Nascuda a Nador (Marroc) el 1979, als vuit anys juntament amb la seva família va emigrar a Vic. Al seu primer llibre, Jo també sóc catalana (2004), aborda de forma autobiogràfica la qüestió de la identitat i el procés d’arrelament al país. Ara bé, va fer-se famosa el 2008 arran de guanyar el Premi Ramon Llull amb la novel·la L’últim patriarca que ha estat traduïda a diversos idiomes. El 2011 va publicar el relat La caçadora de cossos, on tracta en primera persona i de forma molt oberta la temàtica sexual. Col·labora en diversos mitjans de comunicació, està casada i és mare de dos fills de 14 i 3 tres anys.
L’entrevisto als Jardinets de l’antiga Caixa Sabadell una estona abans de la cerimònia de lliurament del Premi Sant Joan de Narrativa d’enguany per la seva novel·la La filla estrangera.
D’on prové la seva vocació literària? Quins són els motius que l’han portat a escriure?
La vocació literària no se sap exactament com comença i en quin punt. Les explicacions les dones a posteriori i repenses la teva pròpia història. Diria que va néixer de diferents elements que van confluir. Va tenir molt a veure que vaig ser molt lectora, des de que vaig arribar del Marroc, ens vaig instal·lar a Vic, vaig aprendre la llengua i de seguida em vaig aficionar a llegir a través de la biblioteca. Hi va haver un moment en què escriure va començar a ser un entreteniment, però després a l’adolescència va ser una manera de canalitzar moltes coses que no sabia com fer-ho d’una altra manera. Per pensar-me a mi mateixa, per pensar les coses que estaven passant al meu voltant, per intentar entendre la complexitat en què vivien. Hi un altre element que he anat coneixent a mesura que he anat escrivint. Al Marroc havia estat en un entorn on havia gent que explicava moltes històries, sobretot dones. La literatura que transmetien aquestes dones era oral. Ara crec que la forma més primària d’aquesta vocació devia de néixer allà quan era molt petita i escoltava històries i contes per a nens. A més a més, la forma de narrar, d’explicar d’aquestes dones tenia molta qualitat literària, amb unes pauses, una tensió narrativa, unes descripcions amb elements fascinants de realisme màgic.
A quina edat va començar a escriure?
Als dotze anys vaig començar a fer provatures.
Un dels temes que tracta a les seves obres és el relatiu a les qüestions de la identitat i la immigració. Vostè quina identitat o identitats té: marroquina, berber, espanyola, catalana, una mica de totes, cap d’elles?
Com més gran em vaig fent menys necessitat tinc d’identificar-me amb un sol element. Però sí que em sento identificada amb la identitat catalana. No entesa tradicionalment, com ho fa molta gent, sinó tenint en compte que la majoria de la gent d’aquest país venim de llocs molt diferents, sinó ho hem estat nosaltres, ho han estat els nostres pares, els nostres avis o els nostres besavis. Per tant, aquesta és una terra d’immigrants. En aquest sentit sí que em puc afegir a la catalanitat, agafar l’etiqueta de catalana i fer-la a la meva mida. Però, com ja he dit, com més gran em faig menys importància li dono. Al final acabes sent de les persones que t’estimes.
Quina és la seva llengua materna, la primera que va començar a parlar?
L’amazing o rifeny.
És una avantatge o un inconvenient escriure en un idioma que no és el matern?
No sento aquesta dificultat perquè la primera llengua escrita que vaig aprendre és la llengua en què estic escrivint ara. La meva llengua materna escrita és el català. Però sí que hi ha un fenomen interessant i és que en aquesta llengua escrita intento descriure una realitat que passa en una altre llengua, l’amazig, que no trobes plasmada enlloc. Això que podria ser un problema a l’hora d’escriure es converteix en un element de joc. A mi em serveix per tenir uns recursos que m’estimulen molt com a escriptora. Aquest desencontre entre les dues llengües pot ser un lloc on explorar i investigar. Per què en una llengua les coses es diuen d’una manera i l’altre d’un altre? Les llengües són formes d’entendre el món i és un lloc interessant literàriament.
Vostè escriu en llengua catalana. Ha estat una decisió conscient i motivada o que ha succeït naturalment?
No tinc la sensació d’haver triat. Hi han escriptors que diuen que trien, jo no tinc aquesta sensació. Quan em poso a escriure hi ha una llengua que em surt de natural, per defecte del sistema, i aquesta és el català. Quan haig d’escriure en un altre llengua, com el castellà, haig de fer un esforç, puc fer-ho perfectament, però haig de fer l’esforç d’adequar-me. Tampoc ningú em va dir que haig d’escriure en català. Crec que té més a veure amb les lectures que vaig fer i que em van influir més quan em formava com a lectora. També influeix molt que el català va ser la llengua d’escolarització. Al Marroc hi han molts autors de llengua materna amazig o àrab, però que escriuen en francès perquè aquesta ha estat la llengua d’escolarització. En la tria de l’idioma intervenen molts factors que tenen a veure amb els vincles emocionals amb aquella llengua.
Està d’acord amb les crítics literaris que classifiquen la seva obra en la literatura beur, és a dir la literatura escrita pels magrebins a França o els chicanos a Estats Units o creu que la seva obra forma part de la literatura catalana o de la marroquina?
La veritat és que no ho sé. Jo em sentiria molt honrada en què se’m considerés part de la literatura catalana.
Què opina del concepte d’integració? Els immigrants han d’abandonar la seva llengua, cultura i tradició per integrar-se a la societat d’acollida o pel contrari han de conservar-les?
Cadascú ha de seguir el seu propi camí. És tracta d’un procés més complex del que sembla. No és una qüestió de decidir d’abandonar unes coses i agafar unes altres, sinó que cadascú de nosaltres anem preguntant-nos què hem de fer, com hem de ser, quines coses hem de conservar. Són processos molt individuals. Hi ha persones que tindran necessitat d’aferrar-se més a certs elements, d’altres que no. També depèn de l’itinerari vital de cadascú. Per exemple, és molt diferent que vagis a parar a un lloc on tinguis les mateixes oportunitats i no tinguis unes dificultats afegides pel fet de ser immigrant que no pas que et passi tot el contrari.
Què pensa del concepte de mestissatge?
Si s’agafa de manera seriosa i profunda és una cosa molt interessant. Estic a favor que les persones es barregem com més millor. Però, de vegades, aquest concepte s’agafa des d’un punt de vista massa superficial, molt folklòric, com la barreja que es pugui fer des de la música, amb elements molt poc profunds. El veritable mestissatge és quan les persones ens mirem els uns als altres amb respecte i amb voluntat real de conèixer al diferent. Això a vegades costa molt i a partir d’aquí intentem crear una cosa nova que sigui barreja. No vol dir que sigui igual d’una part i de l’altre, perquè tots estem fets de moltes peces. Però ha d’haver-hi aquesta voluntat de conèixer a l’altre per establir aquesta vinculació.
I de concepte de multiculturalitat?
Crec que aquest concepte amaga altres problemàtiques. No crec que el problema sigui que la gent tingui formes diferents d’entendre el món, sinó que, de vegades, les principals diferències són d’origen social. De vegades el multiculturalisme serveix per amagar les diferències de classe social.
Podria explicar què s’ha d’entendre el que vostè ha denominat “pornografia ètnica”?
Això ho deia fa molts anys quan era jove. Ho utilitzava en una època en què tots eren festes multiculurals, folklore, menjars típics dels països i després, les coses importants no es treballaven. Llavors tenia la sensació que s’estava fent una exaltació de les diferències, però de manera anecdòtica com puguin ser la gastronomia, la música, la forma de vestir… A més a més, havies d’encaixar en aquests clixés. Si eres musulmana i no portaves mocador, no quadraves dintre d’aquestes etiquetes, si eres marroquí i no parlaves del té i del cous-cous igual. Va haver una època en què t’havies d’emmotllar a aquest esquema. Jo em revoltava contra això, em semblava una exaltació pornogràfica de l’etnicitat. Estem parlant de col·lectius mediterranis on les diferències no són tan grans.
És realment Catalunya una terra d’acollida o es tracta d’un mite?
A Catalunya, com a tota arreu, hi ha gent molt acollidora i gent que no ho és gens. Les polítiques migratòries no han estat gaire acollidores. A Catalunya no hi ha política migratòria com hi ha d’altres països, entre altres coses perquè no té la competència. Algunes coses que s’ha fet bé, s’han estat des de la base, des de les associacions de veïns, des de les escoles… En un lloc on gairebé tots venim d’altres indrets, qui acull a qui? Per què hi han alguns que estan primer? Hauríem de ser més autocrítics en aquest tema. Dir que som tan bons i ho fem tot tan bé no soluciona res. En aquesta crisi la gent ha descobert quina mena d’acollida es tenia, quan s’instava a marxar als immigrants perquè no hi havia feina i se’ls recomanava que tornessin. I això a nivell d’administració. Catalunya és una societat complexa. Hi ha gent que fa molt per tal que es produeixi aquesta incorporació i gent que fa tot el contrari.
Vostè viu a Catalunya des de ben petita. Ha percebut un increment del rebuig als immigrants, particularment als musulmans, en aquests darrers anys?
Personalment no ho percebo gaire perquè visc en un barri amb poca immigració. Però, en general, crec que sí que hi ha un increment del rebuig sobretot amb els musulmans. Les coses que estan passant al món en aquest tema estan incidint negativament en la imatge que es té del musulmà, en la forma en que se’l tracta. Ja era dolenta, però és que ara la gent veu justificat el seu rebuig. Crec que és un col·lectiu que té més dificultats que d’altres.
És cert que molts musulmans que el seu país no són massa religiosos, aquí es converteixen en creients de l’Islam?
Sí. Aquest fenomen existeix, però ho trobo normal. La gent quan està en el seu país es qüestiona poques coses, però quan emigres i estàs en un entorn molt diferent comences a preguntar-te. Primer hi ha una por molt humana que és la por a desaparèixer, a diluir-te dintre d’aquesta nova societat. Llavors, per frenar aquest procés de dissolució, intentes aferrar-te a elements que creus que són importants per la teva identitat. En el cas de la immigració musulmana, la religió és un element molt tangible. A nosaltres com a rifenys ens deien que eren diferents als àrabs i et preguntaves: en què som diferents? En què no som àrabs? De fet és una identitat a la contra. La llengua també és un dels elements tangibles, però el que contrasta en una societat menys secularitzada és la religió. Es tracta d’un procés normal i absolutament natural. També això succeeix amb catalans que viuen a l’estranger que s’aferren a la llengua i volen que els seus fills conservin la llengua, però es troben que aquests utilitzen la llengua del país i comencen a parlar més aquesta. Quan això els hi passa afora pateixen, en canvi quan passa aquí i els fills de la immigració assumim la llengua catalana ho trobem fantàstic. Això ho vaig veure en una xerrada que vaig fer a Brusel·les i ho vaig trobar fascinant. Tenien la mateixa preocupació que els nostres pares que els fills perdessin les arrels.
Per a molta gent que la dona musulmana porti mocador es percep com una qüestió de masclisme. Quina és la seva opinió?
Per a mi de petita no va tenir gaire importància. Les nenes i les joves no portaven mocador i el portaven quan es casaven perquè era una forma de distinguir-se de les solteres. El procés migratori també suposa un canvi dels immigrants. La forma i la importància que aquí és dona al mocador ha transformat el valor que se li dona. A vegades moltes noies joves se l’agafen d’una manera identitària i se’l posen com una forma de reivindicar la seva identitat i de visibilitzar-se. Això és una realitat, també hi ha d’altres que ho fan per la pressió social. El mocador en un context d’immigració té una altre significació que en origen. Hi ha molt debat sobre aquest tema dintre de la comunitat musulmana.
Vostè prové d’una família musulmana. És tracta d’una tradició cultural discriminatòria respecte a la condició femenina? De fet la seva obra més coneguda es titula L’últim Patriarca.
La realitat dels països musulmans és molt variada. En aquest llibre parlo d’un àmbit molt concret que és el rural del Rif. Vas a Casablanca i et trobes amb una altra realitat. Existeix una estructura molt pròpia que respon no tan a qüestions religioses com a una cultura patriarcal. De fet, això no és específic de l’Islam, sinó de totes les religions monoteistes que defensen el patriarcat.
Valora positivament el model de la immersió lingüística o creu que l’ensenyament a Catalunya hauria de ser bilingüe atesa la composició sociolingüística del país?
Estic d’acord en molts aspectes, però els models que funcionen es poden revisar i valorar. En tot cas, ja que es diu que és un model tan consensuat, no seria un problema que es pugui replantejar. No estaria malament fer una consulta sobre el model lingüístic. També per què s’acabi el debat i per saber si la majoria de la gent pensa que és un bon model.
Quins són els motius que li van portar a subscriure el manifest en favor del federalisme juntament amb un centenar d’intel·lectuals d’esquerres?
Estava d’acord amb la majoria de coses que sortien en aquest manifest que deia, primer que s’havien de prioritzar les polítiques d’esquerres i, en segon lloc, que s’havia de trobar una solució diferent a la proposta de la independència.
Quines van ser les raons per donar públicament suport la candidatura de Catalunya Sí que es pot?
Per què té un perfil social molt important. Es tracta d’una simpatia cap aquest projecte, però no estic posada més enllà d’això. El meu suport és per la seva vessant social i perquè intenten recuperar, no sé com ho faran, aquell element inicial de tot aquest procés que era el dret a decidir. Crec que no es pot parlar en nom de ningú sense saber el que la gent pensa realment en aquest tema. El meu suport ve per combatre la impotència davant la realitat social.
Fotos: David B.
