Salvador Soley

Salvador Soley: “al Banc d’Espanya em van dir: ‘poneros en la idea que las cajas van a desaparecer”

L’últim president de Caixa Sabadell, i d’Unnim, sempre serà Salvador Soley, qui va viure tot el procés amb dol personal. Ara, amb la perspectiva dels anys, mostra una certa satisfacció per haver evitar la pèrdua del patrimoni històric que la Caixa havia tingut a la ciutat.

Soley rep iSabadell a un despatx del seu domicili, a la Creu Alta. Hi alterna una quantiosa biblioteca amb iconografia religiosa i d’altra vinculada a l’entitat d’estalvis sabadellenca, la primera de Catalunya. Un cop superat el tràngol de la desaparició d’Unnim, assegura que la mort del sistema de caixes va ser menys que un mal menor pel Banc d’Espanya i acusa la Generalitat de no tenir estratègia sobre el sistema financer català. Soley manté que Caixa Sabadell va fer-ho gairebé tot bé. Tot i jugar massa al totxo. Com molts en el boom, reconeix.

Com va viure el procés de desaparició de Caixa Sabadell?
Amb una sensació de fracàs personal. Penses molt que seràs l’últim president de Caixa Sabadell. Però la historia és així. Va ser una dolència.

Al 2013 en una compareixença en una comissió del Parlament, reconeix que va ser “impotent” per aturar la desaparició de Caixa Sabadell i va dir que havia viscut un calvari. Com ho veu ara?
La gent em parava pel carrer i em preguntava ‘què fareu de la Caixa?’. Era un calvari afrontar la situació amb el Banc d’Espanya, amb el govern, amb l’Ajuntament. Donar explicacions de tot plegat sense saber com defensar-te. I és que Caixa Sabadell va fer-ho tot bé des del punt de vista de la legalitat. Pocs dies abans de la catàstrofe el Banc d’Espanya deia que ho fèiem tot bé, que teníem uns bons dirigents i que salvaríem la situació. Això deien el 2008-2009, el final de 150è aniversari. Jo estava molt tranquil. Pensava que ho solventaríem. Però la realitat era que cada dia hi ha havia més impagats. I més impagats. La situació va arribar a un punt que va fer impossible salvar la caixa si el Banc d’Espanya no ajudava, que no ho va fer, o la Generalitat no ajudava, que tampoc ho va fer.

Mica en mica i amb temps, després de la gestió a Madrid per salvar l’obra social i tot el que vam procurar de patrimoni, he de dir que tinc una certa satisfacció. Unnim va fer bé les coses per restituir a cada una de les tres parts el valor patrimonial que teníem a l’inici de la fusió.

L’any 2010, tant Caixa Sabadell com Caixa Terrassa com Caixa Manlleu creen Unnim. Ja era una forma per evitar la desaparició?
Sí. Ens deien que havíem de ser més grans. Cada una de les caixes per si soles no podia créixer.

El Banc d’Espanya ens recomanava fusionar les set caixes catalanes. El conseller [d’Economia, Antoni] Castells ens animava a intentar a fer una gran caixa catalana, malgrat que totes tenien problemes per si soles. ‘Si feu una bona gestió, el Banc d’Espanya ho veurà bé’, ens deia Castells. I el Banc d’Espanya ens va felicitar per la fusió d’Unnim. Va servir fins i tot per dir que ‘a Catalunya han començat les fusions i ho han fet bé’. Ens felicitaven per tots cantons. Però els impagats seguien i seguien.

Tot se’n va anar enlaire. No vam poder fer res del nostre projecte.

Quins són els principals responsables de la desaparició de Caixa Sabadell?
Tot plegat va ser un cúmul de factors. Nosaltres volíem continuar i pensàvem que unint-nos salvàvem les caixes. Però ja veiem que el nom [Caixa Sabadell] el perdíem perquè tant la Generalitat com el Banc d’Espanya van començar a dir-nos que ens havíem d’ajuntar. 150 anys d’història que es podia perdre. Hi ha una dita que diu que ‘no hi ha coses que 100 anys visquin’. Caixa Sabadell en va durar 150.

La crisi va comportar des del punt de vista social una davallada en tots sentits. Es van perdre feines i es va deixar de pagar les hipoteques i els préstecs.

Les conclusions parlamentàries sobre Caixa Sabadell esmenten que s’havia associat massa el seu camí al totxo.
Sí. El totxo era el 75 per cent del negoci de Caixa Sabadell. A Sabadell. I a Terrassa. I a totes les caixes. Si volien generar negoci, i fer obra social en definitiva, havien de fer aquesta competència. Cada any miràvem els resultats de les altres caixes. Competíem entre nosaltres. Era un estímul. Però les caixes no hauríem d’haver-nos emmirallat per aquests factors. Ens vam desviar. Ens enganyàvem.

Soley, al seu despatx particular. Autor: J.d.A.
Soley, al seu despatx particular. Autor: J.d.A.

Val a dir també que el Banc d’Espanya no va ser diligent. Al contrari: estimulava l’aposta pel totxo i deia que anàvem bé. La Generalitat en aquells moments no tenia clar què fer de les caixes si la situació és complicava. Volien fer una gran caixa catalana. Que Manresa, Manlleu, Laietana, Girona, Tarragona, Sabadell i Terrassa ens ajuntéssim. Però totes les caixes teníem debilitats i la suma de moltes debilitats feia impossible fer una gestió positiva. Al final hi havia una debilitat grossa. Enlloc dels set que promovia la Generalitat, vam quedar tres. I ens vam entendre. Vam fer Unnim. Però no va funcionar. Després vam intentar ser banc. Tampoc no va funcionar. I al final vam valdre el que vam valdre. I el BBVA se’n va emportar el tall gros. Tothom pensava la Caixa i el Banc Sabadell haurien fet una oferta. El BS va ser-hi però no va fer una oferta superior. La Caixa [de Pensions de Barcelona] tampoc no va superar l’oferta del BBVA, que volia entrar a Catalunya. Volien ser-hi més ja que el Santander ja hi era. Era la seva oportunitat per començar. El primer pas era comprar Unnim, que tampoc era tan grossa, uns 800 milions.

Es podrien haver les coses d’una altra manera per evitar el final? Quina autocrítica fa?
Quan ja han passat les coses, i amb la història, penses que potser no calia entrar amb tanta força en el  món immobiliari, que tenia un risc, tot i que en aquell mateix no ho vèiem. Tots hi entràvem. Calia pensar si Catalunya necessitava tant habitatge nou. Hauríem d’haver intuït que aquest no era el camí. Però això ho veus vistes les conseqüències.

El sistema de caixes ha desaparegut. En aquest procés qui ha guanyat?
L’any 2008 o 2009 hi ha una reunió a Madrid dels dirigents dels principals bancs espanyols. Es discuteix el sistema de caixes i se’l defineix com a competència deslleial per no tenir emissió d’accions.

Al Banc d’Espanya em van dir: ‘Salvador, poneros en la idea que las cajas van a desaparecer’. M’ho diuen abans de fer Unnim: ‘Las cajas van a desaparecer a la larga’. I t’ho diuen després d’assumir que els bancs seran els que s’emportaran el negoci. Quan Sabadell compra la CAM, el BBVA es queda Unnim… veus el que ha quedat. I què ha quedat? El que el Banc d’Espanya ens va dir: ‘Hay 100 entidades en España. 50 cajas y 50 bancos. De las 50 cajas solo hay una grande [la Caixa]. El resto deberán desaparecer, absorvidas o fusionadas. Y los bancos igual. Va a quedar en España un sistema de máximo cinco bancos’. M’ho diuen el 2009-2010. I vuit anys després, ja estem aquí.

Sabadell i Popular, a més, faran alguna cosa entre ells. Si Sabadell vol ser un gran banc, es quedarà el Popular. I quedarà La Caixa, Santander, BBVA i Sabadell-Popular.

Com ha afectat el canvi a la ciutadania?
El ciutadà a Sabadell al principi es queixava. La gent notava que el referent de Caixa Sabadell va marxar i no trobaven res més que una entitat de fora. ‘Per què jo ara he d’anar al BBVA?’, pensava molta gent. Amb el temps, estem millor tractats ara. El personal és qui té el tracte amb el client. I són amables. Em diu la gent: ‘com eren els de la Caixa’. Ja m’agrada sentir-ho. Quan el BBVA va comprar Unnim, no ens coneixíem. Vam haver de fer un esforç per tenir-nos una mútua confiança. Vam explicar-nos bé, van captar bé com eren les caixes i que representava l’obra social, un món que no coneixien. Ens vam entendre i van ser respectuosos. Ara hi ha una relació extraordinària amb el BBVA.

El BBVA va prendre una bona decisió i nosaltres no teníem cap més solució que confiar en que el BBVA mantindria l’esperit de l’obra social que feien les caixes, en altres proporcions. Si ho feien, guanyàvem. I hem guanyat. Ells estan molt contents. I nosaltres ens donem per satisfets. El lloguer del BBVA de l’edifici del carrer de Gràcia, que és la base de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, s’ha prorrogat. I ells volen mantenir l’edifici emblemàtic. Està garantit durant uns quants anys més.

Podem dir a la ciutadania de Sabadell que vam aconseguir fer entendre el BBVA que Caixa Sabadell continuava en els valors i patrimoni que tothom coneix: l’edifici modernista, les seves dependències, el jardí, l’antiga Escola Industrial i l’emblemàtic bosc de Can Deu. Tot això és propietat de la Fundació.

L’Obra Social Caixa Sabadell havia fet una important tasca de mecenatge i de suport cultural. Què en queda?
En aquests moments la tasca social que es fa és la producció pròpia. Molt poca cosa pot generar ajudes o subvencions. En algun acte s’ha col·laborat, per exemple, en l’homenatge al compositor Benet Casablancas. És possible que en altres passi. Però ja mai en la forma d’abans. Ara és més concret i més concís. La Fundació permetrà que almenys es rebin aquests serveis, amb producció pròpia cultural. Però no podrà ser allò que havia estat. Per descomptat que no.

Foto portada: Soley, al seu despatx. Autor: J.d.A. 

Comments are closed.