‘Un tret al cap’: pura filosofia

  • Triomf absolut del trio Vilarasau-Colomer-Luengo.
  • El director teatral Pau Miró s’endinsa en el món de l’ètica.

Ple absolut al Principal diumenge a la tarda en un espectacle únic i particular, amb tres bones actrius que ofereixen una mirada crítica sobre l’ètica en el periodisme, on es barregen, també, les misèries dels personatges, les seves pors i les seves contradiccions en un moment de derrota absoluta.

És molt probable que l’espectador d’Un tret al cap se senti atret en un primer moment per la personalitat artística de l’Emma Vilarasau, una dona versàtil i amb molts anys de carrera sobre els escenaris, amb obres de gran qualitat. Si més no, ella és la protagonista. No obstant això, el públic present al Teatre Principal ha pogut adonar-se de manera immediata de com la trama ha creat una mena de teranyina i ha aconseguit que la història superés les actrius.

Malgrat que el rerefons de l’obra és la crisi en el periodisme, la realitat és que ens trobem davant tres dones amb conflictes personals molt actuals. La soledat, la decepció, el menyspreu, la necessitat del reconeixement social, la desesperació laboral i emocional, la lluita per sobreviure en un món canviant i la recerca de l’estabilitat són temes que planegen durant tota la representació.

A més, hi ha una línia narrativa on la relació entre les dues germanes esdevé cabdal per entendre el conjunt de l’obra. Una relació entre dues persones vulnerables, dues dones que basen la seva dependència en els monstres del passat, en orgulls fermament assentats i que impedeixen l’enteniment entre elles.
Tot i això, els diàlegs es mouen entre el sarcasme i la naturalitat, amb pocs moments d’exaltació verbal i molts més de comicitat intrínseca. Més aviat trobem una indignació regular en el transcurs de la història on les tres actrius, cadascuna amb els seus particulars temors, mostren vessants diferents. Vilarasau, autoritària; Colomer, lluitadora; Luengo, poruga.




L’escenari, mig a les fosques, representa una habitació senzilla, gairebé pobre. Segurament vol fer palesa la malenconia i la tristor d’una situació de crisi, laboral i existencial. El mobiliari, desgastat i antic, juga un paper essencial. També la presència del Muriel, el gat omnipresent, mut, però clarificador de les situacions creades, amb uns diàlegs ben construïts i que transmeten una gran complicitat. Cal destacar-ne, però aquells que es produeixen entre les dues germanes. El tàndem Colomer-Vilarasau crea uns moments de discussió senzillament genials, on s’albiren no només històries personals sinó actituds gairebé filosòfiques i que conviden el públic a pensar i a trobar, si és que es pot, alguna solució. Sense oblidar algunes de les frases de Vicky Luengo, autèntics discursos plens de referències a les joves generacions, molt preparades però sense gaires sortides professionals. I, també important, aquells monòlegs cara al públic, amb una intenció clarament irònica i pertorbadora.

En definitiva, Pau Miró ha creat un text simplement genial. Pura filosofia de la vida. Ha sabut traspassar les inquietuds de tres dones a un públic que reclama simplement entendre allò que viu, ‘la quotidianitat’, en paraules d’una Imma Colomer insuperable. És probable que el final sigui una mica artificiós. Miró ha fet aquí una trencadissa i la naturalitat de tota la representació ha esdevingut una mena d’aposta intel·lectual, gairebé una actitud moralitzant. Segurament part del públic no ho ha entès. Malgrat tot, això no desvirtua una peça ben estructurada, de característiques globalitzadores i, consegüentment, d’una profunda actualitat.

Foto portada: un moment de la representació. Autor: David B.