- Julio Manrique dirigeix l’obra del dramaturg Martin McDonagh.
- Impressionant actuació dels quatre actors del muntage.
La reina de la bellesa de Leenane ha passat per Sabadell i ho ha fet amb molt bona nota. El Teatre Principal va acollir diumenge l’obra escrita al 1996 pel dramaturg anglo-irlandès Martin McDonagh amb un escenari molt aconseguit i uns actors a l’alçada d’aquest drama que no deixa indiferent.
Bona entrada al Principal per gaudir d’una de les sorpreses de la temporada passada, La reina de la bellesa de Leenana, ara en plena gira. Afavorida per les bones crítiques, el públic sabadellenc ha respost en un diumenge electoral i ha pogut adonar-se, no només d’un bon muntatge, d’una història crua i plena de sentiments confrontats, sinó d’una magnífica actuació dels components de la companyia La Perla 29, Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Tots quatre s’han mimetitzat amb un escenari imponent, una cuina-menjador on no hi faltava el més mínim detall, reflex d’una Irlanda empobrida, presó per als personatges que o bé tenen por de sortir del seu cau o bé no tenen els mitjans per a fer-ho. El paisatge exterior, les grans muntanyes, les grans valls, la seva bellesa (no presents però intuïdes), en definitiva, contrasten amb l’odi, la desesperació, la destrucció personal i el cansament que s’hi viu dins la casa, especialment per part de Maureen, la filla, interpretada de manera exuberant per l’actriu Marta Marco. La convivència amb la mare no és fàcil i els seus canvis d’humor, la seva intrínseca maldat, però també la seva necessitat d’amor, la converteixen en un personatge dual, al que es pot estimar, entenent la seva desgràcia, o rebutjar, per la crueltat amb la qual tracta la mare.
Marissa Josa, Mag, la mare en la ficció, no és ni més ni menys que el que esdevindrà la seva filla uns anys més tard. Josa està genial interpretant una dona que també ha caigut en el parany del la terra, una terra que estima i que demana constantment que sigui reconeguda, rebutjant tant als anglesos com als ianquis. La mare viu atrapada entre la por a quedar-se sola i la necessitat d’afalagar la seva filla perquè no marxi; però no ho aconsegueix. Li cal la mentida per tal de no veure’s sola. La retroalimentació de l’odi entre les dues és una de les parts més intenses de l’obra i que crea una situació de veritable angoixa en els espectadors.
Els dos personatges masculins representen d’alguna manera la bondat. El jove Ray, magistralment interpretat per l’Enric Auquer, cau bé des del principi. Amb un vocabulari ràpid i barroer, amb petits moments de violència verbal, mostra, malgrat tot, una sensibilitat gairebé infantil envers les problemàtiques, amb un posat de “quillo” molt aconseguit, potser massa histriònic en alguns moments, però igualment creïble. El seu germà Pato, l’actor Ernest Villegas, també representa la tendresa que entra en aquella casa plena de perversitat i de fúria i que intenta aplacar amb bones paraules cap a Mag, per la que sent alguna cosa des de fa temps. La carta que li escriu és tot un al·legat amorós escrit des de l’afecte, amb una galanteria gens pròpia de les contrades tancades, plenes de misèria i dies de pluja.
El muntatge de Julio Manrique és ric en metàfores representades per objectes diversos: l’aigüera, la ràdio, les galetes, el brou, les farinetes, la pilota, el pal per remenar el foc.. Tots hi tenen el seu moment, la seva importància. També la música, “Brown Eyed Girl” de Van Morrison i “Hurt” de Johnny Cash, que donen, si més no, encara més intensitat a aquest drama on les misèries humanes surten i de quina manera. No hi ha escapatòria. La mínima oportunitat per sortir d’aquell malson, és brutalment aniquilada. El destí té alguna cosa a veure amb tot plegat. En definitiva, un bon muntatge, uns excel·lents actors i una oportunitat que el públic sabadellenc ha sabut apreciar.
