Xesc Terés nascut a Sabadell l’any 1967, és pioner del triatló a Espanya i des de l’any 2005 és corredor d’ultrafons. El sabadellenc pot ser el primer espanyol en acabar les dues proves més dures i històriques de l’ultrafons: BadWater i Spartathlon.
Quins van ser els teus inicis?
Vaig començar a fer proves de pista i cross quan tenia 13 anys. Quan tenia 18 anys, l’any 86, va sortir el triatló aquí a Espanya i conjuntament amb dos nois més de Sabadell, l’Arcadi Romera i el Paco García, vam participar al primer triatló que es va fer a Espanya, concretament a Sant Sebastià. A partir d’allà, des de l’any 86 fins al 99 també amb el meu germà que es va apuntar al cap de pocs mesos que participés al triatló de Sant Sebastià vam anar fent triatlons. L’any 99 per temes familiars i laborals vaig decidir deixar el triatló i em vaig dedicar a córrer proves en ruta, en aquella època les proves eren de 100 quilòmetres i les marxes de resistència. No tinc un perfil competidor, m’ha agradat fer proves més que res per un repte interior personal i per buscar coses diferents, desconegudes, un límit. Pel que fa al temps i una marca sempre fa il·lusió però no és el meu objectiu principal. Amb el meu germà Jaume i el Joan Masip l’any 2005 vam anar a fer la marató des Sables, a partir d’aquí se’m va obrir un ventall que fins aleshores per a mi era desconegut ja que des d’aquell moment totes les proves que havia fet hi havia informació, hi havien plans d’entrenament i eren proves més d’aventura. Vaig començar fent els 160 quilòmetres del Montblanc així com també diverses proves de llarga distància fins a dia d’avui.
Què significa per a tu Sabadell?
El millor lloc per entrenar del món, som molt afortunats, només ens faltaria alta muntanya, però la tenim al Pirineu. Tenim des de les instal·lacions de les pistes per si vols fer entrenaments de qualitat o la Mola i Togores que pots desconnectar de la civilització. Si vols fer un triatló amb un moment estàs fora de la ciutat en bicicleta, natació tens les piscines de 50 metres al CNS. No canviaria Sabadell per res del món.
Quin racó de Sabadell t’agrada més per passejar?
La part de l’Ajuntament i del racó del campanar, en definitiva el casc antic del centre de l’Ajuntament amb la part de Togores i la zona de l’aeròdrom des d’on es veu La Salut.
Quan corres escoltes música? En el temps lliure quin tipus de música escoltes?
Des de que corro que fa uns 30 anys, rares són les vegades que ja sigui competint o entrenant que escolti música, les poques vegades que n’he utilitzat ha sigut per distreure’m quan tinc alguna ‘pájara’. M’agrada New Age i sobretot la música de la dècada dels 80.
Per desconnectar què t’agrada més el mar o la muntanya?
Realment si algun dia no pogués córrer pels genolls, per desconnectar m’agradaria fer inmersió i proves de natació de llarga distància. N’estic segur que em relaxaria molt per la magnitud del paisatge. Tot i que el mar i la muntanya m’agraden molt, segurament em relaxaria molt més el mar.
Cada matí surts a entrenar?
Més que un entreno és una sortida per preparar el dia de feina, som un grupet que ens diem els jabalís, cada dia a dos quarts de set sortim el Manel Astals i jo una hora cada matí de rodatge per començar la jornada.
Quantes hores entrenes a la setmana? Segueixes alguna pauta especial?
Depèn de mi mateix, de la disponibilitat que tingui per sortir a entrenar, normalment la meva rutina és de dilluns a divendres a primera hora del matí que és sagrada, i si la feina m’ho permet algunes tardes doblo la sessió. Aquest any per exemple afortunadament a nivell laboral he pogut entrenar una mica més, sinó de dilluns a dijous entreno una hora, divendres faig dues hores i el cap de setmana faig el màxim d’hores possibles entre 4 i 12 hores. A la setmana són entre 15 i 17 hores.
Sobre quina superfície et sents millor?
On em trobo millor és sobre pista de terra, no sóc una persona d’alta muntanya, m’agrada un desnivell mitjà si és molt pla tampoc em va gaire bé. A mi per exemple em va molt bé Matagalls-Montserrat que és on més bé em trobo.
Quina és la característica per ser un bon ultrafondista?
El més important és que t’agradi molt, l’ultrafons és més que marató, fins fa uns anys eren 100 quilòmetres però per a mi l’ultrafons és tot allò que superi les 20-25 hores. Realment l’ultrafons és un esport espiritual, de trobar-te a tu mateix, durant tantes hores passes moltes crisis, per més que entrenis les cames et faran mal, es tracta de buscar a dins d’un mateix coses que et facin continuar, no parar, de que realment t’omplin i trobis sentit al que estàs fent. Quan ja n’has fet una ets capaç de fer-ne més, el secret està en trobar a cada prova alguna cosa de tu mateix. Per a mi és una forma de vida.
Com funciona l’alimentació durant aquestes proves?
Hi ha diferents proves dins de l’ultrafons, hi ha les curses que són per etapes d’autosuficiència, com la marató des Sables que portes el menjar lifiolitzat, després hi ha les proves de muntanya que pot ser la ronda als cims d’Andorra, el Montblanc de 160 quilòmetres, on portes una motxila amb el que pots necessitar i durant la cursa hi ha punts d’avituallament i després hi ha proves com la que faré al setembre a Grècia l’Spartathlon que no pots portar motxilla, només una ampolla d’aigua i punts d’avituallament i has d’anar gestionant la teva beguda i el teu menjar. L’èxit o el fracàs després del cap, és la segona cosa més important, vetllar perquè l’estomac no se’t tanqui, estiguis ben hidratat, sobretot que el cos no es quedi sense energia i la tercera les articulacions que no pateixin traumatismes. Amb l’alimentació, al llarg dels anys, he anat provant i experimentant quina alimentació és la que funciona millor pel meu organisme, per exemple aquest any funciono diferent que fa dos anys, aliments que abans m’anaven bé, ara no em van tan bé, és qüestió d’estar amb un constant estat d’aprenentatge.
Segueixes alguna dieta especial durant la setmana?
Fins als 40 anys no feia dietes, menjava de tot i el meu cos funcionava bé, però a partir dels 40 he necessitat cuidar-me més, he provat diverses dietes. Actualment intento menjar de tot, tot i que evito els sucres, i no abuso molt dels carbohidrats, com la pasta i la pizza, menjo més hidrats de carboni així com també molta fruita, verdura, peix i carn. El que millor em va és menjar de tot però sense abusar de res.
Has tingut alguna lesió important?
Afortunadament de lesions no n’he tingut, tot i que algun que altre traumatisme si que he patit. Crec que el secret per reduir el risc de lesions és no anar per sobre del teu límit i escoltar el cos.
Què és més important la condició física o la força mental?
Sense cap mena de dubte la força mental, qualsevol prova la podem fer tots, només depèn del temps que necessitis, el cap és la part més important a tenir en compte per afrontar una prova d’aquesta envergadura.
Durant els 30 darrers anys hi ha hagut algun moment en que t’hagis plantejat abandonar l’ultrafons?
Sí, treballo per mi, tinc una empresa, ara fa quatre anys vaig haver d’acomiadar a bastanta gent. De cap manera se m’ha passat pel cap abandonar els entrenaments de llarga durada, però participar en competicions si que m’havia plantejat deixar-ho. En els darrers tres anys m’he retirat en bastantes proves en cursa perquè no hi trobava sentit, em trobava molt buit mentalment i amb la feina en comptes d’alliberar-me em creava més tensió, i més si a sobre hi afegeixes aquest ‘boom’ pel running. Temps enrere tots els corredors que hi havia, era gent que havia arribat aquí per una evolució, i ara et trobes a curses entre 800 i 1000 participants cosa que fa sis anys enrere no superàvem els 300 inscrits. Per mi l’ultrafons no deixa de ser el cementiri dels atletes.
Com gestiones les crisi dins d’una carrera?
Intento escoltar el màxim el meu cos per intentar saber perquè estic anant malament, quan t’ho planteges és perquè veus que alguna cosa va malament. Fa un temps anava a un ritme massa elevat, ara intento veure, experimentar amb el meu cos i adaptar-me a les circumstàncies encara que hagi d’estar-me una hora parat o caminar-ne dues. Si realment vull acabar la prova haig de passar per aquest purgatori. He de sacrificar-me.
Com et finances el cost de les inscripcions i dels viatges?
Moltes proves me les haig de costejar jo, però afortunadament tinc alguns sponsors que a nivell d’inscripcions me les paguen, però el cost dels viatges m’ho haig de pagar jo. Abans si que rebia més ajudes però ara amb la crisi tot ha anat de baixada, al final de l’any aquest hobby em suposa moltes despeses.
Quins són els reptes de cara als pròxims mesos?
El principal i el més important, el dia 25 de setembre, participaré a l’Spartathlon a Grècia. Són 246 quilòmetres corrent des d’Esparta a Atenes, és la ruta original, és una prova mítica de l’ultrafons i juntament amb la BadWater són les proves amb més prestigi. Si Déu vol estaré a la línia de sortida intentant estar dins dels temps de tall per poder-la acabar. Entre mig faig amb un amic meu de Lleida un acte promocional que aniré corrent des de Montserrat a Lleida que són 125 quilòmetres, el 5 de setembre. No vull plantejar-me cap més cursa més enllà de l’Spartathlon.
Amb 30 anys d’experiència en aquest món quina ha estat la prova que més bon record guardes?
El Tour des Géants de 335 quilòmetres, que vaig fer amb el meu germà Jaume, mai havíem pres una sortida junts, i aquell any es va morir el meu pare i vam decidir fer-la junts. Tot i que tinc un nivell superior al del meu germà, vaig decidir entrar amb ell a la meta, va ser una prova que em va omplir molt. També he de dir que totes les proves sempre hi ha una part positiva, totes m’han agradat molt, però sí que és cert que el Tour des Géants va ser especial per a mi.
