Josep Manuel Suàrez, sobre el Tribunal de Comptes: “Es pretén fer una purga i que la gent tingui por”

L’exdelegat de la Generalitat al Regne Unit i Irlanda és un dels alts càrrecs que estan sent investigat pel Tribunal de Comptes pel presumpte delicte de malversació de fons públics per promocionar la independència catalana. Suárez està a l’espera de saber, a finals de mes, quina fiança haurà d’encarar: tem que li embarguin la casa o la seva pensió de jubilat.

Josep Manuel Suárez, nascut a Tarragona el 1948, va venir a Sabadell el 1967 a estudiar Empresarials. El mateix any començà a treballar al Banc Sabadell on va ser  director de Recursos Humans entre 1986 i 1995. Milita a Convergència des del 1979 i ara ho fa a Junts per Catalunya. El 2011 fou nomenat delegat de la Generalitat a Gran Bretanya, càrrec que ostentà fins el 2016. Des d’aquest any presideix la fundació Atendis-Associació Pro Disminuits Psíquics de Sabadell. Recentment, amb una quarantena de persones més, ha estat imputat pel Tribunal de Cuentas pel presumpte delicte de malversació de fons públics per promocionar la independència quan era delegat de la Generalitat al Regne Unit.

Vostè ha estat imputat pel Tribunal de Cuentas en el marc de l’anomenada causa contra la projecció exterior del procés sobiranista arran del seu càrrec com a delegat de la Generalitat a la Gran Bretanya i Irlanda. Quines eren les seves tasques?
Quan vaig començar era delegat de la Generalitat a Gran Bretanya i al cap de dos anys es va afegir Irlanda. La meva tasca era coordinar el que ja existia: Acció que era la promoció comercial; Turisme, l’Institut Ramon Llull i Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). És a dir, promocionar Catalunya en tots els aspectes. Em vaig incorporar al maig del 2011. Però la delegació es va obrir al 2008, en època de José Montilla. És a dir que ja tenia la seva història. Feia dos anys que m’havia prejubilat del Banc Sabadell. Aleshores era el moment que es parlava del pacte fiscal i el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, volia fer uns bons i es va adreçar a mi com a coneixedor de la City londinenca i em va oferir ser delegat. Aquesta va ser la primera etapa en què com a delegat havies de mirar de promocionar totes les àrees que feien referència a Catalunya.

Quina mena d’activitats desenvolupava?
En l’àrea econòmica ja existia Acció. Aquesta, com a entitat dependent de la conselleria d’Empresa, tenia per objectiu facilitar convenis amb empreses catalanes que volien exportar al Regne Unit. Llavors hi havia unes 140 empreses catalanes i una de les meves tasques era ajudar-les. A la part de Turisme, impulsar l’estand de Catalunya a la Fira de Turisme i promocionar que els anglesos vinguessin a Catalunya. Amb l’Institut Ramon Llull promocionava la cultura com ara amb traduccions a l’anglès d’escriptors catalans i amb tota mena de qüestions relacionades amb la cultura. A l’ICEC es donava suport  a empreses de cultura que volien expandir-se a  Gran Bretanya com ara companyies de teatre. Aquí, també hi ha el tema molt important de la Anglo-Catalan Society que es va fundar fa més de 50 anys i que coordina als professors de català al Regne Unit. Hi ha 21 universitats britàniques que ensenyen català i a Espanya són set. Un detallet.

Quina era la seva relació amb l’ambaixada espanyola?
Jo sempre vaig procurar que la delegació tingués una base institucional. La meva primera visita quan vaig arribar allà va ser a l’ambaixador d’Espanya. Llavors era Carles Casajoana, català, del PSOE. Una persona molt correcta. Fins al punt que, en les primeres etapes, quan ell era ambaixador em convidaven a les reunions departamentals perquè entenia que la Generalitat era Estat. Després va venir el canvi de govern, va guanyar el PP i van nomenar a don Federico Trillo. Òbviament no era el mateix, encara que van establir una relació correcta del tipus: ’yo sé que tú sabes que yo sé’ on cadascú feia el que podia. Jo anava cada any a la festa nacional espanyola del 12 d’octubre. Per la Diada l’ambaixador no venia, però enviava un representant. A nivell institucional es va mantenir la correcció. Fins al punt que, quan em vaig jubilar, l’1 de juny del 2016, la darrera visita que vaig fer va ser a l’ambaixada espanyola per acomiadar-me d’en Trillo.

Amb l’ambaixada espanyola les relaciones eren correctes, perquè calia que ho fossin. També vaig tenir molt bona relació amb el cònsol espanyol, Josep Riera, mallorquí, ja que havia moltes coses en comú.

Quan va rebre la notificació del Tribunal de Cuentas?
El 22 d’abril d’enguany.

De què se l’acusa?
Es diu que vaig utilitzar diners públics per promocionar la independència de Catalunya.

S’aporten algun tipus de proves?
Això ho sabrem els dies 29 i 30 de juny on es dirà quina és la llista final. Em van enviar un pendrive d’informació llarguíssima. Tinc 42 anys d’experiència en gestió bancària i sé una mica de comptes i em resulta impossible esbrinar tot el que hi ha allà. Tot està molt barrejat. Diuen: et vas gastar 10.000 euros en sopars amb la premsa o que vas anar a Inverness són 700 euros o que vas estar a Gal·les, que va sopar amb aquest o que vas dinar amb aquest altre… Són partides de misèria. La meva ‘ambaixada’ eren tres persones. El promig de costos de ‘l’ambaixada’ era 110.000 euros i amb això entrava pagar a una persona, les altres dues cobraven d’aquí directament, i les despeses de l’oficina. És clar que si es carreguen les despeses de tots els dinars i sopars… Em diuen que cada setmana informava del referèndum d’Escòcia. Sí, feia un informe, però això no costa diners. O que vaig anar a Dublín o a Edimburg com observador internacional els dies del referèndum. Sí. Doncs un viatge en tren, tornant el mateix dia i tot pagat són 300 euros. Per exemple, en els temes dels sopars de premsa que fèiem el mes gener, sumen 10.000 euros. En un dels quals es diu que vam regalar 14 llibres d’un hispanista. Era una biografia de Gaudí que no sé si era independentista. O si havies fet una trobada. O un viatge. O que si responia a la premsa a la pregunta ‘Com està la situació a Catalunya?’ Cada setmana feia un informe de les activitats que fèiem i on anava.

De tota l’acció m’acusen d’haver-hi anat a promocionar la independència. Vam anar per alguna raó concreta, però si et pregunten per la situació política de Catalunya…Sumant d’aquí i d’allà. Jo no vaig signar cap contracte de res, no vaig llogar a ningú per fer coses per la independència. Vaig estar del maig del 2011 al maig de 2016. Aleshores ningú parlava d’independència, sinó de Pacte Fiscal. Després es va parlar del dret a decidir. Poc abans de jubilar-me hi va haver un canvi de govern, Artur Mas va fer el pas al costat i va entrar el president Carles Puigdemont. Aleshores, evidentment era una legislatura que tenia com a objectiu el referèndum, que estava al programa electoral de Junts pel Sí.

Del gener al maig del 2016 van venir el conseller Romeva i el president Puigdemont. Em vaig gastar uns diners en uns taxis, vaig fer un dinar amb empresaris catalans i un dinar amb inversors britànics. Si d’això en diuen malversar fons públics…

Quan ha d’anar a declarar?
Els dies 29 i 30 van els advocats i els procuradors, en persona no hi aniré. Aleshores sabrem quin serà l’import global que es demana als 41 imputats i individualment quants diners a pagar ens toquen a cadascú. El pitjor és la incertesa de no saber quan et demanaran, això quan es barallen xifres milionàries. Els delegats som la base, després hi ha els secretaris generals, els consellers, Raül Romeva d’Exteriors, Francesc Homs de presidència, perquè a la seva època exteriors era una secretaria depenent de presidència. També, estan els consellers d’Economia, Mas-Colell, i Junqueras, i a sobre els dos presidents, Mas i Puigdemont.

S’ha d’aclarir que Diplocat no forma part de l’estructura del govern. Diplocat és una altra pel·lícula. El que passa és que Diplocat és el que s’encarregava de més coses, però no depenia d’Afers Exteriors, encara que òbviament estava en col·laboració total amb la Generalitat.

És cert que segons el funcionament del Tribunal de Cuentas, primer s’ha de pagar i després es pot reclamar?
Així és.

A final de mes em diran: ‘a tu et toca tant i busca’t la vida i paga’. I si no pagues, embargament. Em poden embargar el pis o la pensió, depèn de la xifra. Després hi haurà un procés de tres, quatre o cinc anys, cremant etapes, presentant recursos, arribant a Europa. Al final la pel·lícula acabarà on sigui i es farà una liquidació definitiva.

Fins a quin punt ha pogut pesar en el seu encausament la seva presència pública en el referèndum escocès?
No ens enganyem. Els escocesos, com els bascos, són molt seus. A Catalunya hi ha molta basquitis i escotitis. I tots dos van a la seva. Amb el Scottish Nacional Party (SNP) teníem una relació correcta, però ells anaven a la seva. Els interessava tenir una bona relació amb el govern espanyol perquè si guanyaven el referèndum demanarien entrar en la Unió Europea i no volien el veto d’Espanya. Amb l’SNP molt amics, però tu aquí i jo allà. Quan jo vaig anar a veure com funcionava el referèndum d’Escòcia, aquí s’estava parlant del 9-N. D’un procés participatiu. De referèndum ni es parlava. Les dates són les dates i va ser a partir que va guanyar Junts pel Sí que hi havia un mandat per fer un referèndum, abans no.

Respecte al referèndum d’Escòcia el que feia cada setmana era un informe, explicant com anava el procés del referèndum. D’això m’acusa el Tribunal de Cuentas. També feia un informe cada setmana sobre el Brexit que va ser un tema importantíssim, però d’això no en diuen es.

Però que consti que no podies anar a buscar un suport per la independència amb uns que no volien complicar-se la vida. A nosaltres ens interessava quin procediment feien servir, per saber-ho.

Vostè ha manifestat a diversos mitjans de comunicació que la seva acusació al Tribunal de Cuentas és un episodi més d’una causa general contra l’independentisme. En què es fonamenta aquesta afirmació?

El Tribunal de Cuentas s’ha passat pel forro els EROS d’Andalusia, la corrupció del PP, el cas de la senyora Botella, etc. En canvi, a nosaltres ens acusen de totes, totes. Si això no és una causa general contra l’independentisme que baje Dios y lo vea.

Això és un continu. Avui el president Sánchez ha fet el seu míting al Liceo, però avui mateix quanta gent ha anat la Ciutat de la Justícia a declarar perquè estan imputats. Ara som nosaltres amb el tema del Tribunal de Cuentas. Ahir van entrevistar al Trapero que va dir que si alguna cosa havíem pecat era d’ingenus. Ningú podia pensar en la reacció d’Espanya, del deep state, ja ni del govern, encara que en aquest cas el PP va obviar les seves obligacions i ho va judicialitzar tot. Quan veus tot això, veus que és una causa general contra l’independentisme. Legalment podem ser independentistes, però a la que entres en aquesta dinàmica, tens al deep state contra nosaltres. Es pretén fer una purga, que la gent tingui por i que no es surtin de l’esquema.

Què opina vostè dels indults per als presos independentistes que estan a punt de concedir-se?
Jo sempre ho he dit, benvinguts siguin els indults per les persones i per les famílies. Tot i que quan un juga sap els riscos. Potser sí que vam ser naïfs o ingenus com deia en Trapero. Uns s’hi van quedar, altres estan afora, uns van marxar i van tornar. Penso que algú ha fet l’elecció equivocada. Això ho sabrem al final de la pel·lícula. Mentrestant, està clar que hi ha unes quantes persones que porten uns quants anys a la presó i que això no és just. Per tant, benvingut l’indult, però això no és la solució. És una part de la solució. La solució seria l’amnistia i poder asseure’s a parlar d’un possible referèndum a Catalunya.

A més a més, crec que si es fes un referèndum es perdria. Vaig viure el referèndum d’Escòcia. Allà el govern britànic va intentar seduir als escocesos perquè no marxessin. De fet, Alex Salmond presentava tres preguntes: sí, no i devolution max. Va ser David Cameron que va dir que sí o no, perquè sabia que guanyaria. Llavors totes les enquestes deien que guanyaria el no. Curiosament, tres o quatre setmanes abans va sortir una enquesta que donava la victòria al sí. Aleshores es van posar nerviosos i van anar els tres líders dels grans partits britànics (liberal, conservador i laborista) per fer campanya en el sentit de ‘no marxeu’. Entre ells Gordon Brown, escocès, una persona amb gran sentit comú i molt apreciat a Escòcia, van demanar: per favor, no us equivoqueu. Van fer tota una sèrie de propostes de millora. Va guanyar el no i al cap d’una setmana es va formar la comissió Smith per, en un termini màxim d’any, modificar tota la normativa corresponent per materialitzar aquestes millores. I ho van fer. Al novembre del 2015 ja tenien articulats tots els canvis legislatius per donar més autonomia i recursos a Escòcia.

Aquí no oblidem una cosa. Al 2006 es va aprovar en referèndum un nou Estatut d’Autonomia. Si no s’haguessin recollit les firmes contra aquest Estatut per part del PP, no estaríem així de cap manera. La gent estava d’acord en millorar l’autonomia i tenir un millor tracte fiscal. Si quan Mas va anar veure Rajoy demanant parlar de Pacte Fiscal, hagués dit crearé una comissió per parlat de tot plegat, tampoc estaríem aquí. Ha estat la negació d’una sèrie de propostes que ha fet que molta gent avui sigui independentista. Potser aquesta gent ara no ho seria perquè se sentiria més bé com va passar a Escòcia.

Ara es parla d’un segon referèndum pel tema del Brexit, però ja ho veurem. I si s’acaba fent no sé qui guanyaria.

Creu que els indults podríem tenir alguna incidència directa o indirecta en el seu cas si es genera un nou clima polític de distensió?
Tant de bo, però en teoria són temes estancs. Pel tema dels indults la feina que tindrà el president Sànchez. Tampoc hi ha manera de renovar els òrgans judicials que han caducat el seu mandat. Els membres del Tribunal de Cuentas acaben el seu mandat al mes de juliol, però no es renovarà perquè no hi ha acord. A nivell de judicatura espanyola tenim una sèrie de persones que es van posar a l’època del PP i que no s’estan renovant. Això és anticonstitucional, però així anem. Operen com un contrapoder. Podrà Sánchez, encara que volgués, fer més coses a part de l’indult? No ho sé. A veure com ho supera i si és capaç de trobar alguna alternativa per a la resta de problemes. 

Foto portada: Suárez, aquest dilluns. Autor: J.d.A