El periodista sabadellenc Víctor Colomer porta més de 30 anys realitzant una entrevista diària a la secció ‘Cara a Cara’ del Diari de Sabadell.
En els darrers temps ha donat el salt al món de la imatge amb la publicació d’un llibre entre humorístic i satíric titulat El llibre de les meravelles, on l’autor mostra a través de fotografies passades per Photoshop la importància dels catalans al món i d’una futura república catalana.
Quantes entrevistes has fet a la secció Cara a Cara?
Doncs des del maig de 1982 que vaig fer la primera entrevista de la secció n’hauré fet aproximadament 7.000. Primer eren petitetes, després van anar creixent i canviant de format. Ha estat una entrevista cada dia sense fallar ni un sol dia, excepte un que me la van censurar, fa molts anys. El tema era de preservatius i el director va considerar que no era apropiada pel diari.
És molt difícil aconseguir realitzar una entrevista diària?
Si, però és la meva feina. Sempre estàs buscant a qui li faràs l’entrevista, i també t’has de coordinar amb els companys de feina per no trepitjar-nos els uns als altres. Durant molt temps vaig fer molts actors de teatre, perquè al diari hi havia molts forats en l’àmbit teatral, després es va cobrir molt bé i vaig buscar els forats temàtics que hi ha al diari, si veig alguna cosa al diari que no entenc busco a un expert que m’ho expliqui. Si el tema a mi m’interessa, penso que l’entrevista pot ser interessant per a tothom.
D’aquestes 7.000 entrevistes n’hi ha alguna que en guardis un record especial?
Recordo la d’un pagès que tenia uns terrenys on actualment hi ha l’Ikea i que amb la requalificació dels terrenys va perdre l’hort i fent-li l’entrevista es va posar a plorar d’una forma… aquell home necessitava de forma desesperada tocar terra, arrels, pics, adobs…. També tinc bon record de les entrevistes que serveixen per alguna cosa, i que gràcies a elles es solucionen problemes. Ara m’ha vingut al cap que fa molts anys Televisió de Sabadell va donar a una nena un viatge a Disney, i mai arribava el premi. Després de fer-li l’entrevista a la nena, al dia següent l’empresa patrocinadora li va donar el premi, la família va tornar del viatge amb un Goofy de regal, que jo els vaig agrair molt. Aquella nena va poder anar a Disney gràcies a mi i això em fa molt feliç.
I alguna entrevista que no repetiries?
No sé… et trobes amb gent molt antipàtica. Gent que a l’endemà d’haver-se publicat l’entrevista es queixa, tot i que cada cop menys. Hi ha gent que té por de dir coses, o altres que et diuen una cosa i a continuació la contrària.
Tens alguna anècdota divertida després de més de 30 anys a la professió?
De fet cada entrevista és una anècdota. Una vegada a un entrevistat no li vaig fer la foto, i al diari en van posar una d’arxiu i quan ens vam adonar, vam veure que havíem publicat la foto del germà de l’entrevistat i a més també vam publicar el nom del germà, enlloc del de l’entrevistat.
Després de tantíssimes entrevistes, avui ets l’entrevistat, com et sents?
Molt més còmode. És molt més fàcil. Quan acabem l’entrevista aniré a fer quatre coses per Sabadell i ja està. De l’altra forma quan acabem l’entrevista faria la foto, aniria al diari, escoltaria la gravació i resumiria l’entrevista, avui no ho he de fer [somriu].
Una de les teves aficions és el retoc fotogràfic, com va sorgir aquesta afició?
Ja de petit li agafava la revista Hola a la meva mare i em posava a retallar i enganxar. Feia collage. De més gran retallava fotocòpies, després vaig començar a fer felicitacions de Nadal pels amics i poc a poc vaig començar a utilitzar el Photoshop. He fet algun curs i tinc un nivell d’aficionat autodidacte.
Crec que tens una teoria pròpia de quan juntes dues imatges, oi?
Sí. Tinc la teoria que unir dues imatges no és unir dues coses. U més u és igual a tres, perquè si agafes per exemple l’estàtua de la Llibertat i l’estelada, i les juntes surt una altra cosa. Com quan s’ajunta un senyor i una senyora i surt un nen petit. Aquesta tècnica també l’estic fent amb textos, agafo el Parenostre i el poso en context militar i surt una parida divertidíssima.
Vas fer uns calendaris que van tenir molt d’èxit a la ciutat.
Certament, van tenir molt d’èxit a Sabadell. Vaig fer el primer al 2007 i a partir d’aquí vaig anar fent un cada any, aquest any no crec que el faci. He fet el de Tintín a Sabadell, Cinema Sabadell, Monuments del món a Sabadell, fotos clàssiques de periodisme a Sabadell i el de Catalunya.
I dels calendaris passes a fer El llibre de les meravelles?
Com que el calendari que vaig fer de Catalunya es venia molt, vaig decidir fer molts fotomuntatges abans de les eleccions autonòmiques d’aquest diumenge. Vaig voler seguir amb la temàtica del calendari. Al calendari són imatges més serioses de les que he fet posteriorment pel llibre, que són més esbojarrades.
Podríem catalogar el llibre com esbojarrat?
Sí i tant. Que la gent ho entengui, és un llibre d’humor. És un llibre per riure i per desdramatitzar aquests moments tant tensos que estem vivint. Si som independents bé i si no, no passa res.
Com definiries El llibre de les meravelles?
És com una trapelleria feta per un nen gamberro. Els lectors possiblement en una primera lectura no entendran res. És un llibre molt esbojarrat i per molt que estigui dividit en capítols i seccions és un llibre difícil de pair. Espero que en una segona lectura riguin i en una tercera espero que “tiemble después de haber reído” com es deia la secció del diari còmic La Codorniz, de l’època franquista. L’altre dia l’Albert Om em va dir: “aquest llibre seria una frikada si no fos perquè no és cap frikada”. Em va encantar la frase perquè si et llegeixes el llibre i el medites acabes dient, tanta necessitat tenim els catalans que ens vegin? Tenim tanta necessitat d’estima? Necessitem estar al món. També he de dir que porta una introducció del sabadellenc Miquel Calçada i el pròleg de Vicenç Altaió.
D’on has tret la inspiració per totes les històries que expliques al llibre?
Doncs he fet una associació d’idees, he ajuntat les icones catalanes (l’estelada, el caganer, el burro català, el tió…) amb les icones universals o institucionals (la muralla xina, l’estàtua de la llibertat…) I es tracta d’anar-los unint.
Quan has trigat per fer cadascuna de les imatges?
Els fotomuntatges porten molta feina, poca gent ho sap, però fer un fotomuntatge d’aquests porta una llarga feina al darrera. Cada imatge és un nou repte. Hi ha alguna, la més senzilla, que només he trigat una tarda de diumenge, però hi ha d’altres que he trigat setmanes senceres. Normalment les faig a la nit mentre els meus fills veuen la televisió i quan se’n van a dormir, poso música i segueixo fins les dues del matí. Així cada dia durant un any per poder enllestir el llibre.
Per aquells que vulgueu aprofundir més en el llibre, el proper dijous 24 de setembre a les 19 hores es presentarà El llibre de les meravelles a La llar del llibre.
