Nascut a Sabadell el 1966, resideix al centre de la ciutat. Viu en parella i és pare d’un nen de cinc anys. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB va ser redactor del Diari de Barcelona i ha col·laborat en diversos mitjans com El Periódico de Catalunya o La Vanguardia i diverses revistes culturals. També ha col·laborat en programes de 8TV, TV3 i RAC1. És autor del llibre de referència sobre la televisió, Telemania, las 500 series de TV de nuestra vida (1999). També ha escrit nou novel·les, tres d’elles amb pseudònim, una de les quals Conspiració a Tarraco fou guanyadora del premi Néstor Luján de Novel·la Històrica del 2013. Enguany ha publicat la seva darrera obra, Operació Judes, ambientada a la Barcelona del final de la Guerra Civil.
L’entrevisto al bar de la Biblioteca del Vapor Badia.
Vostè té una àmplia experiència com a periodista. S’ha especialitzat en algun àmbit?
Vaig començant fent televisió, després esports. Vaig portar una revista de cinema i una revista infantil. He fet una mica de tot, però sobretot cultura i cinema.
Actualment treballa en algun mitja de comunicació?
De moment, no. Faig col·laboracions per Planeta i algun mitjà més; però sobretot el que faig és ficció.
Vostè ha treballat en mitjans escrits i audiovisuals. Com veu el futur del periodisme?
No sé si és veritat, però vaig llegir que, arran de la crisi, la professió periodística havia perdut el cinquanta per cent de treball. Amb això està tot dit. Sobre el futur, al meu nen no li diria que fos periodista. Per la feina sí, perquè m’agrada molt. Superman era periodista, no era dentista. Els dentistes no tenen glamour, en canvi en quantes pel·lícules hem vist que els periodistes eren bons, encara que a la vida real sigui una altre cosa?
Tot i que ara, almenys al nostre país, la professió no té massa prestigi?
No m’estranya veient el que fan determinats mitjans.
Des del seu punt de vista creu que l’eclosió dels mitjans digitals pot modificar la manera de fer periodisme o només canvia el suport?
Sé que és anar una mica a contracorrent, però tinc un escepticisme a curt termini amb el món digital. Segur que tot o quasi bé tot acabarà sent digital, però hi ha una pregunta que encara no la veig resolta que és: qui ho pagarà tot això? Hi han molts mitjans digitals, però són gratuïts i en el moment en que els fas pagar la gent no els vols. Aquest salt de la gratuïtat al pagament, que per a mi és bàsic, no els veig resolt. Això és un greu inconvenient de cara al futur del món digital. No només del mitjans de comunicació, sinó de quantitat de coses que estem acostumats a no pagar per elles i que costarà molt que fem el salt aquest.
Els mitjans digitals ofereixen una immediatesa que el paper no hi pot competir. Potser, d’altra banda, tenen menys garanties que el paper, encara que alguns mitjans en paper tampoc les ofereixen. Al final, la qüestió està en si és periodisme mal fet o ben fet. I això ho pots fer en digital o en paper. Bàsicament el que em preocupa és qui pagarà tot això.
Vostè és autor de sis novel·les. Què li va portar al món de la literatura?
Sí, soc autor de sis novel·les amb el meu nom i tres amb pseudònim. Jo hauria de haver fet sempre literatura, és el que a mi m’agrada. Quan jo era jove el món era més complicat. Quan era petit em semblava que ser escriptor o treballar per al cine era per una altra gent. El meu pare treballava a cal Grau i el meu món era com molt normal i la gent que coneixia no feia determinades coses. Havia l’Escola de Periodisme a Madrid que ni t’ho plantejaves. Després va haver la facultat de Ciències de la Informació a la Autònoma. Per a mi va haver un moment que havien moltes feines que eren com si el món estigués compartimentat i jo fos en un compartiment que no em tocava. Em va costar creure-m’ho. Faig fer periodisme i em va agradar molt. És una feina que és una feina de joves que com més jove ets i més canya tens molt millor. Però a mi el que realment m’agradava era inventar-me històries. Certament és un ofici que necessites aprendre, que requereix uns anys i unes dosis de valor que no sempre tens. En el meu cas, es van produir un fets personals, van morir els meus pares que em vaig deixar uns diners, i em vaig poder dedicar a la literatura.
Vostè no és el primer periodista que es dedica a la literatura i al inrevés hi han escriptors que fan periodisme. Quina relació existeix entre el periodisme i la literatura?
Per a mi hauria de ser més estreta del que és. Crec molt en el nou periodisme nord-americà i crec en escriure bé. Sembla com si en el periodisme no fes falta escriure bé. Hi molts periodistes que escriuen bé, però no és una cosa que es valorés especialment en els mitjans on he treballat. Un bon periodista, entre altres coses, hauria d’escriure bé. Pots escriure una notícia com els nord-americans i la notícia és molt millor.
El periodisme explica històries que són reals i la literatura explica històries que són de ficció, però que de vegades estan basades en fets reals. Aquest és un nexe entre literatura i periodisme?
El primer tot en periodisme és explicar la veritat i sinó expliques la veritat tot el demés es va la merda. En canvi en literatura la veritat importa poc. Hi ha molta gent que llegeix novel·la històrica i es pensa que fent-ho aprendrà història. Això es mentida perquè el que fa novel·la històrica, fa novel·la. Si vols conèixer la història llegeix un bon assaig, però no una novel·la històrica. Pots agafar a Juli Cèsar, un personatge històric. Saps que va fer Juli Cèsar, va travessar el Rubicó, va conquerir la Gàl·lia… però en el moment que escrius ‘Juli Cèsar va pensar’, deixa de ser un personatge real i es converteix en un de ficció, doncs no podràs saber mai que va pensar Juli Cèsar. A partir d’aquí faràs que sigui bo o dolent. Sí que el lector sabrà que va fer Juli Cèsar, però a més pensarà que era bo o dolent quan realment no ho saps. Si l’autor de la novel·la necessita que Juli Cèsar faci alguna cosa que no sabem si la va fer, li farà fer, perquè el que importa és que la ficció funcioni i no ser tant ser fidel a la realitat. Hi ha molta gent que això no ho té clar.
La seva darrera obra Operació Judes, està ambientada a la Guerra Civil i està a mig camí entre la novel·la històrica i el thriller. Què li va impulsar a tractar aquest tema?
El protagonista d’aquesta novel·la és Pol Vidal que ha estat el protagonista de dos novel·les més. La primera novel·la que vaig fer d’ell, el personatge tenia 17 anys, era el 1889, es troba amb Buffalo Bill i corre una aventura a Barcelona durant la visita de Buffalo Bill que és un fet històric. Llavors el vaig recuperar per a una altre novel·la, Ciutat d’espies, que passa a l’any 1915 amb quaranta i pico anys i és redactor en cap del Diari de Barcelona, casat i amb fills. Com a una evolució natural, vaig voler saber què li passaria a aquest personatge quan tingués seixanta anys. Com l’afectaria la vellesa i això em portava directament a la Guerra Civil per qüestió de dates i que, a més, és moment apassionant per escriure.
Aquesta novel·la està basada en fets històrics o és pura ficció?
Hi ha uns certs indicis que apunten a que la teoria que exposa la novel·la seria certa. Existeix documentació al respecte, però estrictament no està basada en fets reals. Es tracta d’un assumpte d’espionatge al voltant de la Batalla de l’Ebre i el sentit comú indica que si non e vero e ben trovato.
Per redactar les seves novel·les històriques, es documenta amb arxius o llibres de l’època?
Sí. A més, avui en dia tenim una eina molt potent que és internet. Quan vaig fer la novel·la del Buffalo Bill vaig anar a l’Arxiu Històric de Barcelona per veure fotografies de l’època. Quan vaig preguntar si es podien fer còpies de les fotos, em van dir, sí, però que també les podia consultar per internet a casa. Excepte alguna cosa, com llibres antics, per internet trobes moltíssimes coses. Intento ser el més fidel que puc amb la realitat i invento el mínim. Això dona molta més credibilitat a la novel·la com ara llocs, personatges, situacions. Tot el que puc aprofitar de la veritat, ho aprofito.
Està treballant en un altre projecte literari?
Estic fent una relat juvenil amb pseudònim que vull acabar abans de finalitzar l’any.
Quin és el seu fil argumental?
És una distòpia que passa en el futur, amb un argument apocalíptic en un univers paral·lel.
Per què fa servir el pseudònim?
Perquè m’ho demana l’editorial per motius comercials. En aquest tipus de novel·les els grans best-sellers mundials són dones i aquesta la signaré amb un pseudònim nord-americà d’una autora inventada.
