Martí Marin

Martí Marin, historiador: “ideològicament Marcet era feixista i això no hi ha manera de tapar-ho”

Nascut a Sabadell el 1965, és professor d’història contemporània a la UAB. Especialista en l’època franquista a la qual va dedicar la seva tesi doctoral, Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal 1938-1979, publicada a l’any 2000. És autor d’altres llibres com Catalanisme, clientelisme i franquisme: José María de Porcioles (2000), Violència i repressió a Catalunya durant el franquisme (2001), o Història del franquisme a Catalunya (2006).

Fa tres anys que Martí Marin resideix a Palma de Mallorca per motius personals. L’entrevisto a dimarts passat a Cal Balsach on va impartir la conferència organitzada per l’Entesa per Sabadell sota el títol Dignifiquem els carrers i places, sense franquistes, dictadors ni genocides.

Vostè ha estudiat els ajuntaments franquistes a Catalunya i Sabadell. Quina valoració fa de la figura de l’alcalde Marcet? Per què, a diferència de Burull, ha estat percebut com un alcalde franquista presentable?
L’explicació per la qual Burrull té pitjor fama és perquè va encapçalar l’etapa final del franquisme. A Burrull per això se li passa la factura. Una part li pot correspondre, però hi ha una altra part que no. Tot i que era una persona disposada a perdurar. En canvi, en el cas de Marcet, hi ha el fet que fos mort i el fet que hagués una distància temporal considerable. A més, bona part dels sabadellencs quan Marcet era alcalde no hi eren. Uns perquè no havien arribat a la ciutat i d’altres perquè eren massa joves.

És una figura que no és tan fàcil de veure clara com passa a moltes realitats locals. També perquè el propi Marcet va fer una operació de memòria molt notable que no tants van fer. Algunes persones que l’apreciaven van voler tapar aquesta part de la seva imatge, però ell no va negar mai el seu passat. Hi ha fotos en un sopar a la pèrgola a començaments del anys 60, quan ja no era alcalde, crec que celebraven el Día de la Victòria vestit de falangista amb Correa Véglison, amb un aspecte ja que no es corresponia al que devien tenir 20 o 25 anys abans. Ideològicament era un feixista i això no hi ha manera de tapar-ho.

Per què creu que Farrés va mantenir el seu nom a la plaça i l’escola de Can Puiggener?
He sentit vàries teories. Saber-ho, saber-ho, no ho sé. La primera és que en el cas de Marcet per diversos motius era complicat convertir-lo en una operació política. A començaments dels anys 80 era un personatge conegut per alguns, però desconegut per a uns altres. Una altra possibilitat és, com s’ha m’ha dit alguna vegada, que potser Farrés tenia un cert síndrome d’Estocolm, en el sentit que havia sentir parlar bé de Marcet, en una mena d’intercanvi d’honors i propietats que puc entendre políticament.

Martí Marin

També s’ha dit perquè a Sabadell la repressió no va ser tan dura com a Terrassa o perquè Marcet va treure de la presó a presos polítics sabadellencs o va tenir una actitud tolerant amb els protestants.
Això és un tipus de reflexió, que si fas història comparada municipal, te n’adones que no estat justificat. Tots els alcaldes fan aquest paper -encara que els qui no eren empresaris no podien donar feina- perquè són els únics que ho poden fer, perquè es demanava un informe als ajuntaments; tant per a quedar-te com per a marxar. Un informe que, a més a més, no era definitiu. A tots se’ls està obrint un expedient, però si no hi ha res en contra, si l’únic que hi ha és que ha combatut per la República, se’ls posa en llibertat, però era molt difícil tractant-se de militants.

Ara que l’Ajuntament està estudiant depurar el nomenclàtor. ¿Quines serien les seves propostes alternatives?
El més fàcil és anar a la nòmina de polítics i sindicalistes de diversos colors que havien tingut un paper destacat aquí o fora d’aquí, però que són fills de Sabadell. Crec que amb aquestes persones no s’haurien d’esgotar les alternatives. S’ha de tenir en compte de debò la perspectiva de gènere. Per tant, no busquem més els noms d’aquelles persones que han lluït, perquè històricament a l’home li ha estat més fàcil tenir un paper en la vida pública. Quina és l’alternativa des d’una perspectiva de gènere? No hi ha una resposta fàcil. Per això, hi ha gent molt més qualificada que jo. Després hem de tenir en compte que no tot han de ser noms de persones. També s’han de tenir presents les propostes ciutadanes de les que val la pena parlar-ne i on l’opinió dels historiadors és el de menys.

Quins suports van tenir el franquisme a Sabadell?
És un suport minoritari. La ciutat era bàsicament republicana i perquè no tota la gent de dretes és franquista. Però és un suport no petit, que es desenvolupa en el temps a mesura que s’allunya la imatge de la guerra. També, pot haver-hi altres motius, com el de gent que és prou jove per no recordar la guerra i a la qual el seu èxit professional i personal es produeix als anys 60 o 70. No té perquè marcar moltes distàncies amb el règim. Pot sentir-se incòmode en algunes coses. No és un suport entusiasta, però no és un opositor. Al final, la prova del nou del suport al franquisme, que malgrat tot no és molt gros, és que al 1979 no hi ha cap candidatura que es presenti defensant al règim. Fins i tot persones que han estat franquistes es presenten per altres opcions.

El franquisme té un suport sobretot pel pes social. Hi ha gent agraïda, com ara empresaris que havien recuperat la fàbrica, i d’altres que no els hi calia recuperar la fàbrica perquè ja hi estaven abonats. També hi ha l’Església. Això que la gent hagués de desfilar cap a la missa a molts els fa contents, aquells que contemplaven la religió més com a una disciplina que com una altra cosa. Això ho ha escrit fins i tot l’Hilari Rager, des del punt de vista apostòlic era un error, però tots els integristes estaven encantats. Potser per la tradició de Sardà i Salvany el suport al franquisme més genuí a Sabadell ve de l’integrisme on es pot apreciar una continuïtat històrica. Tampoc s’ha de descartar a gent que, pel que sigui, van anar a parar al Frente de Juventudes i que, un cop a dins, s’ho creuen. També hi ha gent que ho utilitza com a palanca de promoció social. Així mateix, s’ha de tenir en compte la manca d’alternatives. Com només hi ha les entitats de l’Església i les de La Falange, a on aniràs a jugar al ping-pong? A vegades la gent comença per coses molt simples.

Al seu parer què ha quedat del franquisme a les administracions locals, si és que ha quedat alguna cosa?
Ha quedat, però ha anat desapareixent. Si aquesta mateixa pregunta li fan a algú amb prou coneixement de causa a l’any 1985 diria una cosa bastant més grossa. No vull dir que tots els funcionaris de l’època franquista fossin franquistes. Encara recordo de petit aquells mutilats que eren guàrdies municipals, que posaven multes i que a mi em semblava molt peculiar. Va quedar personal, però es va anar jubilant. En quant als tics, espero que s’hagin acabat tots. La idea aquella que anar a l’administració era una absoluta tortura perquè et maltractaven, ara ja no hi és. Jo diria que, a l’administració local, ja no queda pràcticament res.

Des de la seva perspectiva d’historiador com valora els diferents equips de govern des de la reinstauració de la democràcia: Farrés, Bustos i ara el quatripartit d’esquerres?
Del d’ara li puc poca cosa, perquè fa tres anys que no resideixo a Sabadell i no ho segueixo amb el mateix detall. El període de Farrés ha de tenir una lectura positiva per força. És cert quedesprés del franquisme ho haurien d’haver fet molt malament davant la gran factura negativa que heretaven.

A més de l’equip municipal, hi havia al darrera una ciutat amb unes ganes de marxa, de canvi a molts nivells i fins i tot amb ganes de divertir-se. Hi ha havia com un alliberament, que es podia copsar a les primeres festes majors. Això li donava to a la ciutat.

Crec que l’etapa Bustos té dues cares. Hi una cara que és la continuïtat administrativa, hi ha coses que s’havien començat i s’havien d’acabar. Després crec, sense entrar en les qüestions de corrupció, que quan arriben a l’Ajuntament no tenen el bagatge necessari per engegar un tipus de gestió que es diferenciï gaire. Poden continuar amb el que està en marxa, però no tenen noves idees. També costa més. Quan arribes al final dels anys 80, amb totes les coses que s’havien fet, costa més tenir noves idees.

[El bustisme] crec que van tendir cap a la idea bluf com ara el zoològic. Es van fer campanyes i campanyes i no acabes d’entendre perquè no es centren en una. Crec que hi ha una manca d’idees real. Al final suren els projectes bluf i suren les coses realment molt menors, molt petites que fan que no se li pugui donar una dimensió comparable. Finalment, què has de recordar del llegat patrimonial de Bustos? És tan poca cosa. És un Ajuntament, fora de la resta de coses, rutinari.

A Sabadell hi ha una certa tradició d’alcaldes amb molta personalitat i autoritat com Marcet, Farrés o el mateix Bustos. ¿Creu que això respon a una idiosincràsia particular de la ciutat o és un fenomen general?
Crec de que la Transició cap aquí, els alcaldes o passen volant molt ràpid o si es queden generen una imatge forta, amb més o menys criteri, però forta a partir de les qualitats que siguin. Això a l’etapa franquista era obligat perquè duren molt i no els recanvien amb facilitat. Abans de la guerra era al contrari, canviaven a un velocitat de creuer. Tens una llista d’alcaldes que no s’acaba mai. Més que a la idiosincràsia, crec que respon a les condicions polítiques. De Farrés li recordo la personalitat forta, les quatre vegades que vaig parlar amb ell, que no van ser més. Amb Manuel Bustos vaig parlar dues vegades. Una molt curta que gairebé no la puc comptar i l’altra quan acabava d’arribar a l’alcaldia. A mi no em va semblar una personalitat forta. Altra cosa és si era més o menys autoritari, que no ho sé, perquè amb mi no va tractar. Però no em va donar la impressió de ser una personalitat forta. Farrés parlava amb un convenciment de les coses que deia, tant si tenia raó com si no, que era extraordinari. L’autoconfiança era brutal des del primer dia. El Bustos, no. Potser això és el que explica que després sigui més autoritari. No crec que fos una persona segura de ella mateixa.

Com valora la tasca del Memorial Democràtic respecte a la recuperació de la memòria històrica?
Quan la Generalitat es prengui seriosament el Memorial Democràtic a nivell de dotar-lo de mitjans econòmics, aleshores en podrem parlar. Fins aquí, en les tres etapes que ha tingut, hi ha hagut molt bona voluntat, però tan pocs mitjans que el paper que juguen és molt pobre. A l’actual govern encara hereta els prejudicis de quan el Memorial Democràtic va ser creat. No hi ha manera de que engegui prou. Tot i que no és l’única entitat que fa coses de memòria històrica.

Vostè manté una relació d’amistat i de col·laboració intel·lectual amb Xavier Domènech. ¿Què opina del procés de confluència de les esquerres catalanes al voltant del projecte d’un País en Comú?
D’amistat, sí. Fa 25 anys que ens coneixem. De col·laboració, ara no. Fins fa dos anys i mig, sí i constant. Li ben juro que estic out. El fet de residir a Palma de Mallorca i venir aquí tres dies, que són quan haig de fer les classes i més soc secretari del departament, m’ha posat fora de joc. M’acaben informant els amics del que el Xavi [Domènech] ha dit l’última setmana. Vam estar gairebé dotze mesos clavats sense arribar a poder parlar per telèfon. No hi havia manera. Ara ja ho fet i hem anat a prendre un cafè i això. Som amics, però ni he participat, ni ho he seguit prou de prop.

Martí Marin

Vostè va donar suport a la CUP a les eleccions del Parlament del 2012 ¿Quins foren els motius que li van portar a donar-li suport? ¿Continuaria donant-li aquest recolzament?
Així és, però específicament a la CUP de Sabadell, en un petit film que es va fer aleshores. Llavors els meus motius per donar suport a la CUP van ser que en aquell moment no veia clares altres opcions. A més, tenia una petita lectura local. Si m’ho haguessin demanat a nivell català potser no ho faig. A nivell local, tenia el sentit d’intentar refer el pont que no acabava de funcionar entre la CUP i l’Entesa per Sabadell. Amb l’avantatge que l’Entesa era un partit que no anava més enllà de l’àmbit local. No entrar en altres competències m’ho permetia. De fet, l’únic lloc on he militat en la meva punyetera vida ha estat l’Entesa, que vol dir que pago la quota.

Ara no mantindria el suport a la CUP, si votés a Catalunya, que no és el cas. Ho sento pel David Fernàndez, que érem amics, però la seva deriva personal no m’ha agradat gens. Tant anys de dir ‘independència i socialisme’ i al final resulta que compta més l’una que l’altra i molt. Això no ho veig clar. Crec que és un partit escindit en dues ànimes. I com no sé al final quina guanyarà, no me’n refio. L’Anna Gabriel és exalumna meva, per aquesta banda cap problema. Si hagués de votar a Catalunya i es presentés a Catalunya el Xavier Domènech, probablement el votaria, perquè me’n refio. Si es presenta un altre, no ho sé. Hauria de pensar qui, com i després mirar el programa. Allà voto MES i l’última vegada una cosa que es deia En Comú Podem Més on sortien tots.

Quina és la seva opinió respecte al desenllaç del procés sobiranista?
No tinc ni idea. Als historiadors ens demanen que fem prediccions i a alguns els hi agrada. Això se’ls deixo a ells. Sincerament, no ho sé.

És vostè partidari de la independència de Catalunya?
Jo no tinc dret a decidir. Com a català resident fora de Catalunya, però no fora de l’Estat espanyol, voto allà i no voto aquí. No estic censat. No vaig poder votar, i ho vaig intentar, a la consulta del 9N. No sóc independentista. Si votaria sí o no en un referèndum? Dependria del moment, perquè tampoc em molesta. Però no ho he mamat i no ho tinc com a una prioritat. Podria ser? Per què no? Depèn de quina Espanya tingui al davant, depèn de moltes coses. La meva mare és de Sabadell i el meu pare d’Alquerias (Múrcia). No he anat mai a Múrcia, però tinc una meitat de la família castellanoparlant i amb la que parlo en castellà i tinc l’altra meitat de la família catalanoparlant amb la que parlo en català. Soc mestís en aquest sentit. Llavors, sentint certes barbaritats que es diuen per justificar la independència, em tiro enrere. En canvi, quan sento coses més assenyades dono un pas endavant. Però no estic especialment encaixat i no sé si ho estaré.

Actualment en què està treballant?
Estic fent coses varies. Una cosa és una recerca sobre el Ministeri de la Governació en els anys 40, que no sé quan acabarà.  Una altra cosa és una comparació de la Transició a Argentina perquè ens obliga un projecte que tenim.

Fotos: David B.

Comments are closed.