L’adquisició per part del BBVA d’Unnim, on estava integrada Caixa Sabadell, és un factor més de la transferència de poder de les velles institucions de la ciutat-fàbrica cap a instàncies exteriors de la ciutat, en el marc del processos de globalització que la crisi financera va accelerar.
La desaparició de Caixa d’Estalvis Sabadell, ara fa cinc anys, va posar el punt final a 150 anys d’història. La fallida de la caixa d’estalvis més antiga de Catalunya s’ha d’atribuir, en primera instància a la pèssima gestió dels seus directius. En segona instància, a una manca de visió estratègica cara a cercar una solució viable quan esclatà la crisi financera i on no mancaren les pressions polítiques (‘L’estat de la ciutat: el banco y la caja‘).
En efecte, quan Manuel Grau abandonà la presidència de l’entitat el 2002, tenia un dels menors índex de morositat d’Espanya i la seva activitat estava orienta a la captació de l’estalvi i el finançament de les empreses. El nou president, Lluís Brunet, va imprimir un gir radical als negocis de l’entitat. A finals del 2003, el 77 per cent de les operacions creditícies anaven destinades als promotors immobiliaris i hipoteques als compradors finals dels habitatges. Al mateix temps, s’encetà un vertiginós període de creixement i obertura d’oficines. Segons alguns analistes econòmics, Caixa Sabadell va arribar amb retard al sector i quan ja s’havien realitzat les operacions immobiliàries més rentables. De fet, la darrera gran operació de l’entitat fou el finançament, a través de la seva divisió immobiliària Provasa, de la construcció del Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-Sec. Finalment, al 2013 la promotora Vantoureix, participada per Caixa Sabadell, va fer fallida i el BBVA es va fer càrrec dels terrenys i el passiu del parc empresarial.
A començaments del 2007, quan Salvador Soley pren el relleu de Brunet, no s’aprecien canvis en l’estratègia de l’entitat financera i es continuà invertint en el totxo. En vigílies de l’esclat de la bombolla immobiliària, s’aprovà el Pla Estratègic (2007-2009) on es preveia ampliar les oficines i doblar els beneficis empresarials. Malgrat aquest optimisme no mancaren els advertiments. A finals del 2006 un informe de l’agència de qualificació Ficht avisava del perill que suposava la “concentració en el sector immobiliari i la construcció” i que no fou tingut en compte pels seus directius.
Així doncs, la crisi financera colpejà amb particular virulència a Caixa Sabadell, que havia recorregut als préstecs als bancs estrangers per satisfer la fam de crèdit immobiliari i que ara no podia tornar. A tot això, s’afegí la fallida de les empreses promotores i l’impagament de les hipoteques provocant unes pèrdues multimilionàries.
En juny 2009, sota la supervisió del Fondo de Reestructuación Ordenada Bancaria (FROB), creat pel Banc d’Espanya per a reestructurar el sistema financer, s’aprovà l’operació Unnim de fusió de les caixes Sabadell, Terrassa i Manlleu, de la que a última hora es despenjà la de Girona. El juliol de 2010 Unnim es reconverteix en un banc seguint les directrius del Banc d’Espanya, en el context de la liquidació de les caixes d’estalvis espanyoles. Aquesta operació fou un fracàs. Malgrat les dues injeccions de liquiditat del FROB, Unnim no va poder superar els tests d’esforç de la Unió Europea ni aconseguir als mercats internacionals els 586 milions d’euros exigits per a garantir la seva solvència. Finalment, el Banc d’Espanya aportava aquesta quantitat, més un euro, es feia amb el control de l’entitat i la posava a subhasta. El 7 de març de 2012 es decantà per l’oferta del BBVA que adquiria Unnim per preu simbòlic d’un euro (més info: ‘Cinc preguntes i respostes sobre el BBVA i Unnim‘).
Dintre de l’operació d’adquisició d’Unnim, el BBVA va acceptar el bescanvi de les participacions preferents i deute subordinada per accions del banc per un 95 per cent del seu valor nominal que afectaven a 32.000 clients per valor de 490 milions d’euros. Això va ser interpretat com un gest de bona voluntat de l’entitat financera compradora, ja que tant les preferents com el deute subordinat tenien mot baixa o nul·la rendibilitat. D’aquesta manera es van evitar els conflictes generats amb els tenedors d’aquests productes financers a entitats com Caixa Laietana.
Opcions fallides
Respecte a la sortida de la crisi, l’opció de fusionar-se amb les caixes de Terrassa i Manlleu va suposar un greu error ja que aquestes que patien problemes molts semblants i estaven ubicades un mateix àmbit territorial.
Caixa Sabadell, abans de la crisi financera, mantenia diversos convenis de col·laboració amb caixes de Canàries, La Rioja i Saragossa. Semblava. doncs, que aquesta podia ser la sortida natural a la crisi, espacialment quan el Banc d’Espanya, que apostava per la concentració del sector mitjançant la fusió de les entitats financeres, no posava cap condició respecte al seu àmbit territorial. De fet, fou la Generalitat de Catalunya, llavors governada pel tripartit d’esquerres i sota la direcció, d’Antoni Castells, conseller d’Economia, qui va pressionar per tal de crear una gran entitat financera catalana producte de la fusió de les set caixes d’estalvis del país. Un projecte que només van seguir fins al final de les tres entitats financeres aplegades a Unnim i que es saldà en un rotund fracàs.
Una altra opció hagués estat la seva adquisició pel Banc Sabadell. A tal efecte, es produïren una sèrie de contactes que finalment no van reeixir. Aleshores, el Banc Sabadell, en la seva estratègia d’expansió territorial, estava immers en l’absorció de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), una operació que estava beneïda pel Banc d’Espanya i que obria el mercat llevantí al banc vallesà, mentre que Caixa Sabadell no podia aportar gran cosa en aquest sentit ja que el Banc Sabadell estava molt implantat al territori on operava la caixa.
L’Obra Social
La desaparició de Caixa Sabadell esdevé un element més del procés de la transferència de poder i de capacitat de decisió econòmica i política de la vella ciutat-fàbrica autocentrada cap a instàncies exteriors, conseqüència dels processos de globalització que la crisi financera ha accelerat extraordinàriament. Així ha succeït, només per posar només dos exemples, amb l’empresa industrial més important de la ciutat, Unitat Hermètica que, després de passar per diferents propietaris suecs, italians i nord-americans, ha acabat en mans d’una companyia xinesa o de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA) que va ser adquirida per Agbar, filial catalana de la multinacional francesa Suez Environnement.
En el cas de Caixa Sabadell, s’ha de tenir en compte la seva gran incidència ciutadana través de l’Obra Social, no només de manera directa amb la titularitat de la Clínica del Nen Jesús, la Biblioteca o la masia i el bosc de Can Deu, sinó indirecta a través del suport econòmic a diverses entitats com ara Joventuts Musicals, la Agrupació Astronòmica o la Fundació Bosch i Cardellach.
Abans de la crisi, l’entitat financera es va desfer de dues importants institucions com van ser la clínica pediàtrica i la biblioteca amb el pretext que havien funcionat de manera supletòria a la manca d’una oferta pública en els seus respectius sectors que havia deixat de tenir sentit amb l’obertura de l’Hospital Taulí i la xarxa de biblioteques de la Diputació. Ara bé, en tots dos casos es tractà d’una gran pèrdua per a la ciutat, doncs era perfectament compatible l’existència de les dues ofertes.
En el procés de adquisició pel BBVA es va segregar la part de l’Obra Social, mitjançant la creació de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, però que és una ombra del que havia estat i que a més depèn econòmicament de la bona voluntat del BBVA. Tant és així que la seva principal fons d’ingressos radica en el lloguer al BBVA de la seva seu central al carrer de Gràcia que li permet mantenir l’Espai Cultura als locals de l’antiga biblioteca i l’Espai Natura a la masia i el bosc de Can Deu. Una gestió que, pel que respecta al bosc ha estat objecte de nombroses crítiques veïnals, a causa de les conseqüències de les ventades que van deixar molt malmès aquest espai natural. També, la Fundació és titular de la seu que manté en règim de cessió a la Fundació Bosch i Cardellach i Joventuts Musicals al carrer de la Indústria.
Així, doncs, es mantenen els dubtes de la viabilitat d’aquesta Fundació, el darrer patrimoni de l’antiga Caixa de Sabadell que, com hem apuntat, depèn de la bona voluntat del BBVA.
