Presidenta i cofundadora de Mares de Txetxènia creada el 1995 amb l’objectiu de trobar a les persones desaparegudes durant la guerra, on un dels seus germans fou assassinat i un altre detingut i desaparegut. A l’any 2013 va patir un intent de segrest a Moscou quan anava a reunir-se amb la premsa per a una exposició fotogràfica sobre les desaparicions forçades a Txetxènia. Al 2016 fou premiada amb el premio Moscow Helsinki Group per la defensa dels drets socials i els interessos de les comunitats locals.
L’entrevisto dilluns poc abans de la conferència que va impartir al Casal Pere Quart convidada per la Lliga dels Drets dels Pobles.
¿Quins són els objectius de la ONG que vostè presideix?
La pau i l’estabilitat al Caucas.
¿Quin és l’origen de les Mares de Txetxènia?
La nostra organització va néixer per investigar què havia passat amb les desaparicions massificades. El desembre de 1994 va començar la primera guerra de Txetxènia, llavors començaren les detencions massificades d’homes entre 14 i 70 anys. A la primavera del 1995, quan finalitzaren els combats més cruels, els familiars dels desapareguts començaren a reunir-se, també les mares dels soldats russos. Les Mares de Txetxènia sempre ajudaven a les mares russes per a trobar als seus fills.
En principi no esperavem haver de fundar una organització per a trobar els desapareguts. No era normal que el govern ho permetés, però ens vam equivocar. Ni tant sols ens volien atendre al·legant que eren persones particulars. Per a resoldre els nostres problemes vam haver de formar aquesta organització. Quan van fundar-la pensaven que en sis mesos podrien resoldre el problema. Però, fins i tot després de vint anys, encara tots els problemes estan sense resoldre.
Quina és la situació dels Drets Humans a Txetxènia?
A la tardor de 1999 s’inicià la segona guerra de Txetxènia, que va afegir encara més problemes. Si durant la primera guerra van desaparèixer unes 1.500 persones, durant la segona guerra en desaparegueren 15.000. Aquestes desaparicions continuen produint-se a dia d’avui, però no tan massificades. El pitjor de tot és que durant aquests 22 anys no s’ha trobat cap dels desapareguts amb vida. En el període entre les dues guerres, les Mares de Txetxènia van poder participar en l’exhumació de 300 persones, entre elles, els familiars van poder identificar a 145 persones. Després no es va poder fer res per trobar els desapareguts. Sabem que part d’aquests desapareguts forçats van ser portats fora de Txetxènia on van ser jutjats il·legalment. Tenim documents oficials que ho demostren. Per exemple, tenim un document que diu que una persona detinguda el 1995, el van portar fora, el van jutjar i fou condemnat a 15 anys de presó, però mai s’ha sabut res d’ella. Està signat pel Fiscal General de Rússia, però no poden fer res malgrat disposar d’aquesta documentació.
Existeixen diferents tipus de desaparicions. Per exemple, una persona surt d’un punt A, però no arriba al punt B, aquests són els casos mínims de les desaparicions. Realment, el 90 per cent de les desaparicions, són detencions que es van fer davant dels familiars, de gent que podia identificar-los. Els traslladaven en vehicles militars russos. Tenim tota la informació sobre les detencions. Els familiars ens informen del moment, del lloc i la manera en què es va fer la detenció, de les matrícules dels vehicles militars…Però els organismes oficials diuen que no en saben res.
Quin és el resultat a Occident de les seves denúncies de les desaparicions a Txetènia?
Actualment, el Tribunal d’Estrasburg ha declarat Rússia culpable de violacions dels Drets Humans, però els familiars continuen sense saber què ha passat amb els desapareguts. L’Estat rus paga als familiars una indemnització i no se sent obligat a explicar el què va passar. Ni què va succeir ni on està el seu cadàver.
Continua sent un perill per als periodistes, com en el cas d’Anna Polikovskaia, informar sobre Txetxènia?
El que passa actualment a Txetxènia ens demostra que els periodistes continuen corrent un perill per informar sobre el tema. Darrerament la publicació Nova Gazeta ha patit amenaces, la qual cosa demostra el perill continua pressent.
Contempla vostè alguna solució al conflicte o podria allargar-se durant anys?
Encara tot està en la foscor. Els Estats europeus i les organitzacions internacionals s’han oblidat de nosaltres. Avui es preocupen per altres casos de violacions dels Drets Humans i els txetxens estan a l’ombra.
Les violacions dels Drets Humans són únicament responsabilitat dels russos o també són dels txetxens?
El 99,9 per cent de les desaparicions són responsabilitat dels russos.
