Miguel Pajares és el president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, que defensa el dert d’asil i els drets de les persones immigrants i refugiades. Porta uns 25 anys tractant el tema de la immigració i combina la presidència de la CCAR amb la feina d’investigador i amb el grup d’investigació GRECS de la Universitat de Barcelona.
Aquest mes es publica la seva tercera novel·la, sobre el tema de les fronteres. Aquest dimecres ha estat a la Fundació Bosch i Cardellach, on ha fet la sessió inaugural del curs acadèmic. Dos dies després, l’Ajuntament ha fet públic que la CCAR ha rebut el cinquè Memorial Àlex Seglers, per la seva tasca, conjuntament amb el professior i economista per la pau Arcadi Oliveres. La conversa de Pajares amb iSabadell és prèvia a saber que la CCAR serà reconeguda amb l’Àlex Seglers.
Fa temps que els mitjans no parlen gaire del tema dels refugiats. Quina és la situació actual?
La veritat és que la situació és pitjor que quan se’n parlava. Hi va haver un moment a partir de l’estiu passat que van passar una sèrie de fets, entre ells la foto d’Aylan, que van generar una explosió de solidaritat per part de tota la societat i va fer que els mitjans mostressin moltes imatges de gent creuant fronteres i que els governs comencessin a parlar de la reubicació de refugiats. Mediàticament ha anat baixant, però la situació s’ha agreujat perquè les guerres, no només la de Síria, estan empitjorant, segueix sortint molta gent, i els governs han optat per mà dura. En un primer moment van parlar de la reubicació i l’acollida de refugiats, però a partir de desembre les coses van començar a canviar i els governs van adoptar una postura de rebuig i control de fronteres que ha anat augmentant. No és que la situació hagi perdut gravetat, però ha perdut atenció.A què es deu el canvi d’opinió que hi va haver per part dels governs?
Perquè hi va haver una sèrie de governs que es van posar molt durs, sobretot de països de l’est de la UE, l’eix Polònia – Hongria – República Txeca – Eslovàquia, que van mantenir una postura molt dura contra les mesures adoptades per la resta de països pel repartiment de refugiats. Això va començar a calar, i després va començar a créixer l’extrema dreta amb un discurs en contra dels refugiats, la mateixa extrema dreta que treu els vots de l’antiimmigració. Entre la por a que avancés molt l’extrema dreta i la postura d’aquests països contra l’acollida de refugiats, tots els governs s’han inclinat cap a la mateixa idea.
Els països estan realment preparats per acollir els refugiats, sobretot en l’àmbit econòmic?
Perfectament. Hem de tenir en compte que la major part dels refugiats no estan en els països rics, el 86 per cent estan en països pobres. Si aquests països els poden acollir, els rics també. La sensació que no els podem acollir perquè suposen una despesa i necessiten prestacions socials que pot restar-les a altres sectors de la població és una sensació creada per un discurs determinat, El cert és que tenim un 0,03 per cent de refugiats per habitant, mentre hi ha països que en tenen un 17-20 per cent respecte a la població.
Què poden fer les administracions locals o autonòmiques que sí que voldrien acollir però formen part de països que no ho fan?
Aquí hi ha el problema, que poden fer molt poc realment perquè a Espanya, per exemple, és un tema de competència estatal i ni la Generalitat ni les administracions locals poden decidir portar refugiats a menys que hi hagi un acord amb el govern central. Si ho fessin estaria penat per la llei perquè seria tràfic de persones. Només es poden fer coses amb els que ja hi ha aquí, però en unes dimensions inferiors a les necessàries.
Deixant de banda la política, la societat en general està capacitada per a que vinguin refugiats o encara hi ha estereotips negatius?
Encara n’hi ha molts, els mateixos que s’han creat respecte a la immigració. Amb els refugiats, per sort, hi ha hagut l’eclosió de la solidaritat, potser perquè són sirians i se’ls veu molt semblants a nosaltres, però d’alguna manera segueixen els estereotips típics: que són una despesa social, que s’han de compartir els recursos o que treuen la feina. A més, en gairebé tots els països europeus són estereotips reforçats pels partits polítics. Aquí no tant perquè no han sorgit partits d’extrema dreta amb rellevància electoral que posin constantment aquest discurs als mitjans, però a la resta d’Europa sí.
Hi ha moltes persones, cada vegada més, que van a fer de voluntaris, però la resta de societat sembla que s’hagi tornat immune a imatges com les de l’Aylan. Com ha pogut passar això?
És difícil però quan s’ha transmès massa el missatge que la immigració és una amenaça. Hi ha molta gent que s’intenta protegir d’aquesta amenaça, i per tant li costa molt desenvolupar sentiments o actituds de solidaritat. Crec que molta explicació està en el discurs que s’ha fet des dels governs que han mantingut un discurs de prevenció i protecció contra la immigració, de relació entre refugiats i terroristes, com el ministre d’Espanya. Tot això fa que molta gent senti que són una amenaça i no senti solidaritat.
Com es pot trencar aquest tabú?
Fent molta feina en el terreny del discurs, explicant molt bé les coses, evitant que els polítics facin un discurs carregat de prejudicis. A vegades no coneixen bé les coses i parlen a partir de prejudicis, i hi ha una feina molt important a fer en l’educació per trencar aquestes pors.
El tractat entre la UE i Turquia ha fet canviar l’actitud dels propis refugiats?
Intenten venir igual, el que passa és que ho tenen molt malament. Per les costes gregues passa molta menys gent que abans i s’ha activat una nova ruta més llarga, més dura i també més costosa a la que no pot accedir tothom. És la ruta que va cap a Líbia i des d’allí es creua el Mediterrani. No és accessible a tanta gent i, per tant, n’hi ha menys que ho intenta i arriba. Hi ha el mateix interès per arribar a Europa, l’únic que ara ho tenen més difícil.
Per què és tan difícil aconseguir el dret d’asil?
És un dret que es relaciona amb tot això del que estem parlant, si se’ls hi dóna aquest dret vol dir que estem acollint més estrangers i això pot generar rebuig. Tot el que té a veure amb els estrangers genera moltes prestacions, i els governs intenten fer les màximes retallades possibles amb ells perquè, a més, són gent que després no els podrà votar. Al ser un dret d’estrangers és un dret que costa més desenvolupar.
Amb els mecanismes internacionals que hi ha, com pot ser que els països vulnerin aquest dret i no hi hagi conseqüències?
Perquè els mecanismes són molt dèbils. La Declaració Universal de DDHH es va aprovar per tots els països però el vincle jurídic que genera és molt dèbil. Dins de la UE els tractats generen més vincle jurídic i hi ha el Tractat Europeu, però ni això genera el vincle prou fort com en altres aspectes com agricultura o comerç. Els vincles jurídics són dèbils i als estats els hi surt gairebé gratis saltar-se les lleis.
