59 anys, nascut a Sant Sadurní d’Anoia. Llicenciat en Dret per la UAB, va exercir uns anys com advocat i fa anys 25 anys que exerceix com a jutge. Fou entre 1991 i 1996 magistrat del jutjat del penal nº 3 de Sabadell. Actualment és magistrat de la sala penal n. 10 de la Audiència Provincial de Barcelona, depenent del Tribunal Superior Justícia de Catalunya. A més fou portaveu i ara és membre de l’associació de Jutges per la Democràcia.
El magistrat Santiago Vidal visita de nou Sabadell (fa unes setmanes ho va fer a petició de l’Assemblea Nacional Catalana) per parlar de ‘Què passa amb els nostres drets i llibertats democràtiques?’. Ho fa en un acte organitzat per l’Entesa per Sabadell al Casal Pere Quart en el marc del cicle ‘Els debats de l’Entesa’. Atèn iSabadell minuts abans de començar l’acte.
¿Què opina de les taxes judicials que vol imposar el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Galladón?
Existeix un punt de vista molt majoritari a la carrera judicial al respecte. El ministre Ruiz Gallardón ha fet una cosa molt difícil: posar d’acord a tot el sector jurídic, advocats, procuradors, o jutges, tant conservadors com progressistes.
Les taxes judicials castiguen no als ciutadans molt pobres que continuen tenint la justícia gratuïta, sinó al ciutadà mig, el que representen el 80 per cent dels litigis. Amb aquests se’ls hi fa pagar una taxa absolutament desorbitada, de caràcter dissuasori. D’aquesta manera s’està vulnerant el dret fonamental, recollit a la Constitució espanyola, de la tutela judicial efectiva. En aquest país, si això continua així, només litigaran les grans empreses, les persones jurídiques o les persones físiques que tenen una capacitat econòmica elevada o les realment pobres.
Aquesta mesura està impugnada davant el Tribunal Constitucional.
Efectivament, els propis jutges, a través de les tres associacions professionals hem plantejat un recurs d’inconstitucionalitat perquè declari que aquesta llei de les taxes vulnera un dret constitucional. I esperem que ens donin la raó.
Què pensa de la normativa que ha derogat la justícia universal?
Aquesta reforma en sembla una barbaritat. Sobretot perquè la modificació de la competència de la Audiència Nacional per delictes comesos a l’estranger està motivada pels sumaris oberts pel genocidi a Guatemala o el Tibet i ha estat producte de les pressions d’aquests governs. El que ha fet el govern espanyol ha estat cedir i restringir moltíssim l’aplicació de la legislació internacional. Ara resulta que no tenim competència si els presumptes autors de delictes com ara el tràfic d’armes o de drogues són detinguts en aigües internacionals; és a dir quan no és una jurisdicció territorial directa, sinó en aplicació de la legislació internacional. Segur que el es buscava era evitar els conflictes diplomàtics, però una de les conseqüències està sent aquesta: la impunitat.
No li sembla paradoxal que la justícia argentina estigui investigant els crims del franquisme i la justícia espanyola no pugui fer-ho i que quan algun magistrat com Baltasar Garzón ho ha intentat, se’l hagi apartat de la carrer judicial?
No només és paradoxal, sinó realment vergonyós. Als anys 80, quan no existia el Tribunal Penal Internacional, la justícia espanyola era un paradigma, un exemple per les justícies d’altres països. Des d’aquí es van investigar els crims de les dictadures del Cono Sur. Tanmateix, ara, estem a la situació inversa. És a dir que una jutgessa argentina o un tribunal xilè hagin d’investigar els crims comesos pel franquisme com són les desaparicions o el tema de les fosses i la justícia espanyola es negui a fer-ho. Baltasar Garzón va ser apartat de la carrera judicial per les escoltes telefòniques del cas Gürtel, però el que va molestar de debò a les més instàncies de la judicatura fou la seva pretensió investigar els crims del franquisme no acceptant el caràcter de prescripció de la Llei d’Amnistia de 1977.
Què li sembla el projecte de reforma de la llei del Consell General del Poder Judicial, segons la qual els jutges no podran pronunciar-se sobre els assumptes que estan instruint?
Demà passat comença a Oviedo el congrés estatal de Jutges per la Democràcia i el cartell d’aquest congrés és una justícia, que normalment és cega, amb al boca tapada. Ens preocupa moltíssim que les intencions del ministeri de Justícia sigui impedir que hi hagi veus crítiques contra la seva política. Es tracta no només de prohibir als jutges que individualment puguem expressar la nostra opinió -de manera que si aquesta llei veiés la llum aquesta entrevista no es podria fer- sinó a més prohibir a les associacions judicials emetin comunicats, elaborin informes… El que volen és una justícia emmordassada. Els jutges i fiscals, tant conservadors com progressistes, estem radicalment en contra d’això i emprendrem totes les acciones legals per oposar-nos.
De vegades l’opinió pública queda astorada per certes sentències que palesen una “doble vara de medir”. Per exemple el senyor Millet és condemnat a un any per l’assumpte del Hotel del Palau de la Música i dos joves d’un piquet de la darrera vaga general a Granada a tres anys. Què en pensa d’això?
Una part de la culpa d’aquest tracte desigual, malgrat que la Constitució espanyola proclama que tots som iguals davant la llei, és la continua successió de reformes del Codi Penal. En els últims 10 anys portem 17 reformes del Codi Penal. Això ha provocat una disbauxa de normes de tal manera que una sèrie de delictes estan molt severament castigats i d’altres molt poc castigats.
Tots els delictes relacionats amb el tràfic d’influències, la prevaricació, la corrupció… estan molt poc castigats com ha passat amb el cas de l’Hotel del Palau amb una pena gairebé simbòlica. En canvi, qualsevol tipus de delicte comès per la ciutadania, pel poble com els escarnis o les manifestacions que dissortadament acaben en actes de violència estan molt castigades. Això què ens demostra? Doncs que el legislador, ara el PP i abans el PSOE, han estat molt més preocupats per dictar lleis per controlar al poble que per castigar els delictes de les elits, de les oligarquies financeres i polítiques. Això està comportant que hi hagi ciutadans de primera, de les classes socials altes i ciutadans de segona, que som tota la resta, als que sí que se’ls aplica la llei amb una duresa moltes vegades absolutament incomprensible.
Davant d’aquest panorama quines reformes serien adients per recuperar la credibilitat de la justícia?
Em sembla molt difícil que en l’actual situació política de l’Estat espanyol es puguin introduir reformes. Mentre hi hagi un partit que tingui majoria absoluta i que no necessita pactar amb altres formacions cap tipus de reforma o de nova llei. Per tant, crec que haurem d’esperar a les eleccions de novembre de 2015.
I quines serien aquestes reformes si hagués un govern receptiu?
Crec que amb tres o quatre mesures molt concretes n’hi hauria suficient. Una d’elles seria establir una justícia de proximitat. És a dir que els jutges estiguessin radicats en la població on passen els fets i amb una ampliació del nombre de jutjats que fes possible que tots els casos es jutgessin a la seva demarcació. I en un termini com a màxim d’un any. S’hauria de fer una llei per establir uns terminis que ni els jutges ni els fiscals poguessin superar. Amb la qual cosa tindríem una justícia ràpida, que és la que necessita el ciutadà, una justícia administrada per jutges i fiscals que viuen la realitat social del territori. A més caldrien unes lleis que no fossin burocràtiques, producte d’una mentalitat decimonònica, que estalviessin aquests milers de toms i expedients dels sumaris. A qualsevol país europeu no es veuen sumaris de 4.000 folis.
Vostè, juntament amb 30 magistrats han signat un manifest en favor del dret a decidir. Quina ha estat l’evolució que l’ha portat del federalisme a l’independentisme?
Jo sempre m’havia manifestat com un jutge progressista i defensava la idea d’una península ibèrica federal, amb el reconeixement de les seves diferents nacions, amb unes fórmules de relació política i jurídica d’igualtat com els länders alemanys. Dissortadament, arran de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que va anihilar l’Estatut del 2006 i que anava en aquest sentit, vaig veure que això era impossible i que s’estava caminant en la direcció contrària. Aquella sentència anunciava un procés de recentralització.
Què opina de l’argument que l’Estatut era una via per modificar la Constitució, que una norma de rang inferior no pot modificar una llei de rang superior i que prèviament s’havia d’haver reformat la Constitució?
Conec aquest argument que té un cert fonament, però oblida una cosa. Els Estatuts d’Autonomia formen part del bloc de constitucionalitat. La Constitució espanyola no és només el text de 1978, sinó que l’integren aquell document i tots els Estatuts d’Autonomia de les 17 comunitats autònomes, perquè la pròpia llei els hi atorga aquest caràcter de norma constitucional. Llavors, intentar canviar la Constitució per la via de les reformes estatutàries és perfectament legítim. L’únic és que l’Estatut d’Autonomia català del 2006 anava una mica més enllà i pretenia establir les bases d’un Estat federal. Això ho va acceptar el PSOE, però el PP va impugnar-ho al Tribunal Constitucional que va resoldre aquest tema no a l’any 2006, sinó al 2010. Per tant, quan ja no era el mateix i estava format per una majoria de juristes escollits pel PP. Això ens ha portat a la situació actual, de no retorn respecte al procés d’independència de Catalunya.
A nivell jurídic com està el tema de la filtració al diari La Razón de les fotos de l’arxiu del DNI dels magistrats que van signar el manifest pel dret a decidir?
Actualment hi ha un sumari obert. El jutge instructor de Barcelona que porta el cas ha pres declaració a tres inspectors de la policia que són els que físicament, a través del sistema informàtic, van entrar a l’arxiu confidencial de bases de dades del ministeri de l’Interior. Ells han reconegut que ho van fer. Així que ja no hi ha dubte que aquelles fotos van sortir d’una base de dades del Ministeri que en principi està afectada per la llei de confidencialitat. Aquests inspectors van declarar que havien seguit ordres d’un comissari que van identificar.
El comissari també ha prestat declaració i ha reconegut que va donar aquesta ordre, però que ho va fer en compliment d’una investigació encarregada des del ministeri i no va voler concretar més. També va negar que fos ell qui hagués filtrat a La Razón les fotografies i les corresponents fitxes d’informació, doncs cada jutge tenim un fitxa com les que feia abans la Brigada Político-Social. A la vista d’això el jutge va prendre declaració al director del diari, el senyor Marhuenda, fa un parell de setmanes, qui va acollir-se al seu dret professional, que el té, per no revelar qui del ministeri havia filtrat la informació. Ara estem a l’espera, segurament prèvia inhibició del cas a l’Audiència Nacional, que es decideixi a qui s’acusa pel delicte de revelació de secrets.
A vostè el Consejo General del Poder Judicial li ha obert un expedient informatiu per, juntament amb altres magistrats, redactar un projecte Constitució catalana i va anar a Madrid a prestar declaració. Com està el tema?
Vaig anar a Madrid a declarar el 26 de maig. El magistrat del Tribunal Suprem em va atendre molt bé i amb tota cortesia. Em va fer una sèrie de preguntes, perfectament lògiques. Les vaig contestar totes, excepte una, referida a identificar a cada un dels membres del grup d’experts que estem redactant, per compte pròpi, aquest esborrany d’un hipotètic futur text constitucional. Li vaig respondre que jo no era un delator i que no podia dir-li el nom de ningú i que fessin les investigacions que creguessin oportunes. Un cop acabada aquesta declaració el magistrat instructor em va comunicar que un termini aproximat de tres setmanes, màxim un mes, em diria si arxivaven la causa o obrien un expedient disciplinari. Aquests dies estic a l’espera d’aquesta decisió.
Segons vam publicar els diaris ABC i La Razón, aquest grup d’experts fa aquest treball a petició del Consell Assessor de la Transició Nacional i de l’Assemblea Nacional de Catalunya. És això cert?
Ho desmenteixo.
No nosaltres no treballem per encàrrec de cap institució, ni pública ni privada. És a dir, ni pel Parlament de Catalunya, ni per la Generalitat, ni pel Consell Assessor de la Transició Nacional. Tampoc treballem a petició de l’ANC, Òmnium Cultural o Esquerra Republicana. Nosaltres treballem per iniciativa pròpia, per interès personal i perquè creiem que serà molt bo que, si finalment es fa la consulta i si surt un resultat favorable a exercir el dret d’autodeterminació, que existeixin instruments jurídics.
Després el Parlament constituent del nou Estat decidirà si fa o no fa cas d’ells. Per tant, es tracta d’una simple inquietud intel·lectual i jurídica d’aquest grup, format per jutges però també per catedràtics de dret constitucional i professors de dret internacional.
Quines serien les línees mestres d’aquesta Constitució?
Aquesta Constitució bàsicament es guia amb l’estudi de dret comparat de les constitucions de Suïssa, un estat confederal, d’Islàndia, on els ciutadans van participar molt directament en l’elaboració de la Constitució, de Noruega i dels Estats Units, que ens sembla un text constitucional molt curt i molt sintètic però molt clarificador. Ens inspirem en aquests quatre textos per fer una Constitució que no tingui més de cent articles, per tant curta. Una Constitució amb una declaració de principis molt comprensibles pels ciutadans per evitar que, com passa amb la Constitució espanyola de 1978, molts ciutadans no comprenen molts paràgrafs per ser excessivament tècnics. Les lleis han de ser tècniques, però una Constitució, que ha de ser el marc de convivència general, ha de ser perfectament comprensible pels ciutadans. En aquesta Constitució fem la proposta que el nou estatus jurídic i polític de Catalunya sigui una república. Descartem una de les idees que s’està plantejant en el sentit que encara que Catalunya se’n anés d’Espanya continués sota la monarquia. Veiem poc viable adoptar un model com el britànic on Canadà, Austràlia o Nova Zelanda comparteixen cap de l’Estat que és la reina d’Anglaterra. Clar que això dependrà de les noves línees d’actuació del nou rei si vol de fer d’àrbitre dels dos Estats… Podria ser, però ho veig francament difícil.
Recentment el Congrés dels Diputats ha rebutjat la transferència a la Generalitat de la celebració de referèndums. Sembla ser que la llei catalana de consultes serà impugnada pel govern, la qual cosa comportaria la seva suspensió. Quina és la viabilitat jurídica de la consulta del 9 de novembre?
Les perspectives de futur són complicades en aquest moment. En cinc mesos, que és el que falta pel 9 de novembre, poden passar moltes coses. En aquestes darreres dues setmanes ha abdicat el rei, han dimitit els líders del PSOE i del PSC i en política tot és possible.
Veig tres hipòtesis sobre la taula. Primera, que el dia 9 de novembre arribem a celebrar la consulta perquè el govern espanyol i el català es posin d’acord en una cosa: que no és un referèndum vinculant i no té efectes jurídics. Així el govern espanyol s’estalviaria davant la comunitat internacional el paper tant galdós de prohibir l’exercici d’un dret fonamental democràtic com és anar a votar. Podria ser que arribessin a aquest acord: ni l’autoritzem, però tampoc la prohibim, senzillament la tolerem. Hipòtesi número dos, que el president Mas promulgui el decret de la consulta, el govern espanyol l’impugni al Tribunal Constitucional i aquest suspengui la celebració. En aquest moment, el Parlament de Catalunya i el govern de la Generalitat hauran de prendre una decisió: o l’acaten o no obeeixen aquesta ordre i segueixen celebrant la consulta.
Aleshores el govern espanyol podria suspendre l’autonomia en base a l’article 155 de la Constitució
Efectivament ho podrien fer, però no ho faran. Això seria com reconèixer que el decret de presidència de la Generalitat té efectes jurídics. Però encara que publiquin al BOE la suspensió de l’autonomia, com s’impedeix físicament que el dia 9 hagi les urnes als col·legis electorals i que milions de ciutadans vagin a votar? Només hi ha una manera que és enviar a la policia. I això és impensable, des de Brussel·les no ho permetrien de cap manera. El govern espanyol serà llest. Si el Parlament i la Generalitat convoquen la consulta diran: ‘no li reconeixem cap efecte. Ho desautoritzem, però no farem res físicament per impedir-la’. Hi ha una tercera hipòtesi, que tot s’emboliqui de tal manera que, al final, Mas opti per convocar unes eleccions plebiscitàries, que serien perfectament legals, però el seu objectiu no seria elegir diputats i triar entre programes, sinó bàsicament preparar la legitimitat d’una declaració unilateral d’independència.
En el cas d’una declaració unilateral d’independència es planteja la qüestió del reconeixement internacional i de l’eventual sortida de la Unió Europea. Què pensa d’això?
Aquesta pregunta l’han contestat dos experts en dret internacional com Jean Gonell, conseller d’Estat de França i Edward Mabry, president de relacions internacionals del govern britànic. Tots dos han coincidit.
Si es produís una segregació no pactada de Catalunya respecte Espanya, es donaria la situació que tots els ciutadans de Catalunya continuarien sent ciutadans europeus amb tots els nostres drets i obligacions. No notarien cap canvi en la nostra vida quotidiana, però Catalunya deixaria de formar part com a Estat, perquè seria un altre Estat, de la Unió Europea. Llavors es signaria un conveni bilateral entre Catalunya i la UE, establint un termini entre tres i cinc anys per a l’adhesió. No haurien de fer tot el procés d’adhesió de l’article 109 del Tractat de Lisboa, previst pels Estats extracomunitaris. Catalunya seria un Estat nou, però com que tots els seus ciutadans ja són ciutadans comunitaris, es faria una aplicació especial de la via de l’article 150. A la pràctica és com si continuéssim estant a dins, però durant tres o cinc anys no tindrem cap comissari europeu, no tindríem dret a la presidència de torn, no tindríem dret de vot al Parlament europeu… Seria una situació transitòria, similar a la de Puerto Rico respecte als Estats Units, és a dir un Estat Lliure Associat.
Per acabar, es modificaria aquesta perspectiva de secessió, si a Espanya hagués un canvi profund, com per exemple la proclamació de la República?
Sens dubte. La decisió que els catalans prenguem el 9 de novembre s’anirà desenvolupant entre els anys 2015, 2016 i 2017. Hi ha tres anys de transició, d’anar lligant aquest procés de secessió. En aquest anys a Espanya poden passar moltes coses. Evidentment si a Espanya s’endegués un procés de canvi de règim i es proclamés república de caire federal, això replantejaria tot el tema. Llavors els catalans sí que podríem dir: quan vam dir que volíem ser independents, això era molt diferent. Ara Espanya és una república, accepta entrar en negociacions sobre com ens federem o ens confederem. Això podria canviar tota la situació, són portes absolutament obertes.
3 Comments