A FONS
Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966), metgessa, teòloga i monja benedictina. És autora de diversos llibres en l’àmbit de la teologia feminista, així com en el camp de la sanitat pública amb dures crítiques contra la industria farmacèutica. També és una de les fundadores del Procés Constituent a Catalunya amb uns principis explícitament anticapitalistes i independentistes.
L’entrevisto a la Llar del Llibre on va venir a presentar el seu darrer llibre És a les vostres mans (Edicions Dau, Barcelona, 2014), amb gran èxit de pública. La presentació, iniciada més enllà de les 20 hores, es va allargar passades les deu de la nit.
Vostè va saltar a l’escena pública arran de les seves denúncies sobre la vacuna de la grip aviar. Què opina de la gestió de la crisis de l’ebola?
Crec que és el mateix. En tots dos casos s’estan posant els interessos privats pel davant de la vida de moltes persones. En el cas de l’ebola s’estan abocant uns diners a unes companyies que diuen que poden fabricar la vacuna. En canvi, els cooperants que treballen a l’Àfrica estan demanant diners per poder, per exemple, disposar de vies endovenoses. La gent s’està morint de diarrea, necessiten líquids que no toleren per via oral. A l’Àfrica hi un enorme dèficit d’aigua potable i de vies endovenoses. No pot ser que, al mateix temps que fa falta menjar i aquests sèrums, es gastin els diners en promocionar una possible cura que només beneficiarà a unes companyies farmacèutiques. A més sabem que l’ebola existeix des de els anys 70 i aquesta alarma només es produeix quan la malaltia salta a Europa.
D’on prové la seva vocació religiosa? De tradició familiar? De vocació personal?
La meva família no és religiosa. Quan tenia 15 anys vaig llegir els evangelis per primera vegada, una lectura que em va afectar profundament. Aquest va ser el meu punt de partença i interessar-me per la institució que al nostre país representa de manera més clara el missatge dels evangelis. Vaig anar a parar a la parròquia del Poble-sec amb un grup que es dedicava a fer acollida a la gent més pobra, com els immigrants i que estaven posant en la pràctica el que jo havia vist en teoria als evangelis.
És molt complicat compaginar la seva vida religiosa amb la seva activitat pública?
Un mica sí. Entenc aquest nivell d’exposició pública com a una excepció, derivat del meu compromís polític. El meu desig seria continuar tenint una presència pública, que m’agrada, però que no fos tant intensa com ara.
Vostè ha escrit un llibre titulat Teologia feminista. Podria resumir les tesis que defensa?
El llibre es titula Teologia feminista en la història i no Història de la teologia feminista, perquè a mi el que m’interessa no és tant identificar quan comença a existir la teologia feminista i estudiar la seva evolució, sinó identificar el que representa aquest mot de teologia feminista. Crec que representa l’intent per lluitar en contra de tots els que afirmen que, en el context teològic, hi ha o hi pot haver un accés diferencial als càrrecs de responsabilitat o de representativitat litúrgica, eclesial, però també social, política, pel fet de ser dona o home. El patriarcat diu que les dones, pel fet de ser-ho, no poden fer certes coses, un patriarcat que existeix des de fa molts anys. Des de que existeix el patriarcat hi ha hagut dones i homes que han dit: jo no estic d’acord amb això. Crec que pel fet de ser dona no hi ha d’haver cap àrea de la societat que hagi d’estar-li vedada. En aquest llibre busco testimonis històrics en aquest sentit, des dels primers segles fins als segle XVIII.
Quan diu teologia es refereix únicament a la cristiana o a d’altres religions?
En el primer capítol del llibre parlo de Ravi al-Basri, una sufí musulmana del segle IX, de la tradició budista i de la jueva. Intento, d’una manera breu, explicar que es tracta d’una crítica general i que s’ha donat a totes les cultures on hi ha patriarcat. La teologia no és només el patriarcat, sinó quan el patriarcat se’l defensa dient que és la voluntat de Déu. És a dir quan algú afirma que les dones han d’estar en un segon lloc o han de tenir vedades aquestes funcions perquè Déu ho vol. La teologia de l’alliberament feminista, encara que no porti aquest nom, ja la feia Sant Gregori quan, al segle IV en l’homilia 37, diu: ‘Observo una irregularitat, en el cas de l’adulteri quan és el marit qui peca contra la dona no passa res, però quan és la dona qui peca contra el marit li cau a sobre tot el pes de la llei’. I això no ho trobo bé, diu ell. Això Déu no ho vol, perquè Déu va dir honraràs pare i mare i posa a l’home i a la dona en igualtat. I per què passa això?- es pregunta Sant Gregori- perquè les lleis les han fet els homes a la seva conveniència.
No resulta contradictori la defensa del feminisme amb la seva pertinença a l’Església Catòlica on la dona té un paper subordinat?
Ja ha vist que aquesta defensa la he fet amb Sant Gregori. Per tant, això ja desmunta uns tòpics…
…però Sant Gregori és una excepció dintre d’una tradició històrica. De fet les dones no poden ser Papes, ni sacerdots…
No tant una excepció… Però reconec que, al llarg de la seva història, l’Església Catòlica té una estructura misògina, pel fet que a la dona se l’impedeix l’accés a aquesta presa de decisions. Aquesta estructura misògina és certa i jo vull que canviï demà mateix. Però crec que si existeix és perquè les dones de l’Església Catòlica ho volem. No jo, sinó la majoria. Si la majoria de dones de l’Església no ho volguessin en 24 hores ho tenim canviat. No visc a l’Església com si l’home m’oprimís.
La meva anàlisi és diferent, el patriarcat –tant el de l’Església com el de la societat- no és únicament el que fan els homes, sinó el que fan homes i dones junts quan ens comportem a la vida adulta amb el patró d’individuació infantil que té com a referent a la mare. Respecte a la mare la nena diu ‘jo sóc com la mare’ i el nen diu ‘jo no’. Això la societat ho reforça, construeix estereotips culturals que impedeixen que, a la vida adulta, ens separem d’aquest referent i reproduïm això. El que si que puc dir és que dels tres àmbits on m’he mogut més: la Universitat, l’Hospital i el Monestir, on he trobat més llibertat, com a dona i com a persona, és al monestir.
Vostè és independentista. No ho considera contradictori amb el missatge ecumènic, de germanor entre els pobles de l’Església o de l’internacionalisme del marxisme?
Si l’independentisme es basa en una defensa de la identitat diferencial, no només és contrari als postulats marxistes, sinó contrari al cristianisme en el sentit que entre les persones no hauria d’haver barreres que ens separin. Per a mi la defensa de la independència és basa en l’intent d’articular la democràcia. Crec que estem en una etapa globalitzadora on cada vegada més es tendeix a la uniformatització i a un govern cada cop més allunyat de la gent. Defenso les cooperatives, la subsidiarietat i la descentralització al màxim.
Sóc anticapitalista i rebutjo aquesta concentració de poder cada vegada més allunyada de la gent. Ens queixen aquí i ens diuen ‘Madrid té la culpa’, anem a Madrid i ens diuen ‘la culpa és de Brussel·les’ i a Brussel·les diran que de Pequín… Amb un polític més proper no ens poden enganyar tan fàcilment com si haig de triar a un president europeu que no conec de res. Per a mi és obvi que la democràcia, per ser-ho, necessita d’unitats petites. No autosuficients en el sentit d’autàrquiques que és absurd en un món cada vegada més interdependent. Per tant aquesta Catalunya independent que somio estaria relacionada amb tothom, però amb capacitat per a dir amb tu sí i amb tu no. Vull exercir aquesta sobirania, amb una consciència universalista i humanista.
Em considero nacionalista i faig la distinció entre un nacionalisme bo i dolent, perquè no vull deixar la paraula nacionalista en mans de les persones que defensen el nacionalisme identitari i excloent. Crec que hi ha una cosa preciosa en l’arrelament de les persones en un territori. No vull ésser flotants. Crec que la persona també la conforma el seu territori, l’olor que fa la terra. És molt important pensar que la persona s’humanitza en concret i no en abstracte. Això vol dir que hi un tros de terra que no és igual que un altre i no perquè sigui millor, però que te l’estimes. Aquest arrelament el necessitem per humanitzar-nos.
El mateix passa amb la llengua, que no és millor ni pitjor que una altre, però jo vibro amb aquesta llengua que a més pot canviar i que està feta de barreges i de mestissatges. Voldria defugir de cap essencialisme, però insistir en la bellesa d’identificar-se amb una cosa no essencial, però concreta.A més, al nostre procés, s’ha vist un potencial enorme. Al segle XXI no resulta fàcil activar i mobilitzar a la gent. Apel·lar a les tradicions, als castellers, als geganters… és bonic, malgrat que pugui haver-hi una part manipulable i negativa. Però jo valoro la part positiva. Allò que per les persones és concret i mobilitza; en canvi, les grans idees per magnífiques que siguin, com ara la Humanitat, no tenen malauradament aquest potencial mobilitzador.
Li faré la mateixa pregunta que li va fer Jordi Évole a David Fernández. S’estimaria més una república espanyola presidida per Pablo Iglesias o una república catalana presidida per Artur Mas?
Una república espanyola presidida per Pablo Iglesias. Ara bé, voldria matisar davant una pregunta dicotòmica com aquesta que és molt important no posar la qüestió nacional i la qüestió social una per a sobre de l’altre. Hem d’evitar l’enfrontament entre l’eix social i l’eix nacional. No crec que s’hagi de triar entre ambdues qüestions. Hem de lluitar per tenir la llibertat per decidir-ho tot.
D’on va sorgir l’idea d’impulsar el Procés Constituent amb Arcadi Oliveres?
Això va ser degut a persones que pertanyen a moviments socials de base ens van dir que l’Arcadi i jo tenien a Catalunya una credibilitat transversal, per aplegar a gent de diferents espais, des de l’àmbit del cristianisme, del catalanisme, de la lluita social… I que podríem ser un factor d’unitat, per intentar una confluència que està sent molt difícil.
La proposta de Procés Constituent cercava una candidatura unitària de les forces de l’esquerra alternativa. Quina és la perspectiva ara que la CUP s’ha despenjat?
La nostra proposta és per ara i per demà. Nosaltres seguirem treballant fins a l’últim moment per aquesta confluència i aquesta unitat. Si això no fos possible, m’imagino que haurem d’acabar presentar-nos en aquestes eleccions amb una o altre d’aquestes forces. En qualsevol cas això ho hem de decidir en la nostra assemblea general. La meva opinió personal és que això no és un punt final i quan estem en un nou Parlament tornarà a ser possible estendre la mà per fer una confluència amb un grup parlamentari o amb una altra fórmula. Hem de mantenir la voluntat de transversalitat, per la ruptura, per la pluralitat i el màxim d’ample possible. Crec que és una oportunitat perduda si no ho fem preelectoralment, però si no ho fem pre o ho farem post.
Quina és la relació entre Procés Constituent i la candidatura Guanyem Barcelona, liderada per Ada Colau?
Tenim bastants membres que estan a Procés i a Guanyem. Institucionalment no tenim una relació política, perquè nosaltres estem per les autonòmiques i Guanyem per les municipals. Ara bé, dintre del Procés em deixat oberta la possibilitat que, en cada població, Sabadell per exemple, la gent del Procés decideixi si és possible una candidatura unitària o amb d’altres agents polítics. A Barcelona, com que hi ha Guanyem, crec que aquesta serà l’opció del Procés, encara que hem de discutir-ho i aprovar-ho en assemblea.
Estaria d’acord o amb desacord amb l’afirmació que Procés Constituent és una versió esquerrana de l’ANC?
Estaria més d’acord amb l’afirmació que Procés Constituent és com la CUP dels grans.
Què opina de la proposta de candidatura unitària d’Artur Mas?
Està en contra de la proposta de Procés Constituent de no permetre que ningú dissociï la qüestió social i la nacional. La proposta d’en Mas posa la qüestió nacional per sobre de la social. No podem deixar el país en mans d’un govern que està accelerant la privatització de la sanitat, per exemple, i que és contrari als interessos de la població. A més, s’estan fent uns pactes com el Tractat de Lliure Comerç que CiU va firmar. I això la població catalana ho de saber per votar a aquest partit o a aquest president, per evitar que les decisions, com va passar en el cas de la grip aviar, es prenguin sense coneixement de causa. Per a mi és una contradicció que hi hagi aquesta creença i al mateix temps s’estigui evitant que la gent decideixi sobre un tema que és tan essencial com el Tractat de Lliure Comerç. Una cosa és el discurs i una altre les accions, com la política del conseller Boi Ruiz que justificaria la convocatòria d’una vaga general indefinida.
Entenc, doncs, que no acceptaria anar en la llista unitària d’en Mas?
No. I m’agradaria que no l’accepti ningú que estigui per la ruptura social. Posats a fer la comparació m’agrada més la proposta d’Oriol Junqueras. A Catalunya estem en un moment excepcional, hi estic d’acord. Per això voldria que tots els partits que es presentessin a aquestes eleccions, que jo voldria constituents, ho fessin compartint la reivindicació de la independència, però des de la pluralitat que és essencial per tal de poder defensar aquesta ruptura social.
Des de Procés Constituent s’està treballant en la redacció d’una Constitució catalana?
Nosaltres, quan diem procés constituent popular, ens referim a elaborar uns continguts com els que hem intentat plasmar, a nivell econòmic, en els deu punts del manifest de Procés Constituent. Pel que fa a la redacció de la Constitució, ens hem de preguntar com es redacta una Constitució. Ho fa algú en un despatx, es digui Santiago Vidal o Giscard d’Estaing, l’autor de la Constitució Europea? O primer s’ha de pensar quin és el procés per escollir a les persones que redactaran la Constitució? Això no es pot decidir en un despatx, necessitem escoltar les experiències d’altres països que han endegat processos constituents, encara que tampoc hem d’estar deu anys per fer-ho. La cosa ha de ser àgil i m’imagino un procés constituent de dos anys. Si es fa des de baix tindrà un color i si es fa des de dalt en tindrà un altre. Així si mentre es redacta la Constitució, s’aprova el Tractat de Lliure Comerç estarem lligats de peus i mans, perquè digui el que digui la Constitució catalana, aquest estarà per a sobre.
