A FONS
Bona part dels formats periodístics i d’entreteniment als mitjans de comunicació en català dels darrers anys tenen la seva paternitat (Alguna pregunta més, El gran dictat, Aquest any cent, Cafè Baviera, El món a Rac1). Ha treballat a ràdio, televisió i premsa, on va dirigir el diari Avui. Actualment està vinculat al diari Ara i escriu articles a El Mundo Deportivo.
Xavier Bosch ha visitat Sabadell aquest divendres per presentar Eufòria, la tercera novel·la del seu alter ego a la ficció, Dani Santana, que continua denunciant els tentacles del poder, ara des de l’hospital. Amb Eufòria, Santana descobreix el poc conegut món dels visitadors mèdics, amb el teló de fons de la crisi periodística i la instal·lació d’un parc temàtic a Catalunya de la mà d’un magnat mexicà. Acció i reflexió es donen la mà de nou a la sèrie del Dani Santana.
iSabadell ha parlat amb Xavier Bosch minuts abans d’iniciar la presentació, a la Llar del Llibre, del carrer Sant Antoni de Sabadell. L’any 2009 va guanyar el premi Sant Jordi amb Se sabrà tot (amb evidents referències a la seva sortida de la direcció del diari Avui). Després de fer passar el Santana a la televisió amb Homes d’honor, ara a Eufòria el protagonista deixa entreveure una via de sortida a la crisi dels mitjans.
En un moment de la novel·la que avui ens presenta un dels personatges assegura que “en temps de crisi la gent vol denúncies”. És el que fa amb Eufòria?
Diguem que en temps de crisi la gent vol denúncies i també crònica rosa. Ho vaig posar perquè a l’última fira de Frankfurt, al mes de setembre quan ja estava acabant la novel·la, vaig llegir que un simposi d’experts europeus i americans van arribar a aquesta conclusió: en temps de crisi la gent llegeix una cosa o una altra. Però en qualsevol cas, el Dani Santana ja fa tres novel·les que denuncia realitats amagades i a Eufòria també.
Ara ens trobem Dani Santana reclòs a l’habitació d’un hospital. No en surt en les més de 300 pàgines però això no evita que l’acció continuï tenint un component molt alt a la novel·la.
Em fa l’efecte que hi ha més acció, més violència i més sexe fins i tot que en les novel·les anteriors, tot i que ell no es mou d’una clínica, que és un món amb un funcionament propi. El Santana està enguixat de dalt a baix per un intent d’assassinat que ha patit per una notícia que ell investiga. E
En aquesta novel•la es dedica a donar joc, a fer d’àrbitre entre el periodista veterà prejubilat de la seva feina i el jove hacker valent i arriscat que tira pel dret per aconseguir qualsevol informació. El Santana fa d’àrbitre, entre aquests dos móns, el del periodista veterà que contrasta les fonts com s’han de contrastar i el que tira pel dret. Entre línies, es respon a la pregunta de si val tot al periodisme per aconseguir una informació. El que han fet [Edward] Snowden o [Julian] Assange han fet trontollar estructures importants, com l’administració d’Obama. A petita escala, Eufòria és una reflexió sobre si tot s’hi val per aconseguir una informació.
De fet, tota la sèrie gira en la relació entre les empreses periodístiques i el poder. A Eufòria es veu molt clarament la crisi dels grans mitjans i la incipient sortida que poden suposar els digitals. El Dani Santana s’ho mira, com deia vostè, amb escepticisme. Com s’ho mira el Xavier Bosch?
A la novel·la hi ha un personatge que en un moment diu que el periodisme serà digital o no serà. Jo penso això.
Veig que la indústria periodística tradicional, la que durant segles ha funcionat, la del paper, està en crisi. I a la vegada hi ha la crisi econòmica que tots patim, per tant, la premsa està en doble crisi. Una crisi que l’està enfonsant. Però en canvi, crec i estic convençut que el periodisme, que el nostre ofici, no està en crisi. La ciutadania no pot prescindir de la nostra feina, perquè és una necessitat social. Ens continuaran necessitant perquè som mitjancers entre la realitat i els ciutadans. Però en el nou món hem de saber encaixar el nostre paper. Els mitjans i els periodistes estem jugant una partida de Tetris. Està baixant una figura i hem de saber com encaixar-la.
És un moment apassionant. Tot va molt ràpid i tot això no havia passat mai. Però no tinc dubtes que acabarem encaixant-la perquè no es pot prescindir de la nostra feina.
De moment, però, no s’ha trobat la fórmula.
La fórmula de cobrar per donar la informació a través del digital no. Però la gent ja no busca la notícia sinó que les porten a sobre. Porten les notícies a la butxaca, al telèfon mòbil. I per tant, el que hem de trobar és com monetitzar això. És el gran verb.
Fer rendibles les visites a les webs d’informació.
Ningú ho ha aconseguit encara de manera òptima. Ni el New York Times. El primer que ho trobi serà seguit per tots.
Una de les vies de sortida que planteja la novel·la són les petites unitats de periodisme d’investigació, com la que crea el Santana. Creu que el futur podria anar per aquí, per petits equips independents, amb talent, sense un gran mitjà al darrere?
Hi haurà una tendència en convertir els periodistes en llops solitaris. Quan més lliure ets és quan més independent ets. I quan més solitari ets més lliure ets i no depens de ningú. Però al final allò que publiques ha de ser vist, ha de tenir una massa crítica, de visites, de clics, per a ser valorats perquè si no això no existeix. És una mica el que passa a la novel·la quan creen nomeselsfets.com. Es pensen que només per tenir el Dani Santana al darrere la gent els llegirà. Es troben inicialment decebuts. Un d’ells pensa que si hagués fet servir els seus contactes amb la premsa tradicional o una televisió haurien tingut més ressò.
En una entrevista al Nació Digital comenta que en aquesta novel•la ha rebut crítiques i insults provinents de la indústria farmacèutica…
I de metges.
En canvi, amb l’islamisme o la màfia no ha tingut resposta. Tant poder tenen els visitadors i la indústria farmacèutica?
També els farmacèutics en els trobem pel carrer i tenim amics que són delegats comercials… Les realitats que tenim a la vora són els nostres metges i les nostres farmàcies.
Perquè novel·les i no reportatges o informacions. Tot el que apareix és cert?
El penedit de la indústria farmacèutica que m’ha explicat tota la seva vida, amb una càmera al davant no ho hauria volgut fer. Ell té por. La gent té por d’explicar la realitat. Si hagués fet un 30 minuts no hauria pogut dir el que dic a través de la novel·la. I sempre em puc curar en salut: el meu llibre està a les prestatgeries de ficció. No estic fent un assaig, no estic denunciant ningú. Prodemax és un antidepressiu inventat. XAK Farma és una laboratori farmacèutic que no existeix. Els metges són noms inventats…
És curiós l’origen del llibre. Una novel·la, que per definició té voluntat de permanència, que quedarà a les prestatgeries i a les biblioteques si va bé durant anys. I sorgeix a través d’una cosa tan efímera com una piulada de 140 caràcters a Twitter. Com va ser?
Jo tenia clar els temes de fons de que volia parlar: el periodisme, la crisi del periodisme i el periodisme digital com a solució i present. Pensava les trames que havia d’investigar el Santana, i una la tenia clara i era el tema dels parcs temàtics i els vincles entre els governs de torn.
Vaig rebre una piulada d’una persona que em diu: ‘m’han agradat molt les dues novel·les del Dani Santana. Crec que tinc una cosa que el Dani Santana pot investigar’. Em va cridar l’atenció, francament. El vaig seguir. Ens vam escriure per Missatge Directe. Em va fer un titular de que s’havia dedicat a la vida: 10 anys treballant per una de les principals farmacèutiques amb un producte per a la hipertensió. Ho vaig trobar apassionat. Vam quedar. I encara la trobada va ser-ho més. Durant dues hores i mitja a l’hotel Miramar de Barcelona, em va explicar tota la seva vida, el seu sou, el seu pressupost per untar metges…
Com i perquè decideix ell sortir d’aquell món?
Ho deixa un dia que es fa fàstic a si mateix pagant 600 euros a una prostituta, no per ell sinó per a un metge que faria ús dels seus serveis. Com veus tot això a la novel·la ho he aprofitat. La vida de l’Hugo Serra [un dels personatges] és la vida de la meva font.
La sèrie també és un retrat àcid de la classe política. Hi ha personatges bastant sinistres, com l’alcalde Garnier. A Eufòria no hi apareix. Però ho fan altres. Pel coneixement que té, és el pa que s’hi dona?
Ni totes les farmacèutiques són com XAK Farma, ni tots els metges són com els que surten, ni tots els periodistes són com el Santana ni tots els polítics són, per sort, com alguns dels que surten, en aquesta i les anteriors.
És veritat però que la corrupció està instal·lada a tot arreu, que no hi ha un pam de net, que els interessos manen i que periodisme i poder són dues cantonades d’un mateix món que sovint topen o es troben.
S’ha trobat molts alcaldes Garnier?
El poder intenta… influir. Coaccionar ja és més fort. Amenaçar m’ha passat molt poques vegades i no necessàriament amb polítics. Hi ha companys periodistes que també amenacen. No estic satisfet de la classe política que tenim. Hi ha molta merda. Però majoritàriament són gent que es podria guanyar la vida d’una altra cosa i la dediquen a servir-nos a tots nosaltres des del govern o l’oposició. Amb la gent que ho fa bé, em trec el barret.
Faig un petit parèntesi: vostè va ser un dels últims que va entrevista a Manuel Bustos encara com alcalde de Sabadell, a l’Àgora de TV3. Què en recorda?
Em va semblar un personatge. N’havia sentit a parlar molt. Però per la manera de negar-ho tot i donar explicacions per tot em va semblar un personatge que en sap molt. Molt hàbil. Llest. Durant un temps a la ciutat repartien unes enganxines sobre l’estil Bustos. Doncs vam veure l’estil Bustos de molt a prop.
Ha escrit de moltes temes a les novel·les però no d’un pel qual és bastant conegut i reconegut, que és el Futbol Club Barcelona. Per què? No s’ha atrevit?
A casa col·lecciono tots els llibres que surten del Barça. Tinc una biblioteca importantíssima. Però pel que fa a ficció mai no he llegit res que m’hagi satisfet sobre el Barça. No seré qui ho escrigui. M’estimo massa el Barça. Amb el Barça no s’hi juga.
Pel que fa a l’actualitat barcelonista, hi ha un cert perill de tornar 20 anys enrere i que part de l’afició vulgui que l’equip perdi?
Això ja està passant. Va haver-hi una vegada, un exconseller convergent que em va dir: ‘si el Barça guanya estic content perquè guanya el Barça; i si el Barça perd estic content perquè perd el Núñez’. Doncs ara que tornen a estar fora tots aquests que tenien aquest sentiment, que ja no manen, això torna a passar.
Afany d’autodestrucció?
Hi ha gent que parla de fractura però només faltaria que amb 140.000 socis tots penséssim igual. Només faltaria que tots ho veiéssim igual. Està bé que ens tirem els plats pel cap. Que això acabi perjudicant al club em sap greu.
El Dani Santana diu que tothom té un titular amb cinc columnes que li pot ensorrar la vida.
Tothom no sé però sí que tothom té un petit secret que no voldria que fos conegut. És com aquella frase de George Orwell: ‘una notícia és allò que algú vol que no es publiqui’. Tots en el fons tenim alguna cosa que no ens agradaria que sortís en un titular a cinc columnes.
Hi haurà més novel·les del Santana o ja s’han acabat?
No ho sé. La realitat té tants femers i el poder tantes ganes de tapar-los que el Dani Santana té ganes de furgar i destapar més coses. Però pel que fa a l’autor, a mi, em fa l’efecte ja he dit tot el que volia dir sobre el periodisme: els vincles amb el poder, la corrupció, tot això. Amb Eufòria queda complet el trencaclosques sobre la reflexió periodística i sobre la corrupció que volia fer.
