Cañizares: “Què em queda per fer? Tot. La música és infinita”

Juan Manuel Cañizares, Cañizares a seques, va néixer l’any 1966. No ho va fer amb una guitarra sota el braç però poc li va faltar perquè la seva relació amb la guitarra espanyola marca la seva vida, el seu ofici i la seva passió des de nen. Ja amb 16 anys va guanyar el primer premi en el Certamen Nacional de Guitarra de Jérez. Mig segle més tard, té una amplíssima producció discogràfica -una quinzena de discos propis-. L’any passat va ser distingit amb el Premi Nacional de Música pel ministeri de Cultura.

El govern central reconeix així la seva trajectòria com a guitarrista i compositor que ha traspassat les fronteres del flamenc i la música clàssica. I és que a banda de la seva obra pròpia, Cañizares ha col·laborat amb Enrique Morente, El último de la fila o durant una dècada amb Paco de Lucía i ha estat l’únic guitarrista convidat per la Filharmònica de Berlín.

D’on prové la seva passió per la música?
Els meus pares eren malaguenys i escoltaven flamenc tot el dia a casa. El flamenc estava allà, a casa. Era com l’aire que respires. Per tant no sé quan vaig començar a sentir el flamenc. Però quan tenia sis anys va entrar una guitarra a casa a través del meu germà Rafael, que té nou anys més que jo, que tocava la guitarra. I aquí va començar el coneixement de la guitarra.

Com recorda la seva infància i adolescència al Sabadell dels anys 60 i 70?
Són records que sempre m’acompanyen. M’inspiro molt per compondre en el barri, en el que jo he viscut de petit. En Ca n’Oriac, el meu barri, on vaig aprendre a estar al món. L’ambient flamenc que hi havia de cantaors, d’aficionats… Vaig anar al president Kennedy i després al Calvet d’Estrella. Després amb nou o 10 anys anava al Conservatori. M’agradava caminar molt. Sortia de Ca n’Oriac, baixava per la Concòrdia fins arribar a la Rambla. I tot eren impressions. Ho mirava tot, les esglésies, els monuments, les cases. Amb el temps he connectat tots aquests punts per poder compondre. És una ciutat que m’inspira molt. Sabadell m‘inspira molt per compondre. Sempre la duc al cor perquè és on vaig començar a pensar el món. Estic orgullós i satisfet de tots els records.

Amb 14 anys tenia l’opció d’estudiar o la guitarra. M’agradava tant la música que, tot i saber la incertesa que comporta aquesta professió, vaig decidir seguir la força del meu cor.

En aquell moment va tenir el suport del seu entorn, de la seva família, per seguir la seva intuïció?
Els meus pares, la meva família, el meu germà, em van donar suport. Però lògicament era difícil. En aquella època més. La situació del músic era molt delicada perquè molts sectors no la consideraven ni una professió. Però sempre he seguit els dictats del meu cor i el cor em dictava que havia de compondre. Compondre és com una droga: no ho pots evitar. Ha estat el camí que m’ha allunyat del material, per dir-ho d’alguna forma. Jo vivia en el meu món musical i en aquest món ho tenia tot.

Quins són els seus referents?
N’he tingut molts en el flamenc perquè he estudiat tota la tradició. Començant al barri, que es cantava, tocava i ballava. Des dels discos de don Ramón Montoya, una de les primeres icones de la guitarra flamenca, fins arribar al mestre Paco de Lucía, amb qui vaig tenir la sort de treballar durant 10 anys. Ells han estat els meus referents. Estar amb Paco de Lucía va ser un somni complert que tenia des de petit. Ara s’escolten èxits com Entre dos aguas. Jo vaig comprar a la botiga del barri Fuente y caudal, el disc on sortia aquesta peça. Vaig viure aquell moment i va ser molt maco. Tot això es queda internament. Que et truqui Paco de Lucía per col·laborar amb ell és impagable.

Què significa la guitarra per a vostè?
És el mitjà en el qual m’expresso. Com tots els instruments són companys de diàleg. Jo faig sonar la guitarra i amb aquest so m’està inspirant. La guitarra em dona i jo li dono. Jo m’expresso en ella. No m’expresso amb ella. En ella poso el meu cor, la meva ànima, el meu esperit. Per a mi és una companya de vida amb la que dialogo cada dia.

Ha col·laborat amb grups de pop-rock, ha compost bandes sonores de pel·lícules, ha tocat amb grans orquestres. Què li queda per fer?
He tingut la sort de treballar amb molt bona gent i estic satisfet i agraït. Què em queda per fer? Em queda tot per fer. La música és infinita. Cada dia mires de superar-te, per dir-ho d’alguna forma. A tractar de buscar coses noves, a tractar de sonar una mica diferent. La professió és difícil perquè mai acabes d’estar satisfet amb qui ets però al final això et permet aprendre noves sonoritats i nous paisatges sonors. Em queda per fer tot el que hagi de venir en el futur. És molt. És infinit.

Malgrat la seva llarga trajectòria ha actuat relativament poc a la seva ciutat. Ningú és profeta o casa seva?
En general toco més fora d’aquí. Però em considero agraït perquè sí que he tocat. Potser els temps canvien i ara es porta un altre tipus de concert. Però en el festival 30 nits es feia flamenc cada nit, he tocat a la Faràndula, he tocat al Principal… No em puc queixar. Em sento ben tractat per Sabadell.

Des del diari digital iSabadell l’hem nominat a Sabadellenc de l’Any 2023. Ara una votació popular decidirà qui és el guanyador. Què significa per a vostè estar nominat a Sabadellenc de l’Any?
És una honra a la cultura. És important perquè tots els nominats en certa manera som un exemple per altres persones de la ciutat. Això comporta una responsabilitat. Si tens bons referents, gent que fa la seva feina amb humilitat, amb amor a la seva professió això es pot reflectir després en altres persones. Pot ser inspirador. I algú pot dir ‘jo vull fer les coses també de forma seriosa, amb tota la humilitat del món i donar el 100 per cent en aquest trosset de vida que ens ha tocat’. Iniciatives així són molt positives i per a mi és un honor ser finalista.

Calendari de publicació

• Dilluns 4 de març: Lluís Blanch.
• Dimarts 5 de març: Juan Manuel Cañizares.
• Dimecres 6 de març: Judith Forca.
• Dijous 7 de març: Mara Jiménez.
• Divendres 8 de març: Joaquima Júdez.

VOTA el Sabadellenc de l’Any 2023:

Foto portada: Cañizares, fa uns dies.