La sala d’actes del casal Pere Quart s’ha quedat petita per acollir la presentació del llibre Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, escrit pels historiadors Jordi Serrano i Xavier Domènech.
El periodista Albert Om, que ha fet de presentador, ha començat explicant que el llibre és important per la figura que representa, la de l’exalcalde sabadellenc Antoni Farrés, i pels seus autors, dos historiadors de la ciutat. L’acte s’ha basat en una conversa entre Om i els dos escriptors que han explicat anècdotes de Farrés.
Jordi Serrano ha comentat que “amb el llibre es podrà llegir un Farrés autèntic explicat per ell mateix, que va fer crear un nou model de ciutat i va fer moltes coses amb el poc que hi havia després de la mort de Franco”. L’altre autor, Xavi Domènech, ha remarcat el paper que va tenir Farrés en el moviment obrer, ja que, segons ell, “Farrés representa la lluita obrera i la democràcia la van aconseguir els treballadors”.
Els dos historiadors han coincidit en el fet que “la figura de l’exalcalde Manuel Bustos intensifica el mite de Farrés, que va crear un model de ciutat que Bustos va destruir”.
Altres convidats
Durant la conversa, Albert Om ha donat pas a tres intervinents més que han afegit dades o anècdotes de l’exalcalde. El primer de tots ha estat Rafael Humet, de la Diputació de Barcelona, que ha remarcat que “Farrés era i és un referent del municipalisme”. Enric Rodríguez, secretari comarcal de Comissions Obreres, ha volgut posar èmfasi en que s’han de seguir defensant els seus ideals, ja que, tal com ha dit, “aquest és el millor homenatge que podem fer a un home que ha estat un referent per Sabadell, però també per Terrassa”.
Per acabar, l’actual alcalde de la ciutat, Juli Fernàndez, ha donat les gràcies als autors del llibre per mantenir la història del “millor alcalde de Sabadell de la democràcia”, tal com l’ha qualificat. Fernàndez ha explicat que Farrés “era una figura honesta i austera”, i que del llibre “se’n poden extreure consells molt útils de cara a l’alcaldia”. Ha acabat la intervenció explicant també anècdotes personals, com la resta dels participants a l’acte.
Home …. Dir que al llibre “es veurà un Farrés autèntic, explicat per ell mateix” no s’escau gaire amb el bon fer que ha de tenir un historiador. Una persona amb un ego tan gran com el Toni Farrés dirà meravelles de si mateix. Fins i tot, les persones que no en tenen tan desenvolupat l’ego, farien el mateix. En tot cas, el que hom pot trobar en un llibre d’aquestes característiques és una autojustificació del personatge sobre la seva pròpia trajectòria. I això té molt valor, sobretot a l’hora de seguir construïnt el mite. Val a dir que la tasca de molts historiadors ha estat la de desfer (desmuntar, deconstrúïr) els mites. En aquest cas, em temo que aquest nou llibre va en el sentit contrari.
Sr/a Locomotiv:
Abans de dir “no m’agrada un llibre …” és preferible llegir-ho, oi? No sigui com els nens petits, que diuen “no mk’agrada això” abans de tastar-ho.
Gràcies.
Nadie puede saber que diría Toni de la “movida” que muchos denominan con seriedad impostada el “procés”. No seré yo quien usurpe su derecho a opinar lo que quisiera en ese u otros temas.
Pero gustoso compartiré algo que de tanto en tanto no dejo de recordar. Su intervención en el sepelio de Joaquin Zamoro, estando también muy enfermo aunque lo ocultaba:
-Por una parte su elogio de quienes hicieron posible la Catalunya actual y dieron con sus huesos en la cárcel, como Zamoro y un buen puñado de sabadellencs de su generación. En su gran mayoría inmigrados, como correspondía a la composición de las clases trabajadoras de Sabadell (y Catalunya) en la época.
-Por otra parte, su ácida diatriba frente a los “nuevos” patriotas (con un puñado de sonoros apellidos que no quiero recordar) que se creían con derecho a repartir credenciales de ciudadanía y catalanidad. Individuos que nada hicieron por las libertades durante el franquismo,y se enriquecían merced a los atropellos que ejercía la dictadura contra las clases trabajadoras…
¡Todo un ciudadano resistente!
Ojalá que la mitificación, a la que sentiría colaborar, no hagan perder a sus conciudadanos:
-su imaginación ilusionada y comprometida con un futuro de mayor justicia social,
-su sentido práctico, y
-su magisterio al explicar, con pedagogía de la que no se enseña en las facultades y ante ciudadanos no acostumbrados al encadenamiento de argumentos como los suyos, el ABC de los derechos cívicos, y también de las responsabilidades y los deberes (como cuando defendía la justicia de “completar la rueda” en toda la ciudad de los impuestos especiales, que empezaron cobrándose en los barrios más periféricos para establecer en ellos los servicios más básicos cuando el presupuesto común no tenía recursos y eran imprescindibles), ahora que prevalece la (i)lógica protesta de “en mi patio trasero no”.
SALUD, TONI
Estem construint un mite d’una persona que no era partidària dels mites. En realitat el Toni quan va arribar a l’Ajuntament va fer el què molts altres alcaldes també van fer en els seus municipis. Sense voler treure-li mèrits la diferència en relació altres va ser la seva capacitat catalitzadora durant 20 anys.
Una altra cosa que sovint s’oblida és que mitifiquem determinades persones sense considerar el paper decisiu del seu entorn i les condicions objectives del moment. El Toni no hagués sigut el què va ser ni hagués fet el què va fer sense un equip de persones que aportaven idees, criteri i molta feina.