Xavier Bosch

Xavier Bosch, escriptor: “l’amistat és un sentiment permanent que va més enllà de la mort”

Nosaltres dos és l’última novel·la de Xavier Bosch, on l’escriptor explora els límits de l’amistat a partir de la història del Kim i la Laura, dos joves que es coneixen a la universitat.

Després de guanyar el Ramon Llull amb Algú com tu, l’autor arrenca amb força amb aquest nou llibre, del qual s’ha fet una tirada inicial de 40.000 exemplars. El va presentar dijous passat a La Llar del Llibre.

Vas decidir escriure aquesta novel·la quan va morir el poeta Francesc Garriga, que era molt amic teu. Què senties en aquell moment? Quina necessitat vas tenir de fer la novel·la?
La necessitat de parlar de l’amistat, d’aquest sentiment permanent, profund i rotund que va més enllà fins i tot de la mort. Tenim paraules per dir com ens sentim quan ens quedem orfes, quan ens quedem vidus, però en canvi quan es mor el millor amic no en tenim. Com que el llenguatge és el vestit dels pensaments, vaig decidir fer una novel·la sobre l’amistat, que no és ni de bon tros la del Francesc i la meva que no tindria cap interès per ningú, sinó que és una història inventada entre el Kim i la Laura, dues persones que no existeixen més enllà d’aquestes 560 pàgines.

Per què no la vas voler fer sobre el Francesc i tu ni que fos aportant un punt de ficció per fer-la més interessant?
No vull banalitzar el record. El que sento dels anys que hem passat junts, aquests 34 anys de pràcticament veure’ns cada dia, és una cosa que va quedar entre ell i jo, la meva família i els que ens coneixien. No tinc perquè compartir-ho, sóc massa egoista com per compartir aquestes coses.

Però sí que hi ha alguna referència al Francesc, algun petit homenatge al llarg del llibre.
Hi ha una dedicatòria cap a ell, explícita, i després hi ha un parell de “cameos”, d’aparicions fugaces. Per exemple, el bar Horiginal del barri del Raval de Barcelona on cada dimecres al vespre anava a recitar o a sentir poesia.

La pregunta que et vas fer inicialment és si és possible l’amistat entre un home i una dona. A quina conclusió has arribat després de fer el llibre?
A la conclusió hi vaig arribar abans de fer el llibre. Jo penso que sí, que és possible, que només faltaria. Som tanta gent al món que hi ha casos per tot i, per tant, sí que hi pot haver i hi ha exemples de casos d’amistats entre homes i dones que decideixen no anar més enllà.

Tot i així al llarg de tot el llibre hi ha una tensió sexual entre el Kim i la Laura que fa perillar la seva amistat.
Hi ha un pacte de joventut, en l’època universitària, de dir ‘si deixem que això passi potser tindrem el risc de perdre això que tenim’. Atès que els fa por perdre un vincle, aquest lligam invisible tan bonic entre ells, s’estan d’anar més enllà.

Es marquen límits.
Sí, es marquen límits i són ells dos que juguen constantment en l’època universitària, no només amb les paraules sinó amb el que estan pensant, i decideixen posar-se aquesta barrera que en principi no volen saltar-se.

Què és el que fa tan especial l’amistat del Kim i la Laura?
Que són molt diferents d’entrada i que de mica en mica es van assemblant. Es rescaten mútuament en els moments de màxima necessitat. Hi ha dos moments, un que està molt ensorrat ell i un que està molt ensorrada ella, que tots dos tiren una corda al pou per ajudar-los a sortir, per arrossegar-se l’un a l’altre i per dir “quan més em necessitis em tindràs”.

La seva amistat comença arran d’un treball universitari que fan sobre el llibre Frankenstein, que apareix alguna vegada més al llarg del llibre. És casual que sigui aquest llibre?
Frankenstein, el monstre, al final de la novel·la li fa un retret al científic que l’ha creat quan li diu ‘tu em vas crear, tu em vas donar emocions, però no em vas dir com fer-les servir’. Tots a la vida, i el que fan el Kim i la Laura en aquesta novel·la al llarg dels 30 anys en què es va trenant la seva amistat, és intentar aprendre a gestionar les emocions, que és el que fem nosaltres des de que tenim ús de raó fins que morim.

El tercer element de la novel·la és l’hotel de la família del Kim. En alguna ocasió has dit que “aquests establiments són una metàfora de la vida”. A què et refereixes?
És una minivida. En un hotel hi ha gent que fa molt soroll i hi ha gent que passa de puntetes i ningú no se n’assabenta. Hi ha gent que hi està un mes i hi ha gent que està una nit, com a la vida hi ha gent que mor als 100 anys i altra als 10. Hi ha gent que plora, que riu, que fa servir molt l’aigua i la dutxa tres vegades al dia perquè és de franc en un hotel i gent que l’aigua no la tasta mai. A més és un lloc on les coses sempre volen estar perfectament posades i arreglades, que tot sembli perfecte i que mai sembli que hi hagi un problema de cara als clients.

El llibre es divideix en tres parts molt separades per explicar un recorregut de 30 anys. Per què ho has volgut fer així i no explicar-ho tot seguit?
Parlo de tot el recorregut però amb aquests talls, amb aquestes el·lipsis, i després anem endavant i endarrere per explicar què ha passat en aquest temps. Em va semblar que per demostrar que dos amics podien arribar a ser-ho tant sense veure’s cada dia era que durant uns períodes molt llargs de temps no es veiessin, i passen tretze, catorze, quinze anys entre que en tenen 18-20 i en tenen 35 i després 50 que no es veuen. Però, s’estimen tant que el vincle es manté.

Xavier Bosch
Bosch, a la llibreria. Autor: J.d.A.

El llibre comença amb la festa del cinquantè aniversari del Kim. Es 50 són la part més important de la novel·la?
És el moment de posar el comptador a zero, de fer recompte, de saber que ja tenim menys vida per davant de la que ja hem viscut, per tant fas balanç. També veus que hi tens poc a perdre a l’hora de prendre decisions, també a nivell sentimental. A mesura que els personatges creixen i que el pas del temps s’esdevé, des del 84 al 2001 i al 2016, que és quan hi ha la festa i quan el Kim i la Laura fan 50 anys, les coses més importants van passant més cap al final. Al final les tres parts són com plantejament, nus i desenllaç.

En el llibre trobem alguns moments on la Laura fa una reflexió de la diferència que hi ha entre que els homes i les dones quan arriben als 50. Existeix aquesta diferència?
A mi em fa l’efecte que no però l’estereotip, la societat i fins i tot la publicitat fan que ho sembli. Fan que els homes siguem gent interessants i les dones deixin de ser desitjables a partir de que se’ls retira la regla o els surten arrugues. Sovint la societat les ha convertit en invisibles. A mi això em sembla una injustícia i per això hi ha un parell de diàlegs, un que té la Laura amb la seva amiga, excompanya de pis i que ara és doctora, i un altre entre la Laura i el Kim on l’autor hi diu la seva, es rebel·la contra aquesta injustícia, reivindico que tots som iguals de desitjables, homes i dones, tinguem 50, 60, 40, 30 o 20.

Has arribat a dir que “una festa dels 50 anys és un enterrament en vida”. No és una mica forta aquesta frase?
No perquè tots hem anat a molts tanatoris i hem vist la gent que hi va, tots ens hem imaginat el nostre tanatori, la nostra vetlla fúnebre, i qui vindrà. Per tant, si fas la festa dels 50 anys tots aquells ja vénen però brindes i t’ho passes bé i rius encara, no et troben a faltar perquè encara hi ets. En aquest sentit, cada vegada que he anat a una festa de 50 anys he tingut aquesta sensació.

Això podria passar igual en qualsevol festa, no?
Sí, i una presentació d’un llibre també és un enterrament en vida. Ve gent que et fa un homenatge i enlloc de repartir el virolai en un pergamí et fan dedicar un llibre. Potser escric per això, per perpetuar-me.

Si parlem de la teva trajectòria, els tres primers llibres, la trilogia del Dani Santana, és molt diferent d’Algú com tu i de Nosaltres dos. A què respon aquest canvi de registre?
Quan vaig acabar les tres novel·les de thrillers periodístics tenia la necessitat de demostrar-me a mi mateix que podia explicar una altra mena d’històries i també de sorprendre als lectors, que no pensessin ‘aquest ha trobat una fórmula que funciona, el periodista que investiga, i ara anirà repetint com a xurros, canviant les trames que investiga i el mitjà de comunicació on treballa el Dani Santana’, però no. Necessitava sacsejar-me i sacsejar al lector. Va anar mot bé amb Algú com tu i de moment ha arrencat molt bé amb Nosaltres dos.

Escrius més per tu o pel lector?
Jo escric per mi, escric el llibre que jo voldria llegir, tant quan faig ‘lladres i serenos’, per dir-ho ras i curt, com quan faig aquesta novel·la més emocional, més sincera. Jo escric el que em ve de gust, el que necessito, el que tinc ganes de dir i sobretot el que m’agradaria llegir.

Quin camí seguiràs dels dos?
No ho sé, però tant a la vida professional com ara d’escriptor m’agrada anar saltant i sorprenent. La següent encara no ho sé, és massa d’hora per dir que faré.

Falta poc menys d’un mes per sant Jordi. Què té d’especial aquest dia per als escriptors?
El mateix que per als lectors i per als ciutadans que passegen, que és sensacional, és el millor anunci de Catalunya. Gent que es regala roses i llibres, que passeja pel carrer, que remena, mira contracobertes de llibres, el bon humor, la màniga curta, la claror, el dia més llarg. És el millor anunci de Catalunya. Després, els autors que tenim la sort de firmar i dedicar ho vivim més còmodament perquè no tenim cops de colze ni empentes sinó que estem a l’altra banda esperant que els lectors ens vinguin i ens mirin als ulls i ens demanin una dedicatòria per la persona que estimen.

Els llibreters diuen que s’ho juguen tot en un sol dia. Els escriptors també?
És el dia més important de l’any. Es ven un percentatge molt elevat dels llibres i és molt important que no plogui, que no jugui el Barça contra el Madrid… sort que és a tres quarts de nou de 9 perquè podria ser pitjor.

Has estat l’únic autor que en aquests deu anys has liderat dues vegades el rànquing d’autors més venuts. Això és una pressió extra?
Pressió cap ni una. És un repte, són ganes de fer-ho bé, però les mateixes que si no hagués estat dues vegades l’autor més venut.

Comments are closed.