La sabadellenca Núria Aymerich va ser distingida el passat divendres pels seus cinc anys al capdavant de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. L’actual secretària general del Gremi de Fabricants i del Consell Intersectorial d’Empresaris de Sabadell i Comarca (CIESC) va provocar la notícia del dia, trencant el protocol i provocant un gran aplaudiment cap al Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluis Trapero, acusat de sedició per l’Audiència Nacional.
Aymerich repassa diversos aspectes de l’actualitat per a iSabadell.
Per què calia dedicar la medalla que va rebre a tots els cos dels Mossos i en especial al Major Trapero?
La meva dedicatòria era: “en un moment de la història com el que vivim, vull dedicar la medalla com a símbol d’agraïment, reconeixement i dedicació al cos, a tots i cadascun dels membres i al seu Major, Josep Lluis Trapero”. Per què calia? Perquè si el cos de Mossos d’Esquadra ha de dependre d’un comandament des del govern d’Espanya serà un cop molt fort per a la nostra policia. Més que mai hem de donar el valor que té la nostra policia. És una policia de proximitat i si perdem el model perdem una manera de viure el nostre país.
Coneixent bé la realitat policial, com valora la tasca feta abans i després de l’1 d’octubre, sota la lupa judicial?
La policia catalana va complir amb rigor les ordres del jutge, pensant en mantenir l’ordre públic. El cos de Mossos d’Esquadra va actuar segons les ordres judicials, va tancar moltíssims col·legis, va recollir moltes urnes i va mantenir l’ordre públic. L’actuació va ser impecable i ajustada a la llei.
Vostè és experta en lideratge. Quin és el seu principal llegat a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya?
Vaig ser directora durant gairebé cinc anys. Vam recuperar l’Escola de Policia, l’Escola de Bombers i Protecció Civil i vam crear l’Escola Universitària. En realitat, si tenim un cos de Mossos d’Esquadra o de Bombers excel·lents és per la formació tècnica i en valors. La medalla representa els fonaments, que són la formació, i treballar per valors, un bé sovint escàs.
La gestió dels Mossos durant els dies posteriors als atemptats del 17 d’agost van ser majoritàriament lloats. Se’n considera partícip d’aquestes formes de fer?
La feina d’aquests anys ha estat part del procés de construcció del cos. Hem passat 30 anys des de la recuperació del cos fent una policia de proximitat i fonamentada en valors. Va haver-hi una etapa de creixement del cos. Calia fer una policia professional i amb competències plenes, excepte fronteres, que havia de treballar per ser bons en trànsit, en investigació criminal… en totes les disciplines. Una policia integral.
Una policia d’Estat?
No m’agrada donar-li a la policia una vessant política. La policia és de tots els ciutadans de Catalunya i actua amb aquest criteri.
El cert és que en la meva etapa a l’ISPC no hi havia promocions grans. És el moment de treballar altres aspectes: l’excel·lència, el treball en equip, la direcció professional de l’organització, donar-li eines directives. El comissari Trapero deia, quan em van cessar i està publicat, que vaig contribuir en que els mossos poguessin creure en ells mateixos. Ara és una policia madura: ho van demostrar en la gestió dels desgraciats atemptats del 17 d’agost. Han consolidat la seva majoria d’edat, sent molt professionals i sent equiparables amb les millors policies del món.
La història dels Mossos no exclou moments polèmics: els casos d’Esther Quintana, el cas Raval o abans els desallotjaments a la UAB o al Palau Robert en les manifestacions contra el pla Bolonya. Com van canalitzar aquestes crisis?
Jo he sentit alguna vegada al Major Trapero demanant perdó perquè la policia en alguns moments no va estar com s’esperava. Té molt valor que un cap d’una policia demani perdó. És el símbol de la humilitat. De totes maneres, s’ha de dir que l’ús de la força ens fa molt mal a tots els ciutadans però que la policia, en algunes ocasions, no té altre recurs. Tampoc podem pensar que vivim en un món on la policia no farà mai ús de la força.
Per què va ser cessada de l’Institut de Seguretat Pública?
Vaig entrar a l’Institut al gener del 2011. Era militant d’Unió i entro amb Felip Puig (Convergència). Tot el consell de direcció d’Interior era de Convergència però hi havia un acord que hi havia un director general creuat per aproximar els partits. Em proposen entrar a l’ISPC amb el conseller Felip Puig. Després em quedo amb el conseller Espadaler (Unió). En el consell de direcció hi havia Jordi Jané. Però en aquell moment la tensió entre Convergència i Unió va ser molt alta. Unió va sortir del govern. Si em quedava renunciava a qui m’havia portat. Podia quedar-me, saltant-me el que m’havia portat i ser deslleial. Vaig decidir que me n’anava a casa. I de la mateixa manera vaig deixar de militar a cap partit. Va ser una de les decisions més difícils de la meva vida.
Vostè va ser regidora de CiU entre 1996 i 1999. Els qui ho recorden comenten que van començar amb molta hostilitat a Farrés i van acabar amb una certa lluna de mel. Des del seu punt de vista, i vist el temps, la ciutat està millor o pitjor que en aquell moment?
Era una època on encara es venia de la Transició, amb l’Antoni Farrés, fonamentada en valors molt sòlids que donaven sentit a la política. Hi tinc bon record. Vaig plegar també per la gran tensió dins de Convergència i Unió. Exagerada. Encapçalava Jordi Casas (Unió) i Convergència no ho volia. Va ser molt tens i molt dur.
La ciutat ara és diferent. Ara hi ha més proximitat. La política està compromesa més directament amb la gent. Però falta experiència política per una ciutat de 210.000 habitants. A més, hi ha molts grups polítics governant, un fet que ho complica tot i que exigeix molt calat polític i molta experiència que òbviament no poden tenir.
Com a experta, com està Sabadell de lideratges?
A Sabadell falten lideratges de forma clara. Liderar és pensar primer en la ciutat. Falten lideratges socials, institucionals, de ciutat…Sabadell ha perdut múscul?
La societat s’ha transformat. El paper dels sindicats ara és diferent, per exemple. Però n’ha guanyat altres característiques: hi ha més associacions, més grups de gent, més moviments socials. Jo no seria tan dura però sí que és cert que ens falta projecte potent de ciutat. Falta identitat i projectes grans que lliguin aspectes socials, econòmics i de vida.
L’operació Eix Macià va ser una sortida per Sabadell als anys 90. Fins i tot la bombolla immobiliària o l’operació de Sant Pau de riu-Sec ho van ser després. Ara quines serien les sortides a aquesta situació al seu parer?
Ara ja no estem en èpoques d’infraestructures: ja no necessitem pavellons, centres cívics ni pedres. Cal coneixement i suport al coneixement. Cal ajudar a que determinades àrees es prioritzi la implantació d’start-ups, empreses i projectes amb el coneixement com a eix central. Que no marxi el talent per sobre de tot. I el coneixement és intangible, així que és difícil donar-hi suport. Cal pensar en les persones, el seu talent i el seu coneixement.
L’element bàsic és la confiança. Cal que el públic i el privat se’n tinguin. Si cohesionem aquesta relació podem fer coses importants.
Vostè ara és secretaria general del Gremi de Fabricants, la patronal més històrica de la ciutat. Una reivindicació històrica és potenciar la FP. El pla d’Equitat i Èxit educatiu aprovat recentment preveu tres instituts exclusius per a FP a Sabadell. Com ho valora?
La FP ha de passar dins de les empreses, i lligada al món productiu. Cal tenir els ulls molt oberts. L’oferta formativa ha de respondre a les necessitats de les empreses. A més, cal un pla d’orientació clar per als joves. Sovint no s’hi posen recursos aquí. Cal orientar-los i acompanyar-los. A mi m’agrada, tot i així, parlar més de formació professionalitzadora que de formació professional. Cal formació àgil, que doni respostes a les necessitats. Ara hi ha agrupacions que no tenen gent formada. Per exemple a la indústria, cal més formació contínua, dins de l’empresa…
En una ciutat on cada vegada hi ha menys grans indústries i més microempreses, quin és el paper de les patronals?
Ja no hem de parlar tant del conveni laboral o la distribució de vacances i hem d’escoltar més les necessitats de les empreses, i fer un pas endavant per donar respostes. Les empreses tenen el seu dia a dia i nosaltres hem de tenir els ulls oberts per ajudar-los i anar un pas endavant. Per exemple, ara hem d’explicar l’economia circular a les empreses i els seus beneficis. El mateix per internacionalitzar-se. A més, en el cas del Gremi [de Fabricants] en concret té un compromís històric amb la ciutat: fa propostes per fer una ciutat activa, amb impacte social, econòmic, creació d’ocupació, sostenibilitat… El Gremi ha d’escoltar les empreses i ha de proposar a la ciutat. És una feina silenciosa i hem d’evitar fer coses que no serveixin.
El Gremi està engegant projectes: mirem amb els ulls oberts que passa al riu Ripoll. Tenim un espai verd, que pot ser més verd, i que es pot omplir d’activitats diverses: lleure, esport, restauració. Hi ha espais que es poden activar per fer-hi mil coses. Som optimistes. Veurem resultats.
En aquests dos anys quina evolució ha fet el CIESC?
Ha augmentat el número de socis. Hem entrat al sector agrari. D’aquí a poc celebrarem els 40 anys. Mirarem de fer una publicació i diversos actes. Està actiu i present a la vida ciutadana. No volem fer soroll per fer soroll sinó aportar idees. Som interlocutors de l’administració. És la veu econòmica de la ciutat. Hem articulat el Consell de l’Economia Productiva juntament amb la Cambra i la PIMEC. Engeguem diàlegs d’economia. El CIESC ha d’aportar idees a la ciutat, obrir reflexió, compartir coneixement, trobar-nos un cop cada dos mesos per aprofundir en alguns aspectes. En aquest temps, ens hem activat. Treballem en equip. I pensem molt en la ciutat.
Dues importants institucions econòmiques de la ciutat, la Cambra i Comerç Centre, contesten el projecte de reforma de la mobilitat al centre, i creuen que perillen llocs de treball. Què en pensa?
Al pla del Centre li cal teixir complicitats. No n’hi ha prou amb parlar amb unes quantes persones al casal Pere Quart. Cal parlar amb els agents actius, escoltar-los i tibar-los per fer un pas més endavant. Al pla del Centre li falta augmentar la confiança entre les parts per fer-lo possible. El comerç necessita saber com s’aparcarà per anar a comprar, com s’arribarà en cotxe, com descarregaran els productes… falten algunes hores de feina per compartir problemàtiques i solucionar-les. No em sembla gaire difícil; és un pas més de diàleg: parlar i escoltar. L’Ajuntament ha fet molta feina; amb una mica més de compromís i confiança s’aconseguirà un pla efectiu per tots.
Però de la reforma del Centre se’n porta parlant un munt d’anys. Hi ha hagut desenes de propostes, estudis, debats i articles. No és l’hora de passar a l’acció?
Sí, però no es pot decidir amb l’oposició dels agents implicats. Cal sortir de les posicions inamovibles. Cal coratge i humilitat. I és bastant simple de fer. És una màxima de lideratge, simple de fer, però que es fa poc.
Com experta en lideratge, si fos el president Puigdemont i en el context actual quina decisió prendria demà dijous al Parlament?
Si jo fos el president Puigdemont demà convocaria eleccions honrant la voluntat del poble de Catalunya i dient-los que treballaré per tenir un resultat rigorós i que per sobre de tot posaré el bé de Catalunya, sense deixar de treballar per la llibertat de Catalunya i per tenir les màximes competències possibles per arribar a la plenitud. Jo, Núria Aymerich, demà convocaria eleccions autonòmiques. El contrari [es refereix a l’aplicació de l’article 155 engegada] serà molt dur.
