Jordi Hereu. Autor: David B.

Jordi Hereu, exalcalde de Barcelona: “ens estem jugant la decadència de Catalunya i de Barcelona”

Jordi Hereu (Barcelona, 1965), llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, és fins el moment el darrer alcalde socialista de Barcelona. Va presidir el consistori barceloní entre 2005 i 2011, quan va deixar la política i va crear la seva consultoria.

Després de sis anys allunyat de la política, Hereu torna a les llistes electorals aquest 21 de desembre tot i que de forma simbòlica. Hereu ha visitat aquest divendres en un acte de la plataforma Federalistes Socials al centre cívic de Can Deu. Minuts abans atèn iSabadell. 

Al llarg de la seva vida ha alternat dues condicions: la gestió pública i la participació política bàsicament al PSC. D’on prové la seva vocació per afers públics?
La meva vocació política ve de molt jovenet. Jo era nen durant la Transició. Vaig viure molt al campanya del 77 i m’agradava anar als mítings. M’interessa el món de la política però professionalment també el món de l’empresa i el paper de l‘empresa en la societat. Era un estudiant una mica raro d’ESADE perquè m’agradaven els temes públics i moure’m en aquests dos àmbits. La política és una vocació i durant 14 anys va ser una dedicació a temps complet, però abans havia estat en gestió i des de fa gairebé sis anys ho estic de nou.

Des d’aquesta doble condició, com veu a dia d’avui la reputació de la ciutat de Barcelona?
Amb magnífiques realitats i amb grans perills i amenaces. Les ciutats són un llibre que mai s’acaba. Explico pel món que els territoris funcionen bé quan tenen projectes a mig i llarg termini i el projecte és un pacte del ciutadà. Barcelona com moltes ciutats i pobles de Catalunya i l’Estat han estat un bon exemple: la democràcia ens va sentar molt bé perquè vam poder fer projectes a mig i llarg termini bastant en la idea del pacte dels ciutadans. Això ara està en crisi: ni hi ha pacte ni hi ha projecte a mig i llarg termini. I si no hi ha projecte, les realitats entren en declivi.

Aquesta setmana ha estat una mala setmana per Barcelona, fora de la competició per acollir l’Agència Europea del Medicament. Al seu parer, quines són?
Clarament: a nivell internacional, al món, dit de forma col·loquial, els llocs on la gent es baralla no interessen. Et converteixes en una entitat imprevisible, impredictible i insegura. Hi ha hagut una cerimònia de tirar-se les culpes. És l’expressió del que ens passa. Ni a l’hora de dir perquè hem fracassat no ens barallem. Som, des de fa uns anys, una realitat que es baralla pel món. Deixem de ser interessants.

Diversos analistes esmenten l’exemple de Montreal i el Quebec, on les empreses que van marxar ja no van tornar. Considera que aquestes visions són realistes?
Ja ens està passant. És una realitat. Cal restablir l’acord bàsic, però entre catalans, que és la primera condició per generar possibles negociacions després. Catalunya s’ha de retrobar a si mateixa. Quan es polaritza la situació, cal trobar el mínim comú denominador. El futur desenvolupament de Catalunya depèn de trobar un acord entre nosaltres.

Jordi Hereu. Autor: David B.

Anem, en canvi, a unes eleccions on tothom parla de blocs: bloc independentista i bloc unionista.
Espero que el trenquem i entrem en una nova etapa de relació. En els darrers anys la meva tradició política ha demanat l’acord i espero que a partir del 21 de desembre el puguem exigir. Hi ha hagut dues realitats que s’han retroalimentat i que tenen raó de ser per la confrontació. I es retroalimenten de forma continua. Que bé que es retroalimenten! Cal trencar-ho i entrar en una geometria molt més variable on l’acord sigui imprescindible. Fins ara no s’ha vist així. I ens juguem la decadència de Catalunya i de Barcelona. L’hem d’evitar.

No descartaria un tripartit d’esquerres amb ERC i els Comuns per trencar aquests blocs? És una de les poques opcions en la línia del que diu.
Sí, però a mi no em pertoca. En Miquel Iceta ha dit que no alimentarem la dinàmica de blocs. El nostre paper, fins i tot històric, és evitar això. El PSC es va fer per evitar això. Gent d’orígens, llengua i cultura diferents units per evitar aquesta fractura. Un país no molt gran només necessita anar dividit pel món. En aquest sentit, el PSC vol estar i formar part de la solució. Ara no és fàcil. Però no hi ha un altre camí que intentar vertebrar el pacte. El futur de Catalunya estarà fet de l’acord entre independentistes, el catalanisme i a la taula també hi haurà d’haver l’espanyolisme, perquè formen part de Catalunya. Hem d’intentar trobar, sé que sona molt difícil, un nou acord entre catalans. La independència no és l’eix sobre el que el trobarem. La defensa de l’status quo tampoc ens vertebra un ampli espectre el país. La tan denostada Constitució del 78 va tenir un exitàs a Catalunya. Aspiro a acords per bastir 40 anys més d’un pacte transversal, i tothom hi haurà de cedir.

El PSOE proposa una reforma constitucional, però el PP i Ciutadans frenen la comissió que s’ha iniciat. Sembla difícil aquesta via.
Sí. Espero que no haguem de viure i veure tots els costos inherents al desacord: un desgast brutal de Catalunya i Espanya, de la nostra economia i de la nostra convivència. Això acabarà amb un acord: un ho pot veure més ràpid i altres més lents i passar per una etapa, que espero que no sigui d’anys ni dècades, de desencontres. Ens podem barallar i recrear-nos durant anys o pot haver el pacte dels valents, el pacte entre diferents. Catalunya aguantarà en el futur de nou els tres darrers mesos que hem viscut? L’haurem de sotmetre a més proves d’estrés? Que no hem vist els efectes destructors en moltes coses?

És bastant obvi que l’Agència del Medicament no podia venir a Barcelona. Si no ha passat ni el primer filtre! No ens havia passat mai. Era evident que la candidatura era molt potent, però és que t’han aplicat un apriorisme: aquest expedient ja no passa. Ni el miro. Ja sé que al darrere hi ha la millor ciutat, on volia anar la plantilla, però ni el miro perquè és insegur i imprevisible. Espero que no haguem de patir molt més perquè la gent ho vegi.

Comprèn que determinades persones del catalanisme s’hagin sentit traïdes pel suport del PSC a l’article 155?
Esperar que algú farà una Declaració Unilateral d’Independència i que un estat democràtic es quedarà amb els braços creuats és naïf. És cert també que hi havia partits que desitjaven la DUI per fer el 155.

Parla del PP?
I de Ciutadans. Viuen d’això. Que seria d’ells sense aquesta polarització. Però formo part d’un partit el líder del qual, Miquel Iceta, es va posar a disposició de Puigdemont d’anar de la mà d’oferir i treballar un pacte. Al PSC li importa l’autogovern i vol evitar el 155. La gent que diu ‘ni DUI ni 155’ està bé però ha de saber que si hi havia DUI hi havia 155. És hipòcrita dir que després de la DUI no ha de passar res. Nosaltres dèiem que no féssim la declaració perquè no hauries d’aplicar el mecanisme institucional.

Com valora l’aplicació del 155 en aquestes setmanes?
Crec que l’aplicació del 155 ha estat curta en temps i crec que va lligat a les eleccions. És un mecanisme absolutament extraordinari. És un desastre el 155 perquè elimina institucions de l’autogovern que es posen en parèntesi. Jo no sóc feliç en aquest moment des del punt de vist de l’autogovern. Ara, crec que hi ha molta gent que ha treballat perquè això passés i ho sabien. L’entenc per un parèntesi d’excepcionalitat. Estic pel retorn el més aviat possible per després començar a parlar de polític de forma seriosa. Haurem de buscar el mínim comú denominador que permeti integrar des d’una part de l’independentisme, tot el catalanisme i part del constitucionalisme podem guanyar un referèndum algun dia per una àmplia majoria, no pel 50 per cent. No és fàcil però és l’únic objectiu possible. Partir la societat per la meitat és un drama. Necessitem acords del 70 o 80 per cent. Tinc molts amics independentistes i els dic que jo també tinc un programa de màxims: una societat sense classes, però sé que aquí i ara no el podem implantar. Els dic ‘no veus que malgrat tenir el pitjor govern de la democràcia, el nacionalisme espanyol més exacerbat que mai, la crisi econòmica, això d’ampliar la majoria social de l’independentisme no va, que la situació s’ha enquistat i que això no va a més?

Jordi Hereu. Autor: David B.

Ja hem vist la reacció a la DUI, que no es va fer de facto. No et reconeix ningú, ets incapaç d’implementar res, te’n vas a casa, i a canvi se te’n van 2.000 empreses i el que ja no vindrà. Ja hem tastat una mica les conseqüències. Pots fer dues coses: o aprofundeixes en el drama o plantegem un nou escenari. El millor patriotisme és el dels acords. Per això m’he embolicat a posar-me en una llista. No vull la decadència de Catalunya ni de la meva ciutat. Quan a més ens podríem recuperar de la crisi econòmica, i començar a encarar l’enorme crisi social que tenim als nostres carrers. En el moment que podríem fer-ho resulta que estem en un període de convulsió. Sap que em diuen a Colòmbia? Ells venen de l’abisme, per ells el desacord ha acabat amb cadàvers al riu, i em pregunten: ‘Pero, ¿qué os pasa? Coneixen Barcelona, l’han visitat, per ells és el referent de la millor ciutat. I diuen que com ens hem embolicat nosaltres sols en una cosa de la que no ens en sortim. Venen de l’abisme i intenten reconstruir el país i veuen com una societat més benestant de sobte es lia, s’aïlla i està disposada a sortir de la UE i ficar-se en un cicle d’empobriment. És difícil d’entendre.

Durant cinc anys he vist una legítima aspiració, l’he respectat i no hi he participat. Però des del 6 de setembre això té molt poca gràcia. És quan diuen que ho fan peti qui peti. És un grau preocupant. No es tractava de seguir a la UE? I ara ja m’acceptes que podem estar fora. No havien dit que això era el gran negoci de la vida? I ara ja m’acceptes que tot déu s’en vagi mentre tinguem estat? Si l’únic fi passa per tenir l’instrument, que és ser un Estat, deixant de banda si m’arruïno, si deixo de ser interessant, si pateix la convivència, els dic que no hi estic disposat.

Entre el 2004 i 2010 van haver-hi una conjunció de governs socialistes a Catalunya i Espanya. Per què no van aprofundir llavors en el camí federal?
No tot és responsabilitat catalana. Espanya com a projecte també té moltes mancances. L’Estatut era l’expressió d’un nou pacte, però a Espanya hi ha una dreta sense cap concepte modern d’Espanya, amb molta gent que vol imposar la seva visió. Uns volen ser un Estat perquè som nació i els altres com que són Estat només reconeixen una nació. Hem de combatre les dues tesis. Espanya és intrínsecament plural o no serà. Catalunya no és un accident: essencialment som una part diversa d’Espanya. Si a la llarga no hi ha la intel·ligència per expressar-ho, Espanya també serà un fracàs quan té tots els elements per ser un gran èxit per demostrar que la unitat i la diversitat es poden conjugar.

Hi ha un gran combat per tenir l’Espanya que volem. És factible i és guanyable. No el vam guanyar entre el 2004 i el 2010. No s’ha guanyat mai. Però l’autogovern que sovint tant es menysprea gairebé ens deixa a punt segons alguns de tenir totes les estructures d’estat preparades.

Catalunya només podrà assentar una bona negociació a l’Estat si anem junts. Ara no pintem res quan altres amb cinc diputats condicionen la política de l’Estat. Sóc molt partidari de l’unitarisme de Tarradellas: si vas amb una bona plataforma a Catalunya vas allà amb més força. Ens vam tombar l’Estatut del tot en aspectes simbòlics i legalment en algunes peces. D’aquí patim el que patim però hi hem de tornar. Encara segueixo creient en la bona acomodació de Catalunya a Espanya. Hi crec. Però abans cal un gran pacte a Catalunya.

Jordi Hereu. Autor: David B.

Per això el 21-D hem de trencar aquesta cosa de blanc i negre. Jo no sóc unionista, em sento catalanista, i plantaré batalla si volen tocar l’escola. Ens trobaran al davant defensant la llengua, l’escola i altres fonaments importants. Hi ha una part del constitucionalisme que vol arrasar amb tot i al capdavant trobaran al PSC. Si hi ha immersió és pel PSC. No és un invent dels independentistes. Entre dos pols, que ara tiben, estem a l’espai central, i el vull molt més ampli. Per això ens hem unit amb gent diversa: des de Jiménez Villarejo fins l’Espadaler. Té molt sentit. Ja ens barallarem per un punt de l’IRPF o per no sé que de l’escola concertada. Ara se me’n fum comparat amb preservar el país i evitar que ens fotem patades.

Veu fractura social?
D’una manera clara. Tinc tendència a ser molt optimista però negar que estem fracturats… és més, hi ha hagut una reviscolada d’espanyolisme que és brutal. Quin servei han fet al país aquesta gent? Crec en la multiplicitat d’identitats, i el món de les identitats és material sensible. I per això el catalanisme diu que tots hi cabem. M’agrada el poti-poti. Fer fronteres en les identitats és el pitjor servei a la cohesió del país. Deia fa temps als meus amics independentistes: ‘no aconseguireu l’Estat i serem menys nació; serem menys poble’. És el que ens ha passat.

Foto: David B.