La professora i escriptora tarragonina Laia Estrada, diputada al Parlament per la CUP des del passat divendres, és una dona que no té por a la revolució. De cara al 14-F, encapçalava la llista de la CUP a la circumscripció de Tarragona, però també és membre del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona així com del Treball Nacional sobre Sanitat dels anticapitalistes. Dissabte passat va presentar el seu assaig Sortint de l’UCI a Sabadell.
Estrada també és una firma coneguda en la literatura feminista, ja que acostuma a escriure llibres reivindicatius a favor de les dones, de la militància i de la salut. Dissabte passat, 13 de març, va visitar el casal Can Capablanca per debatre sobre la gestió de la Covid-19 en el seu primer any i, per fer-ho, va complementar el seu discurs amb un dels seus assajos: Sortint de l’UCI. Proposta per una sanitat pública.
La precarització del personal sanitari i la discriminació de les dones durant la pandèmia són les dues ferides que més han sagnat en els darrers dies. Quina proposta fa, juntament amb Xavier Milian, en aquest assaig de plena actualitat?
A Sortint de l’UCI denunciem la precarització creixent de tots els sectors relacionats amb la cura, feminitzats en pràcticament tota la seva totalitat. Partint de la premissa que la pandèmia ha evidenciat les contradiccions que ja feia temps que arrossegàvem en el nostre sistema de salut, nosaltres proposem fer un gir de 180 graus. Hem col·lapsat el sistema, que ja estava desmantellat per les retallades aplicades el 2010, amb el darrer any de tripartit, però, a més a més, tenim un model de concertació publicoprivada, on la part pública cada cop és més feble en benefici de la privada.
Per treure el sistema sanitari de l’UCI hem d’avançar cap a un model de titularitat, gestió i aprovisionament públic (que és el que coneixem com un model 100 per cent públic) per tal que els prestadors que es lucren a costa de precaritzar les condicions laborals i retallar en atenció no rebin ni un cèntim. Aquest model totalment públic també ens permetrà tenir un mateix conveni per a tots els treballadors i, per tant, acabar amb el classisme que diferencia els usuaris d’una mútua i els clients que paguen de la resta d’usuaris que fan cua a la Seguretat Social.
També volem desenvolupar una concepció més àmplia de la salut, que va més enllà de l’absència de malalties o infeccions. El benestar mental i emocional són importants i els determinants socials generen desigualtats en l’estat de salut d’una persona.
En època de pandèmia, els centres sanitaris només atenen a positius de Covid o a malalts molt greus. Què passa amb la salut mental d’aquelles persones que no tenen cap mal físic i, per tant, estan desateses?
A això ens referim quan denunciem que el sistema actual diferencia la salut de la sanitat. El model que nosaltres defensem té en compte tots els factors que poden alterar el benestar d’una persona: el dret a un habitatge digne, estabilitat econòmica, acompanyament emocional, formació… tot això afecta directament a la nostra salut mental. Abans que arribés la Covid-19 ja se sabia que l’esperança de vida de la població més empobrida és més baixa que la dels barris més rics. El tipus de vida que té una persona és determinant per la seva salut i, per tant, és tan important tenir a prop un CAP o un hospital com un sostre on dormir.
En temps de pandèmia veiem que hi ha el doble o triple de contagis en les zones més empobrides i que, aquestes persones, tenen molts més problemes que la classe benestant: no és el mateix confinar una família de cinc persones en un pis de 50 metres quadrats, que en una casa amb jardí; no és el mateix poder teletreballar que no poder seguir amb la teva vida personal i professional; i no és el mateix tenir un cotxe particular que haver d’exposar-te al transport públic, que ja hem vist com va.
El diagnòstic es formula després de sortir de l’UCI, com diu el títol. Seguint amb la metàfora, no sembla que l’estat de salut pública estigui millorant tant com per rebre l’alta mèdica.
Exacte. Sortint de l’UCI és la metàfora que utilitzem per dir que cal canviar el model sanitari si volem millorar l’estat de salut del país, que està agonitzant. Si seguim com fins ara, ens trobarem amb uns professionals cada cop més precaritzats, un sistema extremadament fraccionat i en mans d’empreses externes que empitjoren l’atenció que presten als usuaris a costa de retallades.
La malaltia que tenim es diu benefici. Els usuaris que tinguin disponibilitat econòmica tindran millor atenció que els que vagin per la Seguretat Social, quan això sempre havia estat al revés. Tothom sap que quan tenies una malaltia complicada, era la pública qui et garantia un tracte de qualitat i això cada vegada està retrocedint més amb una idea clara de beneficiar els interessos privats.
En qualsevol cas, encara queda una altra ferida per curar: la infravaloració de les dones i treballadores.
Les professionals que estan al capdavant de la cura de la població són les protagonistes indispensables de la pandèmia, i també de la post i pre pandèmia, ja que sense salut no hi ha vida. Per contra, ni s’ha reconegut de forma real tota la feina que han fet, ni hi ha cap intenció de fer-ho. Si realment totes aquestes declaracions de bones intencions que veiem per part de la majoria de partits polítics fossin reals, estarien dibuixant un full de ruta per millorar les condicions laborals d’aquestes professionals i estarien recuperant els llits, plantes, centres i diners perduts en els anteriors governs. Per tant, totes aquestes persones que estan a primera línia (independentment de la funció que fan, des del personal de neteja fins als metges i cirurgians) mereixen un reconeixement, però traduït amb una acció política concreta.
Ahir [l’entrevista es va fer el dissabte] justament es va constituir el Parlament i van començar les negociacions de la mesa. Quines expectatives té d’aquesta legislatura?
Ho haurem de veure. El que està clar és que el Parlament és eficaç quan hi ha lluites potents a fora, als carrers. Per tant, a la CUP tenim clar quines són les prioritats d’aquesta legislatura: un rescat social i canvis estructurals. Aquesta legislatura no pot ser com l’anterior i la CUP té un paper imprescindible per evitar que es repeteixi el que ha passat en els darrers tres anys. Per tant, farem servir tota la força de cada un dels nou diputats per garantir que no hi haurà ni la paràlisi ni el retrocés de l’última legislatura.
Borràs va inaugurar el nou Parlament declarant-se “continuadora de Carme Forcadell” i obviant la figura de Roger Torrent. Creu que el discurs de la presidenta, a favor de l’alliberament nacional i en contra de les ingerències de l’Estat, donarà aire a algunes lluites socials, com la igualtat de gènere o la bretxa salarial?
El fet que tant la presidenta com la vicepresidenta del Parlament siguin dones és significatiu, però cal recordar que això no és garantia de polítiques a favor de la majoria de dones. No li traiem mèrit, però alhora cal que els homes també comencin a ocupar posicions que no han volgut ocupar mai. De la mateixa manera que a Sortint de l’UCI defensem la necessitat d’un gir de 180 graus per revertir la situació, en plana política també cal un canvi estructural. Hem de tallar de soca-rel amb la repressió i amb el sistema capitalista.
En una entrevista a aquest digital, Xavier Pellicer (sabadellenc i diputat de la CUP per Barcelona) comentava que “la repressió marca lluites polítiques i, en molts casos, destrossa moviments i projectes socials”. Coincideix amb la hipòtesi de Pellicer?
Per descomptat. Pellicer és un referent de la lluita contra la repressió i justament és una de les persones que més ha estat al meu costat, juntament amb la resta de companyes d’Alerta Solidària, quan he estat assenyalada per justícia (que han sigut unes quantes).
La repressió busca aturar els motius polítics que la desfermen. Per tant, es tracta de donar-li la volta: utilitzar la repressió com un altaveu per donar a conèixer per quins motius volen aturar els moviments socials i, sobretot, deixar clar que no ens poden paralitzar. Si ho permetem, li donem sentit a la repressió.
De fet, és cert que té certa fama de combativa. Només entrar a l’Ajuntament de Tarragona com a regidora vas destapar un presumpte cas de corrupció, participes activament a manifestacions i lluites socials, com la del canvi climàtic i la d’un habitatge digne, i s’ha negat repetides vegades a declarar davant del jutge pel cas del 21-D, l’última ara fa un mes. Com es relaciona tot això amb el seu posicionament polític?
La meva idea és passar a l’ofensiva. Portem molts anys amb una actitud reactiva, i això s’ha d’acabar perquè, igual que el sistema sanitari, el sistema general està agonitzant i cada cop té més contradiccions. Estem enmig d’una pandèmia mundial, hi ha una crisi climàtica i, a l’Estat espanyol, se li suma una altra crisi democràtica i una de les pitjors crisis econòmiques de la història. La importància de prendre la iniciativa i passar a l’ofensiva és clau en una situació de crisi múltiple; no podem anar demanant si us plau que ens retallin menys, sinó que ens hem de plantejar accions que millorin la vida de la gent.
Això significa posar un rescat social sobre la taula fent recaure el pes de la crisi en les elits econòmiques: polítiques d’habitatge, desprivatitzar els serveis públics, garantir una renda bàsica universal… També hem de plantejar-nos canvis estructurals en els sectors estratègics: construir una banca i una energètica pública, per exemple.
Durant molt temps se’ns ha acusat de ser utòpics per plantejar qüestions que difereixen molt dels programes ordinaris de la majoria de partits, quan en realitat proposem solucions que resolen els problemes existents.
