Cesc F. Dalmases, dibuixant: “un còmic com ‘Victus’ comporta una pressió esgotadora”

Entrevistem al dibuixant de l’adaptació al còmic de la reconeguda novel·la Victus, el sabadellenc Cesc F. Dalmases, per saber què ofereix la segona part de la trilogia, Vidi (Norma Editorial, 2017), publicada fa unes setmanes, i com s’ha gestat.

Vidi, el segon àlbum de la trilogia Victus, adaptació al còmic de l’exitosa novel·la homònima d’Albert Sánchez Piñol a càrrec de Carles Santamaria (guió), Cesc F. Dalmases (dibuix) i Xavi Casals (color), reprèn la història del seu protagonista, l’enginyer Martí Zuviria, en Zuvi, en el moment del seu retorn a Barcelona, quatre anys després d’haver marxat. Som al 1708, en plena Guerra de Successió Espanyola, tot just després de la presa de Tortosa a mans de l’exèrcit borbònic, un esdeveniment que en Zuvi ha viscut en primera persona des del bàndol del austriacistes. 

“Havia deixat Barcelona quan era un nen i hi tornava fet un home”, explica en Martí Zuviria només començar l’àlbum. Notem un canvi en el protagonista, també gràficament.
El Zuvi s’ha fet gran. L’he dibuixat més madur, més curtit, més home [fa un gest indicant les angulositats de la mandíbula atribuïdes a la masculinitat] i li surt barba. Però és que a més de fer-se gran, també es castiga, es passa l’àlbum bevent alcohol. És més grenyut, està més fet pols. També anirà madurant durant la història. Ara té una família, que abans no tenia, una mena de família desestructurada.

Un aspecte destacat del còmic és la gran quantitat d’elements històrics que hi apareixen: localitzacions, personatges històrics, uniformes, armes, estandarts… hi ha una escena, per exemple, en la que podem veure com es carregava, pas a pas, un fusell de l’època.

Cesc9606
Detall d’una de les pàgines de “Vidi”, el segon volum de “Victus”.

Com t’has documentat per reproduir fidelment amb tant detall aquella època?
En aquest cas és en Santamaria [es refereix a Carles Santamaria, guionista, premi Nacional de Cultura pel CoNCa per la seva contribució com a divulgador, creador i gestor cultural en el món del còmic, i fins fa un mes director dels salons del Còmic i del Manga de Barcelona], qui fa la recerca i em passa les imatges. A més parlem d’un fet històric bastant documentat: hi ha molt material, molts llibres il·lustrats, i es fan recreacions històriques de batalles d’aquella època, fet que també ens ha proporcionat moltes fotos d’escenes de gent en moviment, caracteritzada com anaven aleshores.

El més complicat de fer són els personatges històrics, que van existir de veritat, i dels que hi ha retrats i gravats de l’època. Que aquests personatges funcionin en un còmic és molt complicat, que tinguin una semblança i al mateix temps que siguin un personatge de còmic més i no semblin un quadre inserit.

El militar Antoni de Villarroel i Peláez, per exemple, que fou tinent general borbònic i tinent mariscal austriacista, és un personatge recorrent en aquest segon volum.
Clar, quan apareix un personatge històric, per exemple el rei Carles d’Àustria, que apareix en una o dues vinyetes, és més fàcil integrar-lo perquè actuï dins l’escena. Però el Villarroel sí que és un personatge més i ha d’aparèixer durant tota la història sense que sembli un retrat d’època. A més, és un personatge molt expressiu, el pinten com que era un tipus molt trempat.

Sensacional la doble pàgina de la batalla d’Almenar. La part més difícil de dibuixar?
No et pensis, vaig patir més amb la doble pàgina on apareix Barcelona des de l’aire. És cert que la doble pàgina de la batalla és molt complicada perquè has de dibuixar molts personatges en moviment, els cavalls,… però al cap i a la fi és una escena molt èpica i divertida de dibuixar. Pots agafar quadres de l’època i veure com resolien posar tanta gent barrejada en una escena bèl·lica. En aquestes pàgines jo he intentat fer un homenatge a aquells quadres, però podent endinsar-t’hi. Al cap i a la fi els quadres aquells eren molt figuratius i cada personatge estava posat d’una determinada manera, molt estudiada, pensant en la composició i els simbolismes.

Jo he volgut mostrar també que una batalla era èpica, sí, però que aquesta èpica la veiem ara nosaltres. La gent que hi participava aleshores no crec que valoressin l’èpica. Recordem que la gent que lluitava en aquestes guerres vivia malament i moria malament. No era divertit. La majoria de soldats eren de lleves, xavals de 18 anys o menys.

Cesc9602
Cesc F. Dalmases és el dibuixant dels còmics de Victus.

El teu primer còmic professional va ser El Pont dels Jueus (adaptació de la novel·la històrica homònima de Martí Gironell, editat per Fanbooks al 2014). A continuació has publicat dos àlbums de Victus i estàs treballant en el tercer. Cansat del còmic històric?
Un còmic com Victus, que s’emmarca en un context històric tan documentat, on el que dibuixes ha de ser d’una determinada manera, i que ve d’una novel·la d’èxit, comporta una pressió esgotadora. Ja de per sí les sagues són dures, perquè estàs sempre amb els mateixos personatges i entorns.

Però l’experiència no és dolenta! A nivell gràfic he aprés una barbaritat, he anat adquirint molts coneixements. A més és un còmic que té repercussió, bones vendes, que té atenció mediàtica, i això amb d’altres còmics habitualment no passa.

Cesc9604
Dalmases ha dibuixat “El Pont dels Jueus” i els dos primers volums de la trilogia de “Victus”.

Algun altre projecte en marxa?
Tinc alguna cosa, però em queden mesos per davant de Victus, així que és en el que estic centrat. Però això no treu que ja pensi en d’altres projectes perquè quan acabi aquest no hagi de partir de zero. Tinc per exemple un projecte personal, per al proper número del fanzine Koffi Luwak, on hi he posat moltes ganes i que és quelcom molt personal, fet quasi per diversió, un còmic més juvenil, d’aventures. M’agradaria que el proper projecte anés per aquí.

Una història més friki. Aventures, ciència ficció,… per exemple un gos ninja (riu).

Cesc9603
Vinyeta d’una de les pàgines en les que Cesc F. Dalmases està treballant pel proper exemplar del fanzine Koffi Luwak.

Sobre el còmic de Victus escriu al pròleg de Vidi Vicent Sanchís, periodista i teòric del còmic, que “fins i tot el lector més asèptic deu entendre quina diferència hi ha entre descriure una ciutat del segle XVIII i dibuixar-la”, clar, “no és fàcil adaptar una novel·la densa i ambiciosa a l’espai de les vinyetes”. I amb tot, tal i com ens avança Sanchís, el còmic de Santamaria i Dalmases és “el mirall il·lustrat que no desmereix la referència. No es tracta de triar entre l’un i l’altre” perquè “el suport il·lustrat té en aquest cas la mateixa grandesa que l’exclusivament literari”.

Foto portada: Dalmases, fa uns dies. Autor: M.A.Claveria.