Expectació al Teatre Principal per veure uns dels principals atractius de la temporada cultural de tardor. L’Èdip d’Oriol Broggi, i amb Julio Manrique com a principal protagonista. No és obra de foc d’encenalls ni d’artificis. Text, text i text, amb una escenografia més que austera. I vagues reminiscències de l’exemplar Incendis, que es va representar també al Principal ara fa sis anys, amb text de Wajdi Mouawad que també beu i molt de Sòfocles.
En aquesta ocasió Broggi, que ja va entrar en Sòfocles a través d’Antígona, reedita el clàssic Èdip Rei, amb alguns afegits d’altres tragèdies, com la pròpia Antígona o Èpid a Colones, donant lloc a una aproximació completa a l’infortunat personatge.
Una obra clàssica, la tragèdia del rei de Tebes, un home en incansable recerca de la seva identitat, costi el que costi, i que acaba encarnant en el major sinònim possible de la desgràcia. El rei estimat i respectat a qui un dia l’aborden preguntes del passat i decideix buscar les respostes. Un monarca que descobreix com l’infortuni l’ha fet matar el seu pare i tenir fills amb la seva mare. Turmentat, Èdip acaba cec després de clavar-se les agulles del vestit de la seva mare-dona als ulls i, coherent, fa que el desterrin de Tebes, morint a les portes d’Atenes, pobre, trastornat pel seu destí però acompanyat d’Antígona, la seva filla i a la vegada germana.
Julio Manrique porta a Èdip al present. L’actor sap portar a l’escenari exactament el que li demana Broggi obra rere obra, com va fer a Incendis. Un sobri Carles Martínez, el sabadellenc Marc Rius en el paper de Creont, Ramon Vila, Clara de Ramon i Mercè Pons completen el repartiment.
Una escenografia més que austera acompanya en tot moment els personatges, sobre qui recau al 100 per cent la intensitat del text al llarg dels 100 minuts de durada. Important monòleg final d’Antígona, posant en valor el personatge del seu pare-germà més enllà de la desgràcia que el fa conegut arreu, humanitzant-lo, positivant-lo, contextualitzant-lo, amb una invitació a anar més enllà de les simplificacions.
Tragèdia màxima, conceptes universals (la identitat, el destí, la mort, l’amor), vestuari eclèctic i dominància del text amb la figura d’Èdip com a fil conductor han portat al públic que gairebé ha omplert el Principal a la màxima concentració, gairebé dolorit durant bona part del temps per la intensitat d’una història que és un cop de puny a l’estómac, però que ha agraït amb sonors aplaudiments l’entrega del repartiment.
