Pau Llonch

Pau Llonch, músic i activista: “És possible que la CUP tingui la clau a les eleccions del 27S”

33 anys, nascut a Sabadell, és vocalista del grup At Versaris, tallerista, professor de matemàtiques en una acadèmia i militant de la PAHC, la Crida per Sabadell i de la CUP. També és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

L’entrevisto al bar de la Biblioteca del Vapor Badia.

Vostè havia estat membre del grup Batzak i és vocalista de la banda de rap i hip-hop At Versaris. D’on prové la seva vocació musical? Fins a quin punt la música pot ser un element de conscienciació social i agitació política?
La vocació musical em ve de molt petit quan escoltava música tot el dia i vaig començar a  tocar la guitarra. Intento compaginar les dues idees, el primer com una vàlvula d’escapament i realització personal. D’altra banda, és evident que els dos projectes musicals en què he estat tenen un discurs nítidament anticapitalista i la seva pràctica també que ens ha definit com un grup polític compromès amb el seu poble i la nostra classe.

La música serveix, per a la gent més jove i especialment amb At Versaris, per a fer pensar a certa gent coses determinades. Crec que, un primer moment de socialització, a l’adolescència, és molt important escoltar música per a definir una certa identitat, despertar un cert esperit crític i té aquest element de conscienciació. A més,  als Països Catalans, la música combativa ha tingut un paper molt important de socialització per a moltíssima gent. Tots nosaltres hem escoltat grups no només d’aquí, sinó d’Euskal Herria i de l’Estat espanyol, d’Itàlia… discurs comunista i anticapitalista que ha servit als joves com a desvetllament crític en una edat que és més difícil estudiar de forma ordenada i disciplinada. Aquesta música és una porta d’entrada al compromís.

Vostè és conegut pel seu compromís polític i social d’on prové aquesta vocació?
Quan tenia 15 anys un grup de xavals que tenien un parell d’anys més que jo em van veure amb una samarreta independentista i em van convidar a participar a l’Ateneu Insurrecte del carrer Sant Cugat que va ser el primer projecte de la nostra generació. Va ser un col·lectiu que pertanyia a la Plataforma d’Unitat d’Acció que fou un espai incipient del que després seria l’esquerra independentista de la darrera època. A partir d’aquí he participat en molts llocs, però aquí és un vaig començar a formar-me políticament i fer una primera lectura dels imprescindibles El Capital o el Manifest Comunista de Marx, i a assentar la meva consciència nacional. Després van formar-se l’Ateneu Popular Insurrecte, al carrer doctor Puig. Paral·lelament vam ocupar La Fileria, a la Gran Via, vam constituir la revista Ordint la trama per què enteníem que existia un buit informatiu i cultural a la ciutat que calia cobrir, vam organitzar la Plataforma Antifeixista… De la nostra generació han nascut un munt de projectes centrals per entendre què és ara l’anticapitalisme a Sabadell.

DSC_4770On milita actualment?
A la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC), a la Crida per Sabadell, que neix del Moviment de Popular de Sabadell (MPS) i és l’espai de confluència on m’he sentit més còmode, i a la CUP. Des de la CUP de Sabadell pensàvem que la ciutat requeria d’un artefacte polític que fos més ampli que l’àmbit estricte de l’esquerra independentista i que pogués aglutinar a molta gent, particularment a la gent d’Entesa per Sabadell. També estic al Seminari d’Economia Crítica Taifa on a més d’aprendre –ara tot just hem acabat l’estudi del tercer i darrer llibre de El Capital i comencem amb els Grundrisse de Marx-  formo part de l’equip de formadors donant un cop de mà als que comencen al curs d’Introducció a l’Economia Crítica.

La seva activitat li ha comportat diverses multes i detencions. A què creu que respon aquesta política repressiva?
Per a qualsevol activista la desobediència és una eina fonamental de lluita, i ha de ser conscient que això va associat a unes conseqüències. Això ho hem assumit. Però el que hem vist amb una certa preocupació és que hagut una excessiva estigmatització i persecució de certes persones de la PAHC per part dels Mossos d’Esquadra i especialment per part de la BP de Sabadell. Així se’ns ha reconegut des de Mediació de Mossos d’Esquadra. Aquest any vam convocar amb els nostres advocats i advocades a una reunió amb representants de Mediació de Mossos i de la BP. Aquesta persecució ha portat que amb totes les manifestacions i concentracions multessin les mateixes persones, a totes les ocupacions de blocs s’acabi identificant a la mateixa gent. Jo, perquè vegis fins on arriba l’absurd, he estat en tres processos simultanis d’usurpació quan estic vivint de lloguer.

Aquesta enemistat venia d’una qüestió política. Nosaltres hem entès que havien d’utilitzar la palanca de la desobediència. Quan els Mossos han fet la seva feina, nosaltres ho hem denunciat. Així vam fer un vídeo ,que ens consta que els va provocar molt malestar, on amb la comissaria dels Mossos de fons sortien molts activistes multats i denunciats i n’explicaven els motius. A partir d’aquí es va crear un clima de confrontació amb agents d’aquí i amb alguns representants policials d’alt grau de Sabadell que ha portat a aquesta dinàmica de persecució i linxament. Fins al punt que jo i altra gent de PAHC hem tingut molts processos oberts, encara que el 95 per cent d’aquests casos han acabat arxivant-se com el cas de la vaga general, fet que demostra fins a quin punt eren procediments discrecionals pensats per castigar-nos. Ha hagut un excés de política autoritària que hem sabut revertir, explicant-ho a la gent. Entenem que el fem és il·legal en aquest marc jurídic, però completament legítim.

Vostè ha estat membre fundador i portaveu de la PAHC a Sabadell. Com va anar la seva fundació? Com valora la seva experiència a la plataforma?
La vam fundar fa quatre anys i escaig. L’idea va sorgir d’una taula permanent del Moviment Popular de Sabadell. Vam conèixer la realitat organitzada de la PAH a través d’una xerrada en la que va venir a fer Ada Colau, quan encara no s’havia fet tan coneguda i reconeguda. Ens va semblar una idea molt interessant. Estàvem en un moment d’inflexió en el moviment contra l’especulació a Sabadell, on la repressió havia fet molt mal i la lluita estava una mica de davallada. Vam pensar que era un espai de conflicte que no s’estava visibilitzat i que no sabíem fins a quin punt podria funcionar a Sabadell i que volíem provar-ho, ja que podria ser un bon espai per aglutinar forces. També, des del principi, vam veure que podia ser un espai que podria anar més enllà del tema hipotecari i que podia ser una assemblea de drets socials –com ha acabat esdevenint- dels diferents barris de la ciutat. Per això li vam posar Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi, enteníem que, en aquell moment, estava esclatant la crisi capitalista i que molta gent començaria a tenir problemes, nosaltres inclosos, i que estava bé dotar-nos d’una eina per eixamplar les nostres bases. Una eina molt potent per socialitzar i generar una certa consciència de classe, política i social.

Ho valoro com una de les experiències organitzatives i socials de més èxit a la nostra ciutat en dècades. A la primera assemblea que van convocar van venir 50 persones. El procés hipotecari és llarg i durant aquest temps les persones implicades, entenien que si no seguien involucrant-se en la lluita era molt difícil que és solucionés el seu cas. Això ha generat un vincle social i comunitari que ens ha permès posar molts altres temes sobre la taula com ara les lluites d’altres col·lectius de la ciutat o discurs crítics al voltant dels prejudicis racistes. Així molta gent ha experimentat un creixement personal i polític que no havia experimentat mai. Hem vist juntes que el model de societat a nivell econòmic i social en el que creia la majoria s’ha enfonsat i hem de ser allà pels necessiten uns nous marcs de referència.

La seva militància política a la Crida i CUP l’ha obligat a deixar de ser portaveu de la PAHC. Què n’opina?
Em sembla molt sa que hi hagi una certa rotació per tal que no s’identifiquin els projectes col·lectius amb persones. Hi ha moltíssima gent a la PAHC que pot fer aquesta tasca millor que jo. Però sí que ha generat un cert conflicte en els següents termes: entenc que s’ha pres una decisió excessivament estricte. A les PAHs catalanes creiem que un portaveu de la PAHC no havia de ser una persona visible d’una organització, però des de les PAHs estatals, fa un any i escaig, es va decidir que un portaveu no podia ni tan sols militar a cap organització. Justament per aquest motiu vaig decidir no anar a les llistes de ningú. A molts llocs de l’Estat ha hagut certes accions d’organitzacions polítiques, especialment Izquierda Unida, que s’ha interpretat com una voluntat d’instrumentalització de la PAH. Però per intentar tallar això es va prendre una decisió molt dura. A Sabadell es genera el conflicte que tota la gent de relacions externes de la PAHC, per exemple, estem involucrats a la Crida.  I això que, a diferència d’altres, no hem volgut capitalitzar electoralment aquesta feina.

DSC_4775Vostè ha de conèixer molt bé a Ada Colau, exportaveu estatal de la PAH. Què opina del seu salt a la política i de la seva nova condició d’alcaldessa de Barcelona?
La transició de ser portaveu de la PAH a encapçalar un projecte polític amb tan poc marge de temps és una acció, formalment correcta, però també es pot analitzar com una certa instrumentalització d’una lluita col·lectiva. L’Ada ha de ser conscient que el moviment que va fer podia ser interpretat com l’aval d’un moviment en pro d’una candidatura determinada. Crec que ella no va valorar suficientment la capacitat d’aglutinar un projecte realment de ruptura sense un partit –parlo d’Iniciativa- que molts de nosaltres l’identifiquem amb dinàmiques del sistema i massa assentat en el sistema per a ser un instrument polític de transformació i que ha desenvolupat una política socialdemòcrata que s’ha abstingut de tocar els fonaments del sistema d’explotació. Nosaltres pensem que, l’etapa en que capitalisme era capaç de redistribuir la riquesa, s’ha acabat. Ja no hi marge per això. El capitalisme com a sistema mundial està estancat i és molt difícil que les inversions capitalistes generen prou benefici per què aquest pugi ser redistribuït.

Tornant al tema: malgrat això, acaben de començar i se’ls ha de donar un marge. La meva opinió és que s’ha equivocat amb el tipus d’artefacte, encara que ara no ho sembli. Ho veurem. En tot cas li ha anat molt bé, està governant l’ajuntament de Barcelona. Les valoracions hauran d’arribar amb el temps. Segur que la seva gestió podrà ser exitosa i millor de la que s’ha fet fins ara, això no ho dubte ningú. Però el què està en joc avui és  si som capaços de posar els ajuntaments al servei d’una dinàmica de transformació de manera que inauguri una nova etapa.

A nivell local s’ha implicat en el projecte de la Crida per Sabadell. Quina valoració li mereix l’actual govern municipal? Es partidari que ampliï la seva composició política?
Encara és molt aviat per fer valoracions. La situació a nivell institucional és molt complexa, amb un mosaic de moltes forces i amb una governabilitat complicada. Penso que el govern que s’ha constituït és la millor de les fórmules possibles per endegar un procés de transformació a la ciutat. S’ha de veure si som capaços de fer-ho i  si la composició del ple i la correlació de forces al carrer ho permet. Pensem que una institució per si sola no és transformadora i necessita d’unes dinàmiques de mobilització constant. Per a la viabilitat del projecte estaria bé que entressin més forces al govern. Entenc que ha estat difícil que això hagi passat. Durant la campanya i després han passat moltes coses i algunes ferides han de cicatritzar. Hi ha hagut gent que ha utilitzat de forma barroera projectes polítics d’altres per capitalitzar-los com a propis i això ens va generar un gran malestar. A la Crida tenim desenes militants de la PAHC i no ho hem volgut capitalitzar-ho. En canvi hi ha hagut formacions polítiques que ho han utilitzat de forma matussera, tant amb la PAHC com amb Podemos com s’ha demostrat. Malgrat tot això, hem de treballar amb l’espai d’Unitat pel Canvi que representa i aglutina classes populars amb les que hem de convergir si volem constituir un projecte de ruptura. Això no treu que podem ser crítics amb com s’han fet les coses. Nosaltres som d’una corda que creiem que per la cadira no s’hi val tot. A més no se’ns cauran els anells per sortir del govern si veiem que no es pot avançar en aquest projecte de ruptura.

Amb CiU, l’altre aliat aritmètic, no hi ha res a fer. A nosaltres, per certa coincidència amb el procés sobiranista, se’ns penja l’etiqueta de forma demagògica de que convergim amb la dreta catalana. L’esquerra independentista és radical en aquest tema. El nostre model de societat, de procés constituent, és radicalment oposat al que significa Convergència que defensa una sobirania que no és tal. Que és només política, però no econòmica.

A Sabadell tant la CUP com la Crida obtenen bons resultats al Centre sociològic de la ciutat i registres molt modestos als barris. A què creu que respon aquest fenomen?
Crec que aquesta dinàmica s’ha trencat bastant en aquestes eleccions. Al districte del Sud hem tret bastant més vots si sumes els registres de l’Entesa i CUP a les anteriors municipals. Al Nord també.

No creu que la reivindicació de la independència dificulta extraordinàriament la seva implantació entre la classe treballadora catalana majoritàriament provinent de la immigració de la resta d’Espanya i recelosa amb el projecte sobiranista?
Si fos així nosaltres no hem de renunciar als nostres objectius. I hem d’intentar transformar aquesta realitat.  La reflexió que s’amaga darrera aquest pregunta és un plantejament massa estàtic i molt poc dialèctic: com que hi ha molta gent que no té consciència nacional i no voldrà un Estat independent català, hem de renunciar a aquest projecte. Ara bé, és molt més útil entendre que el projecte de l’Estat espanyol està completament esgotat a nivell institucional, no té cap credibilitat i sense cap possibilitat de refundar-se. Fins i tot, a nivell tàctic, la ruptura amb l’Estat espanyol configura un escenari electoral de forces d’esquerres equiparable a l’escenari grec.

DSC_4794Catalunya, els Països Catalans, és un dels pocs llocs d’Europa on es poden configurar escenaris de ruptura, molt a l’esquerra de l’Estat espanyol. Ja s’ha vist que la perspectiva de ruptura sísmica del taulell amb Podemos no serà tal, les enquestes els hi continuen donant un tercer o quart lloc. Si l’Estat espanyol es tanca per dalt amb PP, PSOE i Ciutadans, que són bàsicament el mateix ja que no ofereixen cap canvi de règim i econòmic, crec que l’única opció de ruptura que hi ha sobre la taula és el procés independentista català. La nostra tasca és explicar a la gent que l’independentisme és un moviment que pot representar perfectament els interessos de les classes populars catalanes vinguin d’on vinguin, parlin l’idioma que parlin i que pot ser engrescador per a moltíssima gent.

Per què això, a Sabadell, no ha cristalitzat amb el repartiment electoral als diferents barris? Hi ha molts factors. Atribuir-ho a l’independentisme em sembla una mica barroer. La Crida no ha fet un desplegament especialment patriòtic i no recordo haver vist gaires estelades als nostres actes. El nostre projecte és desenfadadament independentista, però tampoc pensem que de l’identitat s’hagi de fer una bandera. Si volem decidir sobre tot, com produïm, com distribuïm i com reconquerir els nostres drets que el capitalisme ens ha robat, hem també de defensar desenfadadament el nostre dret com a poble a constituir-nos com Estat i defensar la nostra sobirania nacional.

Crec que hi ha hagut un augment del suport als barris. La capitalització il·legítima que ha fet alguna gent també ens ha perjudicat molt. És indubtable que hem tingut una presència amb molts barris a través de la lluita de la PAHC que no hem volgut instrumentalitzar, però que ens legitima per a dir que hi tenim molt de suport, encara que això no es pugui evidenciar en el resultat electoral.

Què opina de la llista unitària amb Mas i Junqueras i encapçalada per Raül Romeva?
Crec que és una jugada mestre de Convergència. Des de la CUP s’ha explicat que el que finalment ha cristal·litzat ha estat una proposta que estava sobre la taula des del novembre. Han passat mesos en què no s’ha avançat res. Convergència ha aconseguit que la seva proposta sigui la que tiri endavant i han sortit victoriosos de l’aposta. Han aconseguit subsumir les entitats anomenades de la societat civil en la seva dinàmica i en el seus interessos. Malgrat voler intentar utilitzar el procés per a salvar el seu projecte fallit, és a dir l’autonomisme català reconvertit a última hora en un projecte independentista i que és el projecte de les 300 famílies que deia Millet, crec que el procés els està desbordant. No confio massa que si el procés de ruptura amb l’Estat espanyol està en mans de Convergència, sigui realment un procés de ruptura en clau nacional. Molta gent, des de la CUP al Procés Constituent, tindrà un paper clau per desbordar el pactisme que es gairebé genètic en l’ADN convergent.

Nosaltres tenim per recórrer un espai central. Impugnem dels dos espais: el de Catalunya Sí Que Es Pot i el de la llista Convergència-Esquerra,  jo no diria llista unitària, ja que al govern estarà el senyor Mas i el senyor Junqueras si guanyen. Podem tenir un paper cabdal si confluïm amb els companys de Procés Constituent que estan molt incòmodes amb Podem i Iniciativa. Un espai que impugna a la llista de Convergència-Esquerra que utilitza la independència com a un fetitxe, com a una panacea que sembla que ens ha de salvar de tots els mals, sense explicar de quina manera.

Nosaltres no som partidaris de l’idea de primer sumem forces i després ja ho veurem, doncs mentre això està passant s’han privatitzat i dilapidat recursos públics. Però, a la vegada, retraiem a l’espai de Catalunya Sí Que Es Pot que entengui que la sobirania de qualsevol poble de l’Estat espanyol, no només del nostre, depèn d’una contingència política com és la Constitució espanyola. Això és el que ens està dient Pablo Iglesias quan diu que jurídicament és molt difícil que Catalunya pugui decidir sense que parlin tots els espanyols. Ens està dient: vosaltres no sou un subjecte polític, un poble sobirà, encara que ho decidiu democràticament i en majoria. Alguns defensem que els pobles de l’Estat espanyol tenen dret a la seva sobirania, sense ingerències de ningú i hi ha gent que diu que no que això ho han de decidir tots els espanyols.

Què hauria de fer la CUP si al 27S es produís un empat entre la llista de Convergència i Esquerra i la de Podem i Iniciativa? Per qui hauria de decantar-se?
Si algú espera que la CUP renunciï a alguns dels seus dos pilars en un escenari tàctic, s’equivoca. La CUP, decidirà de manera assembleària, però farà el que sigui per tirar endavant un procés constituent de ruptura amb l’Estat i que, a la vegada, sigui un dic de contenció contra les polítiques d’austeritat. S’ha d’aturar la venda de serveis públics i de patrimoni i construir un espai d’alternatives al capitalisme. Qui entengui que aquest projecte és legítim podrà comptar amb la CUP i qui no, no. No puc anticipar-me a un escenari tàctic. Ara bé, veig que és possible que la CUP tingui la clau.

Durant molt de temps ha circulat el rumor que aniria a les llistes de la CUP al Parlament de Catalunya. És això cert? I si ho és per què va desistir?
Mai he tingut voluntat personal i motivada d’anar-hi. El que sí que és veritat és que se m’ha interpel·lat prou des de l’organització i des de diferents espais per si volia presentar-me. A la CUP, afortunadament, no et postules tu, sinó que et postulen els companys. Bàsicament la meva negativa té una component personal i una política. Una cosa que a mi em preocupava era que, sempre i sistemàticament, les persones que hem tingut un paper rellevant en algú moviment social havien de fer aquest salt. És com si generéssim l’idea de que la lluita social, col·lectiva i la construcció d’alternatives al marge de les institucions, és com un trampolí per anar al Parlament. La nostra hipòtesi és justament la contrària. Soc radical amb això i crec que la CUP ho és i ho serà cada vegada més. Les institucions no són un espai on es transforma res. Per a la CUP les institucions supramunicipals són un lloc on visibilitzar i donar peu a diferent gent que està transformant la realitat fora de la institució. Des d’aquesta perspectiva, tinc ganes de fer altres coses que potser no seran tan visibles, però que crec que s’han de fer, a nivell d’organització, a nivell de Sabadell i a nivell teòric i formatiu.

Què opina del desenllaç de la crisi grega?
Crec que el que ha passat és una lliçó històrica i una etapa que s’havia de cremar. Tot el que ha passat té un component pedagògic. Com considera bona part de la plataforma d’esquerres dins de Syriza encapçalats per l’economista Costa Lapavitsas, i altres companys com Joaquin Miras, Joan Tafalla, Josep Manel Busqueta i bona part dels companys al Seminari Taifa. Crec que ha demostrat el què feia anys que explicàvem: que l’entramat institucional europeu no permet que polítiques radicals com les que planteja Syriza o nosaltres hi tinguin cabuda. És un camí sense sortida plantejar el que planteja Podemos o Aleix Tsipras que pot hi haver una refundació en clau socialdemòcrata de la Unió Europea. Primer, per què com deia estem en un fase de reestructuració capitalista que no permet que hi hagi redistribució de ni un sol euro, perquè el capital els necessita per la seva reproducció ampliada.

La financiarització del capitalisme des dels anys 70 ha sigut un miratge que ha permès amagar que el capitalisme tenia molts problemes per obtenir rendibilitat de les seves inversions. Aquest estancament econòmic fa dècades que dura i la financiarització és simptomàtica d’aquesta tendència subjacent a l’estancament. Això no és una situació temporal, sinó estructural i no es resoldrà fins que no plantegem alternatives al model econòmic. La Unió Europea està preparada per refundar-se en termes diferents a aquests? No, la UE ha estat un instrument de les classes benestants centreeuropees per estructurar aquest model de l’Europa de les dues velocitats on als països del Sud se’ns ha reservat un paper de mà d’obra barata, de demanda endeutada, on se’ns ha relegat a l’Estat espanyol a un parell de sectors productius com l’automòbil o el turisme i a ser mers consumidors de mercaderies produïdes al nord i centre d’Europa. Tots els instruments de política econòmica de la UE, inclosa la unitat monetària, estan basats en aquest paradigma de l’austeritat i amaguen, darrera una careta democràtica cada cop menys creïble, una forta component de classe. La crisi grega ha demostrat que caldrà un procés de construcció d’alternatives on diferents països que estan patint les conseqüències de l’austeritat s’hauran d’unir per plantejar-les i construir un relat comú.

És partidari que l’eventual República catalana sortís de la Unió Europea i de l’euro?
Aquí aquesta etapa encara no l’hem cremat. En el debat polític català mainstream ningú s’atreveix a plantejar que això pot suposar la sortida de l’euro. Fins i tot detecto una certa por en bona part dels cupaires de parlar-ne desenfadadament. Els que són detractors del procés independentista diuen que ens faran fora d’Europa com una cosa negativa, com l’argument de la por. I el bloc hegemònic sobiranista no s’atreveix a parlar del tema com una possibilitat. Diuen: no, no, no passaria mai de la vida. Potser hi haurà una aliança dels Estats europeus que bloquegi l’entrada d’un nou Estat català per què no els hi interessa que això es repliqui als seus Estats. Això demostra que el debat de la ruptura no està prou madur aquí.

La nostra hipòtesi és que, si realment volem engegar un procés de recuperació de les nostres sobiranies, de construcció d’una alternativa radical que passi per que la gent pugi viure amb un cert benestar, és possible a Europa, però no dins la Unió Europea de Maastricht. Això és una cosa que s’ha d’anar estenent. A Grècia està passant. S’està estenent aquesta idea i la línia política de la plataforma d’esquerres dins de Syriza està agafant més força, després del què podríem considerar un autèntic frau democràtic: quan el poble grec es posiciona en contra de les mesures del memoràndum, s’acaben acceptant unes mesures que són encara pitjors que les que s’havien proposat abans d’aquest aval democràtic. Per tant, el que s’està dient és que en aquesta Europa no hi ha lloc per a la democràcia, com s’ha demostrat amb la substitució de governs democràtics per tecnòcrates i no hi ha lloc per cap alternativa per a l’austeritat. Una altra cosa és que hi hagi gent, neoliberal, que vulgui un Estat català, com és Grècia ara o qualsevol Estat de la UE, que ja se sent còmode amb l’austeritat, les retallades, la primacia del deute… Si algú vol defensar això és legítim, nosaltres hi estem en contra.

Per això, plantegem el debat de la sortida de l’euro, però com fer-la tècnicament, com assumir-la econòmicament, haurà de ser un debat que es faci de forma democràtica, tranquil·la i reposada. Això és el qui li retreu molta gent de la plataforma d’esquerres a Syriza a Tsipras, que no ha tingut un pla B. No podies asseure’t  davant la Troika sabent que ells esgrimirien l’amenaça de l’expulsió de la Unió Monetària, ja que sinó tenies alternativa i deies “no vull sortir”, no et quedava altre opció que acceptar les condicions del memoràndum. Però, si tenies un pla alternatiu, això podia ser una oportunitat per nacionalitzar la banca, imprimir la teva moneda, prioritzar les necessitats bàsiques de la majoria i encarar altres mesures que, no exemptes de riscos i patiment inicialment, et podien permetre sortir de la crisi amb una certa autonomia i dignitat.