El diari digital de Sabadell us ofereix el prefaci del llibre Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, escrit per Jordi Serrano i l’historiador Xavier Domènech. Ja es pot trobar a les llibreries, editat per Angle Editorial dins la col·lecció El fil d’Ariadna, i que serà presentat en les properes setmanes a la ciutat. Us oferim el prefari, escrit per Jordi Serrano.
El llibre que teniu a les mans té alguna cosa de màgia. Poc podia imaginar-se Antoni Farrés que unes gravacions fetes l’any 2000 amb un jove —en aquells moments— historiador com Xavier Domènech, serien quinze anys després el seu testament polític.
Ens apareix un Farrés en estat pur, sense gaires prevencions, sense ser gaire conscient de la transcendència de les seves paraules, del fet que aquestes serien quasi amb tota seguretat les que fixarien el relat del seu llegat. La desimboltura fa que puguem llegir un Farrés autèntic, traslladant-se a visitar el seu propi passat amb passió; en alguns moments sembla que, revivint alguns instants clau de la seva vida, revisqui també la passió del moment viscut. Precisament la naturalitat amb què s’expressa fa que puguem veure uns esdeveniments històrics de la mà d’un dels seus protagonistes, en el seu context i amb la seva vibració emocional.
Les entrevistes que va fer Xavier Domènech a Antoni Farrés van tenir lloc al despatx d’aquest darrer entre el 12 de febrer i el 14 d’abril de l’any 2000 en el marc del projecte Història oral i militància sindical. Biografies obreres. 1939-1978, que desemboca en la col·lecció Biografies Obreres de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya (BBOO-AHCO), organitzades per la Fundació Cipriano García. La transcripció l’he dut a terme entre el febrer de 2013 i el desembre de 2014.
En total es van gravar set cassets —convertides en arxiu digital—, amb un total de set hores i 18 minuts de gravació. Hem volgut que la transcripció fos tan fidel com fos possible al que expressa Farrés, fent-ho compatible amb una lectura fàcil i raonable.
Les diverses converses, que anaven endavant i endarrere en el temps, les hem agrupat seguint el criteri cronològic. En cas de duplicitats, hem intentat confegir un sol text amb el màxim de detall dels diversos matisos de les diferents converses. Quan hi ha petites contradiccions ho hem explicitat a peu de pàgina. De fet, s’ha donat en molt pocs casos. Farrés demostra tenir uns records molt nítids i clars.
Hem corregit el text seguint el català normatiu, ja que el protagonista, tot i llegir català de petit, és de les generacions que no van poder estudiar català a l’escola i es va socialitzar en moments en què el l’idioma passava per hores baixes: abogats, despido, recados...
També hem corregit errors lògics de la dicció. Hem intentat ser tan respectuosos com hem pogut en la transcripció; per exemple, en l’entrevista es refereix al seu germà amb síndrome de Down amb els termes mongòlic o subnormal. Ho hem deixat en algun cas com a testimoni d’uns temps antics brutals. Cal tenir present que en alguns moments de la nostra història hi havia ‘associacions de subnormals’. Quan ens referim a la Caixa, a Sabadell és la Caixa de Sabadell, per antonomàsia, o diem can Colapi per Escoles Pies. Hem buscat els noms sencers de tots els personatges que se citen; en un molt alt percentatge hem aconseguit localitzar-los i documentar-los, així com, si estan morts, posar-ne les dates de naixement i defunció. Pensem que és bo que molts dels personatges citats no restin en l’anonimat, quan en força ocasions les seves accions van ratllar l’heroïcitat. Per posar-ne un exemple, el cas de la mare superiora de les escolàpies de Sabadell, Maria Pau Trayner Vilanova, que va allotjar una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya que va acabar amb la detenció de 67 persones. Creiem que són petits homenatges a persones a qui devem les llibertats de què gaudim. Hem notat molt clarament com Farrés tenia una capacitat de pensar molt ràpida, de manera que sovint anteposa les conclusions de la frase al desenvolupament mateix dels arguments. El que hem fet és, en general, ordenar les frases de tal forma que siguin comprensibles.
L’any 1996 vam fer una entrevista fonamentalment política i ideològica per a la revista Espai de Llibertat, que Farrés va poder revisar, i que ens serà de gran utilitat en aquesta introducció. Ha estat també un punt de referència per com encarar la transcripció.
Aquest llibre que teniu a les mans té, almenys, dues motivacions, i algunes vénen de lluny. La primera s’inicia el març del 2001 en un dinar amb en Quim Góngora. Farrés ens va explicar que estava donant voltes a la idea de fer unes memòries, amb aquella actitud tan seva de passar de la gosadia més notable als dubtes més ingenus: no sabia si de debò això podia interessar. Li vam explicar que era clar que interessava i al final em va demanar que l’ajudés a fer unes memòries; li vaig dir que hi pensaria i que faria un projecte. De fet, vaig obrir una carpeta amb el nom de ‘La ciutat i jo’, amb evident sarcasme, atenent al fet que Josep M. Marcet, l’alcalde franquista de Sabadell, va escriure unes memòries amb el significatiu títol de Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, l’any 1963. (Noteu que la ciutat era d’ell, no ell al servei de la ciutat.) D’aquell guió i metodologia no em va dir res; passats els mesos, en un altre dinar, li vaig demanar si els correus els havia redirigit cap a l’spam, sabent que no ho sabia fer. Em va dir que no era el moment, que no interessaria, etc. Ho vam deixar córrer.
Quan l’any 2004 s’havia de presentar el llibre Josep Xinxó i Bondia i les JSUC de Sabadell, Josep Xinxó va voler que fos precisament Antoni Farrés qui el presentés. Un cop llegides les galerades del llibre vam fer un dinar; Farrés, veient com havien quedat les memòries de Xinxó, va dir que, ara sí, l’ajudés a fer les seves memòries. El criteri de transcripció, ara, doncs, ha estat similar: un enorme respecte per les seves paraules, compatible amb una lectura fàcil. Estava una mica tip de la feina de transcripció de casset, que és molt sacrificada si es fa amb un sentit d’historiador de ser tan fidel com es pugui al que s’explica. Li vaig dir que estava cansat i que el proper llibre el volia escriure sentint-me lliure, sense la cotilla d’una transcripció.
L’any 2009, quan estava a la recta final de la seva mortal malaltia, en Quim Góngora i jo el vam anar a visitar a casa seva i em va preguntar si estava lliure per fer aquelles memòries diverses vegades ajornades. (El cert és que sembla que havia comentat a dues o tres persones més el mateix encàrrec.)
Sigui com sigui, amb el Quim Góngora vam dissenyar un dispositiu per enregistrar i tenir la transcripció en 24 hores i fer el projecte en tres setmanes. En els dos o tres dies de marge per començar a què ens havíem compromès vaig trucar a tots els amics historiadors per documentar-me, i en Xavier Domènech, un bon amic (i probablement un dels millors historiadors catalans), em va parlar per primera vegada de les entrevistes que ell havia fet el 2000. Cinc dies després d’aquell compromís Antoni Farrés va morir sense que haguéssim pogut enregistrar res.
La segona motivació del llibre és de tipus més personal. Vaig militar en la clandestinitat a la Joventut Comunista de Catalunya, i, en el període del pas de la dictadura a la democràcia, fins a les eleccions municipals de 1979, en vaig ser el secretari general de Sabadell. Aquesta responsabilitat portava incorporada la pertinença al comitè local del PSUC. Per tant, vaig viure en primera línia les lluites de l’antifranquisme i sobretot l’assalt a l’Ajuntament, el període central d’aquest llibre. Amb la mort d’Antoni Farrés es va produir un procés d’apropiació i de reinterpretació que vaig viure amb molta perplexitat. En parlarem més endavant. La distància entre els records i la nova interpretació era tan gran que vaig arribar a dubtar de la memòria. Vaig pensar que algun dia voldria centrar la tasca d’historiador en aquella època i comprovar si m’havien traït els records o s’havia produït una confusió in0000teressada en el relat. Vaig pensar, a més, que era important traslladar als joves un seguit d’ensenyances de la nostra història recent. I sobre totes una: lluitar és útil, tot i els conflictes que es produeixen entre l’idealisme i el poder. Aquesta reflexió crec que és de molta actualitat en un moment en què ha entrat en crisi tot un món i el nou té a voltes la pretensió de començar de zero.
Teníem un deute amb tots aquells que van assaltar l’Ajuntament l’any 1979 i amb la seva memòria, i ara el saldem amb el llibre que teniu a les mans.
