Tom Robbins sembla ser un d’aquests tipus que s’ho ha fumat tot, però que quan es posa a escriure està més sobri que un peix. Per imaginar la trama de Naturaleza muerta con pájaro carpintero (títol que per si sol ja mostra indicis d’intoxicació prèvia) cal haver visitat altres mons i ja se sap que per a aquesta classe de viatges no cal passaport. Ara bé, un cop de tornada, fa l’efecte de ser capaç de comentar les diapositives de Saturn sense que sembli que ens pren el pèl.
A risc de semblar un tarat, heus ací l’argument (?): Una princesa hereva del tron d’un regne sense territori ni súbdits s’enamora d’un terrorista en un vol a Hawaii. Després de la sublimació de l’amor, el terrorista és detingut i empresonat i la princesa, per simpatia i per compartir el patiment, decideix tancar-se voluntàriament en una habitació amb l’única companyia d’un paquet de Camel (ja em perdonaran aquesta publicitat indissimulada, però és que el disseny gràfic del paquet d’aquesta concreta marca donarà lloc a una extensa elucubració sobre la idoneïtat de les piràmides com a porta d’entrada a una tercera dimensió en la qual els pèl-rojos intervindrien com intermediaris entre l’espècie humana i el gènere extraterrestre).
Bé, doncs, vist això, resulta que, després d’un malentès, la parella es separa i la princesa es promet per despit amb un xeic àrab, que fa construir per amor la piràmide més gran del món. I, finalment, … bé, millor que no els desvetlli el final perquè tampoc em creurien.
El que sí que queda clar és que Robbins no pren el seu material de la realitat i que desmenteix allò de que “la realitat supera la ficció”. Allò realment sorprenent és que amb aquests maons aconsegueix mantenir l’interès de lectors tan ancorats a la realitat com un dilluns al matí.
Perquè Robbins, indiscutiblement, escriu bé. Molt bé, diria jo, perquè no només s’exercita amb èxit en la paròdia i l’humor desenfrenat, sinó que a més és capaç d’encadenar frases d’esclatant bellesa, símils de sorprenent agudesa i metàfores abracadabrants i, per si no fos poc, postula teories gens peregrines sobre models d’enginyeria social, sobre la naturalesa de l’amor o sobre els efectes de la captivitat (i, sí, també sobre la construcció de les piràmides).
Així, en fred, sembla de lamentar que un talent de tal substància es malbarati en gatades d’aquest calibre, però (una altre cop) res més lluny de la realitat. Naturaleza muerta com pájaro carpintero no és una bestiesa, no és un desvari qualsevol vomitat a la babalà per un gracioset en trànsit després d’una infusió de camamilla. No, és més bé l’exercici libèrrim de la imaginació desbocada d’un escriptor sobri i meticulós per qui l’estil ho és tot i és així capaç de sacrificar la versemblança en nom de la diversió, de renunciar a la credibilitat en favor de la gresca. Com aquells còmics que, per matar els nervis previs a una estrena, s’entonen amb unes copetes de més i així després guanyen en espontaneïtat i desinhibició, sembla que, al moment de seure davant la Remington (sí, també apareix en la novel-la), Robbins ja s’ho ha pres tot amb beneficioses conseqüències.
Naturaleza muerta con pájaro carpintero no és una novel-la apta per a tots els públics perquè sempre hi ha i hi haurà lectors ressentits, hipòcrites, reprimits, altius, superbs, amargats, displicents i menyspreadors. Vaja, sense gens ni gota de sentit de l’humor.
Esteve
