Nascut a Forcall (Castelló de la Plana) al 1943. Es llicencià el 1965 en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Com a periodista ha col·laborat a nombrosos mitjans com El Noticiero Universal, Tele/eXpres, Diari de Barcelona, Las Provincias i La Vanguardia. També fou membre fundador i directiu d’El País. Actualment col·labora a Catalunya Ràdio, TV3 i 8TV.
Milián Mestre acumula també una llarga trajectòria política. Des del 1970, va treballar amb Manuel Fraga i va ser uns dels fundarors del Club Àgora, Reforma Democràtica Catalana i Solidaritat Catalana, que es presentà sense èxit a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1980. Del 1983 al 1989 fou director d’estratègia i comunicacions de Foment del Treball Nacional. Fou diputat del PP al Congrés dels Diputats i membre de l’executiva del partit del 1989 al 2000. L’entrevisto dilluns passat a La Llar del Llibre on va presentar el seu darrer llibre Els ponts trencats.
Quina ha estat la motivació que l’ha portat a escriure el llibre Els ponts trencats?
Aquest és un tema que fa molts anys que em ballava pel cap. El que passa és creia que, per prudència, devia deixar passar el temps. Sobretot perquè esperava que les aigües s’asserenessin en abans d’explicar certes coses ja que algú podia pensar que eren fruit del meu rebot amb el Partit Popular (PP) de l’any 2000. Per tant, he deixat passar 15 anys perquè el rebot no existís i poder dir les coses amb sinceritat i transparència. Això ha fet retardar quelcom que de veritat tenia al pap i a la memòria. Volia soltar-ho, però el factor humà ha jugat en el sentit de demorar-ho un cert temps.
Si s’han trencat el ponts entre Espanya i Catalunya és que hi eren. Quins han estat aquest ponts que abans existien i que ara han desaparegut?
De ponts van començar a construir-se tres. Alguns, com el segon i el tercer, es van consolidar clarament. El primer va ser fallit ja només començar. Va ser el que van fer Manuel Fraga i Jordi Pujol que van començar a parlar a Londres i es va rematar el 1976 quan Fraga era vicepresident de govern i responsable de tot el que era la formulació del que va ser la Transició. Va ser en un restaurant de Madrid, on jo hi vaig estar pressent amb només quatre persones, allà es fa el compromís de que Pujol recolzaria la Transició a canvi de l’Estatut de Núria com a penyora i Fraga va estar d’acord. Aquest pont no va forjar-se del tot perquè al poc temps Fraga va deixar el govern, Adolfo Suárez es va negar a seguir per aquest camí i va morir aquesta possibilitat.
El segon pont va ser fruit del meu informe a Fraga en el qual li plantejava l’operació Tarradellas que li va agradar molt, però va dir: ‘és massa vell per poder fer aquesta operació’. Què va passar? Que Otero Novas, que era el director general de Política Interior, va portar el paper a Suárez. Llavors Otero Novas em va trucar, quan ja era subsecretari de la Presidència, i em va dir: ‘anem a revisar el paper’ i ho vam fer mano a mano en una tarda. Suárez va enviar el paper al coronel Cassinello a París, que va entrevistar-se llargament amb Tarradellas i quan va tornar va dir: ‘això va a missa’. Llavors va ser quan Suárez va començar a posar en marxa tot el projecte.
Això ho explica Manuel Ortínez a les seves Memòries.
Cuidado, la idea no és d’Ortínez, encara que ell ho digui. La formulació d’aquest paper, i ho diu Otero Novas a les seves Memòries que va publicar fa set o vuit mesos, tota l’operació Tarradellas, Suárez la va seguir al peu de la lletra segons un paper de Manuel Milián. Això va acabar amb el retorn de Tarradellas i quan a la Constitució espanyola s’emplaça el concepte de nacionalitat pel condicionament de Miquel Roca i de Jordi Pujol. Aquest segon pont era un gran pont ja que la tornada de Tarradellas significava el reconeixement del fet històric de la Generalitat republicana. Aquest fet va donar pas a la consolidació del segon pont. Després del 23F tot això se’n va pique amb la LOAPA.
El tercer pont no neix fins l’any 1996, quan jo ja portava treballant amb Pujol dos anys, encara que ningú ho sabia i anava enviant informes al partit a Madrid. Teníem reunions pràcticament cada mes i mig. A partir d’aquests informes va venir aquí Rodrigo Rato a negociar amb Pujol i amb Molins el que després seria el Pacte del Majestic. Aquest pacte va forjar-se amb molta rapidesa, en vuit o nou dies. Al contrari del que està passant ara amb la formació del govern: portem més d’un mes i mig i encara això no va. Aquest tercer pont, que va ser un gran èxit, va trencar-se l’any 2.000 quan Aznar va treure la majoria absoluta i se’n va oblidar, ho va deixar córrer i allò es va enfonsar. Des de llavors ençà no s’ha resolt el problema. Aquest problema que, per a mi, està molt ferit en gran manera per culpa d’Aznar.
Quan es van començar a trencar-se els ponts entre Espanya i Catalunya? Va ser arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut?
Comparteixo parcialment aquesta opinió. Quan des de Madrid i alguns sectors del PP no ho veuen i munten una campanya en contra l’Estatut del 2006. Precisament soc dels que firmen un document amb Duran, Roca i altres persones demanant el sí al referèndum de l’Estatut que va sortir a tota la premsa un diumenge. Allò va ser, per a mi, una raó de mal menor. Catalunya no podia continuar amb aquella batalla, amb aquella polèmica. I això se’n va a pique en gran part per culpa del Tribunal Constitucional. Què passa? El Tribunal Constitucional fa una sentència tardana i no ben explicada. Aquí hi ha tota una càrrega emocional molt forta al carrer. Això explota en aquella gran manifestació i a partir d’aquí les coses perden el nord. Entenc que no tornen haver punts de serenor per poder plantejar l’avinentesa de buscar un altre pont.Considera inevitable la ruptura o aquests ponts es poden redreçar?
Crec que, en aquest moment, la ruptura està oficialitzada en el posicionament que té la Generalitat, compartida pel president i els partits. Això no té sostenibilitat i això farà crisi.A qui atribueix la responsabilitat del trencament? Als successius governs espanyols, a cert maximalisme del nacionalisme català?
El pont es trenca l’any 2000 per culpa d’Aznar quan treu la majoria absoluta i prescindeix de tothom. Aquesta responsabilitat és, en gran part, exclusiva d’Aznar. Certament, Pujol exigia moltes coses? Sí; però la responsabilitat era plena d’Aznar, perquè havia d’haver sigut, com a potència de l’Estat, el responsable de buscar una solució, un enteniment, un pacte menor i, a partir d’aquí, guanyar una negociació. Ara això està perdut per als uns i per als altres.
Quina és la seva valoració del paper de la burgesia catalana en tot aquest procés?
En aquest moment la burgesia catalana ha desaparegut. Els últims anys, des de que va començar el procés famós, la burgesia catalana s’ha callat, s’ha amagat i, tret d’algunes institucions, com ara Foment del Treball Nacional poques donen la cara. Alguns empresaris, per exemple, estan enverinats de la idea de l’independentisme i jo entenc que amb això s’equivoquen. No tinc cap dubte que econòmicament la independència de Catalunya – si és que arriba- seria viable. Però arribar a la independència serà un tràngol molt complex, molt dolorós, amb molts problemes que la gent ni tan sols s’imagina.
Quins són els motius d’aquest absentisme de la burgesia catalana?
Eminentment la covardia. El meu mal no vol soroll i no volen tenir el menor risc pel seu patrimoni.
Què opina de la declaració de desconnexió del 9N? Creu que és possible declarar la independència en 17 mesos?
Crec que això és un cul de sac. Crec que s’equivoquen els partits polítics que ho recolzen i s’equivoca el propi president de la Generalitat. No pots donar un termini fix a una cosa d’aquest tipus per la via civil i pacífica. Perquè aquesta via acabarà torpedinada de forma sistemàtica als tribunals i amb la llei a la mà. A més, internacionalment no serà acceptada. Què passa? Si no vas per la via expeditiva, que és violenta i complicada, no pots anar pels termes mitjos. No pots dir ho faràs a set, vuit o 17 mesos, perquè t’equivocaràs.
Parlant de trencaments, quines foren el seus motius per abandonar el PP?
Molt clar, el tema de Catalunya. Vaig tenir uns enfrontaments molt forts amb Aznar pel tema de Catalunya. No estava d’acord com tractava ni el tema de Catalunya ni el de la llengua. Això va portar a una situació molt desagradable en la que Aznar va creure que el vaig desobeir. Suposo que va voler aplicar-me un correctiu que era baixar-me de la llista, llavors li vaig dir adéu i vaig marxar.
Comparteix l’opinió que la corrupció és estructural al PP?
Sí. El PP en els últims 15 anys ha estat un exemple de deficient honestedat administrativa. Hi ha hagut molts aprofitats, no dic al partit sinó a l’estructura del partit, que l’han portat a aquesta situació. Això no s’ha pogut corregir tallant la mà o el cap de les persones que han fet aquests pecats tan grossos com ara s’estan evidenciant.Això ve de l’època de Fraga o de la d’Aznar?
Això ve de l’època de l’Aznar. Fraga de diners no volia ni sentir parlar. Jo vaig portar molts diners al partit, però tots estaven perfectament identificats. Al llibre poso els noms de qui ens finançava. Jo vaig donar diners al Partit Comunista, al Gregorio Calvo. Al llibre no amago res. El que passa és que hi ha hagut una panda de gent que s’ha dedicat a portar algun diner i quedar-se unes supercomissions. No només ha estat això, després ha sortit la part administrativa que ha acabat creant un problema molt seriós a base de comissions.Convergència també té el mateix problema?
Igual, que diguin el que vulguin. Igual.Es tracta, més enllà de formacions [polítiques] determinades, d’una xacra de l’actual sistema partits?
En aquest moment està en qüestió tot el sistema de partits. El sistema de partits està viciat per la falta d’una llei de finançament transparent. I si això no ho resolem, serà un pecat mortal que acabarà viciant tot el sistema democràtic. És a dir, o s’arregla el tema del finançament dels partits amb transparència i una llei clara o el sistema de partits entrarà en una crisi molt forta que pot posar en perill el propi sistema democràtic.
Quin és seu anàlisi de l’eclosió i l’èxit de formacions emergents com Ciutadans i Podemos?
El disgust de la gent i el malestar amb aquest sistema tal i com està. També per la situació límit a que s’ha arribat, en una crisi on la classe mitjana ha pagat les conseqüències d’una forma brutal i on la classe mitjana s’ha empobrit. S’ha abusat molt de la fiscalitat sobre la classe mitja, menys a la classe treballadora, però també, especialment i potser encara és pitjor, en el tema dels llocs de treball i de l’atur. La classe mitja pràcticament s’ha arruïnat i això no pot continuar. Les diferències socials són massa grans. No hi ha classe mitja, per tant no hi ha el coixí que separa el conflicte. Crec, sincerament, que la resurrecció de partits de l’esquerra radical acabarà portant un conflicte en aquest país, perquè han sacrificat a la classe mitja. Aquesta és l’aberració més gran que es podia fer des del punt de vista polític.
Creu que la Transició democràtica s’ha esgotat i que s’han d’encetar una segona Transició?
No estic molt segur d’això. Penso, sincerament, que la Transició va donar uns resultats extraordinaris, en benestar social, en creixement, progrés, llibertat, autonomies, etc… i ha tingut una duració de 40 anys. Crec que, com es diria en castellà, s’ha de remendar i recosir per poder seguir més anys encara. Per això s’ha de fer algun retoc a la Constitució, s’ha d’harmonitzar la posició dels partits. Seran capaços de fer-ho? Ho poso entre interrogants. Espero i desitjo que sí, que siguin capaços.
Vostè és una persona molt ben informada. Quin creu que serà el desenllaç de la situació política espanyola. Hi haurà investidura? Es repetiran les eleccions?
Crec que hi ha un doble perill. D’una banda, que hi hagi un govern molt decantat a l’esquerra, que espero que no sigui així, perquè seria perillós pels desequilibris socials que podria portar. De l’altra, l’alternativa d’unes eleccions que tampoc resoldran res, perquè hi ha un desgast molt gran de la classe política i dels polítics. I el PP que ho hauria d’equilibrar, veiem els escàndols de cada dia, difícilment equilibrarà res.
Què opina de la fórmula sobre la que s’està especulant ara d’un govern Ciutadans/PSOE amb l’abstenció del PP a la investidura?
Crec que seria el més sensat. Aquesta seria una fórmula sensata, assenyada i que valdria la pena que s’intentés. El PP s’ha de sacrificar, ho sento molt, ho ha fet molt malament. La situació que s’ha creat sota el seu mandat ho ha de pagar ell, ho sento molt. No hi ha alternativa.
S’ha d’interpretar la dimissió d’Esperanza Aguirre en aquest sentit?
És un toc d’atenció, però no ens enganyem, portat per una situació nova. Potser és que també l’han trobat a ella algun problema. Perquè aquesta senyora és molt espavilada i de la necessitat en fa virtut. Per tant, potser han trobat alguna cosa en la investigació que ha fet la Guàrdia Civil i ves a saber si aquest ha estat el motiu que ha disparat la seva dimissió. Ara bé, com és tan llesta, li ha passat el mort a Rajoy, perquè jo sóc el que sóc i me’n vaig perquè no vull carregar amb les conseqüències polítiques.
Vostè va tenir un paper molt destacat en la campanya de Foment del Treball Nacional al 1980 per impedir la victòria de les esquerres a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Amb la perspectiva que donen els anys, creu que va fer bé, ho tornaria a repetir?
En aquell moment s’havia de fer perquè el govern es decantava clarament cap a una esquerra marxista. Es pot fer un paral·lelisme amb el que està passant amb Podemos. O Podemos es despulla i diu: deixo el leninisme i vaig cap a un socialisme avançat, cap a un socialdemocràcia, o tindrà el mateix problema i es pot trobar amb una classe dirigent econòmica que li planti cara.
Tornant a la seva pregunta, en aquell moment la situació estava decantada clarament –ho deien totes les enquestes- cap a l’esquerra marxista. Aleshores la burgesia i el món econòmic van dir: ‘escolteu, el país més avançat d’Espanya ha de ser governat per un govern d’aquest caire? això no pot ser’. Això va ser el que va armar la reacció dels empresaris i la burgesia que van redreçar la situació donant-li el poder a Jordi Pujol que li va caure a les mans perquè sinó no haguera guanyat.