Xavier Domènech, historiador i cap de llista d’En Comú Podem: “Repetir eleccions a Catalunya generaria frustració col·lectiva”

Nascut a Sabadell al desembre de 1974. Doctor en història per la Universitat de Barcelona i, fins a ser nomenat comissionat de la Memòria Històrica de l’ajuntament de Barcelona, professor d’història de la UAB. Està casat i té un fill. Ha publicat diversos llibres entre d’altres Quan el carrer va deixar de ser seu (2002), Quan plovien bombes (2007), Clase obrera, antifranquismo y cambio político (2008), Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo (2011) o Hegemonías. Crisis, movimientos políticos y resistencias (2014)

L’entrevisto dimecres passat a la plaça Sant Miquel de Barcelona, al costat de l’Ajuntament de Barcelona.

D’on prové la seva vocació política? En quines organitzacions socials o polítiques ha militat?
Crec que hi ha un poso familiar, però mai en el sentit explícit del terme. No és que la meva família m’impel·lís al compromís polític. La meva avia em parlava de la República, els meus pares formaven part de la tradició llibertària als anys 70. Tot això em va marcar, no en el sentit militant del terme, sinó com ambient. A més, el Sabadell en què vaig créixer era bastant específic, el Sabadell que sortia de la Transició amb una càrrega sòcio-política molt forta. A l’entrar a l’institut, al 1988-89, em vaig posar en temes de moviment estudiantil, llavors hi havia la LOGSE. Després vaig entrar en moviments contra la guerra del Golf. Als 15 o 16 anys vaig militar en Col·lectius de Joves Comunistes (CJC), vaig estar un temps al moviment d’insubmissió MiliKK, també vaig militar a Revolta, a no confondre amb Revolta Global. A la universitat vaig estar implicat en el moviment estudiantil, en contra la precarització laboral i després em vaig posar en moltes coses que se’n fa difícil recordar perquè han passat molts anys. Posteriorment vaig deixar l’activisme perquè em vaig posar a investigar i després vaig ser professor, encara que vaig participar en algunes coses però de manera molt puntual. Vaig tornar a l’activisme al 2010, emmarcat pel tema de la crisi.

Com historiador s’ha especialitzat en temes de tardofranquisme, moviment obrer i ha publicat diversos llibres sobre el tema. D’on prové aquest interès?
A l’entrar al doctorat vaig tenir que triar un tema d’investigació per a la tesina. L’interès pel moviment obrer era de sempre, no era nou. Tot això comença amb un treball petit sobre la vaga general de Sabadell de febrer de 1976 de la que havia sentit parlar. M’apassionava el tema perquè era la història de la meva ciutat. Després perquè descobreixo que aquesta història no lliga amb els relats que hi havia sobre la Transició. Quan entro a l’activisme és un període de fortes derrotes, l’època del neoliberalisme més fort, d’una certa difusió que les idees fortes de l’esquerra no serveixen. És una època molt de resistència. M’introdueixo en un món que, paradoxalment, en el que l’activisme social, en els anys 60 i 70, aconsegueix victòries molt importants i això em fascina. El meu interès per aquest període prové de la confluència d’aquests factors.

Xavier Domènech

Quins motius el van portar a ingressar en Barcelona en Comú?
Hi ha una reflexió compartida que fem des de fa temps, des de després del primer cicle fort del 15M, cap al 2012. És l’idea que també al camp electoral i institucional es poden lliurar batalles. Una reflexió que compartim gent que després estarem en Barcelona en Comú i en d’altres llocs. De fet, treien un manifest, titulat Més enllà del 25, on plantegem algunes d’aquestes idees que van madurant en diferents espais, entre ells el que seria Barcelona en Comú. Amb Barcelona en Comú em sento molt identificat amb la proposta, encara que llavors no participo en les llistes. M’hi sento molt identificat, primer per l’importància del grup municipal com a esglaó de construcció democràtica, de la possibilitat de crear una nova institucionalitat, pensar que els moviments socials són flors dintre de l’espai urbà. A més, crec molt en la gent que ho defensava, crec molt en l’Ada, crec molt en el Gerardo, en el Jaume… Gent amb les que comparteixo moltes coses des de fa molts anys i crec molt en la seva capacitat. M’implico bàsicament en la campanya, participo en mítings, escric coses i aquesta és més o menys la història.

Quins han estat els objectius i les seves tasques com a comissionat per la memòria històrica de l’Ajuntament de Barcelona?
Això seria llarguíssim d’explicar-ho i ocuparia tota l’entrevista. Per simplificar-ho molt, els nostres objectius han estat la construcció a la ciutat de Barcelona de les memòries plurals on la ciutadania es pogués sentir-se reconeguda, en un moment en que estem vivim una mutació profunda, un canvi accelerat i on la política ha d’estar al servei de la ciutadania perquè tingui materials per reflexionar sobre ella mateixa. Això significava la creació d’instruments potents, lligats a la memòria del que han estat els moviments socials, les principals tradicions polítiques i culturals de la ciutat i desplegar-la a nivell de barris.

És cert que Ada Colau va posar com a condició que vostè liderés la llista d’En Comú Podem per donar suport i implicar-se en la candidatura?
Això té que veure amb una lectura mediàtica sobre el tema. A mi em proposen ser candidat a les catalanes i no ho faig per un tema personal. Ara m’ho proposen des de diversos sectors. M’ho proposen dirigents de Podemos, dirigents de Barcelona en Comú com Ada Colau. De fet, insisteixen. No dic que sí immediatament, faig una reflexió una mica llarga. Ho vull meditar bé i veure com es configura el projecte. Vist que em proposen com a una persona de consens i que el projecte val molt la pena, decideixo donar un pas endavant. No com una imposició de ningú. Sé que tot i que això seguirà sortint als mitjans de comunicació, malgrat que ho he desmentit en alguna altre entrevista i ha estat igual.

Què opina del malestar de la militància d’EUiA per la manera com s’ha confeccionat la llista de En Comú Podem?
La proposta de llista es configura en molt poc temps en tres o quatre setmanes. Veníem de les catalanes que havien estat especialment intenses i teníem poc temps per configurar aquest espai de confluència. Això què vol dir? Que potser tot no s’ha fet com s’hauria d’haver fet. La proposta de Barcelona en Comú representa un any de feina i és evident que no es pot fer el mateix en tres o quatre setmanes. Per tant, hi ha moltes coses que s’hauran de millorar en el futur; però. dit això, crec que la llista és molt potent i en les condicions que s’ha gestat – i és cert que no són les condicions ideals- crec que la proposta final ha quedat bé i estic bastant orgullós de la feina que ha fet la gent. Perquè això és un treball de totes les organitzacions que s’han trencat les banyes per aconseguir-ho i arribar fins aquí. Que EUiA sigui o no hi sigui és una decisió seva. Personalment, crec que és molt bo que tot EUiA hi sigui. Ara, entenc que la proposta va més enllà de com es configura la llista, de fet el que ha passat aquí no ha passat a la resta de l’Estat.

Per què ha estat possible a Catalunya la confluència amb ICV-EUiA i no ho ha estat a la resta d’Espanya amb IU?
Sincerament ho desconec, perquè no he estat en les negociacions de l’Estat. No sé quins han estat els esculls per què no s’hagi produït a l’Estat. És cert que en el cas de Catalunya i Galícia s’ha plantejat, per la seva pròpia realitat i pel seu propi sistema polític, un procés de confluència que afectaven a més dos subjectes i que més implica a gent que no provenia de cap subjecte. Això probablement ha facilitat que tots els actors hi fossin, mentre que la resta de l’Estat es plantejava amb només dos subjectes. Una cosa és confegir un espai binari i altra confegir-ho a Catalunya que no ho és, com a Galícia o València. El que passa a València és que no ha funcionat del tot bé, perquè IU no s’ha implicat.

La seva formació defensa un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Quina seria la seva opció en cas de celebrar-se: sí, no?
Nosaltres partint de l’idea que qualsevol debat o formulació de proposta sobre la forma final que Catalunya s’ha d’encaixar dintre l’Estat o sobre si Catalunya ha de caminar cap a un Estat independent, passa per posar sobre la taula el dret a decidir. De fet, la nostra candidatura, paradoxalment,  s’ha quedat sola defensant el referèndum vinculant perquè un sector que ho defensava ja no ho defensa i aposta directament per fer una proposta de reforma constitucional. Tot un sector del sobiranisme  diu que això ja està superat. Això ens provoca una situació paradoxal. Ara mateix la consecució del referèndum és la garantia que es pugi decidir sobre això. Precisament, el que està fent ara Francesc Homs és tornar al peix al cove de tota la vida. Ara mateix som la garantia que els catalans i les catalanes pugin respondre a la pregunta en un escenari on la pregunta i la resposta es facin en condicions. No només per l’existència d’una candidatura, que és una coalició, i una candidatura catalana amb nom propi. A diferència del que ha passat a Catalunya, on moltes vegades s’ha pretès iniciar processos de transformació només centrats en la pròpia Catalunya, nosaltres sempre hem treballat amb aliances, amb sinèrgies, amb solidaritat i fraternitat amb les forces de transformació i canvi real a la resta de l’Estat. No és només que nosaltres ho proposem, és que hi ha algú, en aquest cas Podemos i Pablo Iglesias i també Garzón, que estan disposats. Però sobretot Podemos que centralment que ha fet d’això uns dels seus eixos de campanya. Per tant, és un treball i una reflexió compartida per anar cap aquest escenari.

Xavier Domènech

Vostè es considera independentista, federalista, confederalista?
La meva tradició és la de Pi i Margall. És a dir, l’idea que les sobiranies han de ser plenes i compartides. Per tant, crec que ha d’haver un reconeixement de la sobirania plena dels catalans i les catalanes. En aquest reconeixement, ha d’haver-hi també, i això és una proposta personal, un espai per a les sobiranies compartides. Això, tradicionalment, se li havia dit federalisme, però el federalisme s’ha convertit en una arma contra l’independentisme i moltes vegades com una idea de centralització des de l’Estat central i amb això no estic d’acord. La defensa de la sobirania plena de Catalunya és per a mi un eix central. La sobirania Catalunya com la dels altres pobles, no només de Catalunya. En aquesta candidatura apostem pels processos constituents, perquè creiem que fan falta canvis d’arrel a Catalunya, però defensem amb tanta força –ni amb més ni amb menys- que aquests processos constituents, que aquesta necessitat de canvi, és igual de necessària per als catalans i catalanes com també per als espanyols i espanyoles, amb les múltiples identitats que es pugin donar. Es tracta d’un projecte amb vocació de lluita conjunta. No només en allò que és la construcció de les sobiranies, sinó en la construcció de les polítiques socials. Moltes vegades, aquí, el debat està molt centrat en conviccions molt absolutes. Per posar dues reflexiones literàries. Deia Ausias March: “Creixent saber l’ignorància es desperta al qui més sap li corre major dubte”, que forma part del meu ADN, com també forma part del meu ADN l’idea de Machado: “En mi soledad he visto cosas muy claras que no son verdad” Si aquesta candidatura expressa alguna cosa és que no estem sols, que els altres tampoc estan sols i que la lluita ha de ser conjunta.

Què va votar al 9N?
No vaig poder votar perquè en el meu DNI encara tenia l’adreça de Sabadell i a Barcelona no vaig poder votar.

Però que hagués votat?
Llavors estava a Procés Constituent i hagués apostat pel Sí/sí.

Què pensa de les crítiques del diputat de Catalunya Sí Que Es Pot, Joan Giner, sobre el vot negatiu d’aquesta formació a la declaració de desconnexió?
La declaració en sí mateixa apuntava a tres eixos: la creació d’un Estat propi independent, l’obertura d’un procés constituent i l’annex amb les condicions socials. Això ho volien solucionar en un dilluns. Crec que l’obertura d’un procés constituent tot en un dilluns és complicada; però, a més, feta predeterminant el resultat del procés constituent, que és l’Estat independent, era una proposta que no es feia a tot el demos, al conjunt de la població, sinó a una part de la població. Crec – i aquesta és una reflexió compartida per la CUP després de les eleccions- que el resultat del 27S, extraordinari en termes de forces independentistes, no donava per fer un mandat per a construir l’Estat propi. Un altra qüestió és si havia un mandat per fer un procés constituent, però és que la declaració ajunta les dues coses. I, a més a més, ajuntat amb un debat profundament marcat per qui havia de ser el president de la Generalitat. Així, el valor d’aquesta declaració a dia d’avui, vistes dels declaracions d’Homs, estava en funció si després hi havia un vot a l’investidura de Mas. A una setmana vista és difícil valorar els processos polítics, però sí que és veritat que s’ha donat un canvi d’escenari en molt poc temps. En aquella declaració es van voler ajuntar masses coses en un sol temps i en un sol moment i això porta tensions i problemes.

Com veu la situació política a Catalunya? Creu que s’hauran de repetir les eleccions?
És molt complicat. Tot apunta a que sí. El que passa que grans órdagos com aquest també els hem vist altres vegades. Aquestes eleccions per què es convocarien? Serien unes eleccions plebiscitàries? Serien unes eleccions per decidir qui és el president de la Generalitat? Tanta llista del president, amb el president, sense el president… I, al final, aquest debat sobre un tema que es deia no tenia importància s’ha de solucionar amb unes eleccions. Crec que seria un escenari de frustració col·lectiva. Entenc que es podrien fer unes noves eleccions, però si es produeixen és a partir d’una frustració. Ara mateix, nosaltres, en aquest escenari ens situem com l’única força política amb una proposta de sortida d’aquest tema a les eleccions generals. Perquè tothom ha abandonat el camp o està canviant de relat. En aquest sentit, la posició de Convergència, si la línea de l’Homs és la nova línea convergent, ens porta a un escenari bastant brutal en termes d’aspiracions col·lectives. Un escenari on Convergència, com li està passant des del 2012, està perdent la capacitat d’encapçalar propostes polítiques i entrant en una llarga trajectòria de crisis electoral i política.

DSC_1182

Per què creu que Ciutadans va ser la primera força política el 27S a districtes obrers com ara Nou Barris on havia guanyat Barcelona en Comú feia uns mesos a les municipals?
En el cas de Nou Barris s’ha de valorar un altre resultat per veure fins a quin punt el tema del plebiscit va impregnar la realitat. A Nou Barris, certament Ciutadans va ser la primera força política però a un punt i mig de diferència amb Junts pel Sí, que va ser la segona força. Un resultat que Esquerra i Convergència no havien tret mai. Crec que hi ha un moment clau al setembre. A l’agost les enquestes preguntaven als votants no independentistes si votarien en clau d’independència i que deien que no, que votarien en altres claus. Al setembre, el 70 per cent dels votants no independentistes afirmaven que votarien en clau d’independència; és a dir, que buscarien el vot del no. Ciutadans s’ha  beneficat de varis coses. Va emergir clarament com el vot del no. S’ha beneficiat d’una campanya electoral que no ha estat especialment dura amb ells, la resta d’actors estaven concentrats en d’altres coses com dividir espais electorals propers. Ciutadans és una proposta que té a favor els grans poders econòmics i mediàtics. Això, vulguis que no  ajuda, el Podemos de derechas que va dir el nostre conciutadà de Sabadell, Josep Oliu. Ciutadans s’ha beneficiat de varies d’aquestes coses i volen representar la libertad sin ira, el canvi tranquil. És un partit que no té experiència de govern, que no ha protagonitzat el canvi als carrers, que no ha lluitat i que vol capitalitzar el que no és. Només cal mirar el seu programa econòmic i social per adonar-se que és programa netament neoliberal, ni el PP compraria. La seva proposta de contracte únic és com totes les reformes laborals juntes. Es pot vendre com moltes coses, però en el seu cor hi ha l’aposta per la defensa de les elits financeres que ens han portat a la crisi actual. Està revestit de nou, té una bona telegènia, té una bona tècnica polític-electoral, però molt aviat la gent es donarà compta que representen coses molt velles.

Quines són les seves expectatives cara al 20D? Creu que podrà millorar els resultats de Catalunya Sí Que Es Pot?
Les nostres expectatives són guanyar. Catalunya sempre s’ha mogut en tres eixos: l’eix social, l’eix nacional i l’eix democràtic. Nosaltres ens situem clarament en l’eix democràtic. És l’eix que es planteja la recuperació de la sobirania, per que la gent pugi controlar les seves vides. Creiem que és l’eix fonamental i que les apostes per tensionar molt o subsumir un eix en un altre no acaben de reeixir. Aquest eix democràtic és la síntesi per solucionar el conjunt de problemes que pateix la ciutadania d’aquest país. Creiem que tenim el programa, el discurs que ens porta a poder articular àmplies majories, en un moment en el qual s’albiren escenaris de frustració. Ciutadans no representarà un canvi social, sinó tot el contrari i que l’aposta de la resta de l’espai sobiranista en aquestes eleccions no queda massa clara, quan Convergència torna a la política del peix al cove. Per tant, la nostra aspiració és guanyar les eleccions a Catalunya, per produir un canvi a Catalunya i un canvi a l’Estat.

Quines seran les relacions del diputats d’En Comú Podem amb Podemos a les Corts espanyoles?
Una relació d’aliança, de col·laboració i de treball conjunt.

Quines són les seves coincidències i discrepàncies amb la CUP?
La CUP és un projecte de construcció d’unitat popular, és un projecte que ha protagonitzat experiències molt valuoses. A les eleccions del 2012 va aconseguir situar-se a l’eix democràtic i han fet una feina parlamentaria molt bona. Ara bé, respon a una ideologia determinada, plenament respectable, que és la defensa del socialisme, independència i Països Catalans. Jo provinc d’una tradició diferent. Compartim moltes coses amb militants de la CUP, però la meva tradició prové de Pi i Margall, que també recullen alguns militants de la CUP ara que hi penso. Però no m’he mogut mai en el marc de la tradició política de l’independentisme que és una altra tradició que respecto i que en molts punts és positiva.

Serien possibles aliances entre la formació que vostè representa i la CUP, si més no en l’eix social?
Quan torno a l’activisme, via 15M,  via vagues generals, via les lluites a la Universitat pública trobo en tots aquests espais a companys i companyes de la CUP. Aquesta lluita que es va donar al carrer és perfectament traslladable al espais institucionals. No tinc cap problema i ens podem trobar en moltes coses.

Creu que a la propera legislatura es donaran les condicions a les Corts espanyoles per obrir un procés constituent i fer saltar el “candado de 1978” com diu Pablo Iglesias?
Sí, tot i que les enquestes vulguin apuntar al contrari. Tenim un situació molt complexa. No crec que sigui viable l’idea de supervivència del bipartidisme que es fa una reforma tranquil·la i s’acaba el problema. El conjunt de problemàtiques obertes en aquests últims anys, socials, democràtiques o territorials, com en el cas de Catalunya, han provocat  una crisis molt evident de legitimitat del sistema. Un conjunt de problemes que no es tanquen ni són tancables i que només es poden afrontar. Crec que no es tancaran perquè el resultat electoral serà sorprenent i encara que no fos així tampoc serien tancables. Com ha explicat molt bé Pérez Royo, pots parlar molt de reforma constitucional, però la tradició d’aquest país és que finalment arribes a un escenari de procés constituent, de nova Constitució, per la incapacitat d’assumir aquests problemes. La Constitució espanyola no ha tingut cap reforma fonamental des del seu inici. Només la reforma de l’article 135 que va dinamitar el pacte social que representava la Constitució posant a dintre una bomba de rellotgeria amb un article plenament neoliberal. Per tant, crec que hi haurà un moment d’obertura de processos constituents.

Fotos: Jordi de Arriba

Comments are closed.