aquest mirall. En la mesura que el sapiguem col·locar tindrem la veritat’. Durant els anys que he estat a Minoria Catalana ho he practicat. Un grup parlamentari on teníem una cultura de pacte. De fet, moltes de les qüestions, fins i tot a l’època de la majoria absoluta del PSOE, quan jo era diputat, les podíem introduir en els projectes de llei precisament per què se’ns veia aquesta voluntat de construir. La política és construir, no destruir. Hi ha un moment en què has d’enfrontar-te, sempre amb un límit, que et permeti després generar la complicitat. Al final, només amb el pacte i la transacció la societat avança, amb l’enfrontament no vas enlloc.
Si aprofites el temps en el Congrés, més que estat assegut en l’escó, has de parlar amb molta gent, sobretot la que no és la teva. Has d’aprendre a escoltar no el discurs que fan els teus, sinó els altres. Has de tenir l’actitud d’agafar idees dels altres. Això genera l’empatia per funcionar. Això ho he après a Madrid, on tinc molts amics de tots els partits i segueixo la política molt de prop. Precisament, perquè en el anys que hi vaig ser-hi, vaig aprofitar l’oportunitat.
A la llum de la seva experiència com valora l’aparició de noves formacions com Ciutadanos i Podemos que semblen qüestionar el bipartidisme hegemònic durant tants anys?
Ciutadans té una derivada. Va néixer aquí per la qüestió lingüística, però es fa fort en la resta de l’Estat, no per aquest tema, sinó aprofitant la conjuntura on la societat ha anant perdent confiança en la política, igual que Podemos. La crisi ha estat molt forta i posa en qüestió una part del sistema. Hi ha hagut molta corrupció, no tanta com es diu. Corrupció n’hi ha a tota arreu i va lligada a la condició humana. N’hi ha hagut molta a Itàlia, a França, al Japó… s’hi està donant resposta. Avui hi ha molts processos oberts. La justícia, encara que lenta, va fent, sobretot perquè el sistema judicial espanyol és molt garantista. Això ha fet mal.
A més, la crisi econòmica ha significat un patiment per moltíssima gent que ha provocat l’aparició de forces polítiques que neixen d’aquesta conjuntura. Ara, sense aquesta conjuntura, el discurs és difícil. Escolto molt a Podemos, però no veig les propostes de Podemos que siguin possibles. Iglesias té un discurs molt punyent per denunciar les coses que no van bé, però al costat d’això han d’haver-hi propostes viables. De fet, estan bastant estancats. A les darreres eleccions, tot i que anaven amb el Partit Comunista, que tenia un milió de vots, s’han quedat igual. Crec que són forces polítiques nascudes d’una conjuntura que no acabo de veure quin discurs tenen de cara al futur.
El bipartidisme és comú a tot Europa. A tots els països de la Unió Europea hi ha dos grans forces polítiques: la socialdemòcrata i la democratacristiana.
Després de la Segona Guerra Mundial hi va haver un pacte polític important entre les dues per establir un Estat social, l’Estat del Benestar, on un dels objectius fonamentals és cohesionar la societat i evitar els conflictes bèl·lics. Cosa que s’ha aconseguit, doncs si tirem en darrera des del 1945, a Europa i a Espanya havia un conflicte permanent. Això s’ha acabat. És veritat que amb la crisi tot s’ha posat en qüestió. Hi ha problemes nous, com ara el de la immigració que provoquen el sorgiment de partits dits xenòfobs. Aquí sóc molt prudent. El discurs d’alguns dirigents polítics és xenòfob, però la gent no ho és. La gent té angoixa. Hi ha molta gent en països europeus de cultura democràtica llarga, més que la nostra, on hi ha una part de la població que té una certa angoixa, perquè veu que el seu projecte de vida i el dels seus fills potser serà pitjor que el que han tingut ells. Això provoca certa por. Així quan un polític ofereix solucions fàcils a problemes complexes, la gent se’l escolta. Però jo no diria que hi ha una deriva xenòfoba o d’extrema dreta a Europa. Diria que hi una angoixa que algunes forces polítiques, amb un discurs autènticament xenòfob, han aconseguit traduir en vots.
Crec que això canviarà a mesura que la situació es vagi tranquil·litzant. La situació econòmica no és la que hi havia abans, però anem millorant mica a mica. Hi ha factors que preocupen l’opinió pública com la crisi actual a la UE o el temor pel que dona de sí Trump. Són qüestions que poden provocar una certa reacció de l’opinió pública de poques aventures. Als països on hi ha un cert nivell de vida la gent té tendència a ser conservadora. Això explica l’èxit de la Merkel, la política més forta d’Europa, perquè garanteix un tipus d’ordre en què molta gent es troba confortat. Veurem en un futur què passa.
Aquest bipartidisme, que ara està en crisi en Espanya, tampoc tant perquè segueix sent majoritari, ha de garantir una altra vegada l’estabilitat del país. És important que el PSOE es recuperi, és un partit molt important. Ho és a Catalunya el PSC, un partit molt vertebrador socialment, tant en temes catalanistes com en l’eix dreta/esquerra. Són partits amb cultura de govern que espero i desitjo que es recuperin, perquè de la seva recuperació depèn l’estabilitat. No hi crec que les reformes que necessita el país estiguin liderades per partits situats als extrems. Les reformes es fan des del centre, amb forces polítiques capaces de pactar i de compartir el projecte global. Això és millor fer-ho amb partits centrats amb experiència de govern que no amb partits nous que estan en posicions extremes.
És partidari d’una reforma de la Constitució per regenerar el sistema polític?
Voldria fer una prèvia. Hi ha molta gent que diu que no ha votat la Constitució, però no l’han votat cap dels francesos, alemanys o italians que són vius. Les constitucions no es fan per a una generació, sinó per perdurar en el temps. Es fan ajustos i aquí és el que s’ha de fer. Hem de trobar el moment per ajustar la Constitució als reptes del conjunt de la població espanyola del segle XXI. Això s’ha de fer en un moment en què hi hagi un mínim consens en els temes fonamentals entre les forces polítiques més importants. Mentre això no hi sigui, obrir una reforma constitucional és crear un problema polític de grans dimensions. Hi ha d’haver un mínim consens en els temes fonamentals que s’han de reformar. Si es pretén reformar en clau partidista, no anem bé. S’ha de fer pensant en el conjunt i ara aquest consens encara no està madur. S’hi anirà avançant. Depèn molt del que passi en aquesta legislatura, si dura quatre anys, on no crec que hi hagi reforma constitucional, i que s’estabilitzi la relació política entre els partits. Això vol dir compartir els temes fonamentals en política exterior, política social i política econòmica. Si en aquests grans temes, que conformen la política d’un Estat, arriben al mínim comú denominador i saber el que interessa al conjunt de la societat, llavors estarem madurs per fer una reforma constitucional.
Quins serien els eixos d’aquesta reforma?
Espanya ha de definir exactament que vol ser. La Constitució va estar molt ben feta i és la que ha durat més en la història d’Espanya. També s’ha de dir que el millor temps que ha passat, tant al conjunt d’Espanya com Catalunya, és el que ve de la Constitució i l’Estatut. Això és indiscutible, perquè hem tingut un progrés, en tots els ordres, mai vist en la política espanyola. Només fa falta mirar el segle XIX i XX i veure el que ha donat de sí aquesta Constitució. Espanya ha de definir el que vol ser per una raó. Un cop desplegat l’Estat autonòmic hi ha hagut un repartiment de poder. S’ha de veure com es gestiona millor aquest repartiment de poder i, sobretot, com es defineix l’interès general entre tots els agents polítics. És important que governs autonòmics i govern central comparteixin un projecte comú, del que ha de ser el progrés del conjunt de l’Estat. Això no és fàcil de resoldre.
Hi ha un primer punt, previ a la reforma constitucional, que és l’excés de representació política. A Espanya hi ha més càrrecs electes representatius que a Alemanya, que té molts més habitants. L’existència de tanta representació política dificulta la definició de l’interès general. Quan una comunitat autònoma està més pendent només de lo seu i no té un punt de vista global, no anem bé. Els dos grans partits ho pateixen a dintre, això que en diuen els barons, els dificulta molt definir el que s’ha de fer i, de vegades, per qüestions territorials no es tira endavant una política. Aquest és un debat que han de fer socialistes i populars en profunditat interna i que crec que passa per reduir la representació política. No estic parlant de recentralització, sinó que la representació política estigui adequada al nivell competencial ja que avui està desproporcionada a l’alça. La prova és que a Alemanya hi ha molts menys i la relació entre länders i Estat central funciona millor.
Un altre gran tema. Qui ho ha de conduir, on s’ha de concentrar la definició d’aquest interès general, entre comunitats autònomes i Estat central? És el Senat. Sóc partidari del model alemany on el Bundesrat està elegit directament per la població i té la capacitat de vetar la legislació federal; però allà es defineix l’interès general. A més, es racionalitzen els interessos dels diferents länders. Aquest punt l’hem d’aconseguir aquí. No és un tema tan difícil, és qüestió de voluntat política i tenir clara l’idea. Això ho he escrit en la revista teòrica de la fundació del PSOE que presideix Alfonso Guerra on afirmava que l’important és que tots entenguem o tots tinguem una mateixa definició d’Espanya.
L’actiu més important d’Espanya és la seva diversitat i ara la política ho ha convertit en un passiu. Hem de donar la volta. Aquesta diversitat, si s’estructura bé políticament, és un grandíssim actiu. Quan les dues grans forces polítiques ho tinguin clar, és dir quan el PSOE deixi de tenir una dependència tan gran d’Andalusia, el PP no cregui que tot ha de passar per la capital i que hi ha moltes coses que es poden descentralitzar dintre d’un projecte comú, quan facin aquest exercici, que l’hauran de fer per què ho demanda la societat, llavors estarem en condicions de fer la reforma de la Constitució.
L’estiu del 2013 va dimitir com a delegat de la Generalitat a Madrid. Quins foren els motius per prendre aquesta decisió?
Jo era un càrrec de confiança nomenat pel president Mas. Quan ets càrrec de confiança, tal i com jo entenc la política, en el moment que no compateixes ben bé el projecte has de fer una retirada prudent, no sorollosa. És legítim que en un moment determinat no vegis les coses com les veu el president i et retiris tranquil·lament. Entre altres raons per haver ser nomenat com a càrrec de confiança. Per això al 2013 vaig deixar el meu càrrec i no vaig fer cap tipus de declaració. Al poc temps de plegar em va dedicar un llarg article a La Vanguardia, José Antonio Zarzalejos, explicant la meva manera de fer a Madrid. Jo continuo pensant el mateix que pensava. A certes edats pots matisar les teves opinions, però si ets soci de l’Atlético de Madrid als 60 anys no ets fas del Reial Madrid. Quan més gran et fas més travada tens la teva posició intel·lectual.
Més enllà de la idea independentista, que no discuteixo, els sentiments són lliures i cadascú pot aspirar al que vulgui, ho respecto i democràticament ho defenso. El que no veia clar era el procediment. No estic gens d’acord com s’han fet les coses des del 2011. Això va provocar-me una disfunció intel·lectual important. No estava disposat a bellugar-me per Madrid venent el procés, quan portava 20 anys dient el contrari. Un polític no és un mercenari i no pots trair la teva intimitat. Per aquesta raó em vaig anar cap a casa.
Vostè ha estat un dels màxims dirigents d’Unió. Al seu parer quines han estat les causes de la seva pràctica desaparició del panorama polític català?
Quan l’opinió pública simplifica el discurs -l’expressió radicalitzar no m’agrada- en blanc i negre, el que defensa matisos grisos està perdut. Aquí, una part de la política demanava la independència i una part no. Llavors el que està al mig ho passa malament. És un moment en què el matis no entra. Aquesta era un dificultat important. Nosaltres vam decidir, conscients que ho teníem molt difícil, per aquesta polarització, que havien de mantenir el discurs dignament. Si les urnes ens donen la raó bé i si no també. Això és el que ha passat.
És possible una resurrecció del projecte polític d’Unió?
El que està clar és que hi ha un espai polític a Catalunya que ha quedat orfe. Discuteixo que el procés independentista vagi de baix a dalt, perquè no està contrastat electoralment. Això ha anat avall, han anant perdent vots. És veritat que Convergència i Esquerra comencen a fer un discurs en aquest sentit, a través d’entitats interposades. No he entès mai el paper de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Ells es representen a sí mateixos, la representació política està en el Parlament. Hi ha un rebuig social que s’impulsa i s’agafa una certa eufòria. En nombre de vots, el president Mas tenia 62 diputats quan va convocar les eleccions i va passar a 52. Ara Junts pel Sí té 62, els que tenia CiU sola el 2012. En quatre anys hi ha hagut una pèrdua de vots important. Què vol dir això? La societat continua estant polaritzada, però hi ha un espai que no està cobert. En les eleccions, que suposo hi seran aquest any, passarà el mateix. El terreny de joc serà el mateix i no hi ha lloc per nous partits. Això vindrà després.
Tal com veig l’evolució de la situació a Catalunya, les properes eleccions no seran com les darreres. A les darreres era el vot de la teva vida, molt polaritzades en un sol eix. El plebiscit no es va guanyar. Un plebiscit és un home un vot, no majoria parlamentaria. En les properes eleccions l’eix dreta/esquerra entrarà amb força. En aquest moment a Catalunya hi ha un bloc soberanista i un bloc no sobiranista al Parlament que no es parlen. Sorprenentment el president de la Generalitat es va a fer un discurs de valoració del primer any de mandat en un teatre i no en el Parlament. No pot ser que un projecte de llei que serà el determinant de la legislatura estigui tancat en un calaix, que el treguin a última hora i que forcin als grups parlamentaris a definir-se en deu minuts sobre un projecte de llei que és fonamental. Això és insòlit. Em sorprèn que es parli de qualitat democràtica quan les coses s’expliquen en un teatre i no en el Parlament. Els temes que són l’objectiu final d’aquest govern no es debaten al Parlament. A més aquest projecte de llei als quatre dies serà portat al Tribunal Constitucional. No hi ha d’altre.
Dintre del bloc sobiranista hi ha la CUP que ha forçat la retirada del president Mas, gravíssim error. Amb 62 diputats no pots cedir la presidència per canviar de candidat. En tot cas has de buscar un altre soci parlamentari. Si s’hagués llegit bé el resultat electoral, s’hagués anat a buscar al PSC al 2012. L’altra cosa era anar a buscar a la CUP. I, ho sento molt, amb un partit antisistema no es construeix, es destrueix. Aquí hi ha un error de bulto. A més, el president Mas es retira garantint que hi hauran pressupostos i encara no els tenim. Ara estem patint per si hi haurà pressupostos. Si fos pel tema del procés ja els tindríem, perquè la CUP està pel procés. No hi són pel tema ideològic. A Catalunya hi ha un actor nou que són els Comuns, que no és Podemos. Aquests estan emplaçant a ERC a definir-se si prefereixen estar amb un govern d’esquerres o amb la dreta liberal del PDEcat. Aquest debat entrarà i amb força. Aquest és l’espai que volen els Comuns. Han intentat embolicar-los amb la Taula del Dret a Decidir. Sembla que els del PDEcat pensen que els demés som tontos. No han caigut en aquest error. Ells van a la seva. El seu tema és ideològic. Tenen molt clar, i ho han repetit per activa i per passiva, si no hi ha pacte a Madrid, no hi ha consulta. El pacte a Madrid no hi serà. Democràticament la majoria del Parlament espanyol diu que no i la majora parlamentaria d’aquí diu que sí. Això està bloquejat. Això només ho arreglen les urnes. Com que hi ha una part de l’electorat dels partits catalans que estan pel tema ideològic, aquest debat entrarà amb força. Això fa molt incert el resultat de les properes eleccions. Les enquestes donen tendència a la baixa al sobiranisme, li donen una majoria absoluta raspada. Jo crec que no la tindran, perquè el debat ideològic serà fort. El faran el PP, Ciutadans, PSC, els Comuns i la CUP. Són cinc forces parlamentàries. Així no podràs mantenir els discurs plebiscitari de les anteriors eleccions.
A més, una part de l’opinió pública té una percepció de la CUP que no li agrada. El risc que hi hagi un nou tripartit d’esquerres, amb la CUP a dintre, provocarà un traspàs de vots. Això és el que ve ara. El primer error de fons del procés va ser voler anar molt de pressa, sense tenir una majoria sòlida al darrera, perquè per parlar d’independència has de tenir un 70 per cent de la població. Segon, el haver estat bordejant el principi de legalitat, cosa que Europa no admet. Europa s’aguanta pel respecte al principi de legalitat i per la cohesió social, si no el sistema se’n va a fer punyetes. No estic d’acord amb frases com que la democràcia està per sobre de la llei. En un Estat democràtic, a partir del respecte a les lleis es canvien les lleis. A Catalunya tenim un tema complex. Això és una ficció, vendre una llei de transitorietat, dient: ara no són vigents les lleis espanyoles, sinó les meves no serveix. Llavors has de tancar el Parlament perquè deriva de la Constitució. Aquí, barrejat amb el tema sentimental, s’ha introduït un factor de distorsió en el país que fa difícil el debat racional. Si estem en el debat dels sentiments no anirem enlloc. Tot té un límit que el marca el fet de la renúncia del president Mas per imposició de la CUP. Un límit que ha obert els ulls a molta gent.
Vostè és impulsor, juntament amb dirigents del PSC i Unió, de la plataforma Portes Obertes. Quins són els seus motius per recolzar aquesta plataforma i quins son els seus objectius?
Estem fent molta feina. Hem tingut moltíssimes reunions discretes amb molta gent. Vam fer una presentació pública a Barcelona on van venir unes 400 persones i estem preparant altres a Tarragona, Lleida i Girona. D’aquí poc organitzarem unes jornades per parlar de temes concrets. Això és una plataforma intel·lectual, que no pretén ser un partit polític, que intenta introduir elements racionals en el debat polític que hi ha a Catalunya. No tenim altra pretensió que aquesta. Compartim, bàsicament, el concepte del que és la democràcia i defensem uns valors per no prostituir el concepte.
Amb tota la modèstia, els valors que avui es difonen des del Parlament de Catalunya són la negació del sistema, sentim parlar en rodes de premsa de desobediència, de no complir sentències, es vota en aquest sentit… Els valors que ha de projectar el Parlament són els contraris. Són el respecte a la diversitat, el pacte, l’acord i el respecte a la legalitat. Nosaltres fem una reflexió intel·lectual per intentar corregir aquesta perversió dels conceptes. És purament això. Si en una societat no hi ha discursos intel·lectuals potents, no hi ha projecte. La política ha d’anar al darrera de la reflexió intel·lectual. Hi hagi o no eleccions, això seguirà.
Vostè s’ha mostrat molt crític amb el procés independentista. En la seva opinió quines han estat les causes que una part important de la població catalana li doni suport?
Quan el president de la Generalitat comença aquest discurs amb força i comença a exaltar en l’essència del seu discurs el victimisme. Això es posa a la màxima potència. La culpa és de tothom, menys meva i nosaltres ho farem tot collonut. Si ens mirem els paràmetres de les coses que no funcionen a Espanya, en algunes coses som líders. Hem de tenir capacitat d’autocrítica. S’ha tapat l’autocrítica amb els sentiments i amb un evident recolzament de determinats mitjans de comunicació. Tot això ha creat un caldo de cultiu que ha fet la política es guiï més pels sentiments que per la raó. L’important d’un discurs polític és que, des del respecte als sentiments, es faci entrar a la gent en la racionalitat, del que és possible i impossible. Crec que el procés s’ha portat molt malament. Això haurà servit només per traslladar el poder que estava al centre a l’esquerra que és el que passarà en el proper govern. Convergència ha regalat els vots. Jo no compartia d’origen el procediment, la tàctica. Ho havia parlat més d’una vegada amb el president. No tenia perquè fer una cosa en la que no hi creia. Insisteixo, no és el projecte de tenir un Estat propi, si no la manera de tirar-ho endavant. Al final les urnes posen a cadascú en el seu lloc, però la raó no la donen les urnes sinó el temps. Les urnes són el fruit d’un estat d’ànim en un dia determinat i veurem com el temps explicarà tot aquest procés. De fet, amb els números d’ara, la pèrdua de vots és constant. Només fa falta llegir els articles que fa el Carlos Castro cada quinze dies a La Vanguardia.
Al seu parer, quina és la part de responsabilitat dels governs del PP en l’ascens de l’independentisme a Catalunya?
Hi ha dues maneres de veure les coses totalment enfrontades. Crec que el PP s’ha equivocat en aquests quatre anys, encara que no ho tenia fàcil. Des d’aquí tot es veu des de l’òptica catalana, però quan Rajoy guanya les eleccions, la situació de l’economia espanyola era dramàtica. El 2012 va estar a punt d’explotar, vam estar a punt de la fallida de l’Estat i a punt de l’intervenció. Si hagués hagut una intervenció, avui estaríem com els grecs i això no ha passat. En aquella conjuntura, Rajoy estava més pendent del conjunt de l’economia espanyola i del que podia passar amb la relació amb Brussel·les que del tema d’aquí. Error, perquè algú s’havia d’haver cuidat del tema d’aquí. Aclaparats per la situació, no van fer-ho i es va anar produint un enconament agut. Tampoc s’han mogut aquí, perquè ‘o referèndum o referèndum’ no dona massa peu al diàleg. Però tot ha estat un error per les dues parts. És evident que l’actitud de Madrid ha afavorit tot això, però crec que aquest temps s’ha acabat perquè això no dona més de sí. El victimisme i la cerrazón del PP no van enlloc. Hauran de canviar les maneres, sinó aviat les conseqüències seran severes aquí. El PP no ajudat gaire a que les coses es destensessin, més aviat al contrari.
En la seva opinió quin serà el desenllaç del procés independentista?
Fer futuribles a la política catalana és quasi impossible. Aquí un dia és llarg termini.
Crec, sincerament, que el procés està abocat al fracàs. El que es pretén és impossible. No tindrà cap recolzament europeu, la sentència del tribunal alemany sobre Baviera és contundent; ni tan sols l’ha admès a tràmit. És que una consulta com aquesta no hi cap ni a la Constitució francesa, ni italiana, ni alemanya. Els britànics són un altre món, tenen una tradició jurídica diferent. Des del punt de vista del Continent no t’ho comprarà ningú, tal i com s’està plantejant. Una altra cosa és que hagués un 80 per cent de la població a favor. El procediment legal que es segueix no és viable. Per tant, estem abocats a eleccions aquest any. Crec que el sobiranisme tindrà una baixada electoral important. No crec que arribin a la majoria absoluta. Llavors entrarà un govern d’esquerres i s’ajornarà el tema. Com que no hi haurà majoria suficient s’aparcarà el tema i s’anirà cap a una altra cosa. Crec que aquest serà el final.
Sense un recolzament electoral fort en aquestes eleccions, si ERC és la guanyadora amb qui farà el govern? Si no sumen majoria absoluta o surt justa, no pots continuar tensionant a l’opinió pública. T’has de dedicar a governar d’una altra manera. Crec que ve un temps, no de deixar el discurs, perquè això durarà, sinó d’aparcar-lo en la velocitat. A més, depèn si el conjunt de l’economia espanyola evoluciona més o menys bé i de la política europea, que pot entrar en una dinàmica complicada. Hem de veure quin efecte tindrà en l’escena mundial la presidència de Trump. Si hi ha incertesa en l’estabilitat mundial i europea el procés ho tindrà difícil. S’arriba a un punt, i només s’ha de mirar la història, que la gent demana ordre, en el sentit democràtic de la paraula, que vol dir estabilitat i tranquil·litat, poques aventures. Pot venir una situació complexa en el món, que si va acompanyada d’una millora de la situació econòmica –una cosa no està renyida amb l’altre- pot fer canviar a l’opinió pública que és canviant. Només has de mirar el comportament electoral a Catalunya entre la Primera i Segona República. De sobte guanyava Lerroux i després no treia un vot. Venen temps en que el discurs sobiranista ho té més difícil. També si es produeix la consolidació del creixement econòmic.
Vostè va ser regidor de l’ajuntament de Sabadell a l’últim mandat d’Antoni Farrés. Quina valoració fa de la seva tasca com alcalde i en particular de la seva aposta pel sector dels serveis com a sortida a la crisi industrial dels 80?
Sincerament, crec que Toni Farrés va plegar en el seu millor moment. Vaig entrar a l’Ajuntament enfrontat amb ell i vaig sortir amb una relació política i personal amb ell molt intensa, de la que n’estic molt content, fruit del meu aprenentatge polític a Madrid. Vam acabar compartint el model de ciutat. Durant l’últim mandat de Farrés i que després es va consolidar durant l’època de Bustos, econòmicament la ciutat ha tingut una transformació tremenda. Ha caigut molt el pes industrial. Des de l’Ajuntament és difícil canviar les tendències econòmiques, pots generar polítiques que generin inversió en sectors que estan a l’alça i no estan en crisi. Farrés va impulsar l’Eix Macià, que haurà sortit més o menys malament, però que tenia aquesta voluntat. En aquest sentit, es van fer polítiques que pensaven en generar inversions diferents a les que havia tingut habitualment la ciutat i que estaven en crisi.
Farrés tenia un valor important en el seu discurs. Era un garant, per a uns i per als altres, per treballadors, empresaris, agents econòmics i sindicats que la cohesió social era el referent de la seva acció política. Hi havia la garantia que des de l’Ajuntament, tonteries poques, en aquest sentit d’esberlar socialment la ciutat. Després tenia una cosa que s’ha de reconèixer, Farrés tenia clar el que volia fer amb Sabadell. Després ha vingut una època d’indefinició. El ciutadà de Sabadell confiava que el seu alcalde tenia projecte que es perd amb la sortida de Farrés de l’Ajuntament.
L’època Bustos no crec que hagi tingut aquesta virtut. Ha estat una cosa diferent, però un esquema potent de ciutat i una figura que pogués cohesionar al conjunt de la ciutat, més enllà de les divergències ideològiques, no ha sigut durant l’època Bustos. Ara veig un Sabadell una mica desgavellat socialment. Tinc la impressió que les entitats han perdut presència cívica, ciutadana, de projecte de ciutat. Recordo quan treballava al Gremi de Fabricants, amb la Cambra de Comerç i altres entitats, sempre estaven pendents dels temes de Sabadell, més enllà dels interessos gremials. Hi ha intents de tornar a fer això, però Sabadell ha de recuperar la complicitat entre l’Ajuntament i la gent que pensa, que té idees i no està en política, per redefinir un projecte de ciutat. Si estigués al govern de l’Ajuntament, estaria moltes hores intentant fer això. Comptant, més enllà dels grups municipals, amb molta gent que hi és a la nostra ciutat i que sigui capaç d’aportar idees. Hi una certa impressió d’anar tirant. Falta vigor.
Què n’opina de la gestió de Manuel Bustos? Al seu parer quines han estat les conseqüències per a la ciutat del cas Mercuri?
Bustos és l’alcalde que ve darrera de Farrés. Això tampoc és fàcil. El primer mandat de Farrés va ser complicat. Era el primer Ajuntament democràtic, però a partir que s’assenta, era un interlocutor vàlid i fiable per a tots els actors de la ciutat. Substituir a Farrés era molt difícil. A Bustos no li veia la capacitat intel·lectual per estar al nivell de Toni Farrés. Va tenir un inici bo ja que eren temps que tot funcionava, però més de façana que de profunditat. El cas Mercuri, del que conec el que ha sortit a premsa, tot i que s’han publicat coses molt surrealistes, ha fet mal. Això mina la moral d’una ciutat. Són molts procediments oberts. Això durarà el temps que duri perquè els jutjats van lents. Però aniria molt bé per Sabadell que això s’acabés d’una vegada per recuperar la moral col·lectiva. Aquestes coses fan mal, creen una sotragada social important.
No vull entrar en la gestió, perquè no tinc ni idea. Però veig que entre la gestió de Farrés i Bustos hi ha una diferència, en ell primer havia un gruix intel·lectual potent i l’altre era més superficial.
Ara la ciutat està governada per un quatripartit d’esquerres. Quina valoració fa de la seva gestió?
A principis d’estiu vaig entrevistar-me privadament, a través d’un amic comú, que em va suggerir que seria bo que conegués l’alcalde i al regidor Serracant. Vaig tenir una conversa que va durar un parell d’hores i em va resultar atractiva. La conclusió que en trec és que si l’actual govern no genera més complicitats, més enllà dels grups municipals, amb la ciutat on hi ha entitats per fer-ho i persones individuals que tenen idees, els costarà que la gent vegi en el seu Ajuntament un motor.
Si vas al despatx de l’alcalde i està ple d’expedients, malament. S’equivoca. Els expedients els han de tramitar els funcionaris i els caps d’àrea. En la taula de l’alcalde han d’haver només idees i saber-les projectar. L’alcalde no està per fer gestió, sinó per impulsar i perquè els ciutadans vegin lideratge de progrés a l’Ajuntament. I això es genera quan es tenen idees potents i per tenir-les i que siguin compartides per la gent has de comptar no només amb els regidors, sinó amb una ciutat que, a més a més, és dinàmica, té institucions importants, econòmicament segueix sent important. Hi ha empreses amb uns volums d’exportacions que no són menors, al Taulí hi ha un centre de recerca important, és un hospital universitari, tenim la Universitat Autònoma al costat. Hi ha un teixit social potent, però és clar se’ls ha de tenir en compte. S’ha de ser molt prudent, perquè aquests no fa ni dos anys que hi són i tampoc és fàcil després de la sortida del Bustos i el cas Mercuri. Però crec que haurien d’estar molt i molt temps parlant amb molta gent i poder compartir algunes idees potents. Sabadell les té si vol. Aquí es poden fer coses potents.
En el terreny urbanístic es poden fer coses de campionat, que no tenen res a veure amb l’especulació ni les requalificacions, es pot regenerar el Centre de la ciutat d’una manera espectacular. Ara, s’han de buscar les idees i s’han de gestionar. Això és el que trobo a faltar. Imagino que és perquè encara estant aterrant, no sé quina experiència tenen els que hi ara governant, em sembla que poca. Això no és fàcil, Sabadell no és petit. Si fos d’ells, dels dirigents polítics de la ciutat, em dedicaria a parlar amb la gent i escoltar-los. Falta generar una idea col·lectiva i que algú la lideri. Aquesta és la base de la política local, ja sortirà. També li haig de dir que la impressió que em van donar tant l’alcalde com Serracant va ser positiva. És gent que té ganes d’escoltar. Malgrat les nostres diferències ideològiques vaig veure que fins i tot podrien col·laborar.
One Comment