Oliva és la directora del documental de 70 minuts Santuaris de l’antifranquisme. Religiosos catalans que lluitaren contra la dictadura, realitzat per Miguel Mellado. Nascuda a Barcelona fa 62 anys és llicenciada en periodisme i literatura catalana. Va ser la primera corresponsal de TV3 als Estats Units i ha treballat durant més de 20 anys a TVE on va ser corresponsal a Moscou i a una dotzena de països.
A més ha dirigit informatius i ha realitzat documentals pel programa En Portada o Informe Semanal. Alhora ha estat, des del 1992, professora de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. L’entrevisto al Casal Pere Quart poc abans de la projecció del documental, en un acte de la Universitat Popular de Sabadell.
Què li va impulsar a fer aquest documental?
Volia fer una cosa sobre El Salvador i la teologia de l’alliberament. Al documentar-me sobre això em van dir que aquí a Catalunya va haver-hi una generació de monges i capellans que van fer com una preteologia de l’alliberament. Llavors vaig començar a investigar i vaig veure que era una tema molt desconegut. Com periodista crec que tenim l’obligació de donar a conèixer les coses que estan amagades, perquè la societat conegui la seva pròpia història. Llavors amb la Fundació Periodisme Plural, que ajuda als periodistes que fan projectes independents i que no són típics de mitjans convencionals, ens va patrocinar. També van aportar fons l’ajuntament de Barcelona o la Fundació Carulla. Des de que s’estrenà al desembre del 2015 al cinema Girona de Barcelona s’ha projectat a 25 pobles de Catalunya i barris de Barcelona. També es va visionar a la Sorbonne de París arran d’unes jornades sobre la Barcelona dels anys seixanta.
Amb quines fonts ha treballat?
Hem treballat fons documentals, des d’arxius del Congrés dels Estats Units, de Catalunya i d’Espanya. També documents i fotografies d’arxius personals. Una altra base han estat els testimonis orals. Hem volgut fer un exercici de recuperació de la memòria històrica d’aquest moment tant desconegut de la història de Catalunya. Tothom sap que l’església oficial va estar al costat de Franco, però no això.
Com s’estructura el documental?
Són dotze capítols. En cadascú d’ells s’explica una història on monges o capellans van participar en la lluita contra el franquisme.
D’aquest capítols hi ha alguns referits a Sabadell?
Sí, en recollim dos. Un va ser a l’església de Ca n’Oriac arran de la manifestació del Primer de Maig de 1967. Els manifestants van trobar-se a la policia a l’entrada del barri que va carregar contra ells. Llavors dos capellans de Ca n’Oriac, Andreu Vila i Eduard Fornés, al qual hem entrevistat, van obrir les portes de la parròquia per tal de donar refugi als manifestants mentre la policia rodejava l’església. L’altre és al 1974 quan els monges de les escolàpies van cedir el col·legi per a la reunió de l’Assemblea de Catalunya . Aquí hem recollit el testimoni de Maria Pau Trainer que era la superiora de les escolàpies en aquell moment.
Aquests són casos que demostren que l’església havia estat acollidora dels moviments polítics, socials o culturals com la Nova Cançó.
També recollim altres casos com els d’alguns barris de Barcelona o de Santa Coloma de Gramanet on parlem amb Lluis Hernández. Un cas curiós perquè mai va tenir església en el barri, però en canvi va deixar una petjada no només com a capellà, sinó com a líder veïnal i polític.
Per què aquest sector de l’església, que al començament del franquisme va ser un dels puntals del règim, va recolzar el moviment obrer i l’oposició democràtica?
Això està molt ben explicat pels serveis secrets americans i espanyols. Als anys 60 s’estava organitzant el Concili Vaticà II. Aquest Concili estava promocionat per uns teòlegs partidaris d’una nova visió de l’església. Aquests teòlegs van ser coneguts molt aviat aquí a Catalunya. Els convidaven i venien aquí a fer xerrades, els capellans d’aquí anaven cap allà. Als seminaris hi havia capellans que ja donaven directius diferents. Després hi havia el moviment dels anomenats curas obreros. Catalunya estava molt en contacte amb Europa i amb aquesta nova teologia. Hi havia tota una generació de capellans que ja es van formar de manera diferent i volien estar al costat del poble, patir les mateixes coses que el poble, lluitar amb ell. Tenien una visió social.
Per altra banda, hi havia el Concili que estava defensant les llibertats polítiques, els drets humans i socials. De fet, un aquests documents és un informe molt detallat sobre la situació a Catalunya enviat pel consultat dels Estats Units a Barcelona. Allí s’explica que a Catalunya hi havia una part de l’església dissident que normalment era jove i que estava contra de la jerarquia catòlica del moment perquè donava suport a Franco. Ells volien que aquesta església es posés al costat de la gent, que defensés les llibertats polítiques i els drets humans tal i com ensenyaven les noves doctrines del Concili. Llavors hi havia aquesta divisió de l’església.
Com va reaccionar la jerarquia eclesiàstica davant aquests capellans i monges progressistes?
Molts d’aquests religiosos es van arriscar molt. Més d’un va anar a la famosa presó de capellans de Zamora. Entre ells cinc catalans com Eduard Fornés. Maria Pau Trainer no va anar de miracle per què llavors ja hi era l’arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany que la va defensar. La jerarquia va ser una mica ambigua. Hi havia personalitats com monsenyor Jubany, molt defensor dels drets humans, però va haver molt desacord, com a una batalla interna amb bisbes anteriors com el Modrego o González Martín. Tot i que, en un moment determinat, els salvaven o intentaven que no patissin massa, hi haver molta resistència a que les monges i capellans obrissin els convents a l’oposició democràtica. Hem de pensar que era un moment de falta de llibertats total. L’oposició al franquisme a Catalunya no hauria estat la mateixa sense el locals que cedien aquestes monges i capellans. Això va ser molt importat per tal que es poguessin organitzar.
Què ha quedat actualment d’aquell moviment de religiosos combatius?
Molts d’aquells capellans ja no són capellans. Per diferents motius van deixar l’església. Hi va haver molt descontentament. Les ensenyances del Concili van quedar molt arraconades. No es van desenvolupar moltes coses. Tota aquella obertura, tot aquell acostament a la gent es va parar. Moltes coses van anar enrere. Va haver-hi molt de desencant. Aquella església van ser sempre dels joves i de la base. Als llargs dels anys, l’església catòlica ha anat molt enrere. També era gent molt catalanista, un catalanisme que ja es vivia molt des del seminari. L’església espanyola preferia que no fossin catòlics abans que es fessin separatistes. Aquests capellans es van trobar molt sols i abandonats. Ells van fer la seva feina, van estar als barris, van ajudar a organitzar el moviment veïnal, als sindicats i als partits polítics. Van amagar a gent perseguida per la policia política de Franco. Van fer moltes coses, però no se’ls va reconèixer. No només això, sinó que la mateixa església els va apartar. Per exemple, Maria Pau Trainer no va ser mai més superiora. El gran deute que té la societat catalana és que no els ho hem reconegut.
Creu que l’actual crisi econòmica pot generar que hi hagi una nova generació de sacerdots compromesos amb el sectors més desfavorits de la societat?
He vist que els sacerdots joves i els seminaris d’ara tendeixen a una línia més espiritualista. Estic segura que hi ha molts capellans i monges que estan compromesos i que, encara ara, estan treballant als barris com havien fet els seus antecessors. Crec que als joves els han educat més en un sentit de l’espiritualitat i amb poc treball al costat de la gent. De fet, amb tot el que ha passat en aquests anys, horrorós i escandalós, no s’ha sentit la veu de masses capellans i de la jerarquia per defensar els drets de la gent, ni criticar a les institucions i als polítics que han permès totes aquestes retallades. La veu de l’església ha estat molt absent de tot això. El Papa Francesc potser és que el ha dit més, però a nivell de bisbes de Catalunya no hem sentit grans crítiques a les polítiques econòmiques que han portat tot aquest malestar a la gent, a tota aquesta davallada del poder adquisitiu. I que consti que no soc catòlica. Només soc periodista i penso que això és una cosa que s’havia d’explicar.
One Comment