Un nombrós grup de sabadellencs van visitar dilluns la presó Model de Barcelona, que va quedar sense interns durant la primavera passada després de 113 anys de funcionament.
La Model, presó simbòlica, escenari de motins, repressió, lluita i organització, va ser el principal penal català. Hi van conviure delinqüents i presos polítics al llarg de la seva història, rememorada per alguns dels sabadellencs que hi van ser a peu de galeria:
El primer dia que vaig entrar a la Model em van ficar en una habitació, em van fer despullar i em van donar una manta de color gris com les que surten a les pelis, un plat d’alumini brut, una cullera i un got. Estava en un dels patis i em van fer pujar a la sisena galeria. A mig camí em van cridar. Llavors portava el cabell llarg, tots el portàvem a l’època, i me’l van tallar al zero. Parlant amb el barber em van preguntar perquè estava a la presó: ‘per antifranquista’, li vaig dir. Ell em va explicar que hi era per assassinat”.
José Luis Valdivieso rememora els seus primers moments a la Model, on s’hi va estar un mes i mig l’any 1970 per les mobilitzacions contra el procés de Burgos. “Em van destinar a la sisena galeria, on hi havia presos polítics i els presos més joves, a qui ens consideraven recuperables. La veritat és que van fracassar: no només no ens van recuperar sinó que les meves conviccions antifranquistes van sortir reforçades. El Partit [el PSUC] informava que entrava gent jove a la presó i els més grans ens protegien. Fèiem reunions i fins i tot vagues de fam. Al sortir encara tenia més ganes de lluitar”, diu Valdivieso, que va tenir un paper important en la Vaga General Política de 1976, fent caure el darrer alcalde franquista de Sabadell, Josep Burrull.
Un altre Valdivieso, Juan Ignacio, germà de José Luis, va viure a la Model la mort de Franco. “Va ser molt celebrada -recorda- tant pels presos polítics com pels presos comuns”. Juan Ignacio s’hi va estar quatre mesos, al 1975, després de ser enxampat al carrer Mauberme de Ca n’Oriac al 1973 amb propaganda del PSUC a les mans i de passar per un procés judicial al Tribunal d’Ordre Públic, antecedent de l’actual Audiència Nacional. “Quan entres a la presó creus que tothom serà pervers i trobes gent normal i corrent. Una gran multiplicitat de gent de diversa índole i condició. I un munt de presos polítics. A la Model es feia molta política”.
Ho confirma també Manuel Martos, qui va estar a la presó uns anys abans, a mitjans dels anys 60. “Fèiem propaganda per repartir-la allà on podíem. Em van detenir, junt amb una vintena de persones més l’any 1964. Dels 23 detinguts, 9 vam anar a judici al Tribunal d’Ordre Públic”. Martos va sortir de la Model sota fiança al ser menor d’edat. S’hi va estar 32 dies.
El meu record és molt bo. Hi havia grans polítics i hi vaig aprendre molt. Pagàvem 25 pessetes cada tarda a un vigilant perquè ens deixés reunir a quatre presos per parlar, jugar als escacs… la relació amb els presos comuns era molt bona: eren molt atents i no es ficaven amb ningú. Això sí: si rebies una ampolla de colònia els hi havies de donar ja que alguns eren molt alcohòlics i es bevien la colònia amb coca-cola”.
Els germans Valdivieso i Martos han tornat aquest dilluns a la presó Model, el penal més gran de Catalunya, juntament amb un grup de sabadellencs, més de mig centenar que l’han visitat. La presó Model va ser inaugurada l’any 1904 i deu el seu nom a la seva voluntat: ser una presó modèlica. Per a qui? Segons el catedràtic d’Història Contemporània de la UAB Josep Lluis Martín Ramos, modèlica per al repressor. La presó barcelonina incloïa una estructura de galeries i un panòptic per “vigilar sense ser vigilat” a la vegada que es dividien les galeries per categories, separant els interns en funció de diversos aspectes: interns primaris, bon comportament, reincidents, reincidents amb problemes de conducta i aïllament. La presó va ser pensada per a uns 1.000 presos, i al llarg de la seva història va compaginar els delinqüents comuns amb els presos polítics. En tot cas, “una presó de pobres”, sosté l’historiador, fins i tot dins dels presos polítics.
Per la Model van passar, entre altres, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lluis Companys, els 113 de l’Assemblea de Catalunya, Salvador Puig Antich (darrer executat a la Model, per garrot vil, l’any 1974), Lluis Maria Xirinacs o per altra banda Juan José Moreno Cuenca, ‘El Vaquilla‘, o el gàngster francès Raymond Vaccarizi, mort per dos trets disparats des de la terrassa del número 30 del carrer Provença, fora de la presó. “En els primers mesos del franquisme hi va haver uns 13.000 presos a la Model”, precisa l’historiador, davant dels assistents poc abans d’entrar al centre penitenciari. “Després se’ls hi va anar ‘donant sortida’ al camp de la Bota”, diu. Al 2006, quan es comença a parlar seriosament del tancament, en queden 2.000. Per fi, el passat mes de juny els darrers 24 interns van ser traslladats a altres centres penitenciaris. Des d’ençà i fins a finals de novembre la Model es pot visitar parcialment, abans que s’hi faci una operació urbanística.
“No hi havia tornat des del 1975”, diu Xavier Torruella, que passeja tranquil·lament i s’atura a observar amb detall l’exposició que mostra les històries d’alguns dels reclusos a la Model. Ell s’hi va estar poc: una setmana justa al setembre de 1975 per repartir propaganda contra la pena de mort i qualificar a Franco d’assassí durant la Festa Major de Sabadell. Era membre de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya).
Érem menors d’edat i vam sortir ràpid però va ser suficient per veure que si la cosa anava per a llarg no era un lloc gens agradable. Vaig tenir la possibilitat de veure el tarannà d’alguns funcionaris: era brutal i tenien carta blanca. Em recordo d’un a qui li veies ràpidament el sadisme que tenia”.
Tampoc havia tornat l’exsindicalista d’Unidad Hermética Juan Sánchez, qui va estar “almenys” quatre vegades a la Model. “La veritat és que malgrat tot no em va marcar la vida. Era jove: la primera vegada que hi vaig entrar tenia 17 anys i era bastant inconscient. Era com una aventura. A més, els presos polítics estàvem molt units i érem gairebé intocables”.
Després de 113 anys, l’aventura de la Model, construïda als afores de Barcelona, i ara al mig de l’Eixample, arriba a la seva fi. Qui vulgui visitar-la ho pot fer fins el 26 de novembre. “És important tornar per conservar la memòria”, diu Juan Ignacio Valdivieso: “cal recordar que la democràcia va costar molt: molta organització, moltes vagues, molta lluita, molta repressió, cops, presó”. Arribats a aquest punt, però, hi ha disparitat d’opinions. 50 anys després d’ingressar a la presó per lluitar contra la dictadura, Martos no veu grans canvis: “governen els mateixos; és inconcebible que 70 anys després d’una guerra segueixin els morts republicans a les carreteres i els seus assassins ens estiguin parlant de llibertat i de lleis. La Transició va ser un mal menor. Es va fer el que es va poder perquè no hi havia més alternativa. Però res més”.
