Si haguéssim de mencionar el primer nom d’ autor teatral clàssic castellà que se’ns passi pel cap, poca gent diria algú altre que Lope de Vega. I si haguéssim de mencionar alguna obra seva, segur que una majoria respondrien amb Fuenteovejuna, el text del segle XVII, basat en una història real ocorreguda al segle XV i plenament vigent quatre-cents anys després d’haver estat publicat. Un text que ha estat representat infinitat de vegades a tots els teatres del món, però on encara, com demostra Obskené, queda lloc per la sorpresa.
La proposta d’aquesta companyia, que s’allunya radicalment de la posada en escena clàssica per convertir-la en un espectacle contemporani de carrer, amb elements circenses i coreogràfics que trenquen els tòpics sobre el teatre convencional; ha estat multipremiada des que es va estrenar ja fa sis anys. Un Max a la millor adaptació teatral i diversos premis en festivals de teatre de carrer avalen la trajectòria d’un muntatge totalment actual per un text que sembla haver estat escrit recentment, ja que mai ha passat de moda. I és que la tirania dels governants contra el poble, les revoltes socials contra aquesta tirania i sobretot, la força de la unió del poble, capaç d’aconseguir tots a una enderrocar els dictadors més cruels, (qui no coneix la mítica frase “¿Quién mató al comendador? Fuenteovejuna, señor”) ha continuat sent la tònica al segle XX, i encara ho serà al XXI.
Anna Maria Ricart signa l’adaptació, amb el subtítol Breve Tratado sobre las Ovejas Domésticas; afegint al seu resum particular del text original elements propis de l’actualitat amb un resultat esplèndid, que garanteixen una hora i quart de bon teatre. Un altre tema, la violència sexual contra les dones, apareix també a l’obra i esgarrifa pensar que encara avui dia estigui d’actualitat.
Donada la llarga vida del muntatge (poques companyies poden presumir de tenir un títol en cartell durant sis anys, i d’haver fet gira per gairebé tot l’Estat a més d’actuar a Colòmbia, Mèxic, Costa Rica, Honduras, El Salvador o França), el repartiment es va rotant entre diferents actors i actrius en funció de la disponibilitat dels mateixos.
Unes interpretacions molt ben aconseguides, sota la direcció precisa de Ricard Soler Mallol, han satisfet gratament el públic assistent a l’amfiteatre dels Jardinets de Caixa Sabadell, que ha aplaudit amb ganes els actors per recompensar el gran esforç que fan a escena, on el moviment físic és constant.
A l’acabar la representació, i com ja es tradició en els postfuncions teatrals del Fresc Festival, tast de vins i col·loqui amb la companyia. Una refrescant i trencadora proposta que demostra que en teatre no tot està inventat i que sempre es pot innovar encara que sigui portant a escena el clàssic d’entre els clàssics.
