L’any que ve hi ha eleccions i les campanyes d’uns i altres ja comencen a aflorar. Els moviments socials són el combustible amb què els polítics fan cremar els seus discursos en la societat, i el context actual és un autèntic caldo de cultiu: l’èxode de milions d’ucraïnesos per la invasió de les tropes russes, l’encariment del preu de l’electricitat i dels carburants, la polèmica entorn el nou model educatiu i les conseqüències que encara pateixen molts ciutadans després de sis onades de Covid-19 seran alguns dels punts sensibles que incorporaran la majoria de partits en els seus discursos electorals.
Pol Andiñach és un jove de 31 anys que ha publicat un assaig titulat Tohom pot ser antifa. Manual pràctic per destruir el feixisme (Tigre de Paper, 2021). En el seu canal de YouTube, Cuelillargo, Andiñach tracta amb profunditat aquest i altres temes relacionats, com el capitalisme, el canvi climàtic i els conflictes internacionals. El passat divendres va visitar el local social L’Obrera convidat per la Plataforma Antifeixista de Sabadell en el marc dels actes del Dia Mundial contra el Racisme a diversos països.
Vostè s’identifica amb la lluita “antifeixista” i, de fet, ha publicat nombrosos continguts sobre aquest tema. Però, per entendre millor el seu discurs, expliqui’ns què entén vostè per feixisme.
És una pregunta molt complicada perquè la resposta és objecte de debat entre historiadors, sociòlegs i analistes polítics dels últims anys. Hi ha persones que diuen que els moviments polítics actuals no es poden catalogar de feixisme perquè no comparteixen totes les característiques que tenien els feixismes clàssics, però n’hi ha altres que diuen que sí perquè l’essència és la mateixa. El que és clar és que el feixisme sempre té una condició inseparable del que Roger Griffin [un historiador del fascisme europeu] defineix com ‘ultranacionalisme palingenèsic’. És una paraula composta per dos termes: palin (de nou) i gènesi (naixement). L’au Fènix, per exemple, és palingenèsica perquè torna a néixer de les seves cendres.
Ell detecta que en tots els moviments feixistes, tant en els clàssics com en els actuals, hi ha aquesta idea del ressorgiment d’una nació que ha estat corrompuda o a qui li han despullat la grandesa que un dia va tenir; i, sovint, aquesta grandesa està mitificada o romantitzada des de la nostàlgia. Aquest nucli té una forta capacitat de mobilització.
Aquesta ideologia diferencia els bons (que són els defensors de la grandesa de la nació i que el feixisme estructura com els seus) dels dolents o els enemics (que canvien segons el context històric). En els feixismes clàssics, per exemple, eren els jueus i ara són les persones LGTBIQ, els migrants, les persones d’esquerra… aquestes persones s’han de combatre perquè fan que la nació no sigui tan gran com un dia va ser.
L’altra característica són els fasci di combatimento que funda Mussolini a principis de segle XX. Són grups violents que fan el que calgui per contribuir als fins d’aquest feixisme; ja sigui apallissant a persones de certa ideologia, de certes creences, de certa ètnia o cremant sindicats d’esquerres. Ara mateix, aquests grups no hi són d’una manera tan clara, però sí que veiem que la violència que tenen aquests discursos es manifesta d’una manera més estocàstica. L’estocàcia és un concepte matemàtic que diu que no saps quan passarà una cosa ni on passarà, però saps que passarà.
La violència d’aquests discursos actualment s’estructura a través de les televisions, de les xarxes socials, dels meetings… els líders utilitzen aquestes eines per assenyalar tots aquests col·lectius i la violència contra ells es manifesta a través dels seus adeptes, seguidors i fanàtics; però sense aquesta vinculació tan directa. Hi ha una violència no verbal per part d’uns que assenyalen i una violència física pels que executen.
Un altre indicador del feixisme és l’objectiu: aquests discursos sempre s’estructuren en benefici dels privilegiats de sempre i en detriment dels oprimits de sempre. Al final, el que volen és perpetuar les estructures i les dinàmiques dels privilegis que tenen les persones blanques, occidentals, heteronormatives, de classe alta… tot el que siguin identitats dissidents són assenyalades i es volen mantenir en una posició inferior.
Si hi ha tots aquests trets en comú, per què creu que no tothom identifica l’extrema dreta amb el feixisme?
Sí que és veritat que hi ha una mica de diferència entre els feixismes clàssics i els actuals; en el sentit que no estan tan lligats a un grup violent del mateix moviment. Evidentment, això seria una semblança massa clara amb els feixismes clàssics que els grups d’extrema dreta volen evitar. Però el discurs provoca la mateixa violència.
Jo ho catalogo de feixisme (o de neofeixisme), però crec que no és pertinent encallar-nos en una discussió terminològica quan veiem que existeixen aquests discursos, que hi ha persones que els compren i que assenyalen a certs col·lectius que conviuen amb nosaltres. Estem veient que els assenyalen, que els persegueixen i que els apliquen una violència i una discriminació i, davant d’això, hauríem de passar a l’acció i prendre part del moviment antifeixista.
Tots? Fa uns mesos va publicar el seu primer assaig, on justament assegurava que Tothom pot ser antifa. Com defensa aquesta idea?
Tothom que es consideri demòcrata s’hauria d’identificar com antifeixista. Jo dic això arran d’una entrevista que vaig fer justament a una companya d’aquí, de l’Obrera, que em va explicar com treballava l’antifeixisme aquí. Després vaig llegir un altre llibre que també anava cap aquesta direcció.
El que venien a dir totes dues coses és que totes les persones que es consideren demòcrates i que rebutgen els discursos d’odi (que són l’àmplia majoria) són antifeixistes per definició. Si tu t’identifiques com antifeixista, sempre tindràs una manera de contribuir en aquest moviment i en aquesta lluita.
Tradicionalment, l’antifeixisme s’ha associat a grups de joves, més o menys escurats a l’esquerra, i que tenen l’objectiu de confrontar-se físicament amb els grups d’extrema dreta. La idea del llibre diu que, més enllà d’aquesta confrontació física, que pot ser útil en determinats moments, però com autodefensa quan aquesta gent ens ve a apallissar pel carrer, hi ha molts àmbits des dels quals es pot contribuir a l’antifeixisme: des de l’educació, des de la militància, des dels mitjans de comunicació, des de les xarxes socials… i cada persona, si no es vol posar una caputxa i un buf negre per impedir un meeting d’aquests partits (que, per cert, és una cosa important de fer perquè aquests discursos no s’expandeixin per la nostra societat), tindrà una altra manera de participar en aquest moviment.
“Caputxes i bufs negres”. Creu que estereotips com aquests rebaixen o enalteixen uns determinats grups polítics?
Sí, evidentment. Tant les xarxes socials com els mitjans de comunicació tradicionals de l’Estat espanyol s’han dedicat a criminalitzar el moviment antifeixista. S’han dedicat a descriure’l com un grup de joves violents que cremen contenidors. Sí que és cert que en alguns moments pot ser una pràctica del moviment antifeixista, però ja et dic, com a autodefensa bàsicament o com a protesta contra coses materials i no contra persones. L’essència va més enllà. Posen el crit al cel perquè s’ha cremat un container, però es desnonen a àvies de 80 i 90 anys cada dia i no diuen res. Crec que el segon és més violent que el primer.
El 13 de febrer es van celebrar les eleccions a Castella i Lleó. Vox entrarà per primera vegada a un govern autonòmic. Li preocupa?
A l’Estat espanyol és molt fàcil que passi això perquè després de 40 anys de dictadura feixista/franquista, no hi ha hagut una reparació de tota la violència i opressió que es va exercir. Sabem que les persones que estaven en l’estructura de l’estat durant aquell període tan llarg, i que van corcar completament les estructures de l’estat espanyol, van seguir en aquests llocs de poder quan hi va haver l’anomenada transició. No hi va haver cap rendició de comptes ni cap neteja; això es veu clarament en el poder judicial, en el poder empresarial… Hi havia un jurista espanyol que diu que a l’IBEX 35, excepte una o dues empreses, tot el que hi ha és franquisme. I no estranya a ningú que sigui així.
Crec que, en part, això també és perquè aquests grups tenen el suport de persones que tenen molts diners i hi estan darrere, ajudant-los. És una ideologia que no amenaça a les persones de classe alta, sinó que assenyala a qui menys té. En canvi, a les persones causants de la misèria de la majoria de la població, que són les persones super riques, no les amenaça. No toquen els seus privilegis.
Això és perquè moltes d’aquestes persones promocionen aquests partits. De fet, va sortir que grans empreses, com El Corte Inglés, havien finançat el partit VOX o la fundació Hazte oir, ara no recordo quin dels dos, però estan molt propers. Hi ha una correlació entre les empreses més grans del país i aquest tipus de partits.
Si tens molts més diners, tens molts més recursos per fer-te escoltar, per tenir presència; també a les xarxes socials. Les xarxes socials són un altre tema: si tens més diners, tens més maneres de fer arribar el teu missatge perquè, al cap i a la fi, les xarxes socials són grans empreses que volen tenir com més beneficis millor i, per tant, si tu pagues, el teu missatge es mostra a més gent.
També crec que hi ha hagut certa irresponsabilitat per part dels mitjans de comunicació que han cobert les bajanades que diu aquesta gent sense confrontar-los ni desmentir-los.
Però una bona part de l’electorat de Vox també prové de barris més aviat humils. En les eleccions de 14-F, per exemple, el partit d’extrema dreta va superar el 15 per cent de vots a barris com Ca n’Oriac, Can Puiggener, els Merinals i les Termes (més info: ‘La Sabadell de VOX‘).
Sí. Segurament hi ha més factors que ho expliquen, com la guerra de pobres contra pobres que generen aquests partits. Aquests discursos et diuen que el migrant que ha vingut amb patera fins aquí per buscar una vida millor (una cosa completament legítima i humana) és l’amenaça pel treballador d’aquí de tota la vida perquè li traurà la feina.
Crec que això també obeeix a les dinàmiques del capitalisme, que acumula molta riquesa en molt poques mans, i això fa que moltes persones humils i treballadores hagin de competir entre elles per unes engrunes. Aquesta competència ferotge i salvatge per tenir una vida millor provoca un nínxol que l’extrema dreta pot aprofitar.
Aleshores creu que aquesta tendència continuarà a l’alça en les eleccions de l’any que ve?
És difícil de respondre. Penso que, per una part, aquests discursos tenen un primer cop molt fort i aconsegueixen arreplegar molta gent, però que, per altra banda, les mentides tenen les potes molt curtes. Aquests partits es basen molt en la mentida i en falsedats que se sustenten en els seus prejudicis, en el seu racisme, en la seva misogínia i en la seva homofòbia.
A més, a vegades també incorren en fragmentacions internes i, d’alguna manera, es veu que a l’hora de governar obeeixen als interessos dels privilegiats de sempre i no canviaran la vida de les persones humils que els han votat en un moment donar perquè han cregut que era la millor opció per ells. Però, poc a poc, aquests partits perden força. No sé si ja estem en aquest punt o encara no. Després de desintegrar-se, però, en sortirà un altre. Sortirà un altre aparell amb la mateixa essència, però amb una aparença diferent. Segurament, els membres del primer aparell d’extrema dreta passaran a l’artefacte polític, hi haurà una rentada de cara i passaran al següent amb una forma i un nom diferent.
Per això crec que és important parar-los en aquest primer embat. Perquè després els costa més. Si no aconsegueixen prendre el poder en el primer tram, perden força més ràpid. Però no perden només per si sols, sinó perquè també hi ha una resposta antifeixista per part de la societat.
Foto portada: Pol Andiñach, periodista i autor de ‘Tothom pot ser antifa’ a l’Obrera. Autora: J. Ramon.
