iSabadell us ofereix per tercer dissabte un avanç editorial del volum Sabadell destil·lat, on el rector de la Unviersitat Progressista d’Estiu de Catalunya, Jordi Serrano, mostra la seva visió personal i generacional sobre la nostra ciutat.
Jordi Serrano serà un dels autors que podreu trobar aquest dimecres, diada de Sant Jordi, a l’entorn del Mercat Central signant el seu volum. A Sabadell destil·lat mostra la seva visió sobre la ciutat en el marc de la reflexió contínua que Serrano té al voltant de la ciutadania, la ciutat i el país.
Tots som immigrants
A tots aquells que s’emprenyen amb la immigració caldria dir-los que sense immigrants Sabadell no existiria.
La política, una activitat de risc
Vaig participar en la campanya electoral; feia molt de temps que no ho feia, de fet em sembla que el darrer míting en què havia participat va ser amb Euskadiko Ezquerra fa molts, molts anys.
En la campanya per les municipals em van passar moltes coses lamentables: em van insultar mentre passejava per la Rambla, em van aturar pel carrer i em van dir de tot menys bonic, em van enviar correus irrespectuosos i alguns d’ells insultants, em van posar comentaris impresentables al meu bloc.
Fer política és una activitat molt dura, no m’estranya gens que hi hagi gent que ara s’ho pensi molt abans de fer el pas. No entenc, a més, que en temps en què els dubtes predominen sobre les certeses la gent s’atreveixi a perdre la bona educació. En fi, no n’hi ha per tant. Cal dir que almenys tres es van excusar al cap del temps.
La laïcitat i la ciutat
Des dels anys de la transició de la dictadura a la democràcia fins ara s’ha produït el que alguns autors denominen la ‘secularització’ del país. De fet, en realitat es tracta del pas d’una societat on hi havia una única religió obligatòria en totes les esferes de la vida pública a una societat democràtica que necessàriament ha de tendir al respecte cap a la llibertat de consciència.
A poc a poc —i producte fonamentalment de l’escola i de la llibertat—, les noves generacions de ciutadans mostren comportaments més plurals quant a les seves conviccions espirituals, religioses o filosòfiques. Però aquest ha estat un fenomen progressiu i tranquil. Mentrestant, les institucions no han canviat gaire en les formes de relacionar-se amb l’exercici de la llibertat de consciència. Les onades immigratòries dels últims quinze anys han aportat una major diversitat a la ja existent, no tant pel seu volum sinó per la seva significació qualitativa.
El país, les nostres ciutats, es veuen obligades per primera vegada a ressituar-se davant aquest nou fenomen, almenys des d’abans de l’expulsió de jueus i musulmans en la nit dels temps. I, és clar, han aflorat en sectors de la societat tots els fantasmes històrics.
De fet, des d’aquest angle les noves immigracions han portat a plantejar al país la necessitat de dotar-se de polítiques realment laiques en l’esfera municipal. La realitat del moment imposa que cada dia resulti més imprescindible assajar noves polítiques que atenguin la diversitat de creences. Pensem que ha arribat l’hora d’afrontar, amb valentia, els reptes mai acomplerts per consolidar les opcions de llibertat en l’esfera de les creences. Així doncs, cal fer dos debats per aconseguir aquest objectiu.
En primer lloc, aconseguir que els ajuntaments es dotin de polítiques laiques que tinguin la voluntat d’evolucionar cap a l’efectiva neutralitat institucional. El segon àmbit d’actuació ha de ser la creació d’un espai central de civilitat. La laïcitat està pedagògicament oberta a totes les aportacions culturals, religioses, filosòfiques i científiques que resultin compatibles amb les exigències d’una ciutadania crítica i responsable.
Cal configurar un sistema públic de valors que garanteixi la llibertat de pensament i el pluralisme.
Bancs, caixes, iaios i atracaments
En una reunió de la comissió de la convivència es va informar que Unnim ha decidit que la gent no pugui treure a la finestreta menys de 300 euros. Aquesta decisió no tindria importància si s’hi fessin excepcions, però no és el cas. És a dir, ara els iaios han d’anar als caixers. Aquesta gent d’Esade i neoliberal definitivament no tenen cor. De fet, com diu un amic meu, l’aliança de Goldman Sachs i Esade és el diable! No saben res dels seus clients. Una bona part són pensionistes, iaios, que no saben fer anar un caixer automàtic. Això sí, gestionar la pasta que suposen les pensions sí que ho volen. Els iaios ja són blanc fàcil d’atracaments: que volen posar-ho encara més fàcil als brètols?
Sóc partidari d’una banca pública. Que tornin a muntar Argentaria amb les caixes intervingudes i que les pensions només les paguin des d’aquesta nova Argentaria.
El perquè de les associacions en una ciutat
Quan es governa, la relació amb les associacions no és cosa fàcil. El més normal és que et critiquin. Normalment hi ha gent que s’emprenya. Tinc un principi i és que si no vols que et critiquin el que cal fer és no escriure, no parlar, no associar-se i mai estar en un lloc visible. Si, a més, tens un càrrec municipal llavors millor no queixar-se de les crítiques. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Quan m’ha afectat a mi he pensat el mateix; no és una crítica personal, sinó que critiquen la tasca que faig en funció del barret que porto. De totes formes m’agradaria que les relacions entre les associacions, la política i les institucions fossin més cordials, més dialèctiques. Tenia un amic alemany —ara malauradament mort, que va viure a Sabadell una temporada— que em deia que a Alemanya les relacions eren més fluides perquè els de les associacions havien estat abans responsables polítics i els polítics havien estat abans dirigents d’associacions.
De tant en tant des del poder cal pensar: i si no hi hagués cap mena d’associacions? Llavors faríem tot el possible per tal de promoure’n, ja que seria insuportable viure en una ciutat dormitori. Si no hi ha alguna cosa entre el poder i la societat, la democràcia mor.
BlackBerry
És un estri que em donen a l’Ajuntament; no és cap avantatge, és una mena d’esclavatge, ja que així tothom et té controlat i a l’abast. No me’n sé avenir, fa de tot, fins i tot vaig saber instal·lar un estri que permet enviar SMS gratis als que també tenen BlackBerry, increïble! Però aquesta tecnologia punta no és vista de forma uniforme; molts diuen que és millor l’iPhone. En una reunió, vaig anar al lavabo un moment i en tornar una persona em va dir: “Te suena el chisme ese”. Si l’Steve Jobs hagués sentit el comentari s’hauria mort abans. Estan sobrevalorats, els telèfons mòbils.
