- El Principal s’omple per veure una peça plena de records, rancúnies i traïcions.
- Quatre magnífics actors interpreten de forma magistral l’obra Arthur Miller.
La crisi econòmica planeja durant gairebé dues hores en El Preu, d’Arthur Miller. Estrenada per primer cop al 1968, i amb una vigència absoluta, mostra emocions mai no confessades, silencis malaltissos que concorren en unes golfes de la mà de dos germans que s’hi troben després de setze anys d’una distància que ells mateixos no acaben d’entendre.
Ramón Madaula i Pere Aquillué donen vida de forma perfecta a dos germans que han seguit camins diversos en les seves vides. El primer, amb un èxit fulgurant, deixa l’altre a càrrec d’un pare que l’ha marcat de manera brutal, en el seu caràcter, en les seves incongruències, en una mena de por a la realitat que mostra davant el seu germà, quan aquest s’hi acosta amb clares intencions reconciliadores.
La música de jazz que envolta l’escenari te un efecte pacificador, però que és trencat immediatament per l’amuntegament d’uns mobles que abans havien gaudit d’un prestigi, d’un embolcall falsament elegant i que, situats en un racó estratègic, semblen observar insidiosament les baralles dels personatges. Especialment l’arpa, que recorda una mare gairebé inexistent, feble davant la presencia omnipresent del pare. Un pare que balla entre la culpabilitat, la por i el buit.
Rosa Renom està esplèndida. El seu paper de dona unida al fracàs del seu home, l’interpreta de manera viva, fins i tot fresca, dins el drama que suposa viure sense recursos. Una dona que, malgrat el que ha viscut (o millor dit, el que no ha viscut), encara desprèn una guspira d’amor, un amor que no ha regnat mai en una casa on, com diu un dels germans, “només hi havia un acord econòmic”. Renom posa nom a tragèdies que no s’acaben de digerir, al conflicte permanent amb la vida, a la lluita contra les pròpies mentides.
Destacat el paper d’un Lluís Marco que sembla que estigui al marge del conflicte familiar, però que, en el fons, representa la generositat, el realisme davant una vida plena d’entrebancs. Un taxador que dona una vitalitat increïble a una trama que esdevé certament repetitiva en les formes, en les frases, en els sentiments bolcats de manera gairebé impulsiva i que pretenen crear una atmosfera de buidor absoluta, de pànic a continuar vivint en la pobresa, de terror a “quedar estirat a Central Park amb les últimes vestimentes i sabates encara llustroses”. Marco crea una espècie d’equilibri entre la “voluntarietat triada” del germà que deixa d’estudiar per cuidar a un pare que potser no ho necessitava tant i de l’altre, triomfador sense cap mena de dubte, però que, segurament, ha deixat d’altres temes importants pel camí.
El preu explora sentiments com ara la inseguretat, la resignació i la rebel·lia, sempre sota la atenta mirada de la crisi, dels diners que calen pel dia a dia, i que poden suposar la sortida definitiva de la misèria. En el seu moment, Silvia Munt, la directora, va decidir mantenir el crack del 29 com a rerefons de la història. Un encert, tenint en compte que tot plegat, les emocions que s’hi mostren tenen una actualitat creïble. Una radiografia de l’esser humà on no queda massa lloc per a l’optimisme i on els fracassos de tots acaben per desbordar-se, esquitxant-nos també a tots.
Aquesta crònica no té foto perquè no s’ha autoritzat la premsa a captar-ne durant la representació de Sabadell. Vagi aquesta nota com a queixa i, a la vegada, disculpa cap a la nostra audiència, que no pot gaudir d’una crònica completa com està acostumada.
