- Incendis omple el teatre Principal i satisfà amb escreix les expectatives.
- L’èxit de la gira, els actors, les set nominacions als premis Butaca i les bones crítiques expliquen l’expectació causada.
Feia dies que s’havien esgotat les localitats, cosa previsible en una temporada no especialment abundosa de títols en cartellera, especialment si descomptem el gènere musical. A la presentació del passat dimecres, alguns espectadors ja van avisar de la brutalitat del text i de les magnífiques interpretacions. Però veure-ho posat en escena supera amb escreix qualsevol expectativa.
Per començar, la sòbria escenografia, magníficament conjugada amb un excel·lent treball de so i il·luminació (només una errada constatable, molt al principi), aconsegueixen transportar el públic a tots i cadascun dels terrenys on es desenvolupa l’obra: ja sigui el despatx d’un notari, un ring de boxa, una casa d’una ciutat àrab o un camp de refugiats. La força de l’obra resideix totalment en el text i en les interpretacions. Els actors combinen varis personatges amb només uns segons, resultant convincents en tot moment.
Aquesta mateixa tècnica, ja vista fa uns mesos a Luces de Bohemia, de la mateixa Companyia´29 és un clar exemple de la qualitat interpretativa del repartiment. Més enllà de la magnífica Clara Segura, particularment sagnant en el paper de la mare, que en cap moment fa recordar cap dels seus personatges televisius i un per moments fantàstic Julio Manrique, s’ha de destacar el treball dels secundaris, particularment una commovedora Màrcia Cisteró i un gran Xavier Boada que en alguns moments recordava (i això són paraules majors) a l’inigualable Jordi Dauder.
Tot i la durada de l’obra (més de tres hores i mitja, amb un sol intermig), no es fa en cap moment repetitiva ni pesada. De fet, cada paraula, cada gest, cada silenci, té una importància cabdal pel desenvolupament de la història. Quan ens mostren una imatge és perquè s’hi veu quelcom que ens ajudarà a entendre què passarà desprès… o què va passar abans. Perquè l’obra és un continu salt entre personatges i èpoques, obligant a l’espectador a no desconcentrar-se en cap moment.
I és llavors, amb la força interpretativa dels actors, on l’espectador es fa partícip de l’horror. Quan empatitza amb la mare a qui roben el fill, amb els refugiats assassinats dins l’autobús, amb el fotògraf víctima d’un psicòpata…Particularment remarcable el fragment on una mare es veu obligada a escollir quin dels seus tres fills salva de morir assassinat, veient caure els altres dos davant els seus ulls. Les emocions són a flor de pell. El gest d’horror al sentir la descripció de les atrocitats de la guerra, el gemec contingut al comprendre la veritat sobre la paternitat dels bessons protagonistes…una sotragada que et deixa literalment enganxat a la cadira, en shock emocional, havent sentit el patiment com l’han sentit els personatges.
Al·legat feminista i pacifista
Al marge de la història dramàtica (amb algun parèntesi còmic per aliviar tanta tensió) l’obra és una clara reivindicació del dret de les dones a rebre una educació i una cultura per poder ser lliures. “Aprèn, per fugir de la misèria”. És una obra femenina i feminista, tot i haver estat escrita per un home. És també una obra pacifista i antibèl·lica. Cap guerra té raó de ser, tant és qui o perquè la comencés, i la venjança només fa que perpetuar el patiment d’un i altre bàndol, en lloc de “fer el net”. A una de les escenes més cruels sona l’ Imagine de John Lennon… tot s’hi suma per posar la pell de gallina al públic.
Un públic que va compensar amb grans aplaudiments els actors (fins a cinc cops van sortir a saludar) i que sense excepció va sortir del teatre amb la satisfacció d’haver vist una de les millors obres, i posades en escena, que han passat per la nostra ciutat en els últims anys.
One Comment